Cal bastir
El sol de setembre resistint al vent i a la pluja que la tardor va insinuant. La sorra fina es cola entre els dits cansats i el temps s’atura com ho fa en ple estiu. La dolça cala i el margalló m’aixopluguen i m’abracen mentre els minuts ràpidament van passant com batecs efímers en situacions efímeres. La vela passa i el mar deixa de remugar.
2 comentaris:
crec que tu i el teu mon son dignes de temps millors. temps que gràcies a les crisis esdevenen com tu els imagines. te'n recordes dels estels volant en aquella platja plena de nens? jo si, tu me la vas fer imaginar i sentir. Martí ets la millor persona que mai he conegut i sens dubte tota aquesta amargor que vaig llegir en els teus escrits és per ser com ets, per sentir la vida de la manera que la sents, amb un sentiment digne dels guerrers de qualsevol Itaca plena de cliks amb cor, pors i esperits. París tornarà i engendrerà noves emocions que sens dubte hauràn passat definitivament pels mals moments. fins aviat tresor preciós.
Eli guapa!!
si que me'n recordo d'aquella platja i de la seva olor. Un record des del cole amb crits cants i rialles dels petits. un petó amb llavis de sucre.
Ens veiem aviat tresor preciós.
Publica un comentari a l'entrada