dimecres, 14 de juliol del 2010
dijous, 8 de juliol del 2010
dimarts, 6 de juliol del 2010
Mestres, amics...grans personesSón les 12 de la nit i ser que hauria d’escriure alguna cosa. No ser, una frase, quatre paraules, un paràgraf... Ostres però no ser per on començar. Com explicar tantes emocions i sentiments viscuts durant aquest any escolar. Com puc explicar, perquè s’entengui, que haver co
mpartit aquests 10 mesos amb aquest grup de persones i sota el paraigües de l’escola m’ha servit per, buff... no ho ser fer! Com fer entendre les pors que m’han ajudat a superar, els aprenentatges diaris en qüestions tant ínfimes però tant importants en el món de la pedagogia. Com agrair, aquesta és l’altre! Com agrair cada bot de confiança, cada explicació del Josep, cada crítica del Jordi, cada conversa amb la Vanessa, cada aclucada d’ull del Juanma, cada mirada de l’Eugè
nia, cada petó i bufetada de l’Amèlia, cada “reullada” de l’Eva, cada rialla de l’Ester, cada... veus no puc...queda ridícul, no defineix en absolut el què he viscut aquest any.
Les paraules són els llavis de l’ànima, sempre ho he pensat però avui m’he de menjar la frase amb patates. No puc amb un paràgraf, dos, cent, mil explicar totes i cadascuna de les coses que m’han fet sentir. Potser no cal que ho faci. Potser donant les gràcies ja n’hi hauria prou. Potser m’ho quedo per mi i només per mi.
Gràcies, gracies, gracies...
mpartit aquests 10 mesos amb aquest grup de persones i sota el paraigües de l’escola m’ha servit per, buff... no ho ser fer! Com fer entendre les pors que m’han ajudat a superar, els aprenentatges diaris en qüestions tant ínfimes però tant importants en el món de la pedagogia. Com agrair, aquesta és l’altre! Com agrair cada bot de confiança, cada explicació del Josep, cada crítica del Jordi, cada conversa amb la Vanessa, cada aclucada d’ull del Juanma, cada mirada de l’Eugè
nia, cada petó i bufetada de l’Amèlia, cada “reullada” de l’Eva, cada rialla de l’Ester, cada... veus no puc...queda ridícul, no defineix en absolut el què he viscut aquest any.Les paraules són els llavis de l’ànima, sempre ho he pensat però avui m’he de menjar la frase amb patates. No puc amb un paràgraf, dos, cent, mil explicar totes i cadascuna de les coses que m’han fet sentir. Potser no cal que ho faci. Potser donant les gràcies ja n’hi hauria prou. Potser m’ho quedo per mi i només per mi.
Gràcies, gracies, gracies...
dissabte, 26 de juny del 2010
Revisions '07
Els carrers buits i la gelor segarrenca ni l’albirem.
Infinita carretera que mai acaba com el calimotxo de litre que portem a les mans.
La innocència més volguda en l’adolescència més perduda.
Llavis tacats de perversió càlida. El principi de la insurrecció, la glopada de la descoberta, el petó i la llàgrima, l’abraçada infinita.
Us continu entreveient cantant cada una de les cançons, rebolcant-nos als sofàs del cau de les il·lusions. Al carrer Major allà on ningú ens molestava i on vàrem aprendre que la companyia és això, companyia. L’esquadró dels que avui sobreviuen a batzegades i que fan de la nuesa una llegenda a voltes inconnexa.
Els carrers buits i la gelor segarrenca ni l’albirem.
Infinita carretera que mai acaba com el calimotxo de litre que portem a les mans.
La innocència més volguda en l’adolescència més perduda.
Llavis tacats de perversió càlida. El principi de la insurrecció, la glopada de la descoberta, el petó i la llàgrima, l’abraçada infinita.
Us continu entreveient cantant cada una de les cançons, rebolcant-nos als sofàs del cau de les il·lusions. Al carrer Major allà on ningú ens molestava i on vàrem aprendre que la companyia és això, companyia. L’esquadró dels que avui sobreviuen a batzegades i que fan de la nuesa una llegenda a voltes inconnexa.
diumenge, 20 de juny del 2010
Ai que important que és l’educació!
L’educació és un dret universal, o encara podríem dir més, és un dret inalienable, indiscutible, essencial, inqüestionable....
L’administració és l’ens que ha de vetllar per garantir aquesta llicència en condicions de qualitat i igualtat.Ens situem en un teòric estat del benestar que els socialdemòcrates d’ Eduard Bernstein tant van defensar a la segona internacional comunista. Si aquest i els seus afèrrims poguessin gaudir d’un reviure impossible podrien presenciar el tancament de batxillerats i cicles formatius, les ràtios sobresaturades en centres amb grans dificultats socials, l’aplicació de decrets sobre autonomia de centres i direccions, la guetització i la segregació en centres de classe obrera, el tancament de CAEP’s , la tercialització de l’educació per adults... un desmantellament de l’escola pública a tota regla. Que vinguin ara els del tribunal constitucional i passin aquestes mesures pel filtre de la santa Constitució!!!
L’educació és un dret universal, o encara podríem dir més, és un dret inalienable, indiscutible, essencial, inqüestionable....
L’administració és l’ens que ha de vetllar per garantir aquesta llicència en condicions de qualitat i igualtat.Ens situem en un teòric estat del benestar que els socialdemòcrates d’ Eduard Bernstein tant van defensar a la segona internacional comunista. Si aquest i els seus afèrrims poguessin gaudir d’un reviure impossible podrien presenciar el tancament de batxillerats i cicles formatius, les ràtios sobresaturades en centres amb grans dificultats socials, l’aplicació de decrets sobre autonomia de centres i direccions, la guetització i la segregació en centres de classe obrera, el tancament de CAEP’s , la tercialització de l’educació per adults... un desmantellament de l’escola pública a tota regla. Que vinguin ara els del tribunal constitucional i passin aquestes mesures pel filtre de la santa Constitució!!!
Publicat a la Burxa com a editorial petit. maig 2010
dissabte, 19 de juny del 2010
Aquest poema del gran Enric Casasses és per un bon amic. Perquè puguis donar-li cos a aquestes paraules
FERRO GUERRA CORRE CANYA
Cada paraula
m’estripa un tros de vida
amb cada estrip
em faig més poderós
com més poder
més m’acarono i ploro
com més m’amago
més em sorprèn divendres
les seves mans
i els ulls que m’endivinen
BEURE CAURE RIURE PLOURE
Cada paraula
m’estripa un tros de vida
amb cada estrip
em faig més poderós
com més poder
més m’acarono i ploro
com més m’amago
més em sorprèn divendres
les seves mans
i els ulls que m’endivinen
BEURE CAURE RIURE PLOURE
dimarts, 15 de juny del 2010
Recomanació
Després d'Arlerí, us recomano aquest fantàstic còmic del mateix autor, Edmond Baudoin. Us deixo l'enllaç per fer una ullada sobre el seu contingut. Salut, plaer, lectura, dibuix, art i còmic. A disfrutar!
A Pasolini per la verità
Frammento alla morte
Vengo da te e torno a te,
sentimento nato con la luce, col caldo,
battezzato quando il vagito era gioia,
riconosciuto in Pier Paolo
all'origine di una smaniosa epopea:
ho camminato alla luce della storia,
ma, sempre, il mio essere fu eroico,
sotto il tuo dominio, intimo pensiero.
Si coagulava nella tua scia di luce
nelle atroci sfiducie
della tua fiamma, ogni atto vero
del mondo, di quella
storia: e in essa si verificava intero,
vi perdeva la vita per riaverla:
e la vita era reale solo se bella...
.......................................................
Sono sano, come vuoi tu,
la nevrosi mi ramifica accanto,
l'esaurimento mi inaridisce, ma
non mi ha: al mio fianco
ride l'ultima luce di gioventù.
Ho avuto tutto quello che volevo,
ormai:
sono anzi andato anche più in là
di certe speranze del mondo: svuotato,
eccoti lì, dentro di me, che empi
il mio tempo e i tempi.
Sono stato razionale e sono stato
irrazionale: fino in fondo.
E ora... ah, il deserto assordato
dal vento, lo stupendo e immondo
sole dell'Africa che illumina il mondo.
Africa! Unica mia
alternativa
Pier Paolo Pasolini
Vengo da te e torno a te,
sentimento nato con la luce, col caldo,
battezzato quando il vagito era gioia,
riconosciuto in Pier Paolo
all'origine di una smaniosa epopea:
ho camminato alla luce della storia,
ma, sempre, il mio essere fu eroico,
sotto il tuo dominio, intimo pensiero.
Si coagulava nella tua scia di luce
nelle atroci sfiducie
della tua fiamma, ogni atto vero
del mondo, di quella
storia: e in essa si verificava intero,
vi perdeva la vita per riaverla:
e la vita era reale solo se bella...
.......................................................
Sono sano, come vuoi tu,
la nevrosi mi ramifica accanto,
l'esaurimento mi inaridisce, ma
non mi ha: al mio fianco
ride l'ultima luce di gioventù.
Ho avuto tutto quello che volevo,
ormai:
sono anzi andato anche più in là
di certe speranze del mondo: svuotato,
eccoti lì, dentro di me, che empi
il mio tempo e i tempi.
Sono stato razionale e sono stato
irrazionale: fino in fondo.
E ora... ah, il deserto assordato
dal vento, lo stupendo e immondo
sole dell'Africa che illumina il mondo.
Africa! Unica mia
alternativa
Pier Paolo Pasolini
dimecres, 9 de juny del 2010
divendres, 4 de juny del 2010
Maleïts
Les fustes dels barracons grinyolen
Auschwitz crida la blasfèmia humana.
El whisky i les putes es van adormir a la mateixa fusta de la taula d’una petita taberna alemana. Es va fer el silenci perquè no hi havia vida per cap mot.
Caïm i Abel es confonien entre grials i cendres carnívores. Ja no hi havia pauta.
Sense contenció, el Mediterrani pren la paraula i desconsoladament plora pels fills de Srebrenica i Gorazde, pels infants Kurds, pels orfes palestins....
Pel tribut gratuït.
Les fustes dels barracons grinyolen
Auschwitz crida la blasfèmia humana.
El whisky i les putes es van adormir a la mateixa fusta de la taula d’una petita taberna alemana. Es va fer el silenci perquè no hi havia vida per cap mot.
Caïm i Abel es confonien entre grials i cendres carnívores. Ja no hi havia pauta.
Sense contenció, el Mediterrani pren la paraula i desconsoladament plora pels fills de Srebrenica i Gorazde, pels infants Kurds, pels orfes palestins....
Pel tribut gratuït.
Divendres nit de juny, nit de Corpus.
Barcelona fresca i sinuosa.
Barret, mocador i passió penjats al penjador.
Esperant el darrer salt, o el primer…
Flairo , flairo la pólvora d’ahir.
La plaça deserta ja no bateja
El palpitar ha arribat delicadament Llobregat avall,
com una evidència tot deixa de ser important.
Plaça, foc, música i suor.
El roig del barret per no oblidar cap dels detalls
per no desatendre la mirada de l’àliga, el giravolt del gegant, el repic dels turcs, els saltirons dels nans, l’orgasme dels plens, la dolçor de la barreja...
Sense Patum no existiria l’amor.
Barcelona fresca i sinuosa.
Barret, mocador i passió penjats al penjador.
Esperant el darrer salt, o el primer…
Flairo , flairo la pólvora d’ahir.
La plaça deserta ja no bateja
El palpitar ha arribat delicadament Llobregat avall,
com una evidència tot deixa de ser important.
Plaça, foc, música i suor.
El roig del barret per no oblidar cap dels detalls
per no desatendre la mirada de l’àliga, el giravolt del gegant, el repic dels turcs, els saltirons dels nans, l’orgasme dels plens, la dolçor de la barreja...
Sense Patum no existiria l’amor.
divendres, 28 de maig del 2010
Ja
Només et mirava els ulls. Vull dir, te’ls resseguia intentant perforar aquelles microtaquetes que te’ls protegien. Mirallets aferrats al voltant d’una retina rasa, verge de desgavell. Memoràndum en deien els de la vora del Tíber. Te’ls continuo mirant perquè només en ells he vist jardins plens d’arbres fruiters, roques esquerpes de cotofluix i ginesta perfumant-me el sexe... necessito escriure-ho. També corrent i jugant, infant, nadó...
Em veia allà, embafat de delectança, al ventre de la Fina.
Només et mirava els ulls. Vull dir, te’ls resseguia intentant perforar aquelles microtaquetes que te’ls protegien. Mirallets aferrats al voltant d’una retina rasa, verge de desgavell. Memoràndum en deien els de la vora del Tíber. Te’ls continuo mirant perquè només en ells he vist jardins plens d’arbres fruiters, roques esquerpes de cotofluix i ginesta perfumant-me el sexe... necessito escriure-ho. També corrent i jugant, infant, nadó...
Em veia allà, embafat de delectança, al ventre de la Fina.
dijous, 27 de maig del 2010
dilluns, 24 de maig del 2010
dilluns, 17 de maig del 2010
Recosits
Atònit em deixen els hereus de la por.
Aquells que no avisen i te’ls trobes amb el cap enterrat
i els ulls plens d’arena.
Creuen en tot i en tothom, o això es pensaven.
Caminen, tant sols fan això, caminen
sense saber-se nàufrags de la carn que habitaven.
Aquella polpa que deien estimar però que en realitat
confonien per un mirall.
Contemplant-se a l’espill, a mi, a la pròpia basarda que albiraven.
No feien altre cosa que buscar-se.
Atònit em deixen els hereus de la por.
Aquells que no avisen i te’ls trobes amb el cap enterrat
i els ulls plens d’arena.
Creuen en tot i en tothom, o això es pensaven.
Caminen, tant sols fan això, caminen
sense saber-se nàufrags de la carn que habitaven.
Aquella polpa que deien estimar però que en realitat
confonien per un mirall.
Contemplant-se a l’espill, a mi, a la pròpia basarda que albiraven.
No feien altre cosa que buscar-se.
Ayer
Ayer pasó el pasado lentamente
con su vacilación definitiva
sabiéndote infeliz y a la deriva
con tus dudas selladas en la frente
ayer pasó el pasado por el puente
y se llevó tu libertad cautiva
cambiando su silencio en carne viva
por tus leves alarmas de inocente
ayer pasó el pasado con su historia
y su deshilachada incertidumbre/
con su huella de espanto y de reproche
fue haciendo del dolor una costumbre
sembrando de fracasos tu memoria
y dejándote a solas con la noche.
Mario Benedetti
Ayer pasó el pasado lentamente
con su vacilación definitiva
sabiéndote infeliz y a la deriva
con tus dudas selladas en la frente
ayer pasó el pasado por el puente
y se llevó tu libertad cautiva
cambiando su silencio en carne viva
por tus leves alarmas de inocente
ayer pasó el pasado con su historia
y su deshilachada incertidumbre/
con su huella de espanto y de reproche
fue haciendo del dolor una costumbre
sembrando de fracasos tu memoria
y dejándote a solas con la noche.
Mario Benedetti
diumenge, 9 de maig del 2010
Esquinçant el vímet
Palpo incredulitat i llavors inertes, humides després de tants anys perdudes en aquell podrit reconet de sota casa. Te’n recordes? Allà on guardàvem la llenya per atiar el foc d’aquells hiverns tant gèlids, tant... freds.
Les espurnes no avisen i quan s’han després ja res pot desviar l’el·lipse que dibuixen.
Si si, en aquell reconet inert on només hi havia foscor i on ara hi ha revolució, trasbals i canvi. Canvi, canvi i vida...Amor.
El dibuix està traçat i continua perenne en miralls quotidians, cada dia més propis cada dia revifats. L’univers ho sap i en comptes de girar el cap sospira de tendresa, de passió i d’enveja.
Com diuen alguns mots de Xàtiva... juntes en el mateix paisatge. Juntes sota el mateix paraigües. Juntes en el mateix llenguatge.
El vostre amor em fa avui molt més lliure, m’omple, no se perquè d’una desconeguda dignitat.
Per la Sílvia i la Itza, pel dia del seu casament, de part del padrí. Espinalbet (Berga) maig del 2010. Per tot el què han significat aquestes hores.
Si si, el Pi de les Tres Branques m’ha xiuxiuejat moltes coses.
Palpo incredulitat i llavors inertes, humides després de tants anys perdudes en aquell podrit reconet de sota casa. Te’n recordes? Allà on guardàvem la llenya per atiar el foc d’aquells hiverns tant gèlids, tant... freds.
Les espurnes no avisen i quan s’han després ja res pot desviar l’el·lipse que dibuixen.
Si si, en aquell reconet inert on només hi havia foscor i on ara hi ha revolució, trasbals i canvi. Canvi, canvi i vida...Amor.
El dibuix està traçat i continua perenne en miralls quotidians, cada dia més propis cada dia revifats. L’univers ho sap i en comptes de girar el cap sospira de tendresa, de passió i d’enveja.
Com diuen alguns mots de Xàtiva... juntes en el mateix paisatge. Juntes sota el mateix paraigües. Juntes en el mateix llenguatge.
El vostre amor em fa avui molt més lliure, m’omple, no se perquè d’una desconeguda dignitat.
Per la Sílvia i la Itza, pel dia del seu casament, de part del padrí. Espinalbet (Berga) maig del 2010. Per tot el què han significat aquestes hores.
Si si, el Pi de les Tres Branques m’ha xiuxiuejat moltes coses.
dimarts, 4 de maig del 2010
Còmic recomanat
Els millors poemes sobre la llibertat son obra de persones que es van veure privades d’ella. Els homes han escrit els més bells poemes d’amor. Potser per què els hi ha estat vetat? Per què el magnifiquen perquè resulti impossible d’assolir? Sempre està en un altre indret, en el paradís perdut del ventre matern.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)