Per què els ocells segueixen la primavera?

matí del nou

Qui es va inventar la pau? La deshora inexacta que Ra desencalla inoportú! Austeritat altre cop, perpètua a tothora. Embolcall com paper de regal dels vint duros. L’ordre del dia? El desordre. Amb els punts importants a cada element. Sol, diari, cigarret(s) i tu mare calmada, sempre tèbia, de reüll.

8 d'abril Dia internacional del poble gitano

Recomanació

L'exposició «L'art del menjar. De la natura morta a Ferran Adrià» ofereix una àmplia visió de la intensa relació que l'art i el menjar han mantingut durant segles: des dels orígens i la consolidació del gènere de la «natura morta» al segle XVII fins als nostres dies, però dedicant una atenció especial a les diferents manifestacions artístiques creades a partir dels anys 60 i 70, quan el menjar i l'acte de menjar, amb tota la seva càrrega de significat, irrompen en l'obra d'artistes que cerquen altres materials, noves conductes i nous criteris per experimentar la vida a fons i anar més enllà de la representació imitativa de la realitat.

més a:

http://obrasocial.caixacatalunya.com/osocial/idiomes/1/fitxers/cultura/art_menjar/index.html

Encaustica

Miriam Rialp Bonet

Inagurem les ARENAS!

Treva meteorològica, sol, vespa, olors de PRIMAVERA!!!!
Tot amanit amb bona, molt bona música!!

Mobbing, primer pas, fer-ho públic

El silenci i la por són els dos ingredients magistrals per perpetuar situacions d’assetjament immobiliari com el de la Gloria Cabot, veïna del carrer Burgos.

llegir més a :

http://viatgesisubtileses.blogspot.com/
(Publicat a la Burxa)

Zasss, en to la cara

Sense pretendre vanagloriar ni reivindicar l’efímera Solidaritat Catalana, em sembla apoteòsica la intervenció d’Alfons López Tena al programa “Dando Caña” de la feixista cadena Intereconomia. Retrat acurat i simple del què és la caverna mediàtica espanyolista. El podrien anomenar, a partir d’ara, “Recibiendo caña”.
El 10 d'abril a Barcelona, vota sobre la Independència!!

Recomanació

Posant a prova la seva capacitat imaginativa i narrativa, José Saramago reescriu, amb el seu estil característic irònic i punyent, una història que tots coneixem: la de Caín i Abel. Dos són els protagonistes, Caín i Déu, o més ben dit tres, perquè tota la humanitat amb les seves diverses expressions i pulsacions cobren vida a Caín.

Sense embuts ni subterfugis, i amb el punt d’humor i irreverència que convé, el Nobel portuguès fa un recorregut mordaç per diversos passatges bíblics per abordar una qüestió que durant mil·lennis ha estat considerada intocable i innombrable en totes les cultures i les civilitzacions: la divinitat i el conjunt de normes i preceptes que els homes estableixen al seu voltant i que sovint els porta a exigir una fe inviolable i absoluta en la qual tot queda justificat, des de la negació a un mateix fins a l’extenuació a la mort en sacrifici o a matar en nom de Déu.

Com ja ho va ser L’evangeli segons Jesucrist, Caín és una novel·la necessària i crítica que de nou dóna compte del compromís de l’autor amb la responsabilitat d’escriure. Un cant a la llibertat de pensament i en favor de l’home.

Som la generació Arròs covat

"Arròs covat" és una sèrie sobre el conflicte de fer-se gran i tenir la sensació que les oportunitats et passen pel davant.

El Xavi Masdéu, el nostre protagonista, té 30 anys i una sensació constant que se li cova l'arròs. És un dissenyador d'èxit, modern, cosmopolita, que té un estudi de disseny gràfic.

És reflexiu i intel·ligent, però un absolut incompetent sentimental, cosa que amarga l'existència a la seva xicota, la Sònia, de qui està completament enamorat, tot i que últimament no para de mirar amb desig totes les noies amb qui es troba, en especial la Luz, una noia que és pura temptació per a ell.

Aquest fet farà que comenci a replantejar-se la seva relació amb la Sònia, i desembocarà en una amarga ruptura sentimental que el durà a replantejar-se tot el seu món vital, professional i sentimental.

Serà el Xavi capaç de madurar sentimentalment a la vegada que apaivagarà la sensació que una part de la seva vida s'esgota? Farà front amb enteresa a la sensació que se li cova l'arròs?

Rosega Rostoll

El paissatge espigat per peu de taula uns coixins replets de grà es fonen deconstruint la noció de taula i cadira dels començals en un espai en el que el sol no es filtra entre l'arquitectura sinó que és part substancial de l'experiència gastronòmica.
La vaixella de policarbonat s'erigeix com a contrast d'entre la textura de la pell de la bota i la cuberteria més minimalista i primitiva.
El concepte de cuina de la familia salvet s'acull a les noves tendències del kilòmetre 0; distància recorreguda en la passejada al remolc i el dinar de tuper que t'ofereix una dia de sega qualsevol.

Salveta

Recomanació (top 10)

L'home manuscrit és algú insatisfet del seu passat que, des d'un present lúcid, el refà. I que, també des d'aquest present, crea el seu futur. Construït com un laberint de miralls, aquest és un llibre intens i imaginatiu sobre l'obsessió per l'escriptura i la capacitat que té per transformar la vida i les persones, per canviar el rumb del destí en favor de la voluntat humana.

ALQUÍMIES

Com un obsequi s’inagura als ulls,
va dir el nom de la flor del safrà.
Una corol•la nua com un calze clavat a terra
on l’últim sol es reflectia.

Amb la mateixa reverència
amb què sap dir el nom d’amiga,
va dir el nom de la flor del safrà.
Alquímia del vers a l’extrem d’una tija.

Maria Josep Escrivà. Flors a Casa

A Santi Santamaria

Avui m’he llevat amb la trista notícia de la pèrdua del cuiner català Santi Santamaria.
Aquest xef de Can Faves, restaurant situat a la població de la Selva, Sant Celoni i el qual mai he tingut el plaer ni els duros per visitar, va morir ahir a Singapur.
Per què aquest text? Doncs perquè la seva pèrdua m’ha deixat una xic estorat. No en el sentit de la tristesa que pot provocar la mort d’una persona estimada, però si aquella decepció que genera la pèrdua de referents en àmbits concrets. I és que si parlem d’àmbits, el gastronòmic té un pes important en la meva vida. Sempre he elevat la cuina i el seu art com un fet transversal, que va des de la necessitat bàsica, passant per les relacions socials, econòmiques i evidentment de model de mercat, fins el cinema o el plaer mundà per antonomàsia.
Santi Santamaria va obrir la caixa de trons, ara fa ben bé tres anys amb la publicació del seu llibre “La cocina al desnudo”. En ell defensava a ultrança el manteniment original dels productes, sense la modificació que exercien companys de professió com ara Ferran Adrià, i la informació rigorosa del què està consumint el client.
El seu passat de militància per organitzacions com el Partit dels Treballadors i posteriorment a l’MDT, el va convertir en un individu sensible amb els problemes del país i la seva gent. Defensor a ultrança, del nou concepte de cuina kilòmetre 0, o el què és el mateix, cuina de proximitat i acèrrim creient de la cuina tradicional i la seva saviesa popular, el convertien en un cuiner que traspassava els fogons de la seva cuina.
Santi patriota, trobarem a faltar les teves dosis d’humanisme i realitat arrelada a la gent corrent, les àvies i els seus guisat, els platillos i les recaptes. Aquesta tardor vaig cuinar uns bolets inspirats en una recepta teva. Senzilla, curosa i d’un gran sentit de temporada.
En farem moltes més, i sens dubte que la tradició i la modernitat que tu defensaves ens portaran cap a gustos, plaers i taules que pensàvem oblidades, però que hi són i hi continuaran sent.

Rosa, sang, gangrena

La llum és tancada aquesta nit.
Laments que esquincen les fibres,
la saba de la solitud no deixa pujar
el gastat graó de l’escala,
tirabuixó foll de joventut.
Marques blanques d’hipermercat,
estades nostàlgiques a Montserrat
i la TV plana, carícia dels fills que avui no et recorden.
Bessa el pànic en la travessa des de la misèria
a la immundícia, destí, el perpetu oblit.
El meu gest, la teva llàgrima.
La llum és tancada en el pis podrit,
la claraboia estrellada és més aspre que mai aquesta nit.

Silenci expectant, mots muts,
mirades en distàncies properes...
El descuit del sacerdot,
“fins que l’amor us separi.”

Classe d'ignorància o bé reproducció del racisme (El País)

Egipto se rebela
OCTAVIO MANUEL FERNÁNDEZ - La Laguna, Tenerife - 11/02/2011

A pesar de la falta de pluralismo político, la corrupción y la pobreza del país, Occidente ha apoyado a Mubarak como muro contra el islamismo radical como sucede también en Marruecos y Argelia. Mientras, un Mubarak enfermo preparaba la sucesión para septiembre en su hijo Gamal. Para conseguir sus propósitos prohibió que tomaran posesión de sus cargos electos los Hermanos Musulmanes. Pero no contaba Mubarak con que el Ejército ya no le apoyaba porque quiere imponer su candidato en las próximas elecciones. Es evidente que si los manifestantes anónimos no contaran con el consentimiento del Ejército las protestas no habrían triunfado. Occidente no mueve un dedo porque en caso de duda antes de las manifestaciones prefería a Mubarak que a un supuesto islamismo radical como ocurrió en Argelia. También es importante que las redes sociales y las televisiones satélites hayan conseguido la movilización de egipcios de todas las clases sociales que piden democracia como ocurre en Occidente.

Afortunadamente, los países árabes se dan cuenta de que la democracia y el pluralismo político es el único camino para llegar al progreso de la sociedad que Occidente descubrió con la Revolución Francesa, y la Unión Soviética y los países del este de Europa, con la caída del muro del Berlín. Solo falta un paso más para alcanzar el progreso y la igualdad, que es que se produzca la separación religión-Estado como ya hizo Occidente y que en esos países árabes haya libertad religiosa. España entre el 1975 y 1978 es un buen modelo.

(merci Silvi)

Recomanació

This is England ‘86 (la serie)

This is England és una pel•lícula anglesa dirigida per Shane Meadows i ambientada en els primers anys de la dècada dels 80 del segle passat, en un barri obrer situat a la perifèria d’una ciutat industrial anglesa.
La història es centra el les aventures de Shaun, un nen de 12 anys qui acaba de perdre el seu pare en acció bèl•lica a la guerra de les Malvines. Durant l’estiu d’aquell any, el protagonista farà un nou grup d’amics, d’estètica skinhead, una moda molt arrelada entre els joves de classe obrera del Regne Unit.
En Shaun, el protagonista de la trama.
Al llarg de la pel•lícula el grup d’amics passa diverses aventures, i és veuran davant un incipient moviment dins les illes britàniques: els skins d’extrema dreta o neonazis, que proliferaren mercès al moviment hooligan al Regne Unit, però que són contraris a l’esperit original dels skinheads (moviment sorgit de Jamaica, amant de l’ska, antirracistes, antifeixistes i vinculats a les aspiracions de la classe obrera).
En un primer moment, i sota l’efecte de la guerra a les Malvines en Shaun i uns quants membres de la seva colla es senten atrets pel moviment ultradretà, però finalment es donaran compte de l’error comès.
La pel•lícula va tindre un èxit enorme tant a Anglaterra com a l’estranger, així que el els seus creadors van decidir donar-li continuïtat en forma de sèrie televisiva al Channel 4 de la prestigiosa BBC, amb uns resultats d’audiència força elevats.
La sèrie, anomenada This is England ’86 és la continuació de la trama original de la pel•lícula, transportada a la petita pantalla. Amb els mateixos protagonistes, el fil argumental avança fins el mes de juny de 1986, amb el rerefons de la disputa del Mundial de futbol de Mèxic’86.

This is England '86
Durant els quarts de final d’aquell mundial es van enfrontar l’Anglaterra de Bobby Robson i Gary Lineker contra l’Argentina de Diego Armando Maradona, amb el record de la guerra de les Maldives molt present, especialment pel nostre protagonista, en Shaun, que al llarg d’aquell estiu haurà d’assumir el rol d’home adult.
En definitiva, la sèrie This is England ’86 (al igual que la pel•lícula homònima predecessora) ens retrata molt bé la realitat social i cultural de la classe obrera britànica de la dècada de 1980, molt castigada per l’elevat índex d’atur, la marginació social i la violència, per les polítiques conservadores de la premier britànica del moment, Margaret Tatcher, o les conseqüències socials de la guerra de les Malvines.
Una sèrie que està tenint uns bons resultats d’audiència al Regne Unit, molt ben dirigida i realitzada. El repartiment d’actors és força bo i fidedigne, ja que tots els actors que van participar ne la pel•lícula, ara repeteixen en el format televisiu. Si us interessen els moviments socials juvenils i la cultura suburbana dels anys 80, aquesta sèrie us agradarà d’alló més! La banda Sonora espectacular! Rocksteady, soul, reggae i ska dels millors referents d’aquella època.