Ulls de tardor
L’estrella em mira i penso en ulls.
Ulls foscos, terrosos després d’un dia de pluja.
Ulls amb nineta inquieta i desperta.
Ulls que miren ara aquí ara allà, però miren.
Veig la calma, l’esperança i el cel.
Veig el mar, les estrelles i la lluna que conec.
Ulls de “rímel” corregut pel plor de l’ànima.
Espurna d’esperança d’allà on hi havia mort.
Ulls foscos, terrosos després d’un dia de pluja.
Ulls amb nineta inquieta i desperta.
Ulls que miren ara aquí ara allà, però miren.
Veig la calma, l’esperança i el cel.
Veig el mar, les estrelles i la lluna que conec.
Ulls de “rímel” corregut pel plor de l’ànima.
Espurna d’esperança d’allà on hi havia mort.
2 comentaris:
Molt bonic, és preciós, estas fet un molt bon poeta, eh!. Expresses realment l´esperit de la tardor. Està molt bé dedicar-ho als ulls que a vegades ningú els hi dóna importància o no s´hi fixa. No sé, m´ha captivat molt.
Júlia
iepa Júlia! moltes gràcies. atenció perquè demà et portaré un número nou de màgia. ens veiem a la sala de profes. una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada