L’Ajuntament s’aprofita de la lentitud judicial

Els veïns i veïnes del Parc de Joan Miró veuen atònits com el consistori tira endavant el projecte de construcció de la nova caserna de bombers sense consultar ni avisar-los.

El 15 de juliol els residents propers al parc de Joan Miró, antic parc de l’escorxador, es despertaven amb la notícia que s’iniciaven les obres de construcció de la nova caserna de bombers de la ciutat. Actualment Bombers de Barcelona disposa de set casernes al conjunt de la ciutat. Degut a l’ampliació de l’Hospital Clínic, l’antiga caserna situada davant del centre mèdic deixarà de funcionar i passarà a ubicar-se a l’actual parc de l’eixample esquerra.
Les queixes dels veïns s’inicien tot just després de rebre a les seves bústies una carta informativa en la qual se’ls deia que les obres d’enderroc de la plaça s’iniciaven. Segons Patrícia Plaza, membre de l’oposició veïnal, l’ajuntament ha obviat la participació dels veïns en la requalificació d’uns terrenys d’urbans a equipaments.

Desinformació i irregularitats

Segons Plaza el parc té una superfície total de 57.000m2 dels quals només un 5% poden ser destinats a equipaments. Actualment entre el poliesportiu i la biblioteca l’espai que queda per destinar-lo a equipaments és de 400 m. La caserna està projectada en una superfície de 2.500 m2. L’ajuntament només pot construir la caserna revisant el Pla General d’Urbanisme i formulant un Pla espacial per requalificar uns terrenys que inicialment són sol urbà i transformar-los en equipaments. El procediment que s’ha emprat és del tot irregular, segons fons veïnals, perquè l’ajuntament ha donat una llicència d’obres majors per poder enderrocar i construir la nova caserna. Aquesta llicència és la que dona el consistori per poder fer obres majors a casa, per exemple canviar el plat de la dutxa. Curiosament la llicència donada es sustenta en un esborrany d’acord entre ajuntament i Hospital Clínic sense que hagi aparegut en cap moment el conveni d’acord entre les dues parts. L’encarregada de la construcció és Fomento, la màxima accionista de la qual, Esther Koplowitz, se l’hi ha concedit un espai del Clínic per obrir-hi un centre de biomèdica. Les informacions donades per l’ajuntament es limiten a uns planells, sense segellar, de la futura caserna i la resposta continua de que el consistori no vol posar-se en els procediments i que en tot cas es pot recórrer a la justícia.
Fins avui els veïns han recollit 1.300 firmes i han dut a terme una aturada de màquines i una manifestació el passat 11 d’agost en el que van participar 150 persones.
La posició del veïnat passa pel suport al Clínic i al cos de Bombers però denuncien els mètodes i el procediment que ha emprat el bipartit PSC- ICV.

(Publicat a la Burxa setembre 2009)

Entre britalls i flors de ferro forjat…
Ja hi és, torna a ser aquí,
Lentament, senyorial, suau, feréstega.
Tothom la vol però ningú vol arriscar un sol instant per besar-la.
Ella ho sap i sense dir ni piu amenaça als turmells més delicats.
La seva puresa la fa indigna de qualsevol amant fugaç, perpetu.
Ni tant sols, havent palpat l’olimp, entén perquè.
La seva fúria de nou es transforma en una irradiant delicadesa.
Els britalls amarats es van assecant amb el fum de la castanyera anticipada.

Infants, infants i més infants.
Munió que parla, opina, viu i intervé.
Prou! Silenci!
Perdoneu! Podeu seguir parlant!
Què deies Mohamed?

Juny volcànic

Alicudi trontolla i en Marcelo torna del mar amb la xarxa buida.
Puja les dures escales que el duen fins a casa. Encén el llum d’oli i s’asseu a la butaca rosegada pel “Filipo”. El gos el rep amb una llepada rasposa i ell tarda uns segons a acariciar-li el llom arrugat pels anys. La nit ja s’ha colat entre les finestres mal tancades i de sobte pensa en ella. Avui l’ha vist. L’aigua clara, prop de la cala Nera, li ha permès veure-la uns segons. No han parlat, només s’han mirat. Ha estat aleshores quan l’hi ha vist la cua i ha optat per no llançar la xarxa.

Clair de lune (Debussy)

Garraf des del Balcó

Correm en instants volàtils, gairebé gasosos.

Trepitjant terra movedís amb només una ínfima part dels nostres peus.

Les ànimes a voltes irreconeixibles, les pors, els desitjos i les veritats.
Ens movem de pressa, saltironejant la ferocitat que estrepitosament ens va tambalejant com continus tsunamis que la vida va regalant.
A on ens podem agafar? On és la canya de bambú? Tendra, fàgil però essencialment sòlida i cabdal?
Només ens queden aquelles veus que han decidit escoltar, sentir i estimar.

Les grans ànimes continuen sense reposar.

(a tu Laia, per saber el veritable sentit d’estimar)

d'ara fa un any a l'avui
El verd arriba pel camí de les sargantanes, que davant aquest segle de canvis i temps movedissos, es mouen rèptils, retornant a la terra que les ha nascut. De moviments ràpids i vida amotllada a tota maltempsada, sobreviuen pels segles dels segles amb la força de la terra i l'aventura de la urbanística selva. Corren per combatre els éssers malfactors entre ziga-zagues i emboscades als enemics: aquest és el camí. Si s'ha de combatre, la mort es venç amb verd, amb foc i amb un cel d'il·lusions falses, però il·lusions. Les mentides netes de supervivència. Escapolir-se amb sang calenta i una dutxa d'aigua freda en arribar a casa, el niu dels immortals: som aborígens. Som sargantanes.

Laia Carreres ( la meva ànima bessona)

http://laiacarreras.blogspot.com/

Oh Mediterrani, dona'm un bocí de la teva ànima...
...no, no fa falta. ja fa temps que la tinc.
...la llàgrima torna, serenament, a endinsar-se al seu mar...

Arrossars, mosquits i papallones

El Delta a l’horitzó i el seu far inquietant capitaneja la novetat d’aquestes terres. Les algues acumulades dibuixen un escull inert just abans de sentir la fredor d’un mar que, l’octubre i l’equinocci, l’estan fent entrar ja en temps de repòs i solitud. Dues papallones s’atansen i només una d’elles reposa sobre el pèl enrossit pel sol. Tothom ha marxat, només quedem les algues mortes, el sol, el mar i jo. Bé i el far.

Quan l’oportunisme s’encobreix i es cobra

El dilluns 5 d’octubre vaig quedar amb un bon grapat d’amics per assistir a la tant anunciada segona part de REC.
Tot i haver llegit molt sobre aquest apèndix de la primera edició, tots i totes les que anàvem al cine estàvem expectants per saber que ens depararia aquest fils que quatre dies abans s’havia presentat a Sitges. De fet és fins a la “pija” vila del Garraf on vull anar. L’1 d’octubre Rec2 s’erigeix com a cap de cartell del festival de Sitges 2009. No puc evitar a l’endemà de l’estrena consumir cada un dels diaris amb especials sobre el film. Cap d’ells en parla malament. Crítiques constructives, positivitzades i amb inclús algun toc entranyable. Surto del cine a les 23: 52 amb la sensació que hi hagut algú que m’ha enganyat. Infumable, insuportable, patètica i el pitjor greument oportunista.
Es pot saber què carai fan els crítics d’aquest país? Parar la mà?

Jesús per tu. Per haver-me ensenyat tantes coses boniques sobre la vida i la màgia.

Hagamos un Trato

Compañera usted sabe puede contar conmigo no hasta dos o hasta diez sino contar conmigo.

Si alguna vez advierte que la miro a los ojos y una veta de amor reconoce en los míos no alerte sus fusiles ni piense qué delirio a pesar de la veta o tal vez porque existe usted puede contar conmigo.

Si otras veces me encuentra huraño sin motivo no piense qué flojera igual puede contar conmigo

Pero hagamos un trato yo quisiera contar con usted es tan lindo saber que usted existe uno se siente vivo y cuando digo esto quiero decir contar aunque sea hasta dos aunque sea hasta cinco no ya para que acuda presurosa en mi auxilio sino para saber a ciencia cierta que usted sabe que puede contar conmigo.

Mario Benedetti

Equinocci

Maleïda frustració urbana aquesta de no poder veure la lluna amb plenitud.
Fugint de l’acumulació asfixiosament inerta la puc gaudir.
La gaudeixo i ho faig des de la perspectiva de l’infant que veu per primera vegada el patge Faruc. Aquella sensació espantadissa de qui descobreix la bellesa en allò tant evident i quotidià. La quietud del tot permet que cada raig filtrat entre fulles, barraques i rosers vagi dibuixant hombres terriblement precioses, terriblement vives. Els rostre dels infants cantant a l’hora de música m’ha emmudit com ho està fent ara l’espectacle del satèl·lit “encratat”.

Cal bastir

El sol de setembre resistint al vent i a la pluja que la tardor va insinuant. La sorra fina es cola entre els dits cansats i el temps s’atura com ho fa en ple estiu. La dolça cala i el margalló m’aixopluguen i m’abracen mentre els minuts ràpidament van passant com batecs efímers en situacions efímeres. La vela passa i el mar deixa de remugar.

Crònica de l'ascens al Comapedrosa

5 i 6 de setembre del 2009 Andorra

http://viatgesisubtileses.blogspot.com/

Poema dels àtoms d'Armand Amar

Llums enceses

Els núvols avancen entre jo i el cel groguenc.
Crits i rialles de rutines apreses i fetes per la gent.
La màgia m’abraça i em trasllada a unes antigues escales de la metròpoli francesa.
Els sons i les llums exalten el bell moment.
Un calfred em fa trontollar i de sobte me n’adono que la vida són petits moments de plenitud que algú ha posat dins d’aquesta peixera.
Observo la ciutat de la llum i l’hivern que l’acarona.
Desitjo amb totes les forces que aquest moment esdevingui precís, ple, inigualable.
Un instant que ja és part de l’eternitat d’aquells que no volen deixar de somiar.

Llegint psicologia de Walter Riso ,en l’intent de desconstruir models de relació dependents i mal gestionats, m’he trobat aquest breu text de Fernando González.
Crec que sintetitza molt bé la raó per la qual cal procurar construir relacions sanes i revisades. Aquí el teniu.

"Etern plaer amarg, aquest de l’amor! Perpetu desig de posseir la teva ànima i perpètua llunyania de la teva ànima! Sempre serem tu i jo; encara que els meus ulls esguardin els teus de molt a prop, sempre hi haurà un espai en què cadascú es formarà una falsa imatge de l’altre...¿Com puc entendre què sents quan escoltes aquella música, si la meva ànima és diferent de la teva?
Egoisme amarg, aquest de l’amant: voler ser un allà on n’hi ha dos; voler lluitar contra l’espai, contra el temps i contra els límits"

Paper moll 16/9/09

Somrius encara amb les dents entreobertes per la tristor.
Somrius i ho fas perquè... no ho saps.
La rialla es dibuixa amb pinzellades de lluita i amargor païda i reventada.
El goig es fa lloc i encomana segons de plenitud lleial.
Som-hi, endavant en la lluita, endavant en cada passa d’aprenentatge volgut.
Endavant en..com es pronuncia? Vi, vida.
Desfaig en temps incerts papers esgrogueïts de por i defallença.

Matarranya

Aguantant el què vingui, epitafi dels guerrers de la vella Ítaca. Com una pedra en aquest riu la molsa et cobreix i se t’enganxa a les vores del cos. No la suportes però és allò que la corrent et porta i ho acabes acceptant com quelcom vital. La lluita no s’atura i per fi arriba el jorn en què un amfibi acaricia el teu jo mes empedrat, aquell que l’aigua l’ha fet fort i la molsa l’ha emmudit. Les carícies desfan lentament el granit i riu avall corren la plata i el gripau com nenúfars capaços de fer front a qualsevol viatge.

Revolt

Immensitat eterna i clara com la foscor majestuosa.
Aixeques el cap i només veus fosca i estels palpitant.
El mar de fons sona com campanes d’un poble llunyà.
La seva bromera m’acarona la pell esborronada per la humitat nocturna
I tu, només tu sol captivat per la grandesa de l’univers
beses poc a poc cadascuna de les essències i perfums que afloren paulatinament del fons més desconegut del cor.