dilluns, 14 de maig del 2012


Me l’he mirat de reüll i supurava.
El beix mucós d’antigues desfetes.
La gassa paürosa, el tallar sofert de maldestra hemorràgia.
No la cus, l’eixuga, fins que torna a brollar.

diumenge, 6 de maig del 2012

És més fàcil del què sembla

La XAPSLL publica les dades de gent sense llar a Barcelona durant l’any 2011.

Martí Gutiérrez Farré 5/5/12
 El passat 12 d’abril la Xarxa d’Atenció a Persones Sense Llar feia públiques les dades i els anàlisis derivats del recompte que, 696 voluntaris, havien fet a la nit del 8 de novembre del passat any. La XAPSLL ,que agrupa a un total de 27 entitats d’acció social i que es va crear amb l’objectiu principal d’enfortir la capacitat d’acció a la ciutat, ha realitzat un estudi minuciós d’una problemàtica o símptoma que ha crescut en els darrers anys. Des de la Burxa volem endinsar-nos-hi a través d’una breu aproximació en forma de síntesis. Pòtol, rodamón, transeünt o vagabund són paraules que tradicionalment s’utilitzaven, i encara s’utilitzen, per fer referència a les persones que no tenen un lloc de residència i que passen gran part del seu temps al carrer. Aquesta terminologia, sovint utilitzada de manera despectiva, traça una línia divisòria entre la gent amb una vida “normalitzada” i les persones que van d’un recurs social a un altre sense accedir a cap de les dues vies essencials per construir un estil de vida acceptat i coherent amb la societat majoritària: una ocupació i, sobretot, un habitatge. Però, sempre ha estat així?

Breu història conceptual 
A Europa, durant molt de temps s’ha preferit no relacionar les situacions d’exclusió social amb l’exclusió de l’habitatge. Durant gran part del segle XX, la perspectiva dominant es centrava en els factors individuals que portaven a les persones a mantenir-se al marge dels estils de vida de la societat majoritària. El 1958, al seu assaig La societat opulenta¸ l’economista Galbraith ja desvinculava la pobresa de circumstàncies estructurals i l’atribuïa a factors individuals com la deficiència mental, la mala salut, la falta de disciplina, una fertilitat excessiva, el consum d’alcohol, una educació insuficient o un combinació de diversos d’aquests factors. No és fins més endavant que es comença a utilitzar l’expressió o concepte “exclusió social” o “quart món” fent referència a la situació de marginació dels beneficis del creixement econòmic en què es trobaven els grups “tradicionalment pobres”. El debat avui s’ha vist modificat pels profunds canvis que han viscut les societats de primera industrialització. El sociòleg alemany Ulrich Beck (2006) l’anomena “la societat de risc”. La globalització neoliberal i la crisi dels estats del benestar provoquen una “democratització” dels riscos socials entre extensos grups de les àmplies classes mitjanes dels països rics. Les deslocalitzacions, la desindustrialització i terciarització de l’economia, la individualització dels hàbits socials i el deteriorament de les xarxes de relació i suport mutu, la contenció dels salaris reals i les reformes laborals que redueixen la protecció dels llocs de treball són alguns dels factors que fan que el risc de caure en situacions d’exclusió social s’estengui més enllà dels col•lectius tradicionalment marginats.

  Situacions o categories
 Abans d’analitzar les dades caldria una aproximació a certes classificacions o categories. Entenem les persones sota el paraigües compartit de sense llar des de quatre grans definicions: Sense sostre: quan la persona no disposa d’un espai físic per viure. Sense habitatge: quan la persona disposa d’un espai físic, encara que aquest no reuneixi les condicions necessàries per desenvolupar les activitats normals de la vida privada, i l’ocupant no en té permís d’ús legal. Habitatge insegur: quan la persona disposa d’un espai físic on pot desenvolupar la seva vida privada però no té permís legal d’utilització de l’allotjament. I finalment, Habitatge inadequat: quan la persona viu en un espai que no reuneix les condicions adequades per a l’habitabilitat. Disposa, per tant, d’un espai físic on pot desenvolupar la seva vida privada, amb permís legal d’utilització o tenint-ne la propietat, però amb les incomoditats derivades del deteriorament dels equipaments.

Les dades de l’estudi són molt àmplies. No obstant sintetitzen molt bé el creixement respecte el darrer recompte del 2008, amb un increment de 204 persones sense sostre. L’estudi no es limita a un recompte de les persones que pernocten a la intempèrie sinó que va més enllà, avaluant el nombre de persones que en general no tenen llar (veure taula 1). Per tant en el total de l’estudi també es comptabilitzen les 695 persones “pseudoresidents” en assentaments. Aquests estan formats per persones que no tenen cap altre habitatge i utilitzen caravanes, estructures provisionals o naus abandonades com a lloc de pernocta i residència. Els equips de detecció constaten que en els darrers mesos s’ha produït un augment força rellevant en el volum dels assentaments a la ciutat. Entre el tercer i el quart trimestre de 2011, el nombre de persones en assentaments va pujar un 40%. Tampoc es poden obviar el gruix de persones que s’allotgen en el recursos que habilita la XAPSLL, amb la notable xifra de 1258 persones, de les quals 560 són de titularitat pública i 698 són privades. Cal destacar que els percentatges segons sexes denoten una part molt reduïda de dones sense sostre, vora el 15%, fet que confirma que les dones es sumen més ràpid a la recerca d’un “cau” on establir-hi una continuïtat, per precària que sigui. Si en centrem en Sants, l’increment respecte el recompte del 2008 no és molt notori, amb 4 persones més. Però si ho fem als districtes de l’Eixample i Ciutat Vella l’augment és considerable, amb 45 i 26 individus més respectivament, seguit de Sant Martí i Sants-Montjuïc. Des de la XAPSLL, no es vol centrar el problema en la pèrdua de llocs de treball producte de la crisi, ja que els trencaments que es produeixen en la història de vida d’una persona passa principalment per les xarxes de suport social i familiar. És per això que, malgrat no poder assumir la resposta a la demanada creixent, es fa una crida a fer polítiques centrades sobretot a aquells nuclis familiars que perden o poden perdre l’habitatge i que no disposen de la xarxa familiar anteriorment anomenada.

No seria procedent finalitzar l’article sense remarcar la importància de seguir generant coneixement al voltant de la situació, el nombre i el perfil de les persones sense llar. És per això que des de la Burxa hem cregut oportú penjar, a la publicació digital, la totalitat de l’estudi. També volem recordar que l’estudi ha estat realitzat en col•laboració de l’Obra Social la Caixa i que les darreres dades de desnonaments perpetrats per entitats bancàries a la ciutat en el darrer any són de 26 desnonats diaris. Dades que ens porten a la reflexió.