dijous, 14 de gener del 2010


Partir (Alicudi 3)


A morts tocaven aquell dia les campanes de la genovesa ermita d’Alicudi. Mentre una onada de fred que cremava afectava la major part del Mediterrani, a l’arxipèlag tutelat pel déu Èol, les coses prenien un altra tarannà. En Marcelo feia moltes llunes que no treballava i les avorrides “paxangues” que jugaven a l’heliport amb els seus companys abominats feia dies que li recordaven la monotonia de la petita “isola”. La sirena ja no hi era, feia massa fred al Marenostrum i se n’havia anat, segur, a la desembocadura del Nil a la recerca d’aigües màgiques. En Maurizio continuava a Salina estudiant enginyeria naval, cosa que no comprenia i que confirmava les seves sospites de que el motiu de l’emigració temporal del seu amic a la illa capital podia anar més encaminada a afers del cor, a si més no de faldilles. Estava sol, o d’alguna manera així ho sentia.
La pesca ja no li produïa aquell desig que el duia a engolir litres i litres de sal cada tarda. Què li estava passant?
Va pujar les maleïdes escales fins davant de l’església on estaven enterrant la
Loretta Napoleoni, una anciana que li havia fet molts anys d’àvia i que de ben menut li havia regalat el primer arpó. Allà, a la vora de l’únic ametller del cementiri es va trobar el Giovanni, ebri com sempre que no treballava i quan treballava. Se li acostà i li digué, després de despertar-lo amb un parell de bufetades.
- Giovanni desperta, Giovani escolta’m!
M’en vaig de l’illa, me’n vaig del volcà!
- I on vols anar? Aquí ho tens tot, la Rosina, el capullo del teu germà i el Maurizio no tardarà en tornar de la puta illa aquesta.
- Me’n vaig a veure el meu amic. El que va venir quan el sol es feia fort. Te’n recordes?
- Qui? Aquell espanyol que venia a trobar-se?
- No borratxo fastigós! El català que ens va ensenyar a fer allò amb la pilota. El recordes?
- I on te’n vas?
-Me’n vaig a Barcelona! Arrivederci gente!!

De quatre en quatre va pujar les escales fins a casa. Va fer una maleta que semblava un farcell i va tornar a baixar les escales de sis en sis. Va agafar l’”aliscafo” i prengué la direcció cap a Palerm.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Va be partir, d un lloc, d una edat, d una situacio... (no se si ho he entes be, eh!), costa perque sembla que no hi tinguem dret, que hem de seguir traient la lava del volca, pero a vegades ja toca i dona satisfaccio decidir-ho. Fa sentir mes feliç i tots tenim el dret i l obligacio de "deixar enrere", que no vol dir oblidar, deixar que l illa quedi alla i seguim el nostre cami(encara que no sapiguem quin es).