dimarts, 27 d’octubre del 2009

"M'aclamo a tu" de Vicent Andrés Estellés


Els amants

“Carinyo t’estimo tant. Per tu faria qualsevol cosa. De fet, no ser què faria sense tu”
De sobte, sense avisar, una suau brisa, ínfima, insignificant, s’endugué cada un dels mots.

L’Ajuntament s’aprofita de la lentitud judicial

Els veïns i veïnes del Parc de Joan Miró veuen atònits com el consistori tira endavant el projecte de construcció de la nova caserna de bombers sense consultar ni avisar-los.

El 15 de juliol els residents propers al parc de Joan Miró, antic parc de l’escorxador, es despertaven amb la notícia que s’iniciaven les obres de construcció de la nova caserna de bombers de la ciutat. Actualment Bombers de Barcelona disposa de set casernes al conjunt de la ciutat. Degut a l’ampliació de l’Hospital Clínic, l’antiga caserna situada davant del centre mèdic deixarà de funcionar i passarà a ubicar-se a l’actual parc de l’eixample esquerra.
Les queixes dels veïns s’inicien tot just després de rebre a les seves bústies una carta informativa en la qual se’ls deia que les obres d’enderroc de la plaça s’iniciaven. Segons Patrícia Plaza, membre de l’oposició veïnal, l’ajuntament ha obviat la participació dels veïns en la requalificació d’uns terrenys d’urbans a equipaments.

Desinformació i irregularitats

Segons Plaza el parc té una superfície total de 57.000m2 dels quals només un 5% poden ser destinats a equipaments. Actualment entre el poliesportiu i la biblioteca l’espai que queda per destinar-lo a equipaments és de 400 m. La caserna està projectada en una superfície de 2.500 m2. L’ajuntament només pot construir la caserna revisant el Pla General d’Urbanisme i formulant un Pla espacial per requalificar uns terrenys que inicialment són sol urbà i transformar-los en equipaments. El procediment que s’ha emprat és del tot irregular, segons fons veïnals, perquè l’ajuntament ha donat una llicència d’obres majors per poder enderrocar i construir la nova caserna. Aquesta llicència és la que dona el consistori per poder fer obres majors a casa, per exemple canviar el plat de la dutxa. Curiosament la llicència donada es sustenta en un esborrany d’acord entre ajuntament i Hospital Clínic sense que hagi aparegut en cap moment el conveni d’acord entre les dues parts. L’encarregada de la construcció és Fomento, la màxima accionista de la qual, Esther Koplowitz, se l’hi ha concedit un espai del Clínic per obrir-hi un centre de biomèdica. Les informacions donades per l’ajuntament es limiten a uns planells, sense segellar, de la futura caserna i la resposta continua de que el consistori no vol posar-se en els procediments i que en tot cas es pot recórrer a la justícia.
Fins avui els veïns han recollit 1.300 firmes i han dut a terme una aturada de màquines i una manifestació el passat 11 d’agost en el que van participar 150 persones.
La posició del veïnat passa pel suport al Clínic i al cos de Bombers però denuncien els mètodes i el procediment que ha emprat el bipartit PSC- ICV.

(Publicat a la Burxa setembre 2009)

divendres, 23 d’octubre del 2009


Entre britalls i flors de ferro forjat…
Ja hi és, torna a ser aquí,
Lentament, senyorial, suau, feréstega.
Tothom la vol però ningú vol arriscar un sol instant per besar-la.
Ella ho sap i sense dir ni piu amenaça als turmells més delicats.
La seva puresa la fa indigna de qualsevol amant fugaç, perpetu.
Ni tant sols, havent palpat l’olimp, entén perquè.
La seva fúria de nou es transforma en una irradiant delicadesa.
Els britalls amarats es van assecant amb el fum de la castanyera anticipada.

dimecres, 21 d’octubre del 2009


Infants, infants i més infants.
Munió que parla, opina, viu i intervé.
Prou! Silenci!
Perdoneu! Podeu seguir parlant!
Què deies Mohamed?

divendres, 16 d’octubre del 2009

Juny volcànic


Alicudi trontolla i en Marcelo torna del mar amb la xarxa buida.
Puja les dures escales que el duen fins a casa. Encén el llum d’oli i s’asseu a la butaca rosegada pel “Filipo”. El gos el rep amb una llepada rasposa i ell tarda uns segons a acariciar-li el llom arrugat pels anys. La nit ja s’ha colat entre les finestres mal tancades i de sobte pensa en ella. Avui l’ha vist. L’aigua clara, prop de la cala Nera, li ha permès veure-la uns segons. No han parlat, només s’han mirat. Ha estat aleshores quan l’hi ha vist la cua i ha optat per no llançar la xarxa.

dilluns, 12 d’octubre del 2009

Clair de lune (Debussy)

Garraf des del Balcó


Correm en instants volàtils, gairebé gasosos.

Trepitjant terra movedís amb només una ínfima part dels nostres peus.

Les ànimes a voltes irreconeixibles, les pors, els desitjos i les veritats.
Ens movem de pressa, saltironejant la ferocitat que estrepitosament ens va tambalejant com continus tsunamis que la vida va regalant.
A on ens podem agafar? On és la canya de bambú? Tendra, fàgil però essencialment sòlida i cabdal?
Només ens queden aquelles veus que han decidit escoltar, sentir i estimar.

Les grans ànimes continuen sense reposar.

(a tu Laia, per saber el veritable sentit d’estimar)

divendres, 9 d’octubre del 2009


d'ara fa un any a l'avui
El verd arriba pel camí de les sargantanes, que davant aquest segle de canvis i temps movedissos, es mouen rèptils, retornant a la terra que les ha nascut. De moviments ràpids i vida amotllada a tota maltempsada, sobreviuen pels segles dels segles amb la força de la terra i l'aventura de la urbanística selva. Corren per combatre els éssers malfactors entre ziga-zagues i emboscades als enemics: aquest és el camí. Si s'ha de combatre, la mort es venç amb verd, amb foc i amb un cel d'il·lusions falses, però il·lusions. Les mentides netes de supervivència. Escapolir-se amb sang calenta i una dutxa d'aigua freda en arribar a casa, el niu dels immortals: som aborígens. Som sargantanes.


Laia Carreres ( la meva ànima bessona)


dimecres, 7 d’octubre del 2009

Oh Mediterrani, dona'm un bocí de la teva ànima...
...no, no fa falta. ja fa temps que la tinc.

...la llàgrima torna, serenament, a endinsar-se al seu mar...
Arrossars, mosquits i papallones

El Delta a l’horitzó i el seu far inquietant capitaneja la novetat d’aquestes terres. Les algues acumulades dibuixen un escull inert just abans de sentir la fredor d’un mar que, l’octubre i l’equinocci, l’estan fent entrar ja en temps de repòs i solitud. Dues papallones s’atansen i només una d’elles reposa sobre el pèl enrossit pel sol. Tothom ha marxat, només quedem les algues mortes, el sol, el mar i jo. Bé i el far.

Quan l’oportunisme s’encobreix i es cobra

El dilluns 5 d’octubre vaig quedar amb un bon grapat d’amics per assistir a la tant anunciada segona part de REC.
Tot i haver llegit molt sobre aquest apèndix de la primera edició, tots i totes les que anàvem al cine estàvem expectants per saber que ens depararia aquest fils que quatre dies abans s’havia presentat a Sitges. De fet és fins a la “pija” vila del Garraf on vull anar. L’1 d’octubre Rec2 s’erigeix com a cap de cartell del festival de Sitges 2009. No puc evitar a l’endemà de l’estrena consumir cada un dels diaris amb especials sobre el film. Cap d’ells en parla malament. Crítiques constructives, positivitzades i amb inclús algun toc entranyable. Surto del cine a les 23: 52 amb la sensació que hi hagut algú que m’ha enganyat. Infumable, insuportable, patètica i el pitjor greument oportunista.
Es pot saber què carai fan els crítics d’aquest país? Parar la mà?

dimarts, 6 d’octubre del 2009


Jesús per tu. Per haver-me ensenyat tantes coses boniques sobre la vida i la màgia.



Hagamos un Trato


Compañera usted sabe puede contar conmigo no hasta dos o hasta diez sino contar conmigo.


Si alguna vez advierte que la miro a los ojos y una veta de amor reconoce en los míos no alerte sus fusiles ni piense qué delirio a pesar de la veta o tal vez porque existe usted puede contar conmigo.


Si otras veces me encuentra huraño sin motivo no piense qué flojera igual puede contar conmigo


Pero hagamos un trato yo quisiera contar con usted es tan lindo saber que usted existe uno se siente vivo y cuando digo esto quiero decir contar aunque sea hasta dos aunque sea hasta cinco no ya para que acuda presurosa en mi auxilio sino para saber a ciencia cierta que usted sabe que puede contar conmigo.


Mario Benedetti

diumenge, 4 d’octubre del 2009

Equinocci


Maleïda frustració urbana aquesta de no poder veure la lluna amb plenitud.
Fugint de l’acumulació asfixiosament inerta la puc gaudir.
La gaudeixo i ho faig des de la perspectiva de l’infant que veu per primera vegada el patge Faruc. Aquella sensació espantadissa de qui descobreix la bellesa en allò tant evident i quotidià. La quietud del tot permet que cada raig filtrat entre fulles, barraques i rosers vagi dibuixant hombres terriblement precioses, terriblement vives. Els rostre dels infants cantant a l’hora de música m’ha emmudit com ho està fent ara l’espectacle del satèl·lit “encratat”.