La Pepa mama

Brolla la mateixa sang ho sé. M’enorgulleix, em commou i m’exaspera en cada sortida del poble. No ho puc evitar, tu m’has perpetrat.
I no tant sols això, tu m’has llimat, contornejat, emmotllat en el si de les teves faldilles de nena desapresa.
Ho sé, la grandiositat eloqüent i l’extrema sensibilitat del qui et pensaves, confonies potser, eres tu. Allà, on era? Entremig del no res, sotjant amunt i avall engolint en cada diumenge catòlic, en cada nina sense ulls, aquells glops de desconeguda sensació d’oblit.

Ara ja saps perquè tots som uns pusil·lànimes. Però no t’ho pensis pas. La guerra per la dignitat només ha fet que començar i tu lloba enfurismada no paris, no paris d’udolar.