divendres, 21 de juny del 2013

Immersos o no.


Immersos o no.

Aquests darrers dies i després del tsunami de vendes propiciades per la diada de Sant Jordi, he iniciat la lectura de Victus, el best-seller d'enguany. A dia d'avui aquesta obra ,escrita inicialment en castellà i posteriorment traduïda al català per Xavier Pàmies, ja porta més de 150.000 exemplars venuts. Pels qui no l'hagin llegit el designi del llibre gira entorn de la guerra de successió espanyola i concretament dels fets produïts durant els setges a diferents ciutats del Principat. Albert Sánchez Piñol traça un retrat històric i antropològic d'una guerra que va tenir un abast mundial pels embrionaris estats nació i pels pobles que els configuraven. Durant l'obra el personatge, en Martí Zuviria, fa un gran èmfasi a la reacció del poble català en la defensa de les seves llibertats com a subjecte. Zuviria veu com ,independentment de l'exèrcit que l'empari, el poble respon amb una lluita voraç i efervescent, emfatitzant en la importància de la defensa i de la conseqüent desfeta.
Em remunto a 1714 perquè és des d'aquí d'on partim com a nació derrotada i depenent d'un estat nació que es configurava com a tal dos anys més tard i oficialment s'institucionalitzaria un segle més tard a Cadis.

Aquest punt de partida és indispensable per entendre bona part del comportament del ciutadà català del segle XXI. Comportament que com qualsevol territori ocupat des de fa segle deriva cap a un estat permanent i generalitzat d'autoodi.
Si ens remuntem a nivells històrics sobre les pressions i assetjaments que ha patit el poble català no acabaríem mai i potser ens recrearíem, com a bons pusil·lànimes que som, en casos massa concrets. No obstant i donant una certa transcendència a la llengua ,si parlem d'autoodi, aquest pren una especial rellevància en el si de la sociolingüística del passat i el present. No m'agradaria estendre'm en una infinita enumeració d'accions o de repressions a la nostra llengua ja sigui mitjançant accions violentes directes o mitjançant l'aplicació de polítiques que impliquen donar prioritat o oficialitzar en perjudici del català, però em temo que n'hauré d'esmentar algunes. Per exemple ja el 1482 comença la supressió de la Bíblia Valenciana, del 1707 al 1719 s'inicia el famós i atroç decret de Nova Planta, València (1707), Mallorca (1715), Catalunya (1716) i Sardenya (1719) on es prohibeix l'ús oficial del català. Un segle després i només per destacar un dels centenars d'exemples que citen Benet i Francesc Ferrer i Gironès, el ministre espanyol Manuel de Godoy obliga que a cap teatre no es representi cap obra que no sigui en castellà. Ara tocaria anomenar la Llei Moyano (1857), no gaire distant a l'actual LOMCE del tertulià, avui ministre Wert o tantes i tantes lleis, decrets, reials o ministerials, ordres, multes, clausures... que evidentment s'accentuen el 1939 quan el dictador Francisco Franco afirma rotundament "La unitat nacional la volem absoluta, amb una sola llengua, el castellà i una sola personalitat, l'espanyola.", evidentment no ha va fer en català. A partir d'aquell dia aquesta remota llengua mil·lenària parlada per gairebé 12 milions de parlants va deixar de poder-se utilitzar al carrer. Només es podia fer a casa.


Passejant per Sants, on visc, l'extraradi de Bellvitge, on precàriament treballo o inclús per Santa Coloma de Queralt, poble on vaig néixer i d'on no es pot sospitar que hi imperi la llengua de Nebrija, he pogut constatar un fet, que aquell català només a casa o en “castellano por educación” ,Franco dixit, està profundament arrelat. I és que quantes vegades no hem vist, impotents, escenes col·lectives que un sol castellanoparlant en un ampli grup condiciona i fa canviar la llengua de la resta de catalanoparlants? O la multitud de diàlegs entre un catalanoparlant i un castellanoparlant en el qual l'únic bilingüe és el primer? Perquè es dona en la major part dels casos aquesta dinàmica perversa i aniquiladora? Doncs és ben senzill, ens tornem a remetre a l'històric autoodi. Només des d'aquest es pot entendre la minorització lingüística. Procés amb el qual els sociolingüistes anomenen el declivi intencionat o no d'una llengua. La desigualtat lingüística vaja.

Si tot aquest garbuix de dinàmiques socials i lingüístiques les traslladem a un dels pilars del lapidat estat del benestar, l'escola, ens trobarem que la situació és ben bé la mateixa. Què passa amb la llengua a les escoles públiques del nostre país? És sabut per tothom i de forma diàfana que l'escola està regida per un programa anomenat Immersió lingüística, l'embrió del qual va ser gestat després de la dictadura nacional-catòlica, produint-se així uns certs canvis per tal d'afavorir la normalització del català. El programa pilot es va iniciar el curs 1983-1984 a dinou escoles públiques de Santa Coloma de Gramenet, una població d'alumnes majoritàriament castellanoparlants. L'èxit fou brutal i es va anar establint i estenent progressivament a totes les escoles, fins que al curs 1992-1993 l'escola en català es va convertit en el model d'ensenyament a tot el Principat.

Si ens traslladem a l'any 2013 i confabulem sobre de l'educació pública d'avui és obvi que la major part dels participants estarà d'acord amb el desmantellament progressiu i orquestrat d'aquest ens tant preuat pel país. Però avui no volem parlar de la falta de recursos o del manteniment dels concerts a les privades, o de la renovació pedagògica només a l'abast d'algunes elits. No, avui volem parlar de l'estat de la nostra llengua al sistema educatiu. I inevitablement la pregunta que hom es fa és si la famosa immersió, que cap català de bé nega qüestionar, està funcionant de forma tant excel·lent com tothom afirma.
Desconeixent les múltiples realitats canviants del país, m'atreviria a afirmar que la immersió ha estat un èxit per reflotar una llengua esbocinada pels reiteratius atacs dels ocupants. No obstant, a dia d'avui, la salut d'aquest programa no pot ser d'una vitalitat tant extraordinària si en la societat actual els vicis de l'autoodi estan a l'ordre del dia.
No acabo de lligar caps que a l'escola es parli en català i al carrer majoritàriament es faci en castellà. Què s'està fent malament des de l'escola? O potser el debat és molt més de fons? Penso que l'escola pública catalana, sobretot en la zona de l'àrea metropolitana i concretament a zones principalment castellanoparlants, s'està aplicant una falsa o fins i tot una contra-immersió. Per posar un exemple, de què serveix que un mestre o una mestra es dirigeixi als seus alumnes en català a dins l'aula si quan surten i es dirigeixen als pares ho fan en castellà? De què serveix crear un oasi lingüístic a l'aula? Entenc que la minorització es resol amb la normalització però confeccionant bombolles l'únic que acabem aconseguint és la marginació. La relació d'alguns infants amb el català comença i acaba a l'escola. Ser que molts docents diran que és un mínim assolit i que molts d'aquests infants no haurien sentit mai el català sinó fos per l'escola però a mi no em serveix. “Ja no ens alimenten molles”, com deia l'estimat Ovidi, “ja volem el pa sencer”. Una llengua, com qualsevol aprenentatge ha de ser funcional o deixa de tenir sentit. Per tant la immersió com està entesa per molts docents d'aquest país, comença i acaba a l'aula, sense anar més enllà.
Crec que sinó volem reafirmar i consolidar dinàmiques tant conegudes com “el catalàn en casa” i ser partícips i còmplices de la nostra pròpia minorització hem de superar com a docents i com a parlants l'actualel català a l'escola” i anar més enllà en el nostre esforç i combat de l'enemic intern, l'autoodi. Un dels grans culpables que no ens deixa avençar com a parlants i com a poble lliure que aspirem ser.