Últims instants

Escolto besades d’enamorats, però tu ja no hi ets. Fa temps que no hi ets. La tendresa i el goig…què son? Ja no me’n recordo. El meu amor, el meu gran amor perdut i ofegat en aquest precís moment. On és? On el puc anar a buscar? No fa tant el sentia, el palpava, el gaudia. Només un breu instant i sembla que tot allò sòlid, real, increïble sigui hores d’ara efímer. He entregat tot allò que hom pot entregar a un altre ésser viu. Allò que...com es deia? Complicitat, tendresa, empatia...allò que els grecs en deien amor. Entre batec i batec la sensació d’haver estat en va inunda la sang de les meves venes. La buidor i el desengany efloreixen sobre l’esplèndida vida. Vida meravellosa i fugaç, vida volguda i saborejada amb ella.
Ella deessa de somriures i dolors amagats. Ella que amb una mirada desfeia tots els cabdells de les pors i cosia les dreceres de l’olimp. Ara ja no hi és, ja fa temps que no hi és. Només em queda el dolç record de la seva vàlua. El dolç i amarg record d’haver-la plorat. El dolç record de la seva olor de vida.