Recosits

Atònit em deixen els hereus de la por.
Aquells que no avisen i te’ls trobes amb el cap enterrat
i els ulls plens d’arena.
Creuen en tot i en tothom, o això es pensaven.
Caminen, tant sols fan això, caminen
sense saber-se nàufrags de la carn que habitaven.
Aquella polpa que deien estimar però que en realitat
confonien per un mirall.
Contemplant-se a l’espill, a mi, a la pròpia basarda que albiraven.
No feien altre cosa que buscar-se.

Ayer

Ayer pasó el pasado lentamente
con su vacilación definitiva
sabiéndote infeliz y a la deriva
con tus dudas selladas en la frente

ayer pasó el pasado por el puente
y se llevó tu libertad cautiva
cambiando su silencio en carne viva
por tus leves alarmas de inocente

ayer pasó el pasado con su historia
y su deshilachada incertidumbre/
con su huella de espanto y de reproche

fue haciendo del dolor una costumbre
sembrando de fracasos tu memoria
y dejándote a solas con la noche.

Mario Benedetti

Esquinçant el vímet

Palpo incredulitat i llavors inertes, humides després de tants anys perdudes en aquell podrit reconet de sota casa. Te’n recordes? Allà on guardàvem la llenya per atiar el foc d’aquells hiverns tant gèlids, tant... freds.
Les espurnes no avisen i quan s’han després ja res pot desviar l’el·lipse que dibuixen.
Si si, en aquell reconet inert on només hi havia foscor i on ara hi ha revolució, trasbals i canvi. Canvi, canvi i vida...Amor.
El dibuix està traçat i continua perenne en miralls quotidians, cada dia més propis cada dia revifats. L’univers ho sap i en comptes de girar el cap sospira de tendresa, de passió i d’enveja.
Com diuen alguns mots de Xàtiva... juntes en el mateix paisatge. Juntes sota el mateix paraigües. Juntes en el mateix llenguatge.

El vostre amor em fa avui molt més lliure, m’omple, no se perquè d’una desconeguda dignitat.

Per la Sílvia i la Itza, pel dia del seu casament, de part del padrí. Espinalbet (Berga) maig del 2010. Per tot el què han significat aquestes hores.

Si si, el Pi de les Tres Branques m’ha xiuxiuejat moltes coses.

Còmic recomanat

Els millors poemes sobre la llibertat son obra de persones que es van veure privades d’ella. Els homes han escrit els més bells poemes d’amor. Potser per què els hi ha estat vetat? Per què el magnifiquen perquè resulti impossible d’assolir? Sempre està en un altre indret, en el paradís perdut del ventre matern.

http://www.lacarceldepapel.com/2009/12/14/arleri/

La LEC accelerarà el procés de desmantella-ment de l’escola pública

Entrevista a Melina Rodriguez Mestra, representant d’USTEC·STEs al barri de Sants i membre del secretariat nacional d’aquest sindicat que va néixer fa 25 anys al nostre país.

http://viatgesisubtileses.blogspot.com/

LLIBREtat



L'origen dels escrits és, sovint, insondable. De vegades, t'empeny la indignació que et genera una imatge, un comentari, una notícia o un altre escrit. De vegades, el motor de les teues paraules és un record, un anhel o una idea que apareix davant del teu pensament provinent del no-res, d'una activitat neuronal no accessible al teu raonament. Els encàrrecs, els favors, l'amistat o el treball també són motius escriptors ben coneguts. I molts d'altres que no citaré: aquest escrit no volia ser un escrit. Només volia explicar el seu origen: una paraula; una construcció inventada a partir de dos mots: llibre i llibertat. No sé si sóc original. No sé si us semblara enginyosa. Ahir però, se'm va ocòrrer mentre pensava en la diada d'avui i vaig pensar que era un joc de paraules bastant honest: pocs objectes materials poden acostar-se -i acostar-nos- tant a la idea de llibertat com el llibre. Molt pocs.

Text: Dídac (mestre del CEIP Covalta d'Albaida, País Valencià)

Fotos: 23 d'abril CEIP Catalònia, jornada d'intercanvi de llibres P-5

Després d’una jornada primaveral de platja i d’una companyia genuïna i imponderable, la Laia m’ha abandonat a la seva terrassa de Garraf després d’haver-me cobert de recomanacions poètiques entre les quals he trobat aquesta, entre d’altres joies:

Era un jonc emocionat amb tot un dringueig de joies
que el vent de la joventut i l’embriaguesa vinclaven.
Els seus llambrecs, de gasela.
El seu coll, de cérvol blanc.
Els seus llavis de vi roig.
Les seues dents, de bromera.
Va trontollar, i el seu vestit d’or
era un embull d’estels que entrellaçaven la lluna.
La mà de l’amor ens abillà de nit, amb una túnica
d’abraçades que la mà de l’aurora va esquinçar.

Es tracta d’una peça de l’autor àrab IBN KHAFAJA (1058) poeta que habità València en l’època en que aquesta era regida pels musulmans. El País Valencià aleshores era un gran jardí. A banda i banda del Xúquer l’horta i els arbres fruiters eren l’skyline d’una ciutat que avui en dia no pot presumir del mateix. De fet Ibn Khafaja va ser conegut amb molts noms diferents “ax-Xuqrí” és a dir “el del Xúquer” i més tard per “al-Jannan” el Jardiner. Us recomano questa obra editada per edicions 62 i titulada “Jardí Ebri” amb traduccions de Josep Piera. A disfrutar!

TMB i els testos de coeficient intel•lectual


Amb les lleganyes enganxades i amb aquella inquietud matinal que caracteritza el despertar barceloní vaig enfilar cap al metro per iniciar com tots els dies el meu pericle laboral. Amb les mans tacades pel suc d’una dolça taronja vaig treure la T-10 arrugada de dins el bitlleter per introduir-la a la ranura i de sobte, tota aquella son que no et permet ser persona fins a mig matí, va fugir esperitada com per art de màgia. Què veien els meus ulls? “ET CREUS MOLT LLEST? “ un adhesiu d’un color cridaner amb una figura asexuada fent allò que tanta gent fa, colar-se al metro. Ràpidament vaig veure que no es tractava d’una campanya a favor d’aquest gest, ans el contrari, era la darrera croada publicitària de TMB. Un disseny molt auster, simple i concís recordava a tots aquells llestos i llestes que pecar d’egoista et podia costar entre 50 i 600 eurus i que per si no ho recordaves estàvem envoltats de més de 3000 càmeres que vetllaven per la nostra seguretat. Baixant les escales procurant no trepitjar el cordó descordat de les bambes vaig començar a donar toms sobre si em creia molt llest. Mentre rumiava vaig guardar la targeta de 7’85 eurus a la cartera. Com que el metro no arribava per culpa d’una avaria em vaig dedicar a contemplar els anuncis d’empreses privades que envaïen l’andana, la via, les papereres, les televisions...Vaig pensar en el cost econòmic d’aquella estúpida campanya publicitària, en la demanda de desallotjament de Can Vies, en les vagues pels dos dies de descans setmanal dels conductors de bus... Vaig entrar al vagó asfixiat per la munió humana i com vaig poder vaig entreobrir el diari per llegir que Juan Murcia i Miguel Bonilla, responsables de personal de TMB cobraven 7.000 eurus mensuals. Enfadat vaig tancar el diari i la son retornar. Mentre se’m tancaven els ulls vaig tenir un fugaç pensament. Et creus molt ruc?

La noguera


L’any passat vaig seure a Guialmons, en aquesta època, potser més cap al maig. Guimons, com s’anomena, és un raconet de pedres i vida. És, de fet, el racó on algun dia (i uns quants més) de la meva vida m’agradaria espurnejar. De cara a Sant Miquel, la imponent ermita dalt del pic que impera la plana de la Baixa Segarra es menjava l’oracle, tot era blat, i ordi, i llum, molta llum. El Martí (gran -enorme, immens!- amic) i jo sèiem al peu d’una noguera, just a la carrerada, el final del poble, guaitant l’ermita i la imponent vigència de tanta vida. Ens miràvem mentre esclofàvem les nous, encara verdes, i trencant-les entre dos pedres untades de l’essència del fruit les menjàvem amb un regust aspre, però tendre, fresc. Brollava la tarda.

Laia Carreres http://laiacarreras.blogspot.com/

Gràcies Laia

Disney i la infantesa deformada (3)


Aladí saltava de terrat en terrat il·luminat tant sols per la mitja lluna que esbandia la nit estrellada d’Aràbia. Els famèlics gats miolaven perquè el poc peix que havia arribat aquell dia al port d’Al Jubayl només havia servit per alimentar el 45% dels sense sostre de la ciutat. El jove àrab es tragué la llàntia de la butxaca. La fregà amb aquella delicadesa que suposadament caracteritza als futurs sultans. El geni malhumorat aparegué i l’hi recordà el de sempre. Aladí se’l va mirà i li demanà sostre pels sense llar, un plat de boques de llamàntol i tres grams de cocaïna.
El geni sorprès li preguntà per Gesamí. Ell respongué que no sabia qui era. El tòtem blavós li explicà que era la filla del Sultà, una bella princesa que coneixeria i que després de grans aventures formarien una feliç família.
Aladí se’l mirà amb cara d’incredulitat mentre rostava aferrissadament el cor del llamàntol.

Diu la historia que aquella fou la nit més llarga del Golf Pèrsic.

Com t’ho podria dir que la mona me la bufa? Clarament desconec perquè però el dilluns no hi haurà ni tocs de pilota, ni copets a l’esquena ni converses passades. Estic sol i ho vull estar. Ella sempre m’ho ha dit naixes i mores isolat. Com les sargantanes de la Laia, aquests dies ens anem escapolint de pedres encara fredes i d’espàrrecs tendres.
Pots tancar la porta si us plau? Aquesta marinadeta em sacseja el cos i no deixa concentrar-me. Demà marxo i ser que fer. Me’n vaig a indrets solitariament com mai hagués pogut imaginar. Semblo en Marcelo però amb un xic més de por. O potser no?
Quan arribi escriuré alguna línia dolça i plàcida perquè sàpigues que et porto a dins la butxaca. Et deixaré amagat un òscul de regust agredolç sota una llosa de la Plaza Mayor. Allà va ser on em vas portar i on segurament tornaré a veure’t com en aquell 1996. Ens veiem aviat, sense preses ni precipitacions.

13 de març de l'eternitat


Coloma som aquí. Quantes llunes han passat? Les coses han canviat tant! O tant poc. Els teus ulls senzillament maquillats els he vist a tants indrets! Cada dona ha batejat de nou els teus desitjos cap a mi. La vida és més senzilla de com tu la pensaves però tant difícil de com me la feies sentir! Endebades penso que aquell adolescent que vas abandonar no ha deixat mai d’existir. La vida ens perpetua i, inevitablement, tu amb ella.
Si us plau no m’abandonis cap de les nits, en cap dels suspirs.

Eolie

Ho sabies que la nit es fosca i els coixins de plom?
Com sabies el què em passava? Per què m’has esgarrapat?
M’acaricies suaument. Tu a mi! Tremoles de por i d’esperança d’estimar algú que et vas trobar al fons d’una Moretti.
Et penso ara entre fum i malta en un indret concret de les estimades, de les diminutes, de les genuïnes.

Un baf de xafogor sorgida d’espigues i fonolls secs m’encén l’ànima. Que preciosa aquesta, que oblidada. Sento el frec de la teva carícia efervescent de complicitat. Aquella que fins avui no ha deixat de fer-me plorar. El nou vagit, sens dubte, de sentir-se estimat.

Alicudi (5)

Alicudi (5)

Eren les nou del matí quan en Marcelo va fregar-se varies vegades els ulls. Si, si el cartell que veia indicava la distància que faltava des de l’aeroport fins a la capital del Sena, Avaluà ràpidament la trajectòria seguida des de que entrà a l’aeroport de Palerm.
Havia traspassat dos accessos en els quals el seu bitllet havia estat revisat per safates vestides en un llarg vestit de color blau. Què havia passat? Com s’havia produït l’error?
De seguit decidí aturar els pensaments que el conduïen a un anàlisi estúpid del pasat. Fes com s’ho fes es trobava sol a 89 km de París. Això era tot el què calia saber, ni tant sols el bell pensament d’Artemisa li produí un momentani i “morfinic” alleujament. S’havia d’espavilar i això és el què decidí repetir-se a si mateix mentre s’encenia el darrer cigarret que s’havia endut d’Alicudi. Si se n’assabentés el borratxo d’en Giovani que es trobava en aquella situació. Va pensar, en algun moment, de trucar en Marco però ho descartà després de ser conscient que el seu amic feia mesos que havia deixat de ser aquella persona predisposada a escoltar-lo. Decidí agafar un bus fins el centre de la ciutat però també ho descartà després de veure els preus desorbitats d’una companyia anomenada Terravision, que segons havia llegit, tenia un conveni amb l’horripilant Ryan air. No tenia alternativa, havia de posar en pràctica la famosa, catalana i desconeguda expressió per ell de carretera i manta. Agafà el “macutu” en forma de farcell i es posà en marxa.

La ciutat l’abraçava aquella boira que acostuma a acompanyar les albes de les urbs massificades. Marcelo posà els peus a uns Camps Elisis que encara no havien despertat del sorprenent cop baix que havia patit la dreta de Sarkozi en les el·leccions regionals del dia anterior. L’avinguda deserta d’automòbils i amb tolls de rosada el van commoure. Estava per primera vegada a una gran ciutat, i no a qualsevol. Coneixia poc sobre París però el suficient per saber que en aquella ciutat , just per sota l’arc que dissipava a l’horitzó havien desfilat les tropes d’Adolf Hitler, amic íntim del Duce, personalitat que havia fet tant mal a ciutats com Molazzo i Catania. La Rossina li havia explicat histories d’aquella època en què tot era tristor, fam i por.
A l’arxipèlag de les Eòlies, per sort, no havien sofert les barbaritats de Calàbria i Nàpoli, on qualsevol tipus d’expressió era titllada de pertinència als partizans.
Li vingueren a la memòria cintes de video que havia pogut veure gràcies al VHS de Maurizio. Recordà un film d’una noia anomenada Amèlia que es buscava a ella mateixa en una cafeteria parisenca.
L’estómac se li recargolà i pensà que feia pràcticament 48 hores que no havia menjat res. L’últim àpat que havia fet era l’esqüet “ristretto” que s’havia pres al moll de Palerm. Comprovà l’economia i s’assegué en una terrassa d’un carrer adjacent. El bar era preciós, la fusta i els colors afloraven des de dins i una flaire de mantega li estimulà les pupiles. Es demanà un cafè amb llet i un croissant de mantega. Aquell esmorzar francès li durà una hora i mitja. Demanà un cigarret a un tivat cavaller que llegia “Le Mauricien”. Se l’encengué i va fer els darrers glops a un cafè amb llet glaçat i comparativament amb el cafè italià, imbevible. Se n’adonà que el trànsit havia augmentat en escreix des de la seva arribada i pensà que ja era hora de posar-se en marxa. Però a on? No ho sabia. Començà a caminar en direcció al centre de la ciutat. S’aturà un moment i s’adonà que no havia pagat l’esmorzar.

Alicudi 4

ALICUDI (4)

En Marcelo havia agafat el darrer tren de gasoil que sortia de Messina. Arribà a les 12 de la nit a un Palerm càlid i humit per la cervesa dels darrers erasmus que acabaven d’arribar. La ciutat portuària el revé amb la indiferència que hom pot esperar d’una urbs abandonada de caliu institucional. Va passar-se la nit arrossegant el farcell per carrers pixats i tacats amb sucs putrefactes de restes de peixos morts. De fet, no va aclucar l’ull, no podia pagar-se l’allotjament perquè tenia el saldo just per agafar el vol que el duria a la ciutat de Messi i de l’espanya no entesa.
Eren les tres de la “mattina” i només aconseguí pesar algunes figues. L’ànima agitada li recordà les paraules del seu amic català quan li contaven la seva arribada a la capital siciliana. Després de prendre’s un “ristretto” va asseure’s a un dels molls buits i observà la lluna plena de gener. Escopí un gargall de mocs salats i s’encengué un cigarret. Fità el mar calmat del port i pensà en ella. On devia ser? Estaria bé? Estaria disfrutant de la calidesa del riu Nil? Llençà la cigarreta finita a la pudenta aigua del port i de sobte una suau brisa li portà sensacions de plenitud. Sabia que la tornaria a veure, el Mediterrani era com un estany per ella, a més la cua d’Artemisa era prou veloç per arribar on fos. S’adormí entre llàgrimes de vida i es despertà quan el primer sol revifà la fortor d’una xarxa que l’hi havia servit de coixí.
Amb els ulls inflats arribà on havia d’agafar l’avió. Devia ser l’aeroport pensà. Va preguntar a un polizia de finanza què collons havia de fer. L’agent descamisat i brut de la nit que havia passat al patètic prostíbul del “Piacere vietato” no rspongué la demanda d’en Marcelo.
Sense saber ben bé com, entrà a un llarg passadís que el conduí a l’avió. Es cordà el cinturó i s’adormí en l’incòmode seient de Ryan Air. Es despertà després de notar un sotrac de la mal pagada safata que hores abans li havia recordat que el botó d’avís no era el mateix que el de la llum. Arreplegà el farcellet pop i sortí.
Se n’adonà de seguida, els cartells no estaven en català, llengua que el Marco li havia explicat que s’assemblava a l’italià, estaven escrits en una llengua que desconeixia per complert i que li recordà alguna carta d’entrepans que havia vist en algun bar de Lipari. Sortí de l’aeroport després de creuar unes portes automàtiques i llegí en una senyal blavosa una indicació on s’informava que París estava a 89 km.
S’havia equivocat de vol.

Felicitats Berni

Perquè encara que sembli imposible les coses acaben capgirant-se per bé o per mal. Ahir vaig ser feliç gràcies a la teva felicitat. Endavant nano que tot està per fer!

Disney i la infantesa deformada (2)

Gepeto restava esgotat a l’antic balancí que ell mateix havia fet de jove després d’acabar, a trompicons, el mòdul de grau mitjà de fusteria.
Esperava al seu deshonest fill de fusta que feia ja ben bé una hora que se n’havia anat a comprar un xusco tallat a Can Cristóbal.
De sobte la vella porta grinyolà i ell entrà acompanyat de la seva amiga Laia. El vell el cridà i el nas tibat i erecte del monigot s’encongí per deixar pas a un llant de por i defallença.