dimecres, 10 de desembre del 2008

Seny, rauxa i somnis de canalla
Santa Coloma de Queralt Vaig cantant fluixet pel carrer com un babau… m’acaben d’operar de fimosi i som aproximadament l’any 1990. L’entrecuix em fot un mal de por, se m’enganxa amb la funda del banyador de mitja cama. Jo no vull sortir de casa però la iaia m’ha promès que si feia l’esforç em compraria un trabuquet de plàstic. Així doncs m’intento desplaçar fins la plaça entre la multitud intentant que el meu caminar no evidenciï la petita, per mi gran, operació que m’acaba de fer el doctor Riera. És la festa de barri de la Plaça Major, aquella festa que els més menuts vivim més intensament que la mateixa i gran Festa Major. Potser per l’encongiment del context o la proximitat de la gent, no ho sé, però el fet és que aquesta és una autèntica festa d’infantesa. El precari escenari muntat per la ocasió, el piló de fusta i engreixat per evitar que els i les més valentes arribin a tocar el cel i emportar-se el preuat pernil, el bidó rovellat esbufegant només de pensar en les empentes i les batzegades que haurà de suportar per intentar assemblar-se a un búfal de l’oest. Travesso la plaça per anar a veure el meu germà participant del concurs de xocolata a cegues i quan me’n canso me’n vaig a veure els pares que estan, segurament prenent alguna cosa a la terrassa del bar. Increïble, la tarda només ha fet que començar i tot just d’una de les entrades de la plaça entren els gegants del carrer major. Aquests no em fan por, encara els trobo prou amables, ara bé darrera seu i sense avisar apareixen els dos maleïts vells. Quina ràbia sempre amb les mans esteses a punt de clavar-te una plantofada! Sense massa temps per assimilar les coses (així funciona la ment d’un nen de sis anys) apareix la bota d’aigua per un dels altres carrers, la gent no tarda en reaccionar i es llença contra els bars a la recerca d’una ampolla de sifon. Quina tonteria no això de remullar-se amb el complement del vermut? La pagana processó acaba a la piscina municipal sense deixar cap de les fonts amb l’aigua intacte. L’endemà els primers nens de la piscina ens llançarem amb les ulleres a veure si podem recuperar alguna pesseta d’algun despistat del dia anterior. Però això serà demà, avui toca estar a la plaça. El dia comença a perdre lluminositat i això que son quarts de nou...clar, no hi pensava, som a l’estiu! El dia llarg i la nit també. Després de sopar aquesta acomiada les últimes corredisses per la plaça i l’últim regust de pa amb vi sucre per deixar pas al gran ball. La nit comença després de trucar uns quants timbres del call jueu, però que tontos, si tothom està a la plaça! Entremig dels adults correm i intento trobar la nena que aquell estiu m’agrada més que les altres. La música i la megafonia anunciant el ball del fanalet me la fan perdre de vista. Les parelles d’adults ballen i riuen, una imatge la qual estic poc acostumat i m’arriba a sorprendre per sobre de qualsevol altre. Fanalets encesos i més rialles i més... El despertador ha sonat puntual i enèrgicament tot recordant-me que érem a l’any 2008. Ostres! Avui els meus nens tenien sortida al parc del costat de l’escola, dinàmiques imposades pel ciment. Com si sortíssim d’una de les cel·les d’alta seguretat de Guantanamo hem travessat el carrer amb formació russa per arribar a un parc (que no diré per si algú li té un especial apressi) i disposar-nos a jugar a una sèrie de jocs, cal dir que molt atractius, que combinaven el joc actual amb el de tota la vida, la xarranca, els titelles, les bales... Fins aquí tot bé, no obstant quan ha arribat l’hora de dinar m’ha tornat a venir aquell idíl·lic somni de rauxa i plenitud. De sobte ho he anat tenint més clar. És més que evident que el nen de poble és menys vulnerable que el nen de la urbs. El nen del poble trepitja el carrer i el camp, comparteix aquest espai innegable i genuïnament popular, coneix a la gent que participa de la seva socialització, en canvi el nen de ciutat té por del carrer i del parc, l’ajuntament l’hi ha de crear espais per oblidar que està vivint a una ciutat, deixeu-m’ho dir, de MERDA! Un indret on la iniciativa privada és exageradament prioritzada en contra la iniciativa dels ciutadans. Una ciutat on la famosa Llei del Civisme és l’accent a un model de ciutat d’esquena al poble i només obert al turisme, a l’oci i al consum. Un consistori que no cuida la poca cultura popular que queda a BCN, on sistemàticament talla de soca-rel qualsevol iniciativa autogestionada, crítica i col·lectiva. No vull dir amb això que al poble no passi, existeixen teixits associatius consolidats i forts. El sistema d’organització social i econòmica encara no està en mans de només uns quants (com passa a la gran ciutat), les botigues i els petits i mitjans negocis s’han mantingut, tot i alguna baixa dels darrers anys. No obstant el pitjor que ens podria passar és que el poble cada vegada tendeixi a reproduir aquest model espantat, individualista i altament alienador. És per això que sempre defensaré el model basat en societats petites i el més autogestionades possibles, pobles en els quals puguis servir un cafè a aquella senyora que feia uns minuts t’havia preparat unes costelles de xai, costelles que després compartiràs amb la mestra que els teus “nanos” tenen a l’escola, i així un espiral de societat més o menys en sintonia. L’altre dia vaig sentir campanes que parlaven de l’imminent obertura d’una botiga del Grup Alimentari Guissona, una gran cadena que com tothom sap ha aconseguit passar de ser una cooperativa d’àmbit comarcal a ser un autèntic imperi agroalimentari. Aquesta empresa que controla la major part de les granges i conreus de les comarques veïnes ha aconseguit recuperar un sistema laboral, social i econòmic de principi del segle passat, la colònia industrial. Pagant sous baixos a immigrants principalment romanesos, llogant-los després pisos a uns preus força elevats i utilitzant productes de baixa qualitat han permès a aquesta maquinària créixer cada vagada més. Els seus darrers avenços són la creació d’un geriàtric, un centre mèdic i un centre de salut. Com qualsevol gran empresa disposa d’una caixa, una fundació sense “ànim de lucre” i una asseguradora. Per si no n’hi hagués prou amb tot això, la mateixa empresa afirma que ha aconseguit tenir el control del cicle productiu complet del producte carni, o el què és el mateix, el monopoli de bona part del sector. Espero i desitjo que la obertura de la Bon Àrea sigui un fracàs rotund i que sigui a favor de la victòria i encara més consolidació del petit comerç. I ho dic amb motiu de causa, i sinó feu un breu repàs de la història de l’antiga cooperativa. Perquè com diria qualsevol avi de qualsevol punt de la geografia catalana; “La Rauxa a la plaça i el Seny per no perdre el nord del què som i serem”. Més a: http://www.cag.es/ www.comfia.info/noticias/pdf/37856.pdf http://www.observatori.org/paula/esfera/recull_premsa/consulta_premsa.php?esfera=8&lng=cas&id=883&arxiu=arxiu_883.xml

dimarts, 18 de novembre del 2008

Nena! que tinc peix fresc!



Quin dia! Avui he tornat a visitar la llotja del peix. Si si, tal com ho sentiu! Aquest matí amb el “petardu” al cul he tornat de nou a trepitjar la sala que el Departament d’educació té instal·lada als serveis territorials de Barcelona i que utilitza per tal de nomenar aquells i aquelles mestres que volen exercir la seva professió des de l’interinatge (coneguts també com a substituts).
La setmana passada va ser la primera vegada que podia assistir a un nomenament públic com a mestre. Segurament que els nervis de la novetat i la poca informació que caracteritza al Departament, em van situar en un punt que no em van deixar veure més enllà del paper i el bolígraf que em relliscaven per culpa de la suor. No obstant avui ho he vist des d’una altra perspectiva. D’entrada, la munió de docents que s’amuntegaven a l’accés a la sala feia pronosticar que avui el rap anava, com a mínim, a cinc eurus el quilo. I efectivament, avui hi havia moltes bacants a cobrir, unes quaranta aproximadament, que ni molt menys han servit per acontentar a les gairebé dues-centes persones que enllaunades intentaven trobar en la veu de la peixatera el seu futur professional.
Tot i que el meu número de tanda s’ha quedat a les portes d’un CAEP conflictiu i rebutjat per la majoria dels presents, aquesta no és la qüestió que ens porta a parlar del peix avui. Tinc la sensació, i això que fa només dos dies que hi assisteixo, que ens estan prenent el pèl. I no ho dic pel Departament...que també!... sinó pel sistema en general, la dinàmica del qual ens porta a acceptar tot allò que a hom l’hi passa, o que hem permès que passi.
Les nominacions són una exemplificació, o més ben dit un símptoma, o no! Una dinàmica ja acceptada de com funciona tot plegat. Ho resumiré.

En Pep, un noi que ha estudiat Educació Primària queda un dia amb els seus antics companys de classe, aquests l’hi expliquen els seus avenços en el camp de l’ensenyament, la seva consolidació com a docents i les recents oposicions que des de fa ven poc duen a sobre com a medalles. Però en Pep fa tot just un any que té la carrera acabada, sis anys l’hi ha calgut per treure-se-la , com diria la meva mare, “un titulet”. Això el porta a pensar que potser és ruc, o encara pitjor que no serà capaç de fer de mestre tal com ell pensa que s’hauria de fer. La veritat és que ja fa bastant temps que hi està donant voltes i no acaba d’aixecar el cap. De sobte se’n dona comte que potser les coses són diferents i que les apostes que un fa potser acaben passant factura, comença a capgirar la visió de les coses i se n’adona que ell va arribar a Barcelona amb divuit anys i que s’ha hagut d’espavilar en una ciutat, que tal com va pronosticar en el seu dia Pascual Maragall, havia de ser la Chicago europea.
En un instant observa a tota aquella gent que, per culpa del neoliberalisme impregnat en les nostres ànimes, han seguit al peu de la lletra els rails d’allò establert. Aquella gent que ha estudiat tant com els seus pares l’hi han permès, que han fet màsters i postgraus, que avui tenen les “opos” aprovades i que encara no han marxat de casa! Para i pensa, la veritat és que ell no ha fet res d’especial, simplement ha anat vivint de les seves inquietuds personals i col·lectives, ha militat i ha treballat amb la gent del barri i per la gent del barri, s’ha format en altres aspectes i ha après moltíssimes coses interessants, per exemple quin és el preu del Rap, com es pesca, quins ports són i han estat els més importants del Principat o com funciona una llotja de peix. Però ara no ho entén, potser s’ha equivocat i no ha pres el camí correcte com els seus companys de classe.
Avui ha estat cridat a les nominacions i ens hem trobat. M’ha explicat que ja ho veia tot més clar, que realment ell no tenia cap problema sinó que érem molts que el compartíem. I si, tenia tota la raó, tots els que estàvem allà érem persones que pel què fos no teníem seguretat en les nostres vides, que l’estàvem buscant i que evidentment la llotja no funciona. Masses hores perdudes a les onze del matí, masses dies demanant festa en els nostres treballs precaris i malpagats, masses lloguers abusius pendents de la subasta.


Ja ho tinc Pep la culpa és del sistema i de tots plegats. Però, per cert... tu saps a quan va el quilo de Rap?

dissabte, 15 de novembre del 2008

bolets, vinyes i tardor
15 de Novembre de 2008-11-15

Avui dissabte he fet l’últim intent de recollir algun bolet. M’he llevat, com de costum, a les set del matí per preparar l’esmorzar i una carmanyola de llet calenta. La jornada per això s’intuïa dolenta. Només arribar al bosc me n’he adonat que m’havia deixat el cistell a cal Pont. Comencem bé Martí! L’entrada al bosc i després de fer el primer cop d’ull a l’ecosistema ja he palpat que el fred d’aquests últims dies havia fet estralls. Els meus amics camagrocs no donaven senyals de vida i els fredolics no em mostraven el seu fosc barretet. Caram, caram...poder si que l’avia tenia raó avui. “No trobaràs res avui!” m’ha dit abans de marxar.

Efectivament, ha calgut mitja hora de poca insistència per abandonar al bosc i pensar un indret bonic per tal de poder esmorzar. Amb el fred congelant-me el moll dels ossos he buscat una bona solana per poder degustar el pa torrat amb llonganissa de la Seu. He aparcat el cotxe a Aguiló
http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0424124
i de sobte he contemplat un paisatge espectacular. El dia clar i serè permetia veure tot l’altiplà de la Baixa Segarra, els camps, alguns llaurats i d’altres sembrats, i al fons d’una boira matinal els Pirineus nevats. “Que bonic, que bonica és la tardor amb aquests contrastos, però collons quin fred que carda!”

Cap a casa amb l’orgull boletaire tocat i nova destinació, Montblanc (
http://ca.wikipedia.org/wiki/Montblanc) capital oficial de la meva comarca i poble que els colomins no tendim a visitar massa sovint. Ja era a la carretera direcció a Sarral quan m’he adonat que l’adormi’t cotxe de mon pare estava en una fase de somnolència crònica i que no em permetria arribar a la vila medieval amb la rapidesa que si que hagués aconseguit amb el meu súper Ferrari (per cert que estava al taller). No obstant aquesta lentitud forçosa m’ha permès contemplar uns paisatges que mai a la vida havia parat atenció a observar. L’altiplà Segarrenc ple de conreus de cereal anava deixant pas a les petites extensions de vinyes fa dos mesos veremades. Els colors d’aquestes eren depriments i fogoses, es colaven per la finestra del cotxe una sensació de fred i de tardor que m’han portat a moments molt concrets de la infantesa. Les seves fulles pansides però a l’hora enceses et deien que no tardessis a arribar a casa i posar-te els peücs calents.

L’altre dia amb el meu amic Alberto discutíem sobre un bodegó que havia realitzat a l’escola amb motius d tardor. L’Alberto havia d’aconseguir mitjançant una fotografia transmetre una sensació de l’estació. Ell va posar unes fulles, palla, unes castanyes... Jo avui no m’han calgut tots aquests elements que l’imaginari col·lectiu relaciona amb l’arribada del fred, tant sols he necessitat que el cotxe del meu pare no rendís com ho fan els altres.

Visca la tardor!

divendres, 7 de novembre del 2008


“Els cotxes i el futbol fan sortir el pitjor de cada persona”

Entrevista a Rafael Pérez Martí, 62 anys, “peatgista” d’AUCAT



El Rafael és client habitual al restaurant on treballo. En una ocasió després d’haver-li servit una *greixonera, postra típic de les Illes Balears, l’hi vaig preguntar de què treballava. La seva resposta em va encendre una bateria de preguntes dins el meu cervell. “Ostres com m’agradaria poder preguntar a en Rafael totes aquelles curiositats que alguns més d’altres no tant, ens fem sobre la feina de “peatgista”.

L’inici de peatgista? Existeixen requisits per accedir-hi?

Deixar el currículum i esperar que AUCAT (Generalitat) que depèn d’ABERTIS et cridin. Tot i que cada vegada es necessita menys gent perquè les màquines supleixen la tasca realitzada pels homes. És aqui on apareixen els contractes d’un més, quinze dies...

La crisi s’ha notat en l’afluència de gent?

Diria que si, des de que hem tornat de vacances....jo no tinc estadístiques ,però si que des de la guixeta veus passar menys cotxes. No sé si és pel preu del carburant o una suma de despeses, però si que és veritat que de cotxassos cada vegada se’n veuen menys.

Des de la seva posició, ens podria explicar alguna anècdota que hagi viscut?

Ui! Des de gent que tira les monedes a un recipient de propaganda, fins a tirotejos. De fet el més habitual és l’ús del clàxon. S’utilitza tant que no saps si et criden a tu perquè s’ha espatllat alguna barrera, o recriminen alguna cosa a un altre conductor. També et trobes amb gent que intenta posar la targeta per on surt el bitllet o els del teletac que es pensen que les barreres mai s’espatllen.

I vosaltres com ho viviu? Suposo que les ires dels conductors també us enfoquen?

Ara menys però abans hi havia caps de setmana que el cotxe parava a la barrera, pagava i no podia continuar circulant perquè tenia un cotxe a davant, i es clar la gent cremada t’insulta i fins i tot hi hagut alguna agressió.

I no és possible obrir barreres?

No. Només en casos excepcionals. Això ho determina el responsable de torre senyin-se a una serie de nivells. Per exemple en cas d’un avís de bomba seria un nivell quatre.

Després de trenta anys hem de seguir pagant autopistes?

Aquí hi ha una cosa clar que són les inversions que s’han de fer i tant l’Estat Espanyol com la Generalitat no poden o no volen fer, per tant l’única solució és donar la concessió a una empresa privada, per exemple ACESA. Un altre d’aquests el trobem a l’AP-7 a la sortida de la frontera francesa, on ACESA diu que ampliarà un tercer carril de cara a l’estiu. Aquesta és la oferta d’ACESA, ara bé, la Generalitat serà qui li donarà, o no, la concessió. Jo crec que tindrem peatges per anys.

Creus que els conductors et perceven com a dolent. En definitiva, és una feina agradable?

Aquí hi ha una confusió tremenda perquè hi ha molta gent que ens veu com si fóssim uns funcionaris, amb certs privilegis, i en realitat som treballadors, de funcionaris res. Nosaltres fem diferents torns. Hi ha gent que treballa de sis a dues, hi ha d’altres que fan de dues a deu i altres de deu a sis. Has de treballar el dia de Nadal, sant Esteve. N’hi ha que són fixos, aquests treballen en horaris més o menys estables. Jo en canvi treballo tots els caps de setmana per tal de suplir les hores que els fixes no volen fer. A més es veu tot plegat més agreujat per la substitució de persones per màquines. És una forma d’abaratir costos

Socialment, o potser jo he sentit tocar campanes, es diu que cobreu molt bé. És cert?

Una cosa són els d’ACESA i una altra cosa diferent són els d’AUCAT. Tots depenem d’ABERTIS. Jo treballo el setanta per cent i cobro net cada més nou cents eurus, no arriba a mil. Un treballador d’AUCAT que treballa quaranta hores setmanals guanya mil dos-cents eurus. Tenim quatre pagues extra i cada any tenim una paga extra més. Jo crec que és una feina molt golosa, senzilla, no requereix esforç físic, no obstant és molt alienant. L’únic inconvenient, treballar en dies de festa.

Com resumiries el comportament general dels conductors?

Gent que saluda perquè passa cada dia per allà i que inclús pots mantenir una conversa i evidentment gent eixuta i mal educada. Bé com qualsevol feina. Els cotxes i el futbol fan sortir el pitjor de cada persona.
* postra originari de mallorca que es basa en el reaprofitament de l'enciamada seca. Semblant al puding

diumenge, 26 d’octubre del 2008

Camagrocs

Dissabte 25 d’octubre
Després d’un trasllat lent, nerviós i accidentat. Hem arribat a “Santaco” acompanyats per un gruista d’allò més simpàtic. Un bon pà amb tomàquet amb llonganissa de la Seu ha servit per obrir la boca a un tsunami de gols ( tal com obrirà demà el patètic rotatiu del grup Godó) del Barça. “Mare me’n vaig a dormir que demà ens hem d’aixecar d’hora per anar a buscar bolets!!!”


Diumenge 26

Uff! Quina mandra… la veritat és que el canvi d’hora ha afavorit una hora més de son, però… quina mandra. Dos entrepans amb pà del forn Pujó farcits de butifarra blanca del Monter i som-hi. Agafem el Ferrari i cap a Aguiló. De cop i volta passem per la Creu de Barràs i els records d’infant em venen com un flaix a la memòria. Aquells camins que porten cap a la Goda, el vell hort del meu avi. Allà hi vaig passar molts moments de la meva infantesa. Recordo l’Avi regant els enciams mentre el tiet cegava el blat del voltant de l’hort. El tiet Jaumet remullant-se a la bassa plena de verdet i molsa degut a la humitat i l’aigua estancada, i jo, jo mirant, gaudint i observant els caps grossos navegant per aquelles aigües estancades. La tarda s’acosta i pujo al tractor amb el tiet. Passem per davant del cirerer i agafem les poques cireres que han deixat senceres els pardals hores d’ara tips i farts de l’abundància que els brinda l’estiu. Recordo aquell viatge amb el tractor fins a cala avia com un patir constant. Patint perquè l’avi no caigués del remolc plè de gra.

Però bé, ara és ara i avui anem a buscar bolets. O si més no a intentar trobar-ne.
El ferrari es comporta i arribem a un petit replà. Aparquem i fem allò tant indispensable, recomanable i orgàsmic…esmorzar.

Cigarret i cap al bosc. El primer Round és dur, el bosc de la Goda no és com aquelles idíl·liques pinedes que surten a “Caçadors de bolets”, ans al contrari, els esbarzers són la malea* més abundant i, curiosament, els millors bolets es troben amagats sota el braç protector d’aquest arbust feréstec i esgarrinxador. El primer round no dona massa de si i tornem cap al terraplè comentant amb la mare la densitat del bosc i la diferència que hi deuria haver quan aquest era un recurs natural explotat amb delicadesa i harmonia.

Després de fer una mica el pixa pins, ens dirigim cap a la Font de la Garsa, gairebé tocant a Cal Salvet. La mare continuava entestada amb la troballa d’una llenega, el bolet mocós i brillant tant preuat en tota la zona de la Baixa Segarra, però nosaltres només hem aconseguit mig cistell de rossinyols de pi (també anomenats camagrocs), ah! I un rovelló...bé, un pinetell. El viatge fins a l’altre bosc ens indica que serà difícil, cotxes a banda i banda de la carretera i les dotze del migdia són una combinació que pronostica pocs bolets. No obstant un cop al bosc, i després de saludar a més d’un compatriota, ens emportem una bona sorpresa. El terreny és ple de rossinyols de pi. Què dic ple, infectat! Hi ha una verdadera “plaga” de camagrocs, petits, mitjans, grans, fins i tot n’hi ha de passats. Els cistells ben plens, el mal a l’esquena i la mare dient que era tard ha estat suficient per acomiadar-nos d’aquella gernació de pega dolces grogues amb el barret fosc.

La jornada boletaire ha acabat a casa amb un exquisit remenat de camagrocs al perfum d’all. Visquin els diumenges matiners!!!

*malea: malaherba, malesa, herbes que neixen salvatges, lliures, s'escampen arreu i per molt que les vulguis arrencar sempre tornen a créixer

dimecres, 22 d’octubre del 2008

La rosa dels vents


La rosa dels vents

Un dia d’agost, observant el mar esfereït per la tramuntana, em vaig preguntar a mi mateix sobre els meus propis coneixements dels vents. La procedència, els efectes que produïen o el nom que els hi corresponia. Saber-ho no costava res, tant sols mirar la rosa dels vents. Per aquell que l’interessi ho he penjat al bloc. A partir d’ara lector o lectora mai més podràs dir allò de: “fa ventet avui no?”


Els noms dels vents i les seves direccions són:
Tramuntana (N)
Gregal (NE)
Llevant (E)
Xaloc (SE)
Migjorn (S)
Garbí o Llebeig (SO)
Ponent (O)
Mestral o Cerç (NO)