Adormida en artificioses sedes rebregades,
arriba amb la delicadesa mai descrita,
amb la profunditat inesgotable.
Travessant el golf s’eleva com un rossinyol
en la nit que no l’hi és pròpia.
Flanqueja l’oceà il·limitat
i arriba com el Mestral més suau,
entre cants del Marenostrum,
a casa, la silueta definida.
Xiscla la costa tèbia per rebre’l
com allò més esperat.
La màquina urbana es deté.
S’endinsa al pati que dormisqueja
acaronat per la tranquil·la tarda de diumenge.
No truca la porta perquè la olor de cafè encara no se n’ha anat.
Penetra tots els porus i la metamorfosi
convertida en llàgrima regalima com obsequi de l’existència.
3 comentaris:
Quina sort que tens Sílvia!
Si, sort i bona collita, de peres llimoneres i calius, de tomàquets de montserrat, afectes i perdius. No tinc el do de la paraula per correspondre't martí però que parli el silenci i expliqui com el rossinyol i el mestral poden estimar-se en l'última branca d'aquest roure vell. L'un fa la poesia i l'altra l'escampa mentre la costa i la Ramona els contemplen aventurant els termes de la pròxima retrobada.
T'estimo!
que ets boja!
Publica un comentari a l'entrada