Oh sargantanes que heu perdut la cua!

En què t’has convertit? En tot allò que anhelaves no tastar, no ser. Que refutaves contundentment perquè palpaves que era quelcom rebutjable, infumable sota el paraigües del canvi, del creixement desconegut, del caminar per erigir allò que creies.
Mira’t ara...si pots fer-ho. Jo no puc. Ja no ser qui ets. Camino pels carrers foscos de Poble Sec escoltant rialles de nens i plors de iaies de condició humil, com la meva.
Però no et trobo. Et miro si, però no et veig. Si embolcallada amb la seda de por i de falsa comoditat. Conformitat del temps que se te’n va com els astres banyats pel vi d’una nit irretornable, en un indret de l’Elisi.

Bon Nadal!

Estranyeses entaforades enmig de Nadals inqüestionables. Que encara hi ets?
Engoleixo instants perplexos de trobada i reflexió.
Quin Nadal estimada. M’he hagut d’inventar la màgia en unes parets de paper humit i putrefacte.
Te’n recordes quan anàvem corrents a buscar el bastó per fer cagar el tió?
Jo si, però ahir no va cagar. Vacuïtat tant sols i trossets de carbó de sucre.
Em va dir el tronc màgic que la seva merda no era significativa, que no se’n podia esperar res d’un solitari tòtem que només se l’estima un cop a l’any. Quanta raó cagada!
Em digués que l’amargor al paladar i l’acidesa al pap eren normals, només paint-les tindria forces per encetar un pot de vidre farcit de dolçor d’almívar. De moment, no et queixis- em digué el fetitxe- tens un petit tast en forma de lignit dolç.

A tots aquells Nadals plens de sotragades. Demaneu, demaneu desitjos que , sense cap mena de dubte, se us compliran!

Se'n diu contradicció!!!

Alicudi sense pietat

Les set de la tarda i el sol de Tots Sants ja fa estona que s’ha perdut darrera la silueta de Filicudi. En Marcelo i en Maurizio fa mitja hora que han tancat les mules als estables que hi ha bora la Roca Bucata. Saluden en Giovani que encera la seva barca entremig de xarxes foradades i bidons blaus.
La jornada ha estat variable, com sempre. Han carregat ciment amb l’animal de càrrega fins a la casa que la Rosina està fent-se molt a prop del cràter. Mentre esperaven que el Marco els tornés a cridar, s’han passat llargues estones a la botiga de queviures observant el mar i afertant-se de “panini” de mozarela de búfala, tomàquet raff i alfàbrega.
Ara, amb els banyadors encara molls, deixen els arpons rovellats al quartet dels pescadors d’un moll que ensuma a peix i tàperes.
En Maurizio passa la ma per sobre la tensa espatlla del Marcelo.
- Com estàs? Encara estàs amb allò de la sirena?
- No, estic bé – va dir en Marcelo
- Fa temps que no apareix a la Cala Nera?
- Maurizio, et puc llegir una frase que he escrit?
- Es clar company
- “Des de les hores l’hem trobat a faltar, en el sol, en la tempesta i en el crepuscle”
- De qui és Marcelo?
- D’un tal Paul Auster, em sembla...
- I aquest qui collons és?
- No en tinc ni idea Maurizio, em sembla que és un ianqui.
Els dos nois, sense adonar-se’n, es trobaven davant de les seves respectives cases. Els banyadors se’ls hi havia eixugat i la marinada semblava no deixar-los més temps per conversar. S’abraçaren de forma masculina i s’acomiadaren.

Sogno

Chi vive perseguendo un sogno
scala una montagna o un abisso;
perfora l'acqua trasparente,
diventa bambino, sole e luna piena.
Chi vive perseguendo un sogno
ha scoperto solo la sua ignoranza
per questo è libero di imparare e sbagliarsi,
di lasciare orme profonde nei solchi,
di vivere nudo e viaggiare senza bagaglio.
Chi vive perseguendo un sogno
ama dormire con gli occhi ben aperti,
ama trovare i segni del destino,
ama seguire venti, non strade,
ama ascoltare la risata ed il respiro.
Chi vive perseguendo un sogno
sa che arrivare è molto difficile
ma continua a cercare lo stesso dentro un lago
quello che potrebbe nascondersi in una mano.
Perché chi vive perseguendo un sogno
sa che la cosa importante è cercare
anche se cercando
possa scoprire che non ha trovato
altro che la sua libertà ed il suo proprio spazio.
Perché chi vive perseguendo un sogno
sa che il sogno che ha sognato
seguirà per sempre vivo,
nonostante mantenga silenzio.

José Luis Cavalieri

Molte Grazie Valentina!

Itza par tu, per moure "las caderas" com no ho sabem
fer els occidentals imperialistes

Què et pensaves que era fàcil?
Que les pelis de diumenge a la tarda estaven escrites per guionistes capaços de fitar més enllà de malalties i vides tangibles?
Tant reals com engrunes espolsades de la taula després d’un platillo indigest.
Idiosincràsia poder, de l’essència fugaç d’aquest dia a dia que cada gest poc té a veure amb la facilitat amb la qual el rent fa pujar el pa.
La carretera de Cormac McCarthy però aquí, avui, a occident.
Una via plena de decepcions impensables i de carícies que donen la raó a la sinceritat emmotllada en ulls d’infants encara no contaminats pel Llucifer de la por.
Som adults, adults que no recorden la olor, potser real, del pa amb vi i sucre, de la plaça i de la ferida al genoll.

La música no pararà de sonar, inclús quan dormis...només depèn de tu.

Ara que de tot ja fa un any
(A l'u de gener)

Mirades que es defugen en la confiança
dels implicats en res. No és molt raonable
intentar moldejar el desig, tu que tant el defensaves.
Et desvivies pel plaer d'un impuls incontrolat, i ara
em recrimines l'esponteneïtat dels actes que no t'agraden.
Que no comparteixes en les limitacions morals
d'una herència gastada a base de sopars de nadal i de misses del gall.
“Jo sóc tan lliure com els prejudicis que ens condicionen” em deies,
i tot feia pensar que ja eres la reina del carnaval, la nimfa de la farsa
que habitàvem. Ens aferràvem a la follia de la joventut com encenall
per la revolució, com la llibertat indiscutible i alliberadora. O això pensava
mentre et replicava:

“Cap limitació que contradeixi Saint-Just i ens converteixi en funcionaris. Cap condicionant que refreni la creativitat quotidiana que ens ha de reincerir. Refiar-te del poder curatiu de la morfina és morir d'excitació.”

La nit era la pira dels derrotats abocant remordiments estúpids.



David, com que no l'hem publicat a la Burxa...

Meda dolça Meda,
m’emmiralla aquest sol!
Pi persistent pi,
dolç repòs de tanta feresa!
Pedra càlida pedra,
confons la terra amb el meu cos!
Vinyes enyorades vinyes,
la Fil·loxera se us endugué!
Eternitat borrosa eternitat...
...jo us duc al ventre...

...amb les galtes encara torrades

El secreto de sus ojos


De nou, la col·laboració entre Juan José Campanella i Ricardo Darín ens deixa enganxats a la butaca els cent vint-i-nou minuts que dura la pel·lícula. El secreto de sus ojos, que està basada en la primera novela de l’escriptor argentí Eduardo Saccheri La pregunta de sus ojos, és una mescla de thriller i drama romàntic amb uns tocs d’humor.

La pel·lícula relata la història de Benjamín Espósito, un treballador dels jutjats que s’acaba de jubilar i omple les seves hores escrivint una novel·la, basada en un assessinat que va investigar fa 25 anys. Els records d’aquella tràgica història el porten a enfrontar-se amb un dilema d’amor que l’obsessiona des da fa massa temps. Campanella explica una història realment original, profunda i plena de sentiments que manté la intriga fins al final. Amb El secreto de sus ojos, Campanella segueix amb la temàtica de les seves anteriors pel·lícules, el drama, els elements romàntics, el sentit de l’humor i la humanitat que desprenien El hijo de la novia i El mismo amor, la misma lluvia, tot envoltat per una trama criminal. A més, ens mostra el seu incondicional amor pel seu país, centrant la història a Buenos Aires, i la crítica a la dictadura argentina i a la corrupció de la Justícia.

Així, El secreto de sus ojos compta amb un guió elaborat, a més, reforçat amb una magnífica actuació de tots els actors. Com sempre, Ricardo Darín ho dóna tot per construir el seu personatge. Amb la seva xarrera i el seu bonic accent argentí és capaç de fixar tota l’atenció de l’espectador, fins i tot en els llargs diàlegs. A més, forma una esplènida parella amb Soledad Villamil, com ja vam comprovar a El mismo amor, la misma lluvia. La pel·lícula també compta amb una gran interpretació dels secundaris, com Guillermo Francella o l’escalofriant Javier Godino.

I no només destaca per les brillants interpretacions, sinó que El secreto de sus ojos també t’atrapa amb una ambiciosa posada en escena: un muntatge excel·lent amb abundància de plans detalls i el recurs del flashback, a més d’una molt bona fotografia. Tot això, fa que aquesta producció argentina hagi aconseguit molts elogis per part de la crítica i una bona recepció a taquilla.

Ona Tribó Miró

Requalificacions dubtoses també a Sants

http://viatgesisubtileses.blogspot.com/

- Em pots dir, si us plau, quin camí he d’agafar per sortir d’aquí?
- Això depèn molt d'on vols anar- va respondre el gat
- Poc em preocupa on anar- va respondre l’Alicia
- Aleshores, poc importa el camí que agafis- va replicar el gat

Alícia al país de les meravelles, de Lewis Carroll

Amb aquesta referència obra la primera pàgina el nou còmic de Paco Roca "Las calles de Arena"

Per saber més aqui teniu alguna crítica.

També m'agradaria fer referència al darrer treball de Paco Roca amb el qual va guanyar el premi "nacional" del còmic 2008. Es titula "Arrugas" i parla, des d'un punt de vista molt humà, sobre la vivència d'un malalt d'Alzeimer. Us el recomano també. Apa a disfrutar del còmic!!

http://www.blogger.com/post-create.g?blogID=8924232088958548396

Amunt molt amunt
No al cinquè pis envoltat d’art i de fum,
molt més amunt.
Allà on les estrelles il•luminen a gent com tu i jo
Els esgarrapa ànimes, els assertius, el romàntics
que saben llegir més enllà d’un gest, d’una mentida, d’una por.
Ahir t’escoltava i recordava la olor de la manta amiga.
Em parlaves de nusos que el cel i els astres desfeien cada nit en la profunditat.
Avui m’he llevat i t’he vist acceptant la teva pròpia noblesa,
aquella que sense saber-ho, aquest matí
m’ha omplert d’una inexplicable dignitat.

Bernat per tu

Tant gran i tant sol

Fas olor de iaia, d’habitació tancada.
Quants dies fa que no et dutxes?
El cafè amb llet ni tant sols el veus,
Fas glops per ocupar una gola ennuegada pel desconcert.
No em mires, i si ho fas només veig tel
i desconeixença d’infantesa podrida.
Parlem de frivolitats que m’apropen distantment a tu.
No ho sé, de sobte em faig petit al teu costat
i descobreixo un ésser espantat pels anys,
sense esme per espetegar les dents i rebrotar l’empelta.
Entro al lavabo i se’m borra la vista.
L’olor de tancat es barreja amb la humitat
d’unes llàgrimes que no volen eixir.
Surto i tu ja no hi ets, com si res no hagués passat.

Pa, vi i gasosa

Felicitat ensopegada en minuts d’exuberant humanitat
Ingredients perennes d’una pàtria volguda.
El vent carregat d’emanació mediterrània,
Sinuoses branques de faig pentinant els nostres cors joves de voluntats i nobleses.
El cotxe fa olor de fum i tots nosaltres ja fa estona que anem sortosament drogats i embriagats d’autèntica joia.
Els miro als tres i els percebo com tres àngels que un innocent nen ha col·locat al pessebre d’aquest dia quimèric.
El sol s’amaga suggerint la finalització del jorn.
Malauradament aquest no podrà desenganxar-se mai més de les nostres ànimes.
Si us plau em portes un cigaló?

Oint

T’escolto entremig de la olor de cafè molt.
T’escolo com ho fa l’assertiu que intenta comprendre el què et passa.
T’escolto però no et dic res. No comparo, no opino, no alliçono.
T’escolto i només així t’estimo.

Ulls de tardor

L’estrella em mira i penso en ulls.
Ulls foscos, terrosos després d’un dia de pluja.
Ulls amb nineta inquieta i desperta.
Ulls que miren ara aquí ara allà, però miren.
Veig la calma, l’esperança i el cel.
Veig el mar, les estrelles i la lluna que conec.
Ulls de “rímel” corregut pel plor de l’ànima.
Espurna d’esperança d’allà on hi havia mort.

Possible connexió entre el cas Millet i la gestió de l’orfeó de Sants

Els cantaires veuen paral·lelismes inquietants en l’assessorament de Raimon Bergós.

La situació del Cor de Cantaires de l’Orfeó de Sants s’ha convertit en un autèntic calvari després de fer-se públic, el 20 de setembre, l’assessorament de Raimon Bergós en l’afer Millet. Els fets es remunten a principis d’estiu del 2008 quan els membres de cor van rebre,via circular, una notificació informant-los d’un canvi de direcció musical. Montserrat Tous, després de 28 anys al càrrec; va ser substituïda per Alfred Cañamero. Els canvis estructurals en el si del funcionament artístic van anar encapçalats per la creació de dos nous cors, el Nou Orfeó de Sants i el Cor Pérez Moya. Relegant progressivament al Cor de Cantaires en un dels grups anomenat ,a partir d’ara, Cor Històric. 33 membres d’aquest darrer s’aferren als estatuts, dels quals se’n desprèn que a l’Orfeó només hi pot haver un únic cor. Aquest canvi s’ha llegit com una estratègia de la direcció ,encapçalada per Joan Rovira, per apagar les veus dissidents d’un projecte controvertit. Les sospites dels denunciants vénen de molt lluny, quan el 2003 la compra dels terrenys de l’antiga seu va anar precedida per la creació de la Fundació Sants XXI. Un òrgan justificat per l’actual president com a ens que permetria estalviar-se impostos i que va ser configurada sense l’aprovació de l’assemblea per raons de temps. Curiosament els vincles entre associació i fundació són prou sospitosos ja que els dos comparteixen mateix president, Joan Rovira i els dos comparteixen tres quartes parts de membres. Però això no és tot. Independentment de la creació de la fundació i la compra i edificació, no acabada per falta de pressupost, de la nova seu al carrer Papin amb Miquel Àngel, els cantaires es queixen de la ocultació perpètua de les entrades i sortides de diners i la poca transparència de balanços i operacions entre ambdós organismes (fundació i associació). Concretament el període entre 2001 i 2005. De fet, un cop esclatat l’afer Millet, es va fer públic que Raimón Bergós, assessor especialitat en temes fiscals i conegut per participar com a vocal en la junta directiva del F.C. Barcelona i com a assessor de la C.C.M.A. Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, havia recomanat la creació de la Sants XXI i la nova estructura interna que vinculava l’associació amb la fundació. Un cop apareguda la carta on s’evidenciaven recomanacions de Bergós a Millet per fer frau a Hisenda, l’assessor deixaria els càrrecs tant al Barça com a la CCMA. És aquest fet ocorregut que confirma les sospites de que Bergós estava darrera de tots els moviments que estava duent a terme la direcció de l’orfeó. Curiosament la similitud d’estructuració interna entre l’Orfeó de Sants i l’Orfeó Català són bastant coincidents. El de Millet estava compost per un consorci, una associació i una fundació. El del barri prescindeix del consorci però manté l’associació i la fundació, creada curiosament a recomanació de l’assessor Bergós. Actualment el Cor de Cantaires es veu obligat a funcionar paral·lelament a la resta de recents cors de l’Orfeó. Assagen a Cotxeres i l’única resposta que han rebut de l’aturada d’obres de la nova seu ha estat que amb el pressupost inicial s’ha aixecat l’estructura principal i que només manca finalitzar la part interior. Després de varies demandes interposades, entre d’altres per no deixar entrar assessors dels denunciants a les assemblees, han presentat un escrit a la fiscalia denunciant cada una de les coincidències amb el cas del Palau. Podríem trobar-nos davant d’un apèndix de l’afer més impactant dels darrers mesos. Fet que evidenciaria que la classe política i la corrupció van sovint de bracet.

Burxa octubre 2009

"M'aclamo a tu" de Vicent Andrés Estellés

Els amants

“Carinyo t’estimo tant. Per tu faria qualsevol cosa. De fet, no ser què faria sense tu”
De sobte, sense avisar, una suau brisa, ínfima, insignificant, s’endugué cada un dels mots.

L’Ajuntament s’aprofita de la lentitud judicial

Els veïns i veïnes del Parc de Joan Miró veuen atònits com el consistori tira endavant el projecte de construcció de la nova caserna de bombers sense consultar ni avisar-los.

El 15 de juliol els residents propers al parc de Joan Miró, antic parc de l’escorxador, es despertaven amb la notícia que s’iniciaven les obres de construcció de la nova caserna de bombers de la ciutat. Actualment Bombers de Barcelona disposa de set casernes al conjunt de la ciutat. Degut a l’ampliació de l’Hospital Clínic, l’antiga caserna situada davant del centre mèdic deixarà de funcionar i passarà a ubicar-se a l’actual parc de l’eixample esquerra.
Les queixes dels veïns s’inicien tot just després de rebre a les seves bústies una carta informativa en la qual se’ls deia que les obres d’enderroc de la plaça s’iniciaven. Segons Patrícia Plaza, membre de l’oposició veïnal, l’ajuntament ha obviat la participació dels veïns en la requalificació d’uns terrenys d’urbans a equipaments.

Desinformació i irregularitats

Segons Plaza el parc té una superfície total de 57.000m2 dels quals només un 5% poden ser destinats a equipaments. Actualment entre el poliesportiu i la biblioteca l’espai que queda per destinar-lo a equipaments és de 400 m. La caserna està projectada en una superfície de 2.500 m2. L’ajuntament només pot construir la caserna revisant el Pla General d’Urbanisme i formulant un Pla espacial per requalificar uns terrenys que inicialment són sol urbà i transformar-los en equipaments. El procediment que s’ha emprat és del tot irregular, segons fons veïnals, perquè l’ajuntament ha donat una llicència d’obres majors per poder enderrocar i construir la nova caserna. Aquesta llicència és la que dona el consistori per poder fer obres majors a casa, per exemple canviar el plat de la dutxa. Curiosament la llicència donada es sustenta en un esborrany d’acord entre ajuntament i Hospital Clínic sense que hagi aparegut en cap moment el conveni d’acord entre les dues parts. L’encarregada de la construcció és Fomento, la màxima accionista de la qual, Esther Koplowitz, se l’hi ha concedit un espai del Clínic per obrir-hi un centre de biomèdica. Les informacions donades per l’ajuntament es limiten a uns planells, sense segellar, de la futura caserna i la resposta continua de que el consistori no vol posar-se en els procediments i que en tot cas es pot recórrer a la justícia.
Fins avui els veïns han recollit 1.300 firmes i han dut a terme una aturada de màquines i una manifestació el passat 11 d’agost en el que van participar 150 persones.
La posició del veïnat passa pel suport al Clínic i al cos de Bombers però denuncien els mètodes i el procediment que ha emprat el bipartit PSC- ICV.

(Publicat a la Burxa setembre 2009)

Entre britalls i flors de ferro forjat…
Ja hi és, torna a ser aquí,
Lentament, senyorial, suau, feréstega.
Tothom la vol però ningú vol arriscar un sol instant per besar-la.
Ella ho sap i sense dir ni piu amenaça als turmells més delicats.
La seva puresa la fa indigna de qualsevol amant fugaç, perpetu.
Ni tant sols, havent palpat l’olimp, entén perquè.
La seva fúria de nou es transforma en una irradiant delicadesa.
Els britalls amarats es van assecant amb el fum de la castanyera anticipada.

Infants, infants i més infants.
Munió que parla, opina, viu i intervé.
Prou! Silenci!
Perdoneu! Podeu seguir parlant!
Què deies Mohamed?

Juny volcànic

Alicudi trontolla i en Marcelo torna del mar amb la xarxa buida.
Puja les dures escales que el duen fins a casa. Encén el llum d’oli i s’asseu a la butaca rosegada pel “Filipo”. El gos el rep amb una llepada rasposa i ell tarda uns segons a acariciar-li el llom arrugat pels anys. La nit ja s’ha colat entre les finestres mal tancades i de sobte pensa en ella. Avui l’ha vist. L’aigua clara, prop de la cala Nera, li ha permès veure-la uns segons. No han parlat, només s’han mirat. Ha estat aleshores quan l’hi ha vist la cua i ha optat per no llançar la xarxa.

Clair de lune (Debussy)

Garraf des del Balcó

Correm en instants volàtils, gairebé gasosos.

Trepitjant terra movedís amb només una ínfima part dels nostres peus.

Les ànimes a voltes irreconeixibles, les pors, els desitjos i les veritats.
Ens movem de pressa, saltironejant la ferocitat que estrepitosament ens va tambalejant com continus tsunamis que la vida va regalant.
A on ens podem agafar? On és la canya de bambú? Tendra, fàgil però essencialment sòlida i cabdal?
Només ens queden aquelles veus que han decidit escoltar, sentir i estimar.

Les grans ànimes continuen sense reposar.

(a tu Laia, per saber el veritable sentit d’estimar)

d'ara fa un any a l'avui
El verd arriba pel camí de les sargantanes, que davant aquest segle de canvis i temps movedissos, es mouen rèptils, retornant a la terra que les ha nascut. De moviments ràpids i vida amotllada a tota maltempsada, sobreviuen pels segles dels segles amb la força de la terra i l'aventura de la urbanística selva. Corren per combatre els éssers malfactors entre ziga-zagues i emboscades als enemics: aquest és el camí. Si s'ha de combatre, la mort es venç amb verd, amb foc i amb un cel d'il·lusions falses, però il·lusions. Les mentides netes de supervivència. Escapolir-se amb sang calenta i una dutxa d'aigua freda en arribar a casa, el niu dels immortals: som aborígens. Som sargantanes.

Laia Carreres ( la meva ànima bessona)

http://laiacarreras.blogspot.com/

Oh Mediterrani, dona'm un bocí de la teva ànima...
...no, no fa falta. ja fa temps que la tinc.
...la llàgrima torna, serenament, a endinsar-se al seu mar...

Arrossars, mosquits i papallones

El Delta a l’horitzó i el seu far inquietant capitaneja la novetat d’aquestes terres. Les algues acumulades dibuixen un escull inert just abans de sentir la fredor d’un mar que, l’octubre i l’equinocci, l’estan fent entrar ja en temps de repòs i solitud. Dues papallones s’atansen i només una d’elles reposa sobre el pèl enrossit pel sol. Tothom ha marxat, només quedem les algues mortes, el sol, el mar i jo. Bé i el far.

Quan l’oportunisme s’encobreix i es cobra

El dilluns 5 d’octubre vaig quedar amb un bon grapat d’amics per assistir a la tant anunciada segona part de REC.
Tot i haver llegit molt sobre aquest apèndix de la primera edició, tots i totes les que anàvem al cine estàvem expectants per saber que ens depararia aquest fils que quatre dies abans s’havia presentat a Sitges. De fet és fins a la “pija” vila del Garraf on vull anar. L’1 d’octubre Rec2 s’erigeix com a cap de cartell del festival de Sitges 2009. No puc evitar a l’endemà de l’estrena consumir cada un dels diaris amb especials sobre el film. Cap d’ells en parla malament. Crítiques constructives, positivitzades i amb inclús algun toc entranyable. Surto del cine a les 23: 52 amb la sensació que hi hagut algú que m’ha enganyat. Infumable, insuportable, patètica i el pitjor greument oportunista.
Es pot saber què carai fan els crítics d’aquest país? Parar la mà?

Jesús per tu. Per haver-me ensenyat tantes coses boniques sobre la vida i la màgia.

Hagamos un Trato

Compañera usted sabe puede contar conmigo no hasta dos o hasta diez sino contar conmigo.

Si alguna vez advierte que la miro a los ojos y una veta de amor reconoce en los míos no alerte sus fusiles ni piense qué delirio a pesar de la veta o tal vez porque existe usted puede contar conmigo.

Si otras veces me encuentra huraño sin motivo no piense qué flojera igual puede contar conmigo

Pero hagamos un trato yo quisiera contar con usted es tan lindo saber que usted existe uno se siente vivo y cuando digo esto quiero decir contar aunque sea hasta dos aunque sea hasta cinco no ya para que acuda presurosa en mi auxilio sino para saber a ciencia cierta que usted sabe que puede contar conmigo.

Mario Benedetti

Equinocci

Maleïda frustració urbana aquesta de no poder veure la lluna amb plenitud.
Fugint de l’acumulació asfixiosament inerta la puc gaudir.
La gaudeixo i ho faig des de la perspectiva de l’infant que veu per primera vegada el patge Faruc. Aquella sensació espantadissa de qui descobreix la bellesa en allò tant evident i quotidià. La quietud del tot permet que cada raig filtrat entre fulles, barraques i rosers vagi dibuixant hombres terriblement precioses, terriblement vives. Els rostre dels infants cantant a l’hora de música m’ha emmudit com ho està fent ara l’espectacle del satèl·lit “encratat”.

Cal bastir

El sol de setembre resistint al vent i a la pluja que la tardor va insinuant. La sorra fina es cola entre els dits cansats i el temps s’atura com ho fa en ple estiu. La dolça cala i el margalló m’aixopluguen i m’abracen mentre els minuts ràpidament van passant com batecs efímers en situacions efímeres. La vela passa i el mar deixa de remugar.

Crònica de l'ascens al Comapedrosa

5 i 6 de setembre del 2009 Andorra

http://viatgesisubtileses.blogspot.com/

Poema dels àtoms d'Armand Amar

Llums enceses

Els núvols avancen entre jo i el cel groguenc.
Crits i rialles de rutines apreses i fetes per la gent.
La màgia m’abraça i em trasllada a unes antigues escales de la metròpoli francesa.
Els sons i les llums exalten el bell moment.
Un calfred em fa trontollar i de sobte me n’adono que la vida són petits moments de plenitud que algú ha posat dins d’aquesta peixera.
Observo la ciutat de la llum i l’hivern que l’acarona.
Desitjo amb totes les forces que aquest moment esdevingui precís, ple, inigualable.
Un instant que ja és part de l’eternitat d’aquells que no volen deixar de somiar.

Llegint psicologia de Walter Riso ,en l’intent de desconstruir models de relació dependents i mal gestionats, m’he trobat aquest breu text de Fernando González.
Crec que sintetitza molt bé la raó per la qual cal procurar construir relacions sanes i revisades. Aquí el teniu.

"Etern plaer amarg, aquest de l’amor! Perpetu desig de posseir la teva ànima i perpètua llunyania de la teva ànima! Sempre serem tu i jo; encara que els meus ulls esguardin els teus de molt a prop, sempre hi haurà un espai en què cadascú es formarà una falsa imatge de l’altre...¿Com puc entendre què sents quan escoltes aquella música, si la meva ànima és diferent de la teva?
Egoisme amarg, aquest de l’amant: voler ser un allà on n’hi ha dos; voler lluitar contra l’espai, contra el temps i contra els límits"

Paper moll 16/9/09

Somrius encara amb les dents entreobertes per la tristor.
Somrius i ho fas perquè... no ho saps.
La rialla es dibuixa amb pinzellades de lluita i amargor païda i reventada.
El goig es fa lloc i encomana segons de plenitud lleial.
Som-hi, endavant en la lluita, endavant en cada passa d’aprenentatge volgut.
Endavant en..com es pronuncia? Vi, vida.
Desfaig en temps incerts papers esgrogueïts de por i defallença.

Matarranya

Aguantant el què vingui, epitafi dels guerrers de la vella Ítaca. Com una pedra en aquest riu la molsa et cobreix i se t’enganxa a les vores del cos. No la suportes però és allò que la corrent et porta i ho acabes acceptant com quelcom vital. La lluita no s’atura i per fi arriba el jorn en què un amfibi acaricia el teu jo mes empedrat, aquell que l’aigua l’ha fet fort i la molsa l’ha emmudit. Les carícies desfan lentament el granit i riu avall corren la plata i el gripau com nenúfars capaços de fer front a qualsevol viatge.

Revolt

Immensitat eterna i clara com la foscor majestuosa.
Aixeques el cap i només veus fosca i estels palpitant.
El mar de fons sona com campanes d’un poble llunyà.
La seva bromera m’acarona la pell esborronada per la humitat nocturna
I tu, només tu sol captivat per la grandesa de l’univers
beses poc a poc cadascuna de les essències i perfums que afloren paulatinament del fons més desconegut del cor.

G-8, entre la fissura i el sisme

La cimera del G-8 celebrada a la població de Copito durant els dies 8, 9 i 10 de juliol evidencia el poder de Silvio Berlusconi.

La Fortificació medieval seu de la Guardia de Fidanza de Copito va ser el lloc establert pel president de la república italiana per celebrar la trobada de mandataris del G-8. Després de descartar la ubicació a les illes Magdalenes – nord de Sardenya- Silvio Berlusconi va tornar a treure les seves cartes. El lloc escollit va ser la regió de Labruzzo, al centre de la serra dels Apenins. Concretament a 7 km. de l’Aquila, ciutat de 72.000 habitants i coneguda pel tràgic terratrèmol de l’abril d’aquest any que va provocar 300 morts i prop de 5000 ferits.
L’aposta de Berlusconi tenia com a intenció aprofitar la tragèdia local de l’Aquila per foragitar qualsevol tipus de protesta al carrer. Segons els organitzadors de les aïllades protestes la intenció de “Il Cavalieri” era el d’utilitzar el veïnat per insistir en la tragèdia viscuda i així evitar-se mals de cap en una ciutat on una part important de la població viu hores d’ara en campaments improvisats.
Les protestes aïllades, descentralitzades i gens coordinades van començar el dissabte 4 a la base militar de Visenza –nord d’Italia- on un grup d’antimilitaristes propers al grup “Tutti Bianchi” liderat entre d’altres per Lucca Cassarini, van intentar entrar a la seu militar estadounidenca. El DIGOS, policia secreta italiana, va sorprendre a tothom el diumenge 5 abans de la cimera detenint a 24 persones que segons fons policials havien participat el 18 de maig a Torí en una marxa prèvia contra el G-8. Les reaccions per part d’autònoms i precaris en lluita van ser immediates. El dilluns 6 s’ocupaven sis facultats arreu del país mentre s’entrava el rectorat de la “Sapienza” a Roma. A la mateixa capital l’endemà es duia a terme un tall de trànsit a la Piràmide, un encreuament molt concorregut de la ciutat. La “Polizia de Fidanza”, “La Polizie” i els “Caravinieris” van carregar brutalment contra els concentrats. Els actes a Roma no van donar mes de si i les mirades es centraven en l’afectada L’Aquila. Els veïns d’aquesta ciutat van sortir al carrer el cap de setmana previ a la cimera per retre homenatge als morts del sisme i aprofitar la presència internacional per demanar més ajudes per la reconstrucció. L’altre mobilització va ser el divendres 10 en plena celebració de la cimera. Unes 3000 persones convocades pel sindicat COBAS van sortir caminant de Paganica per dirigir-se a L’Aquila, on un cop allà van ser bloquejats per la policia.

De Gènova a Roma s’ha dissolt el moviment

Els més de 3000 periodistes acreditats durant la cimera van veure atònits com la jugada berlusconiana havia fet el seu afecte. Les accions descoordinades evidenciava que els moviments socials italians no passen per un dels seus millors moments. Els sectors que durant la cimera de Gènova van treballar units per evitar la celebració de la reunió feien palès la seva fractura i la manca de capacitat per engrescar i fer una crida a la resposta organitzada. I es que des del 2001 han passat moltes coses, tots aquells sectors en lluita, des dels “Tutti Bianchi” fins els autònoms han topat contínuament contra un poder mediàtic pràctica i totalment controlat pel president italià. Un clar exemple va ser la resposta d’una ciutadania com la de L’Aquila, on el descontent per la reconstrucció no va eflorir en cap moment pels carrers d’una ciutat fantasma i inhòspita.
No és d’estranyar doncs que les notícies que donaven els mitjans oficials no fessin pràcticament referència a les activitats dutes a terme pels contraris a la cimera i en canvi si que es fessin ressò dels temes públics tractats damunt la taula. Canvi climàtic, combatre la crisi mundial, la fam a l’Àfrica i la situació al Pròxim Orient. Segons experts en lluites socials la situació que es deriva de Gènova 2001 a L’Aquila 2009 pot portar a un estat de reflexió i replantejament de les lluites anticapitalestes per afrontar reptes tant difícils com són el control dels mitjans d’informació i la coordinació per fer-hi front.

Publicat a la Burxa de l'agost 09

A 50 kilometres del mar, heus ací el Canigó

18/8/09
La Maria m’ha acollit a casa seva per passar la nit prèvia a la Sortida cap a Prada de Conflent. Un dens sopar i una grata xerrada amb la meva amiga en el sofà més còmode de la ciutat de Barcelona. Amb poques ganes hem sortit de casa per fer un cop d’ull a les massificades festes de Gràcia. Un cop allà i després d’haver vist algun dels carrers hem anat a la plaça del Raspall, on es celebrava la Festa Major Alternativa. La calor i la munió de gent acalorada m’han posat un xic nerviós. Aigua de València fresqueta i topades amb gent coneguda. En una d’aquestes m’he trobat a dos grans amics. Parlant hem coincidit que aquest tipus de massificacions festives ja no ens fan tanta GRÀCIA. Suposo que serà l’edat o no ho sé, l’etapa vital, puff!
La resta de la nit he tingut la sort de compartir-la amb una persona que m’ha ensenyat que , malgrat tot, la vida és molt bonica i que queden persones sensates i sinceres.
M’he posat a dormir amb els llavis molls d’humanitat.


19/8/09
Finalment he sortit de la gran urbs a les 11 hores del matí. Sol i amb l’única companyia del mapa m’he encaminat cap a terres del nord. La calor horrorosa m’ha recordat que el Ferrari no té aire condicionat , per sort una noia que feia autostop portava una nevera amb aigua i claretes. Xino xano amb el cotxe hem abandonat el Principat. He deixat la noia, que per cert era napolitana, a l’entrada d’Argelés. I m’he encaminat cap a Prada de Conflent.
El poble de 10.000 habitants estava tal com el recordava. El seu carrer principal estret i ple de cotxes a banda i banda m’ha donat la benvinguda. Jo només patia pel càmping, estava convençut que no hi hauria lloc degut a la celebració de la Universitat Catalana d’Estiu, no obstant no ha estat així. M’han obert la barrera i he pogut escollir una parcel·la entre les 20 que hi havia lliures. M’he quedat amb la número 3. Ofegat per la calor he muntat tant ràpid com he pogut la tenda i el matalàs, he preparat el fugonet, el sac i el frontal. He sortit guillant del càmping per resseguir el camí que m’ha portat fins a un dels accessos del casc antic. L’aigua baixava en abundància pels petits canals que hi ha als laterals dels carrerons estrets i empedrats. He fet cap fins a la plaça Major i he tret diners d’un banc. He fet una ullada a la plaça i se m’ha escapat alguna llàgrima. Aquesta estava guarnida amb motius catalans, senyeretes petites i bombetes de colors perquè a la nit es poguessin celebrar els concerts que organitza la universitat. Era hora de dinar i m’he assentat a un dels bars de la plaça. He demanat una cervesa ben fresca i un entrepà, valguem Déu, de pernil dolç, formatge i mantega. No estava malament la combinació tot i que no l’hi arribava a la punta de la sabata a l’estimat pa amb tomàquet. A la taula de davant s’han assentat un home gran acompanyat d’un noi i dues noies. Descaradament he estat escoltant fil per randa el què anaven conversant. Parlaven un català barrejat amb italià. He deduït ràpidament que devien ser algueresos. Uns minuts després un noi de la taula del darrera m’ha dit que la meva cara li sonava i m’ha preguntat si era de Sants. L’hi he dit que no, que era de Santa Coloma de Queralt però que residia a Sants. He estat dues hores parlant de cuina i de la seva feina de cuiner a Prada. Ara estic aquí, en un raconet de la parcel·la que és l’únic que no hi toca el sol. Paro ja perquè em dona la sensació que el bolígraf se m’està desfent entre els dits. Me’n vaig a comprar i a fer una visiteta a la Universitat.

El maleter ple de queviures a un preu realment baix. Es tracta d’un supermercat que hi ha a les afores de Prada i que ja coneixia. Llaunes de conserva, fruita, sabó de rentaplats, una tovallola (que he robat) sucs de fruita per demà al Canigó, llet, cafè i pa de motlle.
He visitat la universitat i m’han confirmat que es pot assistir de forma gratuïta als seminaris i conferències. Demà hi aniré si torno sencer de la muntanya.
Al arribar al càmping el meu veí de parcel·la, un home de 38 anys d’Alcoi, se m’ha presentat i m’ha explicat tot el seu viatge en moto. El company ha recorregut bona part del Principat en una setmana!
Després d’escoltar-lo gairebé mitja hora he agafat la tovallola nova, blanca, immaculada i me n’he anat a dutxar. Sorpresa , al desplegar la tovallola expropiada he descobert que es tractava d’una catifa pel terra del bany. Com he pogut m’he eixugat i de sobte per la megafonia del càmping han anunciat un tast de vins catalans. Som-hi doncs! A veure quins vins consideren catalans aquests “gabaxots”.
Acabo d’arribar a la tenda després de gaudir d’un entranyable concert a la plaça i estar acompanyat del també entranyable Xavier. Sí, el meu veí de parcel·la. Després de dutxar-me i d’estendre la meva catifa de bany he començat a fer el sopar. Uns raviolis amb tomàquet i unes gambetes de llauna que mai havia vist. El Xavi, ara ja l’hi puc dir així, s’ha atansat a la meva llar de plàstic i m’ha preguntat si podia sopar amb mi. Jo evidentment l’he convidat al meu jardinet pelat amb quatre herbes. Un home curiós aquest en Xavier. M’ha explicat que amb la seva moto havia sortit d’Alcoi i havia visitat la cremada Horta de Sant Joan passant per Prades, Igualada, Manresa, Vic, Tavertet, Figueres, Cadaqués, Perpinyà fins a Prada. M’ha explicat que ha anat a una conferència d’un amic seu a la Universitat. Jordi Balmany s’anomena. Es dedica a desconstruir els orígens literaris espanyols i catalanitzar-los. Per exemple té una tesis que Cristòfol Colom era català i no genovès, que no va salpar del port de Palos de la Frontera (Andalusia) sinó del port de Pals (Baix Empordà). A partir d’aquí un munt d’històries; que si el Lazarillo de Tormes, que si Cervantes era valencià... molt interessant per cert. Hem anat a la plaça a fer unes “birres” i ens hem explicat un breu trocet de les nostres respectives vides. De fons sonava un grup eivissenc que musicava poetes catalans. He arribat a la tenda sota un sostre d’estrelles (alguna fugaç) ressonant-me una de les cançons de la plaça. Una de Miquel Gil: “L’amor és Déu en barca, la vida és un naufragi en un got de vi blanc, l’amor és caure el toll i trobar-hi l’amor...” Em prenc un petit “tetrabrik” de cacau per a nens petits, em despedeixo del meu nou company i desitjo que tota aquella gent que estimo tinguin una nit plàcida i plena. Jo apago el frontal i també desitjo poder dormir com un nadó acariciat i xiuxiuejat per la seva mare. Vinga! Anem a provar-ho.

20/8/09 Déu ni do amb el Canigó

Eren les 7 del mati, hora que havia decidit sortir cap al Canigó. He apagat el mòbil i m’he llevat a les 9. un parell de marranades de xocolata que vaig comprar ahir al supermercat i un cafè amb llet, servit pel jardiner italià del càmping, que m’he pres amb menys d’un minut. M’he acomiadat del Xavi que es posava a punt per anar fins Andorra i de la família de Sabadell que tenia davant. El franco català, recepcionista del càmping, m’ha abraçat i m’ha preguntat què feia sol. Jo l’hi he dit que tenia molta pressa i que desitjava per sobre d’altra cosa pujar al Canigó. M’ha indicat un camí diferent del de l’any passat. Havia d’anar fins el poble de Castell (Casteil en francès) i després fins el refugi de Miralles, deixar el cotxe al pàrquing ( cota 1718m) i ascendir fins el pic (2784m). el Ferrari com un autèntic 4x4 m’ha dut fins al Pàrquing. Inicialment he agafat dues rutes equivocades que han provocat que perdés una hora. Finalment he començat un ascens pronosticat per les indicacions d’unes 4 hores i mitja de durada. Buff!! El què m’espera. A la motxilla no hi duia cap sòlid per endrapar. Només sucs de taronja, dos kiwis, dos préssecs i una ampolla d’aigua que he omplert al primer rierol que he trobat. Amb força i sense molèsties pròpies (el sol apretava de valent) he passat les primeres dues hores. He fet tres parades, una a banyar-me al riu congelat i dolç i dues a beure un suc i fer un cigarret.
El cap i el cor m’anaven a cent i he decidit fer un repic de mans i començar a gaudir de la bellesa i del propi esforç.
Camina que caminaràs, el sol sense cap treva em recremava els trossos de pell descoberts. La veritat és que l’ascens ha estat dur. Molt homogeni i amb una empinació persistent i progressiva. Bernat he pensat en tu i la Pica d’Estats. No ser què dir-te tu. Déu ni do amb el collons de Canigó. He encetat la tercera hora i ja he dissipat la immensa tartera que em permetria accedir al pic. Brutal! Psicològica i físicament destrossat. A les tres hores i mitja arribava al pic després d’escalar una paret vertical de 200 metres. Pau, préssec serenor i plenitud. Des de dalt he vist el Mediterrani blau, azzurro, azul, bleu, azraq, κυάνεος...La Pica d’Estats entre la boirina i atenció el Cap de Creus dient-me que em trobava a faltar. Dues noves companyies “pixapins” m’han regalat un entrepà de fuet i una agradable xerrada sobre els preus dels pisos, la fastigosa vida a BCN i la bellesa de l’Empordà. M’he estat una hora i mitja al pic, absent de tot, refugiat en la grandesa de la Catalunya Nord i en el mèrit personal d’haver arribat fins allà dalt. Des del pic he vist el camí que vam intentar pujar l’any passat, me n’he assabentat que és el camí pels turistes. Ara entenc el meu mal de peus. Un parèntesis, aqui al càmping no hi falta ningú, he vist a dos periodistes de TV3, a un exmembre de Terra Lliure i ara per la porta entre ni més ni menys que la fastigosament sionista Pilar Raola. Què coi hi fa aquesta mala persona en un càmping municipal?
Continuem. He baixat rapidíssim després de perdre’m per la tartera i veure greument perillar la meva vida. He tardat una hora i mitja a sortir-ne i recuperar el camí pausat i semi humit encara per la dèbil pluja que va caure ahir. L’aire suau m’acaricia el torç descobert i suat per l’esforç, buaa! Quina llibertat! M’he posat a cantar tots els temes que m’anaven passant pel cap, Intensified, Mar i Cel, Luck i Luck, Ovidi Montllor, cançons de soul precioses...i de sobte ja havia arribat davant del Ferrari.
Peus i cames , bé, els músculs de les cuixes, com es diuen? Bé és igual! Peus i cames desbrocades, tremolant i vibrant d’endorfina que omplia tot el meu sistema nerviós central. Descalç he agafat el cotxe i he pilotat fins a Prada passant per pobles realment preciosos i banyant-me en sals d’aigua molt i molt freda.
Ara estic assentat aquí, a la modesta terrassa del bar prenent-me una cervesa de llauna Amstel i envoltat de catalans “progres” de classe mitja alta. No ser perquè però cada dia els odio més.
Que diguin el què vulguin, el Canigó i la seva màgia ja m’han empapat amb la seva mística. La promesa ja està complerta. Vaig a dutxar-me que els de la taula d’aquí al costat es deuen estar ofegant.

Torno de la plaça amb el somriure tonto d’escoltar les històries del Xavi. Com ahir a l’hora de sopar ha vingut a la meva parcel·la mentres em feia una sopeta i uns canalonets. Hem estat sopant i xerrant. Jo ja no podia amb la meva ànima, l’engonal dret molt malmès i el peu esquerra no el podia posar al terra. Hem fet la sobretaula al terra de la parcel·la. M’ha explicat el seu viatge a Andorra per comprar una bateria per la moto. La música sonava a la plaça i molt a poc a poc hem caminat pel sender fosc del càmping fins al casc antic. A la petita plaça quatre gats escoltant un grup rossellonès amb flabiols i clarinets, molt avorrits. Hem fet un parell de cerveses a la mateixa terrassa que ahir. Estàvem envoltats de mestres i intel·lectuals de la universitat. No obstant jo només escoltava al Xavi. Mil històries de treballs d’investigació que està fent sobre història i literatura. Jo l’hi anava fent preguntes mentre ell fumava el seu nou tabac andorrà. Que si la Celestina era valenciana perquè en les traduccions surt l’expressió “Xé”. Que el Quijote venerava Barcelona i això era sinònim de que no ho havia escrit un castellà, espectacular.
Un cop al càmping ens hem acomiadat i ara estic mirant el cel estrellat amb el Canigó mirant-me de reüll. Fa pocs segons acaba de passar un estel fugaç de nord a sud perdent-se a la muntanya màgica. Diuen que els estels et concedeixen desitjos. Jo per si de cas no n’he demanat cap no fos cas que l’hagués vist algú altre i entre els dos saturéssim de demandes l’estel hores d’ara calcinat. M’acomiado de la nit de Prada de Conflent amb aquell desig de tornar-la a gaudir si la vida m’ho permet.
Bona nit Prada, bona nit Canigó, bona nit plaça guarnida, bona nit ambient especial i màgic.