dimarts, 9 d’agost del 2016

1, 10, 100. Serem 1000 vegades tu

Oblits irrecuperables, records perennes, gesticulació deformada, trencadís de flaixos quan en el subtítol de Marc hi apareix la xifra d’una desena. 10 anys i punt. Toca girar el coll de la memòria i guaitar enrere i de sobte no saps per on començar, què destacar. Potser els petits bocins de memòria diària que hom i tots els que l’estimem ens venen com tangrams cada volta més descantellats o potser la memòria compartida que any darrera any uns quants de nosaltres col·lectivitzem i ens trobem i ens estimem i pugem fins on et vas acomiadar, allà dalt d’un Carlit des d’on divises uns Països Catalans sempre complexos, permanentment canviants.

Molts dies t’imagino entrant per la porta de casa per perdre’ns pel Montseny i posar-nos al dia. Primer un repàs personal, allò considerablement valuós que mou el món, l’amor, i que segurament la conversa serà fugaç, no fos cas que t’entendrissis. Després fer un minuciós repàs per una actualitat, que cada cop que et penso en present, em torno foll només d’imaginar-t’hi. Quants t’hem imaginat contemporàniament? En com encaixaries en l’epicentre del “procés” o el teu paper en l’intent de desallotjament de Can Vies. En quin rol tindries dins l’esquerra “indepe” del 2016  i en com haguessis transitat de l’agitació al carrer fins a les efímeres xarxes socials. Passejant per Sants rescato empremtes d’aquella agitació que ja és part dels llibres no oficials d’història, de nits inacabables sota l’anonimat dels groguencs fanals, del dringar dels aerosols i les respiracions inquietes i del millor, les abraçades cerveseres festejant les petites victòries que bullien del fons més profund de l’ànima.

Et penso i et repenso, t’imagino i t’esbosso tant bé com puc, et reinvento i et rescato i és quan me n’adono que fantasiejo. Que llenço mil vegades una pedra al fons d’un pou i que el repic del greny contra les parets humides cada vegada esdevé més apagat i confós. Toca girar el coll fins avui, l’ara més preuat i em ressona nova música, la gesticulació ja no és deformada i els trencadissos resten harmònicament complerts. Sí, ens queden els esquerps records per gratar al cofre de la memòria, però després de 10 anys nosaltres som el Marc, en cada gest, en cada reafirmació, en cada nova muntanya, tossal o petit turó que ascendim, en les abraçades contingudes o l’impuls més irracional, en la passió i l’acció més aristotèlica nosaltres som el seu llegat, nosaltres som i serem 1000 vegades tu.


Gràcies Marc.