Disney i la infantesa deformada (4)

Sebastià feia repicar les seves pinces en forma de castanyoles. La festa sota el mar era un anar i venir de “caipiriñas”, MDMA i rialles absents de la taca de petroli que emmalaltia el Golf de Mèxic. Posidó lluïa la seva exuberant musculatura mentre amb el tritó anava senyalant, una a una, aquelles sirenes que aquella matinada s’endinsarien, sense replicar, en el seu llit de corall.
Ariel jeia dins la closca d’un gran mol•lusc enyorada d’aquells dies en què la cua se l’hi transformà en cames. D’ell ja no se’n recordava...la nostàlgia li enviava aquella sensació d’escalfor i pessigolleig que havia notat sota el seu ventre. Inútilment es fregà la cua aprofitant la rugositat del fons marí per reviure aquella satisfacció que desesperadament no tornava. Sebastià, conscient de l’aïllament de la noia, va anar a cercar-la. Amb el seu càlid accent centre-americà demandà la presència de la sirena. Enretirant una cortina d’algues opaques accedí a la cambra de la princesa. Immers en un silenci gairebé impertorbable va veure les escames enganxades al corall i un núvol roig que enterbolia l’aigua. Allà dalt, a la superfície, el cos inert d’una jove sirena. Sebastià va fer córrer la tacada cortina d’algues i la festa continuà amb el rigor impertorbable de cada cap de setmana.