Alicudi (5)
Eren les nou del matí quan en Marcelo va fregar-se varies vegades els ulls. Si, si el cartell que veia indicava la distància que faltava des de l’aeroport fins a la capital del Sena, Avaluà ràpidament la trajectòria seguida des de que entrà a l’aeroport de Palerm.
Havia traspassat dos accessos en els quals el seu bitllet havia estat revisat per safates vestides en un llarg vestit de color blau. Què havia passat? Com s’havia produït l’error?
De seguit decidí aturar els pensaments que el conduïen a un anàlisi estúpid del pasat. Fes com s’ho fes es trobava sol a 89 km de París. Això era tot el què calia saber, ni tant sols el bell pensament d’Artemisa li produí un momentani i “morfinic” alleujament. S’havia d’espavilar i això és el què decidí repetir-se a si mateix mentre s’encenia el darrer cigarret que s’havia endut d’Alicudi. Si se n’assabentés el borratxo d’en Giovani que es trobava en aquella situació. Va pensar, en algun moment, de trucar en Marco però ho descartà després de ser conscient que el seu amic feia mesos que havia deixat de ser aquella persona predisposada a escoltar-lo. Decidí agafar un bus fins el centre de la ciutat però també ho descartà després de veure els preus desorbitats d’una companyia anomenada Terravision, que segons havia llegit, tenia un conveni amb l’horripilant Ryan air. No tenia alternativa, havia de posar en pràctica la famosa, catalana i desconeguda expressió per ell de carretera i manta. Agafà el “macutu” en forma de farcell i es posà en marxa.
La ciutat l’abraçava aquella boira que acostuma a acompanyar les albes de les urbs massificades. Marcelo posà els peus a uns Camps Elisis que encara no havien despertat del sorprenent cop baix que havia patit la dreta de Sarkozi en les el·leccions regionals del dia anterior. L’avinguda deserta d’automòbils i amb tolls de rosada el van commoure. Estava per primera vegada a una gran ciutat, i no a qualsevol. Coneixia poc sobre París però el suficient per saber que en aquella ciutat , just per sota l’arc que dissipava a l’horitzó havien desfilat les tropes d’Adolf Hitler, amic íntim del Duce, personalitat que havia fet tant mal a ciutats com Molazzo i Catania. La Rossina li havia explicat histories d’aquella època en què tot era tristor, fam i por.
A l’arxipèlag de les Eòlies, per sort, no havien sofert les barbaritats de Calàbria i Nàpoli, on qualsevol tipus d’expressió era titllada de pertinència als partizans.
Li vingueren a la memòria cintes de video que havia pogut veure gràcies al VHS de Maurizio. Recordà un film d’una noia anomenada Amèlia que es buscava a ella mateixa en una cafeteria parisenca.
L’estómac se li recargolà i pensà que feia pràcticament 48 hores que no havia menjat res. L’últim àpat que havia fet era l’esqüet “ristretto” que s’havia pres al moll de Palerm. Comprovà l’economia i s’assegué en una terrassa d’un carrer adjacent. El bar era preciós, la fusta i els colors afloraven des de dins i una flaire de mantega li estimulà les pupiles. Es demanà un cafè amb llet i un croissant de mantega. Aquell esmorzar francès li durà una hora i mitja. Demanà un cigarret a un tivat cavaller que llegia “Le Mauricien”. Se l’encengué i va fer els darrers glops a un cafè amb llet glaçat i comparativament amb el cafè italià, imbevible. Se n’adonà que el trànsit havia augmentat en escreix des de la seva arribada i pensà que ja era hora de posar-se en marxa. Però a on? No ho sabia. Començà a caminar en direcció al centre de la ciutat. S’aturà un moment i s’adonà que no havia pagat l’esmorzar.
Havia traspassat dos accessos en els quals el seu bitllet havia estat revisat per safates vestides en un llarg vestit de color blau. Què havia passat? Com s’havia produït l’error?
De seguit decidí aturar els pensaments que el conduïen a un anàlisi estúpid del pasat. Fes com s’ho fes es trobava sol a 89 km de París. Això era tot el què calia saber, ni tant sols el bell pensament d’Artemisa li produí un momentani i “morfinic” alleujament. S’havia d’espavilar i això és el què decidí repetir-se a si mateix mentre s’encenia el darrer cigarret que s’havia endut d’Alicudi. Si se n’assabentés el borratxo d’en Giovani que es trobava en aquella situació. Va pensar, en algun moment, de trucar en Marco però ho descartà després de ser conscient que el seu amic feia mesos que havia deixat de ser aquella persona predisposada a escoltar-lo. Decidí agafar un bus fins el centre de la ciutat però també ho descartà després de veure els preus desorbitats d’una companyia anomenada Terravision, que segons havia llegit, tenia un conveni amb l’horripilant Ryan air. No tenia alternativa, havia de posar en pràctica la famosa, catalana i desconeguda expressió per ell de carretera i manta. Agafà el “macutu” en forma de farcell i es posà en marxa.
La ciutat l’abraçava aquella boira que acostuma a acompanyar les albes de les urbs massificades. Marcelo posà els peus a uns Camps Elisis que encara no havien despertat del sorprenent cop baix que havia patit la dreta de Sarkozi en les el·leccions regionals del dia anterior. L’avinguda deserta d’automòbils i amb tolls de rosada el van commoure. Estava per primera vegada a una gran ciutat, i no a qualsevol. Coneixia poc sobre París però el suficient per saber que en aquella ciutat , just per sota l’arc que dissipava a l’horitzó havien desfilat les tropes d’Adolf Hitler, amic íntim del Duce, personalitat que havia fet tant mal a ciutats com Molazzo i Catania. La Rossina li havia explicat histories d’aquella època en què tot era tristor, fam i por.
A l’arxipèlag de les Eòlies, per sort, no havien sofert les barbaritats de Calàbria i Nàpoli, on qualsevol tipus d’expressió era titllada de pertinència als partizans.
Li vingueren a la memòria cintes de video que havia pogut veure gràcies al VHS de Maurizio. Recordà un film d’una noia anomenada Amèlia que es buscava a ella mateixa en una cafeteria parisenca.
L’estómac se li recargolà i pensà que feia pràcticament 48 hores que no havia menjat res. L’últim àpat que havia fet era l’esqüet “ristretto” que s’havia pres al moll de Palerm. Comprovà l’economia i s’assegué en una terrassa d’un carrer adjacent. El bar era preciós, la fusta i els colors afloraven des de dins i una flaire de mantega li estimulà les pupiles. Es demanà un cafè amb llet i un croissant de mantega. Aquell esmorzar francès li durà una hora i mitja. Demanà un cigarret a un tivat cavaller que llegia “Le Mauricien”. Se l’encengué i va fer els darrers glops a un cafè amb llet glaçat i comparativament amb el cafè italià, imbevible. Se n’adonà que el trànsit havia augmentat en escreix des de la seva arribada i pensà que ja era hora de posar-se en marxa. Però a on? No ho sabia. Començà a caminar en direcció al centre de la ciutat. S’aturà un moment i s’adonà que no havia pagat l’esmorzar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada