G-8, entre la fissura i el sisme

La cimera del G-8 celebrada a la població de Copito durant els dies 8, 9 i 10 de juliol evidencia el poder de Silvio Berlusconi.

La Fortificació medieval seu de la Guardia de Fidanza de Copito va ser el lloc establert pel president de la república italiana per celebrar la trobada de mandataris del G-8. Després de descartar la ubicació a les illes Magdalenes – nord de Sardenya- Silvio Berlusconi va tornar a treure les seves cartes. El lloc escollit va ser la regió de Labruzzo, al centre de la serra dels Apenins. Concretament a 7 km. de l’Aquila, ciutat de 72.000 habitants i coneguda pel tràgic terratrèmol de l’abril d’aquest any que va provocar 300 morts i prop de 5000 ferits.
L’aposta de Berlusconi tenia com a intenció aprofitar la tragèdia local de l’Aquila per foragitar qualsevol tipus de protesta al carrer. Segons els organitzadors de les aïllades protestes la intenció de “Il Cavalieri” era el d’utilitzar el veïnat per insistir en la tragèdia viscuda i així evitar-se mals de cap en una ciutat on una part important de la població viu hores d’ara en campaments improvisats.
Les protestes aïllades, descentralitzades i gens coordinades van començar el dissabte 4 a la base militar de Visenza –nord d’Italia- on un grup d’antimilitaristes propers al grup “Tutti Bianchi” liderat entre d’altres per Lucca Cassarini, van intentar entrar a la seu militar estadounidenca. El DIGOS, policia secreta italiana, va sorprendre a tothom el diumenge 5 abans de la cimera detenint a 24 persones que segons fons policials havien participat el 18 de maig a Torí en una marxa prèvia contra el G-8. Les reaccions per part d’autònoms i precaris en lluita van ser immediates. El dilluns 6 s’ocupaven sis facultats arreu del país mentre s’entrava el rectorat de la “Sapienza” a Roma. A la mateixa capital l’endemà es duia a terme un tall de trànsit a la Piràmide, un encreuament molt concorregut de la ciutat. La “Polizia de Fidanza”, “La Polizie” i els “Caravinieris” van carregar brutalment contra els concentrats. Els actes a Roma no van donar mes de si i les mirades es centraven en l’afectada L’Aquila. Els veïns d’aquesta ciutat van sortir al carrer el cap de setmana previ a la cimera per retre homenatge als morts del sisme i aprofitar la presència internacional per demanar més ajudes per la reconstrucció. L’altre mobilització va ser el divendres 10 en plena celebració de la cimera. Unes 3000 persones convocades pel sindicat COBAS van sortir caminant de Paganica per dirigir-se a L’Aquila, on un cop allà van ser bloquejats per la policia.

De Gènova a Roma s’ha dissolt el moviment

Els més de 3000 periodistes acreditats durant la cimera van veure atònits com la jugada berlusconiana havia fet el seu afecte. Les accions descoordinades evidenciava que els moviments socials italians no passen per un dels seus millors moments. Els sectors que durant la cimera de Gènova van treballar units per evitar la celebració de la reunió feien palès la seva fractura i la manca de capacitat per engrescar i fer una crida a la resposta organitzada. I es que des del 2001 han passat moltes coses, tots aquells sectors en lluita, des dels “Tutti Bianchi” fins els autònoms han topat contínuament contra un poder mediàtic pràctica i totalment controlat pel president italià. Un clar exemple va ser la resposta d’una ciutadania com la de L’Aquila, on el descontent per la reconstrucció no va eflorir en cap moment pels carrers d’una ciutat fantasma i inhòspita.
No és d’estranyar doncs que les notícies que donaven els mitjans oficials no fessin pràcticament referència a les activitats dutes a terme pels contraris a la cimera i en canvi si que es fessin ressò dels temes públics tractats damunt la taula. Canvi climàtic, combatre la crisi mundial, la fam a l’Àfrica i la situació al Pròxim Orient. Segons experts en lluites socials la situació que es deriva de Gènova 2001 a L’Aquila 2009 pot portar a un estat de reflexió i replantejament de les lluites anticapitalestes per afrontar reptes tant difícils com són el control dels mitjans d’informació i la coordinació per fer-hi front.

Publicat a la Burxa de l'agost 09

A 50 kilometres del mar, heus ací el Canigó

18/8/09
La Maria m’ha acollit a casa seva per passar la nit prèvia a la Sortida cap a Prada de Conflent. Un dens sopar i una grata xerrada amb la meva amiga en el sofà més còmode de la ciutat de Barcelona. Amb poques ganes hem sortit de casa per fer un cop d’ull a les massificades festes de Gràcia. Un cop allà i després d’haver vist algun dels carrers hem anat a la plaça del Raspall, on es celebrava la Festa Major Alternativa. La calor i la munió de gent acalorada m’han posat un xic nerviós. Aigua de València fresqueta i topades amb gent coneguda. En una d’aquestes m’he trobat a dos grans amics. Parlant hem coincidit que aquest tipus de massificacions festives ja no ens fan tanta GRÀCIA. Suposo que serà l’edat o no ho sé, l’etapa vital, puff!
La resta de la nit he tingut la sort de compartir-la amb una persona que m’ha ensenyat que , malgrat tot, la vida és molt bonica i que queden persones sensates i sinceres.
M’he posat a dormir amb els llavis molls d’humanitat.


19/8/09
Finalment he sortit de la gran urbs a les 11 hores del matí. Sol i amb l’única companyia del mapa m’he encaminat cap a terres del nord. La calor horrorosa m’ha recordat que el Ferrari no té aire condicionat , per sort una noia que feia autostop portava una nevera amb aigua i claretes. Xino xano amb el cotxe hem abandonat el Principat. He deixat la noia, que per cert era napolitana, a l’entrada d’Argelés. I m’he encaminat cap a Prada de Conflent.
El poble de 10.000 habitants estava tal com el recordava. El seu carrer principal estret i ple de cotxes a banda i banda m’ha donat la benvinguda. Jo només patia pel càmping, estava convençut que no hi hauria lloc degut a la celebració de la Universitat Catalana d’Estiu, no obstant no ha estat així. M’han obert la barrera i he pogut escollir una parcel·la entre les 20 que hi havia lliures. M’he quedat amb la número 3. Ofegat per la calor he muntat tant ràpid com he pogut la tenda i el matalàs, he preparat el fugonet, el sac i el frontal. He sortit guillant del càmping per resseguir el camí que m’ha portat fins a un dels accessos del casc antic. L’aigua baixava en abundància pels petits canals que hi ha als laterals dels carrerons estrets i empedrats. He fet cap fins a la plaça Major i he tret diners d’un banc. He fet una ullada a la plaça i se m’ha escapat alguna llàgrima. Aquesta estava guarnida amb motius catalans, senyeretes petites i bombetes de colors perquè a la nit es poguessin celebrar els concerts que organitza la universitat. Era hora de dinar i m’he assentat a un dels bars de la plaça. He demanat una cervesa ben fresca i un entrepà, valguem Déu, de pernil dolç, formatge i mantega. No estava malament la combinació tot i que no l’hi arribava a la punta de la sabata a l’estimat pa amb tomàquet. A la taula de davant s’han assentat un home gran acompanyat d’un noi i dues noies. Descaradament he estat escoltant fil per randa el què anaven conversant. Parlaven un català barrejat amb italià. He deduït ràpidament que devien ser algueresos. Uns minuts després un noi de la taula del darrera m’ha dit que la meva cara li sonava i m’ha preguntat si era de Sants. L’hi he dit que no, que era de Santa Coloma de Queralt però que residia a Sants. He estat dues hores parlant de cuina i de la seva feina de cuiner a Prada. Ara estic aquí, en un raconet de la parcel·la que és l’únic que no hi toca el sol. Paro ja perquè em dona la sensació que el bolígraf se m’està desfent entre els dits. Me’n vaig a comprar i a fer una visiteta a la Universitat.

El maleter ple de queviures a un preu realment baix. Es tracta d’un supermercat que hi ha a les afores de Prada i que ja coneixia. Llaunes de conserva, fruita, sabó de rentaplats, una tovallola (que he robat) sucs de fruita per demà al Canigó, llet, cafè i pa de motlle.
He visitat la universitat i m’han confirmat que es pot assistir de forma gratuïta als seminaris i conferències. Demà hi aniré si torno sencer de la muntanya.
Al arribar al càmping el meu veí de parcel·la, un home de 38 anys d’Alcoi, se m’ha presentat i m’ha explicat tot el seu viatge en moto. El company ha recorregut bona part del Principat en una setmana!
Després d’escoltar-lo gairebé mitja hora he agafat la tovallola nova, blanca, immaculada i me n’he anat a dutxar. Sorpresa , al desplegar la tovallola expropiada he descobert que es tractava d’una catifa pel terra del bany. Com he pogut m’he eixugat i de sobte per la megafonia del càmping han anunciat un tast de vins catalans. Som-hi doncs! A veure quins vins consideren catalans aquests “gabaxots”.
Acabo d’arribar a la tenda després de gaudir d’un entranyable concert a la plaça i estar acompanyat del també entranyable Xavier. Sí, el meu veí de parcel·la. Després de dutxar-me i d’estendre la meva catifa de bany he començat a fer el sopar. Uns raviolis amb tomàquet i unes gambetes de llauna que mai havia vist. El Xavi, ara ja l’hi puc dir així, s’ha atansat a la meva llar de plàstic i m’ha preguntat si podia sopar amb mi. Jo evidentment l’he convidat al meu jardinet pelat amb quatre herbes. Un home curiós aquest en Xavier. M’ha explicat que amb la seva moto havia sortit d’Alcoi i havia visitat la cremada Horta de Sant Joan passant per Prades, Igualada, Manresa, Vic, Tavertet, Figueres, Cadaqués, Perpinyà fins a Prada. M’ha explicat que ha anat a una conferència d’un amic seu a la Universitat. Jordi Balmany s’anomena. Es dedica a desconstruir els orígens literaris espanyols i catalanitzar-los. Per exemple té una tesis que Cristòfol Colom era català i no genovès, que no va salpar del port de Palos de la Frontera (Andalusia) sinó del port de Pals (Baix Empordà). A partir d’aquí un munt d’històries; que si el Lazarillo de Tormes, que si Cervantes era valencià... molt interessant per cert. Hem anat a la plaça a fer unes “birres” i ens hem explicat un breu trocet de les nostres respectives vides. De fons sonava un grup eivissenc que musicava poetes catalans. He arribat a la tenda sota un sostre d’estrelles (alguna fugaç) ressonant-me una de les cançons de la plaça. Una de Miquel Gil: “L’amor és Déu en barca, la vida és un naufragi en un got de vi blanc, l’amor és caure el toll i trobar-hi l’amor...” Em prenc un petit “tetrabrik” de cacau per a nens petits, em despedeixo del meu nou company i desitjo que tota aquella gent que estimo tinguin una nit plàcida i plena. Jo apago el frontal i també desitjo poder dormir com un nadó acariciat i xiuxiuejat per la seva mare. Vinga! Anem a provar-ho.

20/8/09 Déu ni do amb el Canigó

Eren les 7 del mati, hora que havia decidit sortir cap al Canigó. He apagat el mòbil i m’he llevat a les 9. un parell de marranades de xocolata que vaig comprar ahir al supermercat i un cafè amb llet, servit pel jardiner italià del càmping, que m’he pres amb menys d’un minut. M’he acomiadat del Xavi que es posava a punt per anar fins Andorra i de la família de Sabadell que tenia davant. El franco català, recepcionista del càmping, m’ha abraçat i m’ha preguntat què feia sol. Jo l’hi he dit que tenia molta pressa i que desitjava per sobre d’altra cosa pujar al Canigó. M’ha indicat un camí diferent del de l’any passat. Havia d’anar fins el poble de Castell (Casteil en francès) i després fins el refugi de Miralles, deixar el cotxe al pàrquing ( cota 1718m) i ascendir fins el pic (2784m). el Ferrari com un autèntic 4x4 m’ha dut fins al Pàrquing. Inicialment he agafat dues rutes equivocades que han provocat que perdés una hora. Finalment he començat un ascens pronosticat per les indicacions d’unes 4 hores i mitja de durada. Buff!! El què m’espera. A la motxilla no hi duia cap sòlid per endrapar. Només sucs de taronja, dos kiwis, dos préssecs i una ampolla d’aigua que he omplert al primer rierol que he trobat. Amb força i sense molèsties pròpies (el sol apretava de valent) he passat les primeres dues hores. He fet tres parades, una a banyar-me al riu congelat i dolç i dues a beure un suc i fer un cigarret.
El cap i el cor m’anaven a cent i he decidit fer un repic de mans i començar a gaudir de la bellesa i del propi esforç.
Camina que caminaràs, el sol sense cap treva em recremava els trossos de pell descoberts. La veritat és que l’ascens ha estat dur. Molt homogeni i amb una empinació persistent i progressiva. Bernat he pensat en tu i la Pica d’Estats. No ser què dir-te tu. Déu ni do amb el collons de Canigó. He encetat la tercera hora i ja he dissipat la immensa tartera que em permetria accedir al pic. Brutal! Psicològica i físicament destrossat. A les tres hores i mitja arribava al pic després d’escalar una paret vertical de 200 metres. Pau, préssec serenor i plenitud. Des de dalt he vist el Mediterrani blau, azzurro, azul, bleu, azraq, κυάνεος...La Pica d’Estats entre la boirina i atenció el Cap de Creus dient-me que em trobava a faltar. Dues noves companyies “pixapins” m’han regalat un entrepà de fuet i una agradable xerrada sobre els preus dels pisos, la fastigosa vida a BCN i la bellesa de l’Empordà. M’he estat una hora i mitja al pic, absent de tot, refugiat en la grandesa de la Catalunya Nord i en el mèrit personal d’haver arribat fins allà dalt. Des del pic he vist el camí que vam intentar pujar l’any passat, me n’he assabentat que és el camí pels turistes. Ara entenc el meu mal de peus. Un parèntesis, aqui al càmping no hi falta ningú, he vist a dos periodistes de TV3, a un exmembre de Terra Lliure i ara per la porta entre ni més ni menys que la fastigosament sionista Pilar Raola. Què coi hi fa aquesta mala persona en un càmping municipal?
Continuem. He baixat rapidíssim després de perdre’m per la tartera i veure greument perillar la meva vida. He tardat una hora i mitja a sortir-ne i recuperar el camí pausat i semi humit encara per la dèbil pluja que va caure ahir. L’aire suau m’acaricia el torç descobert i suat per l’esforç, buaa! Quina llibertat! M’he posat a cantar tots els temes que m’anaven passant pel cap, Intensified, Mar i Cel, Luck i Luck, Ovidi Montllor, cançons de soul precioses...i de sobte ja havia arribat davant del Ferrari.
Peus i cames , bé, els músculs de les cuixes, com es diuen? Bé és igual! Peus i cames desbrocades, tremolant i vibrant d’endorfina que omplia tot el meu sistema nerviós central. Descalç he agafat el cotxe i he pilotat fins a Prada passant per pobles realment preciosos i banyant-me en sals d’aigua molt i molt freda.
Ara estic assentat aquí, a la modesta terrassa del bar prenent-me una cervesa de llauna Amstel i envoltat de catalans “progres” de classe mitja alta. No ser perquè però cada dia els odio més.
Que diguin el què vulguin, el Canigó i la seva màgia ja m’han empapat amb la seva mística. La promesa ja està complerta. Vaig a dutxar-me que els de la taula d’aquí al costat es deuen estar ofegant.

Torno de la plaça amb el somriure tonto d’escoltar les històries del Xavi. Com ahir a l’hora de sopar ha vingut a la meva parcel·la mentres em feia una sopeta i uns canalonets. Hem estat sopant i xerrant. Jo ja no podia amb la meva ànima, l’engonal dret molt malmès i el peu esquerra no el podia posar al terra. Hem fet la sobretaula al terra de la parcel·la. M’ha explicat el seu viatge a Andorra per comprar una bateria per la moto. La música sonava a la plaça i molt a poc a poc hem caminat pel sender fosc del càmping fins al casc antic. A la petita plaça quatre gats escoltant un grup rossellonès amb flabiols i clarinets, molt avorrits. Hem fet un parell de cerveses a la mateixa terrassa que ahir. Estàvem envoltats de mestres i intel·lectuals de la universitat. No obstant jo només escoltava al Xavi. Mil històries de treballs d’investigació que està fent sobre història i literatura. Jo l’hi anava fent preguntes mentre ell fumava el seu nou tabac andorrà. Que si la Celestina era valenciana perquè en les traduccions surt l’expressió “Xé”. Que el Quijote venerava Barcelona i això era sinònim de que no ho havia escrit un castellà, espectacular.
Un cop al càmping ens hem acomiadat i ara estic mirant el cel estrellat amb el Canigó mirant-me de reüll. Fa pocs segons acaba de passar un estel fugaç de nord a sud perdent-se a la muntanya màgica. Diuen que els estels et concedeixen desitjos. Jo per si de cas no n’he demanat cap no fos cas que l’hagués vist algú altre i entre els dos saturéssim de demandes l’estel hores d’ara calcinat. M’acomiado de la nit de Prada de Conflent amb aquell desig de tornar-la a gaudir si la vida m’ho permet.
Bona nit Prada, bona nit Canigó, bona nit plaça guarnida, bona nit ambient especial i màgic.

El Canigó pendent

El Canigó pendent

Tal com vaig prometre ara fa aproximadament un any, els dies 19, 20 i 21 em dirigiré a la Catalunya Nord per saldar un deute pendent, pujar el bressol de la flama que manté viva la llengua del nostre poble, el Canigó.

Tastant un mar i muntanya amb denominació d'orígen Gutiérrez Farré

Crònica de la sortida a la Pica d'Estats i al Mediterrani català.

http://viatgesisubtileses.blogspot.com/

Buscant

Nit curta i ulls eixuts. Poc a poc la tranquil·litat s’apodera de l’anima.
No, no, continua a la platja, aquella que mai hagués pogut sentir que trepitjaria.
Aquella on la sorra és més frívola i molla que la nit més llarga d’hivern.
Aquella on torna haver rellotge i les ones ja no piquen contra el roc.
Volo cercant a la vora d’un oceà calmat i erm i no, no ho trobo.
Només sento la fredor a la cara i el foc que em crema.