Quin dia! Avui he tornat a visitar la llotja del peix. Si si, tal com ho sentiu! Aquest matí amb el “petardu” al cul he tornat de nou a trepitjar la sala que el Departament d’educació té instal·lada als serveis territorials de Barcelona i que utilitza per tal de nomenar aquells i aquelles mestres que volen exercir la seva professió des de l’interinatge (coneguts també com a substituts).
La setmana passada va ser la primera vegada que podia assistir a un nomenament públic com a mestre. Segurament que els nervis de la novetat i la poca informació que caracteritza al Departament, em van situar en un punt que no em van deixar veure més enllà del paper i el bolígraf que em relliscaven per culpa de la suor. No obstant avui ho he vist des d’una altra perspectiva. D’entrada, la munió de docents que s’amuntegaven a l’accés a la sala feia pronosticar que avui el rap anava, com a mínim, a cinc eurus el quilo. I efectivament, avui hi havia moltes bacants a cobrir, unes quaranta aproximadament, que ni molt menys han servit per acontentar a les gairebé dues-centes persones que enllaunades intentaven trobar en la veu de la peixatera el seu futur professional.
Tot i que el meu número de tanda s’ha quedat a les portes d’un CAEP conflictiu i rebutjat per la majoria dels presents, aquesta no és la qüestió que ens porta a parlar del peix avui. Tinc la sensació, i això que fa només dos dies que hi assisteixo, que ens estan prenent el pèl. I no ho dic pel Departament...que també!... sinó pel sistema en general, la dinàmica del qual ens porta a acceptar tot allò que a hom l’hi passa, o que hem permès que passi.
Les nominacions són una exemplificació, o més ben dit un símptoma, o no! Una dinàmica ja acceptada de com funciona tot plegat. Ho resumiré.
En Pep, un noi que ha estudiat Educació Primària queda un dia amb els seus antics companys de classe, aquests l’hi expliquen els seus avenços en el camp de l’ensenyament, la seva consolidació com a docents i les recents oposicions que des de fa ven poc duen a sobre com a medalles. Però en Pep fa tot just un any que té la carrera acabada, sis anys l’hi ha calgut per treure-se-la , com diria la meva mare, “un titulet”. Això el porta a pensar que potser és ruc, o encara pitjor que no serà capaç de fer de mestre tal com ell pensa que s’hauria de fer. La veritat és que ja fa bastant temps que hi està donant voltes i no acaba d’aixecar el cap. De sobte se’n dona comte que potser les coses són diferents i que les apostes que un fa potser acaben passant factura, comença a capgirar la visió de les coses i se n’adona que ell va arribar a Barcelona amb divuit anys i que s’ha hagut d’espavilar en una ciutat, que tal com va pronosticar en el seu dia Pascual Maragall, havia de ser la Chicago europea.
En un instant observa a tota aquella gent que, per culpa del neoliberalisme impregnat en les nostres ànimes, han seguit al peu de la lletra els rails d’allò establert. Aquella gent que ha estudiat tant com els seus pares l’hi han permès, que han fet màsters i postgraus, que avui tenen les “opos” aprovades i que encara no han marxat de casa! Para i pensa, la veritat és que ell no ha fet res d’especial, simplement ha anat vivint de les seves inquietuds personals i col·lectives, ha militat i ha treballat amb la gent del barri i per la gent del barri, s’ha format en altres aspectes i ha après moltíssimes coses interessants, per exemple quin és el preu del Rap, com es pesca, quins ports són i han estat els més importants del Principat o com funciona una llotja de peix. Però ara no ho entén, potser s’ha equivocat i no ha pres el camí correcte com els seus companys de classe.
Avui ha estat cridat a les nominacions i ens hem trobat. M’ha explicat que ja ho veia tot més clar, que realment ell no tenia cap problema sinó que érem molts que el compartíem. I si, tenia tota la raó, tots els que estàvem allà érem persones que pel què fos no teníem seguretat en les nostres vides, que l’estàvem buscant i que evidentment la llotja no funciona. Masses hores perdudes a les onze del matí, masses dies demanant festa en els nostres treballs precaris i malpagats, masses lloguers abusius pendents de la subasta.
La setmana passada va ser la primera vegada que podia assistir a un nomenament públic com a mestre. Segurament que els nervis de la novetat i la poca informació que caracteritza al Departament, em van situar en un punt que no em van deixar veure més enllà del paper i el bolígraf que em relliscaven per culpa de la suor. No obstant avui ho he vist des d’una altra perspectiva. D’entrada, la munió de docents que s’amuntegaven a l’accés a la sala feia pronosticar que avui el rap anava, com a mínim, a cinc eurus el quilo. I efectivament, avui hi havia moltes bacants a cobrir, unes quaranta aproximadament, que ni molt menys han servit per acontentar a les gairebé dues-centes persones que enllaunades intentaven trobar en la veu de la peixatera el seu futur professional.
Tot i que el meu número de tanda s’ha quedat a les portes d’un CAEP conflictiu i rebutjat per la majoria dels presents, aquesta no és la qüestió que ens porta a parlar del peix avui. Tinc la sensació, i això que fa només dos dies que hi assisteixo, que ens estan prenent el pèl. I no ho dic pel Departament...que també!... sinó pel sistema en general, la dinàmica del qual ens porta a acceptar tot allò que a hom l’hi passa, o que hem permès que passi.
Les nominacions són una exemplificació, o més ben dit un símptoma, o no! Una dinàmica ja acceptada de com funciona tot plegat. Ho resumiré.
En Pep, un noi que ha estudiat Educació Primària queda un dia amb els seus antics companys de classe, aquests l’hi expliquen els seus avenços en el camp de l’ensenyament, la seva consolidació com a docents i les recents oposicions que des de fa ven poc duen a sobre com a medalles. Però en Pep fa tot just un any que té la carrera acabada, sis anys l’hi ha calgut per treure-se-la , com diria la meva mare, “un titulet”. Això el porta a pensar que potser és ruc, o encara pitjor que no serà capaç de fer de mestre tal com ell pensa que s’hauria de fer. La veritat és que ja fa bastant temps que hi està donant voltes i no acaba d’aixecar el cap. De sobte se’n dona comte que potser les coses són diferents i que les apostes que un fa potser acaben passant factura, comença a capgirar la visió de les coses i se n’adona que ell va arribar a Barcelona amb divuit anys i que s’ha hagut d’espavilar en una ciutat, que tal com va pronosticar en el seu dia Pascual Maragall, havia de ser la Chicago europea.
En un instant observa a tota aquella gent que, per culpa del neoliberalisme impregnat en les nostres ànimes, han seguit al peu de la lletra els rails d’allò establert. Aquella gent que ha estudiat tant com els seus pares l’hi han permès, que han fet màsters i postgraus, que avui tenen les “opos” aprovades i que encara no han marxat de casa! Para i pensa, la veritat és que ell no ha fet res d’especial, simplement ha anat vivint de les seves inquietuds personals i col·lectives, ha militat i ha treballat amb la gent del barri i per la gent del barri, s’ha format en altres aspectes i ha après moltíssimes coses interessants, per exemple quin és el preu del Rap, com es pesca, quins ports són i han estat els més importants del Principat o com funciona una llotja de peix. Però ara no ho entén, potser s’ha equivocat i no ha pres el camí correcte com els seus companys de classe.
Avui ha estat cridat a les nominacions i ens hem trobat. M’ha explicat que ja ho veia tot més clar, que realment ell no tenia cap problema sinó que érem molts que el compartíem. I si, tenia tota la raó, tots els que estàvem allà érem persones que pel què fos no teníem seguretat en les nostres vides, que l’estàvem buscant i que evidentment la llotja no funciona. Masses hores perdudes a les onze del matí, masses dies demanant festa en els nostres treballs precaris i malpagats, masses lloguers abusius pendents de la subasta.
Ja ho tinc Pep la culpa és del sistema i de tots plegats. Però, per cert... tu saps a quan va el quilo de Rap?
