dilluns, 12 d’octubre del 2009

Garraf des del Balcó


Correm en instants volàtils, gairebé gasosos.

Trepitjant terra movedís amb només una ínfima part dels nostres peus.

Les ànimes a voltes irreconeixibles, les pors, els desitjos i les veritats.
Ens movem de pressa, saltironejant la ferocitat que estrepitosament ens va tambalejant com continus tsunamis que la vida va regalant.
A on ens podem agafar? On és la canya de bambú? Tendra, fàgil però essencialment sòlida i cabdal?
Només ens queden aquelles veus que han decidit escoltar, sentir i estimar.

Les grans ànimes continuen sense reposar.

(a tu Laia, per saber el veritable sentit d’estimar)

1 comentari:

Aixumorà ha dit...

sa simbomba sona forta
sona forta i sonarà
la canya ens recolzarà
sigui dreta o sigui torta

I_així t'ho dic, ai Martí,
de Garraf a Sant Miquel
que tu ets el meu estel
amb piano i Debussy

Escolta l'amiga teva
de tot cor i a Guimons,
a les Piles, rodant mons,
cantem fort, ànima meva!