Arribes i et trobes quatre parets.
És rar semblen distintes.
Els tons, l’escenografia no ha canviat
potser no. Però tot sembla tant diferent!
L’Ovidi canta i ja no sanglotes per temps passats,
poder ara el teu vagit és endebades només per tu,
Ja saps, poder no, les coses de sobte i sense avisar canvien.
Les onades piquen contra el roc i el so i els esquitxos son uns altres.
Les campanes de tardor no paren de repicar
i el vent crec, que ja no se n’anirà.

Fumes i plores no saps ben bé perquè. Potser de tant d’amor.
De tant d’amor per tu. De tant d’amor per l’avui.