Elscliks

Arrenca Arrels 3.4

2012-01-21T03:31:00.000-08:00

Benvingudes i benvinguts al nou blog dels nens i nenes de 3er i 4rt de l’escola pública Arrels. Aquest espai pretén ser un punt d’encontre entre alumnes, pares i mestres, per tal de crear ponts d’unió a través de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació.

En aquest blog i podreu trobar, entre d’altres coses, els deures dels alumnes, material per treballar a casa a través d’internet, vídeos i preguntes. Informació en general que ha de servir-nos per vehicular una informació recíproca entre tots els agents que participem en l’acció educativa. Salut a tots i a totes i benvinguts a Arrels 3.4!!!

2012-01-14T00:46:00.000-08:00

Temps, fi
escriure o dir?
Potser abans pair.

Salmó amb salsa de cítrics i daus de carbassa caramel•litzada

2011-10-23T03:37:00.000-07:00

Cuinar el peix, vet aquí el meu dilema culinari. L’àmbit gastronòmic on la coixesa evidenciada pel meu orígen de poble d’interior no m’ha permès avençar com voldria.

La crisi econòmica i la injustificable retallada en matèria d’educació per part del govern de dretes de la Generalitat, m’han obligat a treballar en un altre àmbit, el de la venda de peix. Això a forçat el meu contacte cap a aquest producte, que fins ara es veia limitat a la paella marinera i el suquet de rap. Remenant receptes vaig trobar aquesta meravella de tardor, que combina els cítrics com la taronja, fruita ancestral dels sud dels Països Catalans i la carbassa, aquest fruit de planta raptant i que mica en mica es va recuperant com a plat de tardor. El salmó, un petit esbiaix forani que potser trenca un plat de quilometratge proper. M’agradaria remarcar el contrast de gustos. Per una banda la fortor del salmó, amb aquell gust de fons de riu. Per l’altre l’acidesa dels cítrics i com a colofó la dolçor seca de la carbassa, accentuada per la caramel·lització.

Aquí us deixo la recepta:

Per aquesta recepta de color taronja, primer cal pelar un tros de carbassa, tallar-lo a daus i posar-los a coure en una paella amb una mica d'oli a foc mitjà, anant girant els trossos mentre es fan perquè quedin tous i no es torrin massa de cap costat. S'hi posa una mica de sal, i quan comencen a estar tous, s'hi afegeix una mica de sucre i es deixa caramel·litzar un parell de minuts.

En una altra paella, marquem el salmó pràcticament sense oli, només uns minuts per banda perquè quedi daurat de fora i cru per dintre; reservem el salmó i a la mateixa paella, si cal traient l'excés de greix, hi aboquem el suc de taronja i deixem que comenci a bullir. N'haurem reservat una mica en una tasseta en la qual desfarem farina de blat de moro (maizena) i l'abocarem a la paella, perquè espessi la salsa. HI afegim el salmó uns minuts, perquè s'acabi de coure a la salsa, i ja podem servir: en una banda els daus de carbassa caramel·litzats, i al costat, el salmó napat amb la salsa de taronja.

Gara

2011-10-23T03:01:00.000-07:00

DECLARACIÓN HISTÓRICA DE ETA

Toda una vida por delante, por Iñaki Soto

21/10/2011 9:01:00

Aunque con diferente intensidad, la vida de todas las personas que habitan en nuestro pueblo ha estado condicionada por la violencia. Para empezar, un pequeño pero importante sector de nuestra sociedad puede aún dar testimonio de los bombardeos de Durango y Gernika. A la victoria de los franquistas siguieron años de represión, silencio, miedo… Finalmente, unos pocos jóvenes vencieron ese miedo y se organizaron contra la opresión que como pueblo, como clase y como personas padecían. Con las armas en las manos, sí. Son quienes más hicieron por que el dictador y su régimen no viviesen y muriesen "plácidamente". No lo lograron del todo, pero sí consiguieron despertar la conciencia de un pueblo al que la opresión y la negación empujaban hacia la extinción. No sólo eso, lograron quebrar la rémora de la unión entre raza y nación que hasta entonces había caracterizado al nacionalismo vasco, para construir el pueblo de quienes aquí habitan, de quienes viven y trabajan en Euskal Herria. Esa ha sido, quizá, su mayor aportación.

Al menos tres generaciones de vascos han estado marcadas por la violencia política. Por la pérdida y por el sufrimiento, sin duda, pero también por la lucha. El capital político acumulado durante estas décadas es un tesoro. La histórica decisión de ETA quizá sea, de todas las que tienen que ver con la organización armada, la más celebrada por el conjunto de la sociedad vasca desde la muerte de Carrero Blanco. Mi vida, como la del resto de mis paisanos, ha estado marcada por ETA. Obviamente, mis primeros recuerdos de muertos son los de "mis muertos". Maduramos yendo a homenajes, acudimos a manifestaciones, a tanatorios y cementerios; fuimos hasta a un aeropuerto a recoger los restos de dos jóvenes desaparecidos; visité a mi hermano torturado en la cárcel, viajé miles de kilómetros para abrazar a mi amigo. Seguiré, seguiremos haciéndolo hasta que logremos traerlos a casa. Lloré y reí, y sufrí como un perro por los míos y por mí mismo. No le deseo a nadie lo que hemos pasado. Pero creo que gracias a todo ello hemos forjado un carácter único, una identidad fuerte, una cultura política potente de la que tenemos que sacar lo bueno, que es mucho. Tenemos toda una vida por delante. Por primera vez en mucho tiempo, hemos recordado lo que es sonreír, porque tenemos la convicción de que vamos a ganar. Está en nuestras manos.

Eskerrik asko!

Llibertat relativa

2011-10-21T03:39:00.000-07:00

Sense maquineta

2011-09-26T07:06:00.000-07:00

No he escrit

perquè;

La cortina s’ha mogut

quan la nit era dormida.

Ells han plorat a Dubrovnik

les carícies anhelades.

El vi fa sol i ombra

a la plaça de la Font.

No he escrit

perquè;

L’MDMA t’ha banyat

de quantitats efímeres.

La flor carbassa ha rebrotat

mentre les dents de lleó s’amagaven de la tramuntana.

El sol ha entimidit l’estiu

i tu i jo ens hem torrat com anxoves.

El film s’ha col·lat

per convertir-se en pel·lícula.

No he escrit

perquè;

L’escriptura ha estat mitigada

pel viure.

2011-07-16T02:47:00.001-07:00

29juny2010 by Laura Riba

2011-07-15T07:52:00.000-07:00

2011-07-08T00:35:00.001-07:00

Mohamed, garjoleta rodona, melic ovalat.
La platja és nova i el bolquer ha quedat entre canya i canya.
La mare, de reüll, t’imagina sencer de grandesa
i jo no puc fer res més que espiar-vos. Inventant-vos en un futur fantasiat.

Espolsant-vos la sorra de la cara.

2011-07-02T02:13:00.000-07:00

Nous de benedicció i nous d'espant.

Lenta alegria de l'oblit.

Tota la resta és literatura.

Fragments de Flors a Casa de Maria Josep Escrivà

PERÒ...

2011-07-02T02:11:00.000-07:00

El protagonista entra muntat

a cavall. (Però si la càmera

retrocedia veuríem l’actor

sobre un cavall de fusta mogut

per un tramoista davant un

bosc projectat en una pantalla.)

Joan Brossa ( El dia a dia)

Recomanació Top 20

2011-06-25T02:38:00.001-07:00

Aquesta obra de David Vann, nascut a la illa d’Adak, Alaska ha estat comparada a la dels escriptors del seu país, Hemingway i Cormac McCarthy. I es que d’aquest darrer, la Carretera té molt a veure amb Sukkwan Island. Jim, un pare ple de culpabilitats, matrimonis frustrats i cavil·lacions que no el deixen viure en pau, decideix convidar el fill, del seu primer matrimoni, a una solitària illa d’Alaska. La idea de Jim és recuperar el temps perdut i aquells vincles paternals, que el temps i la distància no l’hi havia permès de dur a terme. A mesura que passen els dies la situació es va tornant cada vegada més insostenible i asfixiant, fins que la tragèdia es manifesta.

La duresa i l’enquistament que l’autor va creant de forma minuciosa, sense utilitzar construccions difícils, amb un llenguatge fàcil però complex, m’han semblat dignes d’una obra mestra. Com un imant la novel·la et va enganxant, malgrat les grans dosis de rudesa i follia fosca, i en alguna ocasió no saps si vols aturar-te i agafar una mica d’aire o continuar submergint-te en la complexitat del seu protagonista, en Jim, que encarna aquella reflexió en veu alta a cavall entre la bogeria o la complexitat interior de l’ànima.

2011-06-25T02:13:00.000-07:00

Patim, patam, Patum

2011-06-23T01:12:00.000-07:00

Patim, hi ho fem perquè quelcom de la lletra petita porta tint de sagristia podenta. “Patam” quan aquest colorant ens inunda venes i artèries i ens “Indignam” i aixequem veu i coll. Tot cercant, buscant i ponderant plaers i dolors, descendim, assossegadament, a la perenne plenitud de la Patum.

Algunes construccions les vaig robar del Marcel Caselles, el dimarts 21 de juny, en motiu del concert de Patum que va realitzar l’ESMUC al museu Etnològic de Catalunya.

2011-06-20T06:20:00.000-07:00

Poliedre de milers i milers

de cares de cares,

i un sol cos, un sol esperit

una sola ànima

Patum.

Recomanació

2011-06-18T03:53:00.000-07:00

Un cop finalitzat el suculent i fructuós TAST DE VINS, realitzat durant aquesta tardor-primavera al Casal Independentista de Sants, us deixo amb dues excel·lentíssimes recomanacions. Avisar que, tant el Negre de Negres, un cupatge de Garnatxa negra, Carinyena, Cabernet Sauvignon i Syrah del Priorat, com el Nun de varietat Xarel·lo i, paradoxalment amb criança en barrica, només són a l’abast de paladars granats i per les butxaques més copioses ( 20 i 35 eurus respectivament).

A gaudir de la VIda!

2011-06-09T05:13:00.001-07:00

Cervià, montanya, riu i pla

A la Laia per la vida i la mort, per la simbiosi de plantes aromàtiques de la plana de l’Empordà, el riu Ter i el faig, que a l’aguait, t’observa.

Los combates Cotidianos (recomanació)

2011-06-07T04:02:00.001-07:00

"Los combates cotidianos” els quatre volums, una sèrie oberta amb tapa dura, de la que pel moment, acaba d’aparèixer en castellà la quarta entrega. Produida per Manu Larcenet, un dibuixant francès amb llarga trajectòria i que durant molts anys,des de 1994 fou membre de la revista d’imaginari punk “Fluide Glacial”. El primer volum d’aquesta obra va aparèixer el 2004 i va rebre el reconeixement en forma de premi a la prestigiosa Fira d’Angoulême. El van seguir, el mateix any, el segon volum, “Tantas pequeñas cosas…” i el 2006 el tercer, “Lo que de verdad cuenta…”.Fins que ara, després d’una impacient espera, ha sortit el quart “Clavar clavos”. A “Le Combat ordinaire” (Los Combates cotidianos (2004) l’autor ens il·lustra la vida exetrior i interior de Marco, un fotògraf de guerra retirat per un temps indefinit, una mica neuròtic i escèptic, que passa de retratar la violència de les guerres espectaculars a fotografiar un altre tipus de guerres, les que cada dia han de viure els estibadors de la fàbrica on treballava son pare. Treballadors, que després de renunciar a tot per ser encadenats a la fàbrica, amb les transformacions neoliberals i la reubicació del mercat productiu, veuen amenaçats els seus llocs de treball, quan ja no tenen forces ni per lluitar.

Més Casasses, refrany

2011-05-28T03:42:00.000-07:00

Al pot petit hi ha poca confitura
i al cor trencat la veritat més dura:
mal amagat és mal que no té cura,
la llibertat, la llei que és més segura,
la veritat, bandera que no es jura,
i el paradís, un bon plat de verdura.

2011-05-26T01:16:00.001-07:00

2011-05-10T13:05:00.001-07:00

Festa i compromís, les alternatives de Sants from Aixina Produccions Audiovisuals on Vimeo.

Sofres

2011-05-09T00:38:00.000-07:00

Com un “bestseller” vas arribar,

amb lluentor de tapes arteroses.

L’explosió de la metxa

que consumeix ràpid,

l’oxigen alliberador.

Quan va viure Molière?

Després del fingit fuet de patum,

pólvora buida, imitació xinesa.

Et queda “el clàssic”,

de metxa lenta, mai tenallada,

que és llum ignífuga,

car és lenta i escalfa.

recomanació

2011-05-09T00:21:00.000-07:00

La gran comèdia clàssica sobre la hipocresia humana

El misantrop és una de les peces més brillants de Molière, i el seu protagonista excel·leix entre tots els arquetips humans que poblen la literatura dramàtica universal.

Alceste és un home tocat per una aversió profunda a tot allò que respira i es mou al seu voltant, però té la virtut de resistir-se a qualsevol interpretació unívoca: si d’una banda és difícil que no simpatitzem amb la seva crítica hilarant i implacable de la hipocresia, la mediocritat i la petulància que l’envolten, de l’altra també costa passar per alt les seves febleses i contradiccions, la seva condició de botxí i de víctima al mateix temps. Sorprèn comprovar com, tot i haver estat escrita al segle XVII, El misantrop no ha perdut vigència. D’alguna manera, la societat continua oferint motius de sàtira i ridiculització que encaixen perfectament amb la divertida peça de Molière.

És, precisament, amb la voluntat decidida de subratllar-ne la vigència i la modernitat que Georges Lavaudant ha revisat aquest clàssic universal, i ho fa amb un text traduït, a la Sala Gran del TNC i amb un equip de pesos pesants de l’escena catalana actual.

mare...

2011-05-05T12:40:00.001-07:00

Enric Casases amb una pàgina i mitja....

2011-05-04T13:12:00.000-07:00

Presentació del nou CD d'Antònia Font

2011-05-01T01:53:00.000-07:00

Després dels tres concerts de presentació a Barcelona, aquí tenim un dels millors temes de l'album "Lamparetes" d'Antònia Font.

Classicàs!

2011-04-29T01:25:00.000-07:00

2011-04-22T03:13:00.001-07:00

Com t’ho podria dir flor de gessamí.

Ja em vas avisar, a Hammamed,

perseguint-me pels carrerons de la medina,

amoixant-me de fragàncies amazigues.

Les injuries eren totes per tu,

mentre jo intentava abastar

el teu pistil enganxós d’essències àrides.

Ets foll! cridava el rusc a l’uníson,

mentre tu t’emprovaves unes nike falses.

Es va aturar la vida,

va parlar el silenci.

Recomanació

2011-04-22T02:21:00.000-07:00

http://silviabel.com/

2011-04-16T01:25:00.000-07:00

Vídeo que vàrem visionar amb els alumnes de 5è del col•legi Els Horts.
http://medisocial5.blogspot.com/

Per què els ocells segueixen la primavera?

2011-04-16T00:56:00.000-07:00

matí del nou

2011-04-10T11:31:00.001-07:00

Qui es va inventar la pau? La deshora inexacta que Ra desencalla inoportú! Austeritat altre cop, perpètua a tothora. Embolcall com paper de regal dels vint duros. L’ordre del dia? El desordre. Amb els punts importants a cada element. Sol, diari, cigarret(s) i tu mare calmada, sempre tèbia, de reüll.

8 d'abril Dia internacional del poble gitano

2011-04-08T03:40:00.000-07:00

Recomanació

2011-03-29T12:51:00.000-07:00

L'exposició «L'art del menjar. De la natura morta a Ferran Adrià» ofereix una àmplia visió de la intensa relació que l'art i el menjar han mantingut durant segles: des dels orígens i la consolidació del gènere de la «natura morta» al segle XVII fins als nostres dies, però dedicant una atenció especial a les diferents manifestacions artístiques creades a partir dels anys 60 i 70, quan el menjar i l'acte de menjar, amb tota la seva càrrega de significat, irrompen en l'obra d'artistes que cerquen altres materials, noves conductes i nous criteris per experimentar la vida a fons i anar més enllà de la representació imitativa de la realitat.

més a:

http://obrasocial.caixacatalunya.com/osocial/idiomes/1/fitxers/cultura/art_menjar/index.html

Encaustica

2011-03-23T05:33:00.000-07:00

Miriam Rialp Bonet

Inagurem les ARENAS!

2011-03-21T13:31:00.000-07:00

2011-03-19T04:09:00.000-07:00

Treva meteorològica, sol, vespa, olors de PRIMAVERA!!!!
Tot amanit amb bona, molt bona música!!

Mobbing, primer pas, fer-ho públic

2011-03-15T14:01:00.000-07:00

El silenci i la por són els dos ingredients magistrals per perpetuar situacions d’assetjament immobiliari com el de la Gloria Cabot, veïna del carrer Burgos.

llegir més a :

http://viatgesisubtileses.blogspot.com/
(Publicat a la Burxa)

Zasss, en to la cara

2011-03-15T12:18:00.000-07:00

Sense pretendre vanagloriar ni reivindicar l’efímera Solidaritat Catalana, em sembla apoteòsica la intervenció d’Alfons López Tena al programa “Dando Caña” de la feixista cadena Intereconomia. Retrat acurat i simple del què és la caverna mediàtica espanyolista. El podrien anomenar, a partir d’ara, “Recibiendo caña”.
El 10 d'abril a Barcelona, vota sobre la Independència!!

Recomanació

2011-03-13T15:39:00.000-07:00

Posant a prova la seva capacitat imaginativa i narrativa, José Saramago reescriu, amb el seu estil característic irònic i punyent, una història que tots coneixem: la de Caín i Abel. Dos són els protagonistes, Caín i Déu, o més ben dit tres, perquè tota la humanitat amb les seves diverses expressions i pulsacions cobren vida a Caín.

Sense embuts ni subterfugis, i amb el punt d’humor i irreverència que convé, el Nobel portuguès fa un recorregut mordaç per diversos passatges bíblics per abordar una qüestió que durant mil·lennis ha estat considerada intocable i innombrable en totes les cultures i les civilitzacions: la divinitat i el conjunt de normes i preceptes que els homes estableixen al seu voltant i que sovint els porta a exigir una fe inviolable i absoluta en la qual tot queda justificat, des de la negació a un mateix fins a l’extenuació a la mort en sacrifici o a matar en nom de Déu.

Com ja ho va ser L’evangeli segons Jesucrist, Caín és una novel·la necessària i crítica que de nou dóna compte del compromís de l’autor amb la responsabilitat d’escriure. Un cant a la llibertat de pensament i en favor de l’home.

Som la generació Arròs covat

2011-03-10T04:34:00.000-08:00

"Arròs covat" és una sèrie sobre el conflicte de fer-se gran i tenir la sensació que les oportunitats et passen pel davant.

El Xavi Masdéu, el nostre protagonista, té 30 anys i una sensació constant que se li cova l'arròs. És un dissenyador d'èxit, modern, cosmopolita, que té un estudi de disseny gràfic.

És reflexiu i intel·ligent, però un absolut incompetent sentimental, cosa que amarga l'existència a la seva xicota, la Sònia, de qui està completament enamorat, tot i que últimament no para de mirar amb desig totes les noies amb qui es troba, en especial la Luz, una noia que és pura temptació per a ell.

Aquest fet farà que comenci a replantejar-se la seva relació amb la Sònia, i desembocarà en una amarga ruptura sentimental que el durà a replantejar-se tot el seu món vital, professional i sentimental.

Serà el Xavi capaç de madurar sentimentalment a la vegada que apaivagarà la sensació que una part de la seva vida s'esgota? Farà front amb enteresa a la sensació que se li cova l'arròs?

Rosega Rostoll

2011-03-05T04:02:00.000-08:00

El paissatge espigat per peu de taula uns coixins replets de grà es fonen deconstruint la noció de taula i cadira dels començals en un espai en el que el sol no es filtra entre l'arquitectura sinó que és part substancial de l'experiència gastronòmica.
La vaixella de policarbonat s'erigeix com a contrast d'entre la textura de la pell de la bota i la cuberteria més minimalista i primitiva.
El concepte de cuina de la familia salvet s'acull a les noves tendències del kilòmetre 0; distància recorreguda en la passejada al remolc i el dinar de tuper que t'ofereix una dia de sega qualsevol.

Salveta

Recomanació (top 10)

2011-03-03T13:36:00.000-08:00

L'home manuscrit és algú insatisfet del seu passat que, des d'un present lúcid, el refà. I que, també des d'aquest present, crea el seu futur. Construït com un laberint de miralls, aquest és un llibre intens i imaginatiu sobre l'obsessió per l'escriptura i la capacitat que té per transformar la vida i les persones, per canviar el rumb del destí en favor de la voluntat humana.

2011-02-26T09:56:00.000-08:00

ALQUÍMIES

2011-02-26T09:19:00.000-08:00

Com un obsequi s’inagura als ulls,
va dir el nom de la flor del safrà.
Una corol•la nua com un calze clavat a terra
on l’últim sol es reflectia.

Amb la mateixa reverència
amb què sap dir el nom d’amiga,
va dir el nom de la flor del safrà.
Alquímia del vers a l’extrem d’una tija.

Maria Josep Escrivà. Flors a Casa

A Santi Santamaria

2011-02-17T04:37:00.000-08:00

Avui m’he llevat amb la trista notícia de la pèrdua del cuiner català Santi Santamaria.
Aquest xef de Can Faves, restaurant situat a la població de la Selva, Sant Celoni i el qual mai he tingut el plaer ni els duros per visitar, va morir ahir a Singapur.
Per què aquest text? Doncs perquè la seva pèrdua m’ha deixat una xic estorat. No en el sentit de la tristesa que pot provocar la mort d’una persona estimada, però si aquella decepció que genera la pèrdua de referents en àmbits concrets. I és que si parlem d’àmbits, el gastronòmic té un pes important en la meva vida. Sempre he elevat la cuina i el seu art com un fet transversal, que va des de la necessitat bàsica, passant per les relacions socials, econòmiques i evidentment de model de mercat, fins el cinema o el plaer mundà per antonomàsia.
Santi Santamaria va obrir la caixa de trons, ara fa ben bé tres anys amb la publicació del seu llibre “La cocina al desnudo”. En ell defensava a ultrança el manteniment original dels productes, sense la modificació que exercien companys de professió com ara Ferran Adrià, i la informació rigorosa del què està consumint el client.
El seu passat de militància per organitzacions com el Partit dels Treballadors i posteriorment a l’MDT, el va convertir en un individu sensible amb els problemes del país i la seva gent. Defensor a ultrança, del nou concepte de cuina kilòmetre 0, o el què és el mateix, cuina de proximitat i acèrrim creient de la cuina tradicional i la seva saviesa popular, el convertien en un cuiner que traspassava els fogons de la seva cuina.
Santi patriota, trobarem a faltar les teves dosis d’humanisme i realitat arrelada a la gent corrent, les àvies i els seus guisat, els platillos i les recaptes. Aquesta tardor vaig cuinar uns bolets inspirats en una recepta teva. Senzilla, curosa i d’un gran sentit de temporada.
En farem moltes més, i sens dubte que la tradició i la modernitat que tu defensaves ens portaran cap a gustos, plaers i taules que pensàvem oblidades, però que hi són i hi continuaran sent.

Rosa, sang, gangrena

2011-02-14T12:13:00.000-08:00

La llum és tancada aquesta nit.
Laments que esquincen les fibres,
la saba de la solitud no deixa pujar
el gastat graó de l’escala,
tirabuixó foll de joventut.
Marques blanques d’hipermercat,
estades nostàlgiques a Montserrat
i la TV plana, carícia dels fills que avui no et recorden.
Bessa el pànic en la travessa des de la misèria
a la immundícia, destí, el perpetu oblit.
El meu gest, la teva llàgrima.
La llum és tancada en el pis podrit,
la claraboia estrellada és més aspre que mai aquesta nit.

2011-02-13T12:22:00.000-08:00

Silenci expectant, mots muts,
mirades en distàncies properes...
El descuit del sacerdot,
“fins que l’amor us separi.”

Classe d'ignorància o bé reproducció del racisme (El País)

2011-02-12T13:03:00.000-08:00

Egipto se rebela
OCTAVIO MANUEL FERNÁNDEZ - La Laguna, Tenerife - 11/02/2011

A pesar de la falta de pluralismo político, la corrupción y la pobreza del país, Occidente ha apoyado a Mubarak como muro contra el islamismo radical como sucede también en Marruecos y Argelia. Mientras, un Mubarak enfermo preparaba la sucesión para septiembre en su hijo Gamal. Para conseguir sus propósitos prohibió que tomaran posesión de sus cargos electos los Hermanos Musulmanes. Pero no contaba Mubarak con que el Ejército ya no le apoyaba porque quiere imponer su candidato en las próximas elecciones. Es evidente que si los manifestantes anónimos no contaran con el consentimiento del Ejército las protestas no habrían triunfado. Occidente no mueve un dedo porque en caso de duda antes de las manifestaciones prefería a Mubarak que a un supuesto islamismo radical como ocurrió en Argelia. También es importante que las redes sociales y las televisiones satélites hayan conseguido la movilización de egipcios de todas las clases sociales que piden democracia como ocurre en Occidente.

Afortunadamente, los países árabes se dan cuenta de que la democracia y el pluralismo político es el único camino para llegar al progreso de la sociedad que Occidente descubrió con la Revolución Francesa, y la Unión Soviética y los países del este de Europa, con la caída del muro del Berlín. Solo falta un paso más para alcanzar el progreso y la igualdad, que es que se produzca la separación religión-Estado como ya hizo Occidente y que en esos países árabes haya libertad religiosa. España entre el 1975 y 1978 es un buen modelo.

(merci Silvi)

Recomanació

2011-01-31T04:54:00.000-08:00

This is England ‘86 (la serie)

This is England és una pel•lícula anglesa dirigida per Shane Meadows i ambientada en els primers anys de la dècada dels 80 del segle passat, en un barri obrer situat a la perifèria d’una ciutat industrial anglesa.
La història es centra el les aventures de Shaun, un nen de 12 anys qui acaba de perdre el seu pare en acció bèl•lica a la guerra de les Malvines. Durant l’estiu d’aquell any, el protagonista farà un nou grup d’amics, d’estètica skinhead, una moda molt arrelada entre els joves de classe obrera del Regne Unit.
En Shaun, el protagonista de la trama.
Al llarg de la pel•lícula el grup d’amics passa diverses aventures, i és veuran davant un incipient moviment dins les illes britàniques: els skins d’extrema dreta o neonazis, que proliferaren mercès al moviment hooligan al Regne Unit, però que són contraris a l’esperit original dels skinheads (moviment sorgit de Jamaica, amant de l’ska, antirracistes, antifeixistes i vinculats a les aspiracions de la classe obrera).
En un primer moment, i sota l’efecte de la guerra a les Malvines en Shaun i uns quants membres de la seva colla es senten atrets pel moviment ultradretà, però finalment es donaran compte de l’error comès.
La pel•lícula va tindre un èxit enorme tant a Anglaterra com a l’estranger, així que el els seus creadors van decidir donar-li continuïtat en forma de sèrie televisiva al Channel 4 de la prestigiosa BBC, amb uns resultats d’audiència força elevats.
La sèrie, anomenada This is England ’86 és la continuació de la trama original de la pel•lícula, transportada a la petita pantalla. Amb els mateixos protagonistes, el fil argumental avança fins el mes de juny de 1986, amb el rerefons de la disputa del Mundial de futbol de Mèxic’86.

This is England '86
Durant els quarts de final d’aquell mundial es van enfrontar l’Anglaterra de Bobby Robson i Gary Lineker contra l’Argentina de Diego Armando Maradona, amb el record de la guerra de les Maldives molt present, especialment pel nostre protagonista, en Shaun, que al llarg d’aquell estiu haurà d’assumir el rol d’home adult.
En definitiva, la sèrie This is England ’86 (al igual que la pel•lícula homònima predecessora) ens retrata molt bé la realitat social i cultural de la classe obrera britànica de la dècada de 1980, molt castigada per l’elevat índex d’atur, la marginació social i la violència, per les polítiques conservadores de la premier britànica del moment, Margaret Tatcher, o les conseqüències socials de la guerra de les Malvines.
Una sèrie que està tenint uns bons resultats d’audiència al Regne Unit, molt ben dirigida i realitzada. El repartiment d’actors és força bo i fidedigne, ja que tots els actors que van participar ne la pel•lícula, ara repeteixen en el format televisiu. Si us interessen els moviments socials juvenils i la cultura suburbana dels anys 80, aquesta sèrie us agradarà d’alló més! La banda Sonora espectacular! Rocksteady, soul, reggae i ska dels millors referents d’aquella època.

2011-01-30T12:37:00.000-08:00

Espera agònica del veïnat per la finalització del Mercat i “El Calaix”

Les obres iniciades aquest mes de gener per tal de cobrir les vies de rodalies i l’inici de la següent fase del mercat de Sants, perpetuen l’espera dels i les veïnes dels carrers Sant Medir, Sant Jordi, Velarde, Càceres i Antoni de Capmany. Els comerciants veuen com les ventes disminueixen i els veïns propers a les vies esperen les operacions que es duran a terme entre la una i les tres de la matinada per tal de formigonar. Paral•lelament, el dia 29 de gener, emmarcat en el Pla de Barris, es va inaugurar la remodelació de la Plaça Bonet i Muixí i els seus entorns, tret de sortida de la pre-campanya electoral dels propers comicis municipals que es celebraran el més de maig.

llegeix més:
http://viatgesisubtileses.blogspot.com

Oh mai godneç!

2011-01-24T03:04:00.000-08:00

Tema original de Brenton Wood:

Versió de Giuliano Palma i the bluebeaters:

Los combates cotidianos

2011-01-20T03:25:00.000-08:00

“Los combates cotidianos” de Manu Larcenet és una col•lecció de còmics de quatre volums, en el quals ens narra el dia a dia de Marco, un jove fotògraf bèl•lic que deixa la seva família per anar a viure sol en una casa al camp. Marco ha deixat de treballar, pateix atacs d’angoixa i no vol comprometre’s en res. Estima el seu gat més que a ell mateix.
La història dels dos primers volums transcorre entre París i la vella i atrotinada casa que el personatge acaba de llogar. Les passejades pels prats del voltant, amb el seu inseparable gat, porten a Marco a intentar trobar el seu encaix amb el món. La relació amb el seu pare, un estibador jubilat i malalt d’alzeimer, el seu desencant professional i la seva relació amb les dones. Uns diàlegs frescos però d’una profunditat exquisida, ens porten a una quotidianitat acompanyada del seu inseparable i senzill germà, que personifica el modus vivendi despreocupat, senzill i fàcil. Aquests diàlegs fraternals que estableixen els dos germans entre calades de porros, són per mi, un dels principals atractius de l’obra. La contraposició de maneres d’entendre la vida i la forma d’afrontar els entrebancs per cadascú, regalen el lector la complexitat i la senzillesa en què es pot convertir la nostra vida. Aquesta és la història del Marco, que no sap on va.

Els volums 1 i 2 els podeu trobar en qualsevol biblioteca de la Xarxa de Biblioteques públiques de Barcelona

Tenim formes de reaccionar davant la tristesa, el dolor a l’absència de l’altre. N’hi ha que parlen, que discuteixen, que elaboren teories detalladament per omplir les seves vides. Altres callen amb l’aplicació d’un nen concentrat en un problema matemàtic. A mi les penes intenses m’anestesien. Tan si parlo com si guardo silenci. Per dins em sento buit. El sobtat aniquilament de les emocions sembla ser el meu sistema de protecció. Aleshores sóc capaç de seguir endavant. Una part de mi s’ocupa dels altres, de les relacions socials, de la intendència, per entendre’ns... mentre que l’altre part s’encarrega de la meva parcel•la infernal i privada, a cobert de les mirades.

2011-01-16T14:29:00.000-08:00

Adormida en artificioses sedes rebregades,

arriba amb la delicadesa mai descrita,

amb la profunditat inesgotable.

Travessant el golf s’eleva com un rossinyol

en la nit que no l’hi és pròpia.

Flanqueja l’oceà il·limitat

i arriba com el Mestral més suau,

entre cants del Marenostrum,

a casa, la silueta definida.

Xiscla la costa tèbia per rebre’l

com allò més esperat.

La màquina urbana es deté.

S’endinsa al pati que dormisqueja

acaronat per la tranquil·la tarda de diumenge.

No truca la porta perquè la olor de cafè encara no se n’ha anat.

Penetra tots els porus i la metamorfosi

convertida en llàgrima regalima com obsequi de l’existència.

Alton Ellis - Why Birds Follow Spring

2011-01-06T04:04:00.001-08:00

2010-12-25T01:58:00.000-08:00

Aquestes dates plenes d’àpats tradicionals o innovadors de rencontres fortuïts o esperats, de més o menys ganes d’aguantar o gaudir d’aquella gent que forma part del teu entorn immediat, de les ganes de somiar i commoure’t o de l’escepticisme més espès, de la hipocresia accentuada o la tendresa més innocent, de la gelor que fa ara mateix al poble o del fervor de l’escudella que l’avia porta preparant des de les set del matí. Tots els Nadals es reitera la història, que depenent de l’any, ens pot venir més o menys de gust respondre. La solitud pren un aire encisador o depriment i la companyia esdevé feixuga o protectora... Cavil•lacions matinals del Nadal de 2010 escortades dels 4º sota zero, de la panxa encara regirada pels excessos d’ahir i per aquest gran tema dels Toots, que no està a l’alçada de Take me Home, però que la seva preciositat fa pujar uns quants graus l’hàbitat d’aquestes festes...com en diríem? Inusitades. Vicissituds d’un Bon Nadal per a tothom!

Els beneficis de la immersió

2010-12-24T11:43:00.000-08:00

1.
Com funciona la immersió lingüística?

La immersió és un sistema pedagògic en el qual els nois i noies que van a escola se'ls ensenya una llengua diferent a la familiar. El sistema es va implantar a Catalunya als anys 80 per afavorir que els nens castellanoparlants tinguessin un nivell òptim de català i no es trobessin en inferioritat de condicions. El sistema inicial continua sense variants.

2.
El nivell de castellà dels alumnes que fan la immersió és més baix?

No. Està demostrat que a Catalunya els alumnes saben tan bé el castellà com els de la resta de l'Estat. Un 24% dels alumnes tenen un nivell alt de català, un 52% un nivell mitjà i un 24% un nivell baix, segons els resultats de la prova d'avaluació de sisè de primària feta l'any 2009 a totes les escoles. Els resultats són molt similars als de la prova de llengua castellana: un 20% dels alumnes de sisè tenen un nivell alt de castellà, un 51% tenen un nivell mitjà i un 29% un nivell baix. Joan Badia, director de la revista Escola Catalana , editada per Òmnium Cultural, remarca que la immersió no rebaixa substancialment el nivell de castellà. Ara bé, segons diu, "un sistema sense immersió sí que faria que els alumnes castellanoparlants tinguessin un nivell de català més baix que la mitjana".

3.
Què passaria si no s'apliqués la immersió?

Miquel Àngel Essomba, director del centre Unesco Catalunya, adverteix de les greus desigualtats que produeixen els sistemes que segreguen els alumnes en funció de la seva llengua materna. Un exemple és al País Basc, on els pares poden escollir entre el castellà, el basc o l'escolarització mixta. "Separant els alumnes, es creen comunitats separades, amb el risc que hi hagi una fractura social", diu Essomba. Un alumne que acabés l'escolarització obligatòria sense conèixer el català, tindria greus problemes per trobar una feina qualificada. Des del punt de vista lingüístic, apunta Essomba: "El greuge és doble; una persona que no sap català ho té pitjor per relacionar-se amb una part de la societat (els catalanoparlants) i, a més, obliga els membres d'aquesta comunitat lingüística a canviar de llengua si volen adreçar-se a ell". Joan Solà observava que la segregació escolar lingüística "privaria els alumnes d'una font important d'aprenentatge d'un idioma, com són les converses amb els mateixos companys de classe i la retolació de l'escola".

4.
Quantes llengües es parlen a les escoles catalanes?

Més de 260. Des del 1980 el país ha canviat radicalment. Ara molts alumnes no tenen com a llengua materna ni el català ni el castellà. "Això treu raó als pares que argumenten que a l'escola s'ha d'educar en la llengua familiar. Si féssim cas d'aquest argument, l'escola hauria d'estar preparada per impartir en més de 260 llengües vehiculars", apuntava el mateix Solà.

5.
Els alumnes bilingües aprenen millor?

Des de l'òptica psicolinguística, s'ha comprovat que aprendre en dues llengües genera habilitats. Això explicaria, per exemple, que els alumnes catalans treguin millor nota que la mitjana estatal en les proves PISA de l'OCDE.

ISAAC SALVATIERRA ( publicat al diari ARA el 24 de desembre de 2010)

Disney i la infantesa deformada (4)

2010-12-17T00:44:00.000-08:00

Sebastià feia repicar les seves pinces en forma de castanyoles. La festa sota el mar era un anar i venir de “caipiriñas”, MDMA i rialles absents de la taca de petroli que emmalaltia el Golf de Mèxic. Posidó lluïa la seva exuberant musculatura mentre amb el tritó anava senyalant, una a una, aquelles sirenes que aquella matinada s’endinsarien, sense replicar, en el seu llit de corall.
Ariel jeia dins la closca d’un gran mol•lusc enyorada d’aquells dies en què la cua se l’hi transformà en cames. D’ell ja no se’n recordava...la nostàlgia li enviava aquella sensació d’escalfor i pessigolleig que havia notat sota el seu ventre. Inútilment es fregà la cua aprofitant la rugositat del fons marí per reviure aquella satisfacció que desesperadament no tornava. Sebastià, conscient de l’aïllament de la noia, va anar a cercar-la. Amb el seu càlid accent centre-americà demandà la presència de la sirena. Enretirant una cortina d’algues opaques accedí a la cambra de la princesa. Immers en un silenci gairebé impertorbable va veure les escames enganxades al corall i un núvol roig que enterbolia l’aigua. Allà dalt, a la superfície, el cos inert d’una jove sirena. Sebastià va fer córrer la tacada cortina d’algues i la festa continuà amb el rigor impertorbable de cada cap de setmana.

Valga'm Déu!!

2010-12-15T03:48:00.000-08:00

I Want You Back de Jackson Five amb la base de Natty Dread de Bob Marley. Com se'n podria dir d'això? La parella perfecta?

2010-12-12T10:18:00.000-08:00

Estimades amigues.

Avui decideixo convertir aquest espai en una oda al sexe lent. Sí, al sexe lent, un petit reducte de resistència a l’ofensiva neoliberal. Al sexe lent, per plantar cara al reconeixement social de les relacions basades en ímputs quantitatius i consumistes. El sexe lent, aquell en que l’afecte pot aflorar en les relacions sexuals sense, per això, respondre a esquemes clàssics d’estimació. Aquell que no és dictat pels pilars del capitalisme desenfrenat on els cossos són béns de consum i l’hedonisme, l’ordre del dia.

Potser heu sentit parlar de la neurosi postmoderna. Es tracta d’un estat psicològic derivat dels models de treball i de ritme de vida de les societats occidentals. Un estat psicològic en el que s’observa un nivell elevat d’estrès, incertesa i insatisfacció. La malaltia més extesa a la nostra societat, vaja. Allò que ens passa a totes; en certa mesura, hi estem immerses.

És, indubtablement, degut a aquest estat que sovint ens trobem en una búsqueda de plaer ràpid, fàcil, i sense esforç. És un dels pilars que sustenta el consumisme, i fa que sovint s’utilitzin els cossos com a béns de consum. Degut a la neurosi postmoderna (derivada del sistema neoliberal) el sexe sovint és utilitzat com una descàrrega, una teràpia ràpida, agressiva, animal i d’una teatralitat violenta.

Pel que fa al reconeixement social, sabem que les conductes quantitatives, frívoles i d’esquemes fal•locèntrics i orgasmocèntrics cada cop gaudeixen de més simpatia en molts entorns, i, especialment, en els de proliferació de negocis específics de consum -directe o indirecte- sexual.

No es tracta d’una crítica punyent cap a les conductes sexuals de la nostra societat, sinó a la incapacitat que mostrem habitualment per mantenir models menys salvatges.

Desitjo fermament que ningú confongui el meu discurs amb una moral reprimida, mancada de passió, libido i luxúria. La meva intenció és fer una oda al sexe lent (aquell que no gaudeix de tanta simpatia ni reconeixement social) perquè considero que és necessari -i podem- aprendre a assaborir els plaers de la nostra sexualitat, sense continuar alienats a la ferocitat i desfici del model de consum que ens imposen.

No es tracta d’eliminar lascivitat ni provocació. Es tracta d’entendre que el plaer sexual no és merament orgasme. Es tracta d’una plena dedicació al plaer. No es tracta de passivitat, sinó de l’activa convicció de fer una oda al sexe lent, aquell que s’estimula amb tots els components de l’atracció, aquell que estripa els esquemes del patriarcat i el capitalisme, aquell que busca passions, aquell que pot ser encantador i tendre, aquell que és orgàsmic per si mateix, aquell que ens pot curar de la neurosi, aquell que hem de aprendre a gaudir, conjuntament, aquell que abandona l’autodestrucció, que ens satisfà i ens fa fer odes al sexe lent

“Doctora Maeso” publicat a l’Accent Bord

Bernat, sense paraules

2010-12-12T10:09:00.000-08:00

Amb tu

2010-12-09T13:04:00.000-08:00

N'Amèlia ha emprès el vol. Les xinel·les se l'han endut, sobrevolant amb les ales esteses i amples. Ningú en sap l'ombra, sols tu. Que hi ets només per ella, al seu pas. Ningú com tu en sap el vol, del Frigi als Degotalls, ningú com tu l'essència en el fox.

N'Amèlia se n'ha anat, s'atura el dia a dia al Llobregat, s'atura l'alè del teu compàs. Ningú com tu en pot saber el cant al despertar d'un dia ple, amb la seva buidor, com avui. N'Amèlia se n'ha anat amb un vol obert, d'ales amples i esteses a una vida que no li era pròpia i d'un pas maltraçat però amb constància.

Escamots i comissaris aturen el pas al seu camí, a la Font del Ferro, per guaitar atents la llum de les ales, el batec del pas, el cor de l'aire. Pausa.

Laia Carreras

2010-12-06T08:52:00.001-08:00

Recomanació

2010-12-02T12:48:00.000-08:00

“En Mattia havia après que entre els nombres primers n’hi ha alguns que són especials. Els matemàtics els anomenen primers bessons: són parelles de nombres primers que estan de costat, més ben dit, quasi de costat, perquè entre ells sempre hi ha un nombre parell que els impedeix tocar-se realment. En Mattia pensava que ell i l’Alice eren així, dos primers bessons, sols i perduts, propers però no pas prou per tocar-se realment. A ella, però, no l’hi havia dit mai.”

Mare no em parlis de cobertura social!

2010-12-01T12:01:00.000-08:00

Una volta més tornem a encetar el nostre editorial per parlar de realitat, crua realitat com dirien aquells que els ha tocat patir a la vida. S’entreveu allò que alguns professaven ja fa anys quan es posaven les mans al cap en veure tanta opulència, tant consum desmesurat, tant benestar fictici, efímer potser. El pare d’occident s’esquerda dia darrera dia. L’Estat del Benestar que ens aixoplugava sembla que es va desfilant. No tornarem a citar a Eduard Bernstein perquè seria, contextualment, anar massa enllà, però si que farem esment a Pablo Iglesias, fundador del Partido Socialista Obrero Español l’any 1879. Aquest home d’esquerres creient acèrrim de la revolució socialista va evolucionar cap a tendències revisionistes i va acabar acceptant la socialdemocràcia. Felipe Gonzàlez, després va acatar l’economia de mercat i va crear la política socioliberal. Tant un com l’altre compartien l’avui anomenat Estat del Benestar. Ara que les eleccions són un fet i després de dues legislatures de govern d’esquerres, què els espera a sectors com l’educatiu o el sanitari? I es que ahir sentíem el debat electoral i ens semblava que l’apuntador fos Joan Rosell, president de la patronal catalana Fomento del Trabajo. Potser si que al final haurem de parir a Sànitas i els nostres docents seran senyors de Ryanair o de MC Donals. Per no semblar exagerats, al nord de la UE ja està passant. I què hi farem si els més pobres ja no podem riure? Sempre ens quedarà aquell epigrama satíric que ens recorda diàriament que la democràcia ens fa iguals.

Burxa Novembre 2010

NI estudis Ni feina Ni possibilitat d’estudiar

2010-12-01T11:55:00.000-08:00

La recent anomenada generació NI-NI veu com la possibilitat d’ampliar els seus estudis es veu estroncada amb la desarticulació de la EPA (Educació per a Persones Adultes)

Des de la Burxa hem volgut indagar a fons sobre el nou estigma de l’anomenada, en aquesta darrera campanya electoral, “Generació ni-ni”. Quines han estat les causes i les mesures d’un govern que ha vist com totes les seves promeses es posen, en alguns àmbits públics, en entredit. I es que la EPA (Educació per Persones Adules) és un procés embrionari que neix durant el Franquisme amb la intencionalitat d’alfabetitzar a la població. Aleshores la docència per adults l’exercia tot aquell professorat de primària que es volia treure un sobresou, complementat així les seves hores lectives amb altres de tarda per la dedicació adulta. No va ser fins a la ruptura dels 70’s on la influència de Paolo Freire va introduir la pedagogia dels homes en permanent alliberament. L’alfabetització passa aleshores a anar més enllà del ba be bi bo bu perquè implica una comprensió crítica de la realitat social, política i econòmica del context on l’individu està alfabetitzat. Un cop passada la Transició l’administració estructura i desenvolupa legislativament la EPA estructurada a través de CFA’s (Centres de Formació d’adults) i les AFA’s (Aules de Formació d’Adults). Amb l’arribada al govern del tripartit el 2003 moltes de les demandes històriques del sector havien estat escoltades i inicialment s’havia fet el traspàs de la EPA de Benestar i Família a Educació.

Catalunya
A Catalunya, gairebé 2 milions de persones adultes no tenien cap títol del Sistema Educatiu i mig milió només havien assolit el nivell d’educació bàsica segons l’OCDE (2003). Actualment el gruix d’aquesta població s’ha incrementat degut al flux migratori dels darrers anys i les necessitats educatives, que també han crescut, poden ser cobertes, tant sols, per un 2,9 %. D’aquest percentatge només el 0,87% és d’administració pública. Paral•lelament a Europa la mitjana de gent atesa en centres de formació adulta gira entorn el 10%

Barcelona 3% irrisori
Si ens en anem cap a Barcelona ciutat les dades prenen un aire més transcendental. La capital del Principat té una població de 1.638.103 habitants i, segons el cens del 2009, 1.391.520 són persones adultes. Els centres (CFAs) i aules (AFAs) públics de la ciutat donen servei a un total de 10.539 persones adultes, és a dir, el 0,75% d’aquesta població fa algun tipus de formació. Segons informacions de la CGT, l’11 de maig del 2006, i després de llargues negociacions i mobilitzacions, el govern va signar un acord general sobre les condicions de treball del professorat de persones adultes que suposava un gran avenç ja que hi havia voluntat d’ampliar les places un 20% anual. La mesura més destacada però era la que feia esment a l’oferta de places de la xarxa de centre públics per passar de l’anterior xifra anomenada 0’75% a una ampliació de cobertura que arribés al 3% de la població adulta barcelonina. Aquesta voluntat pretenia passar de les 10.500 persones formant-se a una quantitat més òptima de 40.000 persones. La xifra, no obstant, quedava bastant per sota de la mitjana del 10% europeu.

Segons Josep Lluís del Alcàzar, membre de la CGT d’ensenyament, després de quatre anys, les xifres constaten l’incompliment de bona part d’aquest acord. No s’ha fet l’ampliació de professorat, per tant els 10.500 alumnes continuen sent els mateixos, la reconversió d’aules a centres tampoc s’ha fet efectiva i a més, sota aquesta mateixa premissa, s’han anat tancant AFAs que no reuneixen les condicions per esdevenir centre. Un clar exemple és la intenció de clausurar els AFAs Can Batlló (Eixample), Pere Calders i Palau de Mar i centralitzar-los a l’Escola Industrial provocant, segons del Alcàzar, la pèrdua de proximitat que tant important és per la gent adulta per conciliar feina i treball. Un estudi publicat per La Mesa d’Educació de Persones Adultes i la FAVB constata que estem patint un desmantellament d’un sector que acull totes les generacions que no han assolit l’ESO (ni-ni) uns 150.000 joves a Barcelona, la mala planificació de l’FP gestada per la LOGSE i que evidencia un model productiu poc especialitzat i el volum de nouvinguts amb necessitats de cohesió i aprenentatge.

Educació i població nouvinguda
El volum de gent immigrant a Barcelona ha passat de 74.019 persones al 2001 a 300.911 al 2009. Per les persones immigrades, l’oferta educativa va més enllà de la possibilitat de conèixer el català o castellà com a instruments de comunicació. La formació adulta compleix una important tasca d’interrelació i cohesió social. La tendència del Departament però, segueix sent la de la derivació de l’ensenyament únicament lingüístic, apostant per la subvenció, cada vegada més, d’entitats privades que la transcendència de l’alumnat queda molt lluny de l’adaptació i connexió socials.

A Sants una escola
Al districte 162.249 persones han estudiat. D’aquestes, 99.679 s’han quedat en estudis primaris o no tenen cap mena de graduat. Tenint en comte el desenvolupament de l’hipotètic pla de donar cobertura al 3% promès per la Generalitat, se’n veurien beneficiades 4.867 adultes. No obstant al districte gaudeix d’un sol centre, el Sant Raimon de Penyafort, situat a la Zona Franca i que imparteix la docència des dels vestigis del Franquisme amb aquell model de complementació del professorat. Actualment està catalogat com a CFA i hi dona cobertura a un total de 359 alumnes a tot el districte.
Des de la comunitat educativa es continua veien al Departament amb una ferma aposta per la retallada tant en el camp adult com a la resta de l’educació pública catalana i es reivindica la proximitat i la potenciació dels serveis amb campanyes publicitàries a nivell de districte, la informació a la ciutadania i la cobertura real de les necessitats formatives i laborals d’una població que ha vist com aquestes s’agreujaven més arrel de la profunda crisi econòmica que estem patint.

9:12

2010-11-21T12:21:00.000-08:00

Ens hem vist avui, a la plaça on descansa la memòria del herois anònims. T’he amanyagat el llom resseguint cada una les venes de la morera que habites. Les fulles esgrogueïdes no es rendeixen al pas dels primers freds i les riuades de turistes que no et coneixen ignoren el jaç de placidesa on tu i jo confabulem. Els carrers tornen a ser només per nosaltres, pels pescadors que arriben a recer, pels extenuats obrers de Santa Maria...per la inconnexió no resolta del anys de misèries i gaubances. Me’n vaig que el dia comença i ja tot és primavera.

2010-11-20T01:33:00.001-08:00

IV Comisió de Descolonització de Nacions Unides 7 Octubre 2010

2010-11-16T01:23:00.000-08:00

2010-11-12T13:24:00.000-08:00

Increïble versió de “pi-iaio bugia”, tema d’Skatalà cantat pels grans Roots Diamoons en el nou CD publicat per Black Borinot Records i anomenat Embolingats (tribut a Skatalà). Ens veiem a cala Montse menjant olivetes i vi bo, bo...

Z.A.L. (*)

2010-11-11T03:59:00.000-08:00

L’iman de Folegandros...”l’horitzó d’absències infinit”, la porta de la nevera oberta i a dins caducitat a tort i a dret malgrat que l’enlluernament no em deixava llegir les tapes on una màquina d’algun polígon industrial havia estampat, mecànicament, la data de la seva fi.
Occident i Orient barrejats sota la mateixa idiosincràsia d’estoïcisme mal entès. La quotidianitat esdevenia l’heroïna demolidora per convertir-se, mecànicament, en la morfina del demà. La carta mal tancada presumia del seu remitent mentre un malaltís acèrrim defensor de James Wan esperava el millor moment a la cantonada

El polígon industrial continuava en moviment. Els torns eren seguits.

(* Zona d'Activitats Logístiques)

Algú sap on puc trobar una goma?

2010-11-08T12:56:00.000-08:00

Sóc animador, educador, actor, psicòleg, guia turístic, micòleg, traductor, ponent, lingüista, psiquiatre, dissenyador, formador, escriptor, dibuixant, actor, mag, cantant...en definitiva, sóc mestre. Treballo en una escola de l’humil barri barceloní de la Verneda on evidentment les condicions són majoritàriament molt precàries. Aquest més hem anat de colònies. Dos dies només ja que la condició socioeconòmica de les famílies ronda, m’atreviria a dir, el llindar de la misèria. Només han pogut gaudir d’aquesta intensa sortida de dues jornades la tres quartes parts del discents. La quarta part restant no ha pogut pagar els 80 euros que valia poder sortir, durant dos tristos dies, de la quotidianitat i paràlisi que nodreixen els carrers del barri.
M’acaba d’arribar una notícia des del barri veí de les Corts. Les escoles de tot el districte decideixen la supressió de les colònies en resposta a l’anul•lació de la jornada intensiva del més de juny. Torno a encetar el tema que tantes vegades m’ha fet bullir el terrat. Francament és complicat d’abordar, d’entendre les parts implicades. Els mestres que denunciem que l’aplicació vulnera de manera flagrant la llei d'educació de Catalunya, que estableix un llindar de 1.050 hores lectives per curs, que al juny fa massa calor per treballar. Els pares queixant-se de la desaparició de les colònies. Els 1500 monitors, personal de servei i cuina que viu del lleure, de l’educació no formal i que també llencen el crit al cel. Ens trobem doncs en una situació infinitament ambivalent que posa sobre la taula de l’educació d’aquest país dues prioritats, l’econòmica-laboral i la pedagògica. Sempre defensaré la segona. No obstant els i les docents d’aquest país que encara creiem en l’educació com un valor inalienable ja fa massa temps que estem patint les conseqüències i es que al meu centre no hi ha diners ni per gomes.

"A peu de carrer"; Burxa, octubre de 2010

2010-11-03T15:14:00.000-07:00

La ringrazio Laura. Ci sono molti Pieros oggi a Baghdad, a gaza o per l'occidente. Ci vidiamo presto.

El Barça fa un “coitus interruptus” en el pla Miniestadi

2010-11-03T14:21:00.000-07:00

El dimecres 13 d’octubre el F.C.B. va sol•licitar la paralització de la reordenació dels seus terrenys a les Corts.

La Coordinadora d’Associacions de veïns i entitats de les Corts ha rebut amb entusiasme però amb cautela la decisió del nou president del Futbol Club Barcelona, Sandro Rosell, d’aturar el procés de requalificació dels 70.000 m2 que el club volia destinar a la construcció de 1.600 pisos amb els seus respectius equipaments. El procés iniciat a l’estiu del 2009, en ple auge esportiu blaugrana, pretenia una modificació del P.G.M. ( Pla General Metropolità) per requalificar una zona, la de l’actual Miniestadi, catalogada com a equipaments esportius consolidats i convertir-la amb zona d’habitatges i equipaments públics. La permuta iniciada per l’antic president Joan Laporta pretenia fer un trasllat de qualificació amb uns terrenys de Moncada i Reixac i de la Plaça Alfons Comin al barri de Gràcia. Rosell ha donat la raó als veïns afirmant que aquests dos punts no complien les condicions idònies com a equipaments. El president declara, en una carta adreçada als veïns, que la voluntat de la nova junta no és immobiliària i que no volen desprendre’s de patrimoni del club. Cal recordar que dels 70.000m2 totals, el Barça en cedia 50.000 per zones verdes i equipaments com un CAP, un IES i una residència per la tercera edat. Segons la Coordinadora aquests serveis no eren suficients tenint en comte les noves 1.600 vivendes i el dèficit històric d’equipaments de la zona. Actualment el veïnat confia en l’administració que a canvi de la suspensió vol mantenir la demanda dels 11.2000m2 per emplaçar-hi els futurs equipaments. El Barça se’n veuria beneficiat ja que el consistori, a través de plans parcials, cediria llicències per construir un hotel, diverses instal•lacions adreçades al socis, una nova pista de gel i un nou pavelló, tots aquests ubicats als actuals terrenys del Palau Blaugrana. És en aquests terrenys on volen incidir ara els veïns i on no finalitzen les seves peticions de cara a aconseguir un pavelló municipal i un nou IES.

Burxa novembre 2010

Posa't a ballar Rocksteady suaument

2010-10-30T04:31:00.000-07:00

Com m’amoreges! Retorçada entre el meu ventre i la punta estimulada dels dits dels peus. Com t’esmunys entre entrellaçades entranyes i retopes el costellam encrostat. Melodia esfilagarsada, greus colpidors i ja no ser on tinc la orella, el melic ni els genitals. Embriaga’m altra volta i fon-me amb l’apassionat o apassionada que et sent com jo, que befa amb tu, que sanglota amb tu, que perviu gràcies a tu. Reviscola’m els malucs i flueix fins l’eternitat! Com només tu saps fer-ho.

Poruc, poruga, porucs

2010-10-24T13:07:00.001-07:00

No t’ho pensaves pas eh? Pa tou per avui gana pel demà...tic-tac tic-tac. La plaça bruta però, confonent-me entre la multitud, diviso aquella pell colrada resseguida per la bromera de les seves dents. De reüll m’amaro del seu plaer i el faig meu. És quan torno sol a la butaca de Joan Maragall i com un mosaic de petites i delicades credencials estructuro subjectivament LA LLEI DE L’AMOR. Hem ressona Cesare Pavese en “l’exaltació de l’ofici de viure” i com un glop de reafirmació entenc ara perquè tot ha canviat menys les credencials, la fe, la determinació de prevaldre en la perenne religió.
Silenci, el pati dorm i Pasolini em xiuxiueja des de la finestra “Solo l’amare, solo il conoscere conta”... em colo doncs en el seu desert devastat de falsos miratges i esdevinc oasis.

Quin gran coratge al sentir la olor del desig inoportú

Pipilotti Rist

2010-10-21T13:28:00.000-07:00

El passat 21 d’octubre vaig poder descobrir la Pipilotti Rist. Aquesta videoartista sueca anomenada Elisabeth Charlotte Rist però que va agafar el sobrenom de Pipilotti per influències de “Pipi calzaslargas” ens mostra una obra mestra a cavall entre el conceptualisme i la tendresa humana. I es que si alguna cosa aconsegueix crear Rist és plaer. El capta mitjançant el color, el so ( menció especial pel tema “Wiched Game” de Chris Isaak i que canta ella mateixa) i evidentment l’extraordinari muntatge de projeccions. Com que no hi entenc molt només em queda recomanar aquesta fantàstica obra que, al poder ser, intenteu anar a veure a primera hora, abans que les riuades d’energúmens sense cervell, anomenats “guiris”, envaeixin la Fundació Joan Miró.
Salut, art i plaer!

"Le ceneri di Gramsci" part VI i VI de Pier Paolo Pasolini

2010-10-15T03:15:00.000-07:00

Espectacular!

2010-10-14T00:49:00.000-07:00

Beirut maig del 2010

2010-10-09T09:03:00.000-07:00

Dos dies després de l'assalt i l'assassinat d'activistes per part del Tzahal en els vaixells que portaven ajuda humanitària a la franja de Gaza - coneguts com la 'Flotilla de la Llibertat, que havia partit desde Turquia- , a ciutats de tot el món es van mobilitzar per denunciar la impunitat de l'estat d'Israel. Aquesta sèrie de fotos les va realitzar a la capital del Líban, Beirut, un bon amic fotoperiodista, on totes les organitzacions polítiques libaneses d'alliberament nacional i d'esquerres es van afegir en aquest clam internacional. Entre d'altres van assistir Hezbullah i el partit comunista libanès. L'escenari, la plaça coneguda popularment com la Plaça dels Màrtirs, davant de l'edifici de l'ONU.
Veure més a: http://www.flickr.com/photos/maskoni/

2010-10-06T01:07:00.000-07:00

El periodista maltès Joe Sacco publica, després de dos anys de feina i la seva tercera visita a la Franja, el seu llibre "Notas al pie de Gaza". Després dels èxits com Gorazde, Palestina, El Mediador o War's End, recomano a tots i totes aquelles que disfrutin llegint còmic periodístic la gran obra d'aquest modest però punyent mestre.

http://www.libreriamanga.com/comic.asp?id=12353

Recomanació

2010-10-04T12:55:00.000-07:00

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/179225

2010-10-01T04:07:00.000-07:00

El lingüista Noam Chomsky va elaborar la llista de les “10 Estratègies de Manipulació” a través dels mitjans: http://barcelona.indymedia.org/newswire/display/404664/index.php

2010-10-01T03:52:00.000-07:00

Vallespir 25, la partida d’escacs continua oberta

“La història inacabable” un film que els veïns i veïnes de l’immoble núm. 25 del carrer Vallespir porten vivint en carn pròpia des del 22 de maig de l’any 2008. Va ser aleshores quan la negativa de la propietària de reparar uns desperfectes a la part posterior de l’immoble va aixecar els primers ais de sospita d’un possible assetjament immobiliari. Segon el que estableix l’article 118 de la LAU (Llei d’Arrendaments Urbans) “El propietari té la facultat de resoldre els contractes d’arrendament si les obres de rehabilitació superen el 50% del valor actual de les vivendes” Al voltant d’aquest article ha girat la batalla iniciada ara fa més de dos anys entre els veïns, la propietat i les seves respectives advocades. Després de que el jutge indagués sobre els informes presentats per les dues parts sobre l’estat de l’immoble i veiés que els números sobre el valor que li donava cadascú no coincidia va ordenar a un pèrit que elaborés un nou informe. Aquest va valorar els pisos de 82 metres quadrats en uns 23.000 euros i els de 58 metres quadrats en 17.000. Els veïns van respondre atònits que si el preu era aquest compraven els habitatges i així evitaven el seu propi desnonament. Després de varies sentències, alguna d’elles, favorables als veïns es va declarar, el passat 16 de febrer que l’immoble estava en ruïna econòmica. Des del Centre Social de Sants i conjuntament amb altres associacions de veïns es van entregar el passat més de juliol 880 signatures al districte per tal d’evitar l’execució de la sentència. Sembla ser que a dia d’avui l’advocada de la propietat, Helena Costa ha declarat que no té intenció d’executar-la. Ara la partida resta a les mans del jutge i del districte de Sants que, sense discussió, tenen a les seves mans la vida de quatre veïns jubilats sense recursos per fer front a un nou habitatge.

2010-10-01T03:49:00.001-07:00

Arboricidi a Carretera de Sants

Els veïns i veïnes de Carretera de Sants poc es pensaven que les obres iniciades a principis de setembre de 2009 produirien l’espiral de conseqüències d’aquests darrers quatre mesos. Emmarcat dins el pla urbanístic “Fent Barcelona” el consistori va iniciar les obres d’arranjament del carrer de Sants, entre Pl. de Sants i Riera Blanca. Aquestes obres que tenen un termini d’execució de dos anys pretenen adequar les calçades i voreres per tal d’adequar-les a les necessitats, segons l’ajuntament, d’una nova Barcelona. Una ciutat que, segons el ja esmentat pla, ha de reduir el transport privat afavorint així la mobilitat de vianants i el foment del transport “públic”.
No obstant a finals de maig dues veïnes detectaren que, de forma progressiva, anaven desapareixent els arbres de Carretera, fet que les va portar a mobilitzar-se i a recollir prop de 400 firmes. Veient que l’arboricidi no s’aturava el passat 28 de juliol es va convocar una assemblea veïnal a la confluència de Badal amb Carretera. En aquesta convocatòria hi assistiren una cinquantena de persones que van mostrar la seva indignació per la decisió unilateral de retirar els arbres, fet que consideren un atac a un valor emocional i quotidià, a la pèrdua d’ombra de les seves cases i a la malversació de l’aïllament sonor que suposa el fet de la tala de plataners. Les mobilitzacions no s’han aturat i el passat 27 de setembre es va celebrar una segona assemblea on els veïns van celebrar la no tala dels plataners entre Badal i Riera Blanca i on van decidir portar al Síndic de Greuges les seves reivindicacions i la possibilitat d’una futura coordinació amb altres barris per tal d’evitar el desert “fashion” en que s’està convertint Barcelona.

2010-09-27T12:49:00.001-07:00

Ballem com sabem a Sotllo

Una catarsi d’alegria folla. Injeccions d’incoherència, inexactitud gestual, absurditat erigida només perpetrada per la pròpia exultació...i la teva. Sinergies que ens abracen cautelosament i que ens desabriguen com nadons fràgils en temps de dependència lactant i afectiva.
Adoro la teva nitidesa, la teva senzillesa mofada capaç d’esbudellar la retòrica més sigil•losa. Contundència a cops d’humanitat, fragilitat i escolta.
Ets l’espill on, sota cap circumstància, vull deixar de percebre’m, d’estimar-me...d’estimar-te.
Ets tot el què no sóc o el que , inútilment, pretenc ser.
Ets tu germà. La impossibilitat de desprendre’m de l’entesa perpètua.

2010-09-20T13:19:00.000-07:00

Explica-me’n un altre

El pati respira i cala aquella frescor de terres uberoses i roba remullada.
Els anys no han passat en aquest indret. L’escabetx en forma de formol aviva les esquerdes que, colpidorament, mantenen vives totes aquelles quotidianitats arrelades en fers obrers i austers.
Senzilleses apamades, crits i rialles estrepitoses entre olors d’oli barat que foragiten els inerts d’esperit individualista. No goséssiu pas transgredir-nos! Som el què volem o el què ens deixen ser...però carai que bé que s’està envoltat de sobrietat!

Bons propòsits

2010-09-19T14:03:00.001-07:00

Anotar en una llibreta el nom de tota la gent que es diu d'esquerres i maltracta els cambrers dels restaurants

Joan Barril i Joan Ollé

Aqui, ara i així! jajaja!

2010-09-19T13:55:00.000-07:00

2010-09-08T13:40:00.000-07:00

Per tu Mirlo Blanco perquè puguis iniciar-te en el plaer de poder gaudir de la música com la cosa més bonica, com a art, com a plaer com...el què tu vulguis!

2010-09-06T11:33:00.000-07:00

Grècia eterna

Crònica d'uns dies prop de l'Olimp:

http://viatgesisubtileses.blogspot.com/

2010-09-06T03:55:00.000-07:00

2010-09-05T06:37:00.001-07:00

Comunicat en castellà publicat al diari Gara: http://www.gara.net/azkenak/09/219101/es/Traduccion-castellano-realizada-redaccion

2010-08-29T12:54:00.000-07:00

2010-08-19T05:19:00.000-07:00

Ονειρευόμαστε ζούμε (*)

Posidó ens obra camí al Mare Nostrum desposseït.
La nit grega no està sola des del Mont Olimp ells et deixen.
Les oliveres bategen el crepuscle que Hefest recull.
El vell viatge fa temps va començar
amb malvats cíclops, terribles titans i dolces nimfes.
Però avui ni Zeus fet home pot evitar l’oracle.
El gest de la fragilitat absoluta, de la voluntat platònica.

(* somiar, realitzar, viure)

2010-08-19T01:48:00.001-07:00

2010-08-01T03:21:00.000-07:00

Quan surts per fer el viatge cap a Itaca…

Konstandinos Kavafis va traçar amb escrits sinuosos el trajecte que ha de dur-nos a la vida. Itaca és el teu objectiu però no forcis pas la travessia... demà prendrem els seus mots per desconstruïr la metàfora Kavafiana i fer-la realitat. Tremola Homer que la nostra odissea, per petita que sigui, només ha fet que començar. Ulisses i el Mediterrani en donaran fe.

"Quan surts per fer el viatge cap a Itaca,has de pregar que el camí sigui llarg,ple d'aventures, ple de coneixences. Has de pregar que el camí sigui llarg,que siguin moltes les matinades que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven, i vagis a ciutats per aprendre del que saben. Has d'arribar-hi, és el teu destí, però no forcis gens la travessia. És preferible que duri molts anys, que siguis vell quan fondegis l'illa, ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí, sense esperar que et doni més riqueses. Itaca t'ha donat el bell viatge, sense ella no hauries sortit.I si la trobes pobra, no és que Itaca t'hagi enganyat. Savi, com bé t'has fet,sabràs el que volen dir les Itaques. Més lluny, heu d'anar més lluny dels arbres caiguts que ara us empresonen, i quan els haureu guanyat tingueu ben present no aturar-vos.Més lluny, sempre aneu més lluny, més lluny de l'avui que ara us encadena.I quan sereu deslliurats torneu a començar els nous passos.Més lluny, sempre molt més lluny,més lluny del demà que ara s'acosta.I quan creieu que arribeu,sapigueu trobar noves sendes.Més lluny, sempre molt més lluny,més lluny del demà que ara ja s'acosta i, quan sereu deslliurats,tingueu ben present no aturar-vos. Bon viatge per als guerrers que al seu poble són fidels,afavoreixi el Déu dels vents el velam del seu vaixell, i malgrat llur vell combat tinguin plaer dels cossos més amants. Omplin xarxes de volguts estels plens d'aventures,plens de coneixences.Bon viatge per als guerrers si al seu poble són fidels, el velam del seu vaixell afavoreixi el Déu dels vents, i malgrat llur vell combat l'amor ompli el seu cos generós,trobin els camins dels vells anhels, plens de ventures,plens de coneixences."

2010-07-30T07:39:00.000-07:00

Després del mitiquíssim concert del 29 de juliol us deixo amb aquest tema dels grans Toots and the Maytals que segurament tots i totes hem ballat alguna vegada

2010-07-29T01:54:00.000-07:00

Volem donar un gir a com la gent entén els correfocs a Barcelona

Cristina Grasset i Dídac Panyella són membres dels Diables de Sants que enguany celebren el seu 30è aniversari

Com es presenten les festes?

Pels Diables de Sants les festes es centren únicament amb el “Crema, Pica, Puja” i el correfoc que és el punt àlgid de la Festa Major per a tota la colla. Al no tenir local propi, com per exemple els castellers, provoca que no anem tant carregats de feina.

Tres dècades encenent els carrers de Sants i d’arreu. Com es presenta aquest 30è aniversari?

Hem estat fent actes tot l’any, sobretot d’autogestió ja que tot i les subvencions el món del foc i la pirotècnia comporta una despesa de diners molt elevada. Hem fet una exposició que en breu es penjarà a diferents indrets del barri. El punt àlgid d’aquest aniversari serà el correfoc. 30 anys són molts anys i el què pretenem és superar els altres correfocs, tant del 20è com de 25è aniversari.

I com es presenta aquest correfoc?

El correfoc el fem el dissabte 28 i no pretenem fer un espectacle sinó donar-li un gir especial. Un correfoc més semblant al que ens podem trobar a la Patum o a Manresa on la intensitat és molt més elevada. Així com a la Catalunya interior aquest model triomfa, el què pretenem és traslladar-ho a Sants i, en certa manera canviar aquesta concepció que hi ha a Barcelona de poca participació i de passivitat que mostra la majoria de gent. Així doncs, la nostra voluntat és que el públic no es quedi sols en un punt del recorregut, sinó que segueixi els diables de principi a fi. Participem només la colla de Diables de Sants amb 50 diables i totes les bèsties i figures...és un plantejament agosarat però per a nosaltres és un “On podem arribar?”

Pinta molt bé.

Els tabalers aniran davant i no a darrera i a les places s’augmentarà la càrrega de pirotècnia i a més hi haurà una furgoneta amb música popular que segurament manllevarem de la Patum o de Manresa. Es faran les Moscades que és un ball on deixen de sonar els tabals perquè soni música i la gent balli amb els diables al contrari de les agulles del rellotge.

2010-07-28T09:31:00.000-07:00