diumenge, 8 de febrer del 2009


CAN CLOS

Som-hi, agafo aire, el trec, esbufego, relaxo els músculs i obro l’ordinador. Són les sis de la tarda i acabo d’arribar de l’escola CAN CLOS. Aquesta, sense presentacions, ha estat la meva escola durant ben bé quinze dies. Can Clos...on és això? algun despistat ho podria confondre amb la masia del també despistat, per no dir altres desqualificatius, exalcalde de Barcelona, Joan Clos. Però no, de fet és totalment el contrari de la majestuosa marca “made in Barcelona”. Aquest enclotat llogarret, està situat al districte de Sants-Montjuic, al barri de la Zona Franca, zona que a la vegada es divideix en petits subbarris perifèrics coneguts tots ells per la seva catalogació d’inhòspits. En són exemples el famós Can Tunis, El Polvorí, Les Cases Barates i entre totes aquestes Can Clos.
Com el seu nom indica es troba situat en un petit clot que antigament havia estat l’abocador de la ciutat i que va passar, anys més tard, a ser zona d’acollida de les precàries construccions dels nouvinguts, les barraques. Anys més tard i amb les olimpíades d’excusa, van arreglar el barri, no fos cas que algun dels “guiris” que visitava la capital de l’olimpisme “ejpañó”, es posés les mans al cap en veure la degradació que, ni els senyors del PSOE ni les grans empreses interessades, estaven disposades a que es visualitzés. Curiosament els pisos construïts complien una norma arquitectònica que no cal ser massa llarg per conèixer, l’efecte pantalla. La disposició dels blocs va ser projectada de forma que fos un cercle tancat, amb una petita plaça central. D’aquesta manera s’assegurava que els gitanos, que culturalment viuen en comunitat, no deixessin de sentir-se com un campament i així no poguessin fer de les seves.
Les conseqüències de com s’escriu la història fa molts anys que existeixen, no obstant jo les he pogut apreciar i viure-les aquests quinze dies. Vaig escollir per pròpia voluntat aquest centre catalogat com a CAEP ( Col·legi d’Atenció Educativa Preferent), per descobrir de primera mà allò de les etiquetes i les seves veritats. Il·lús de mi, poc viscut i amb el manual a la mà sobre què és un barri marginal vaig topar-me amb una realitat lluny d’aquell manual escrit només per ser llegit però no per ser viscut. La vergonya tenia noms i cognoms, cares, ulls...eren infants, són infants. Nens i nenes que no han conegut res més que l’encoframent del barri, que no coneixen el passeig de la Zona Franca, a dos-cents metres de les seves cases i que l’únic llenguatge que entenen és el de la violència en totes les seves expressions.
Els meus pocs coneixements de sociologia em van recordar les sàvies paraules del gran Guillem Sala, EL MIRATGE MERITOCRÀTIC. Aquella gran premissa que utilitzen els neoliberals a l’hora de defensar el model capitalista que sosté que tot individu pot prosperar d’estrat social o el que és el mateix, qualsevol individu per pobre que sigui pot arribar a canviar de classe social. Sí, es pot donar el cas concret i puntual, no obstant, remetent-nos a el miratge meritocràtic, això no provoca el canvi social, és a dir les classes socials es continuaran reproduint per la supervivència del sistema. És el què passa a Can Clos, la sentència és dictaminada en el moment del primer balanceig al bressol, la gran massa marginal no sortirà d’aquell clot, MAI.
Només l’escola esdevé l’autèntic oasi de socialització, de normalitat, d’aprenentatge de valors ètics, de comunicació i tendresa.
Avui penúltim dia he pujat al bus i des de la muntanya olímpica he vist, tal com diria l’estimat Manuel de Pedrolo, la ciutat formiguer, distant, individualista, absent i sorda...i he pensat, Can Clos, les mestres i la seva persistència són un element clau d’un acte revolucionari i de compromís per mi envejable i admirable i ple de humanitat i raó.