divendres, 18 de desembre del 2009


Què et pensaves que era fàcil?
Que les pelis de diumenge a la tarda estaven escrites per guionistes capaços de fitar més enllà de malalties i vides tangibles?
Tant reals com engrunes espolsades de la taula després d’un platillo indigest.
Idiosincràsia poder, de l’essència fugaç d’aquest dia a dia que cada gest poc té a veure amb la facilitat amb la qual el rent fa pujar el pa.
La carretera de Cormac McCarthy però aquí, avui, a occident.
Una via plena de decepcions impensables i de carícies que donen la raó a la sinceritat emmotllada en ulls d’infants encara no contaminats pel Llucifer de la por.
Som adults, adults que no recorden la olor, potser real, del pa amb vi i sucre, de la plaça i de la ferida al genoll.

La música no pararà de sonar, inclús quan dormis...només depèn de tu.

1 comentari:

Júlia ha dit...

Me n´alegro moltíssim de que hi hagi persones com tu que dediquin, constanment, el seu temps a "buscar",a arriscar-se a opinar sobre l´actitud dels que vivim a l´anomenat "món" que diem "societat" perquè la valores(l´actitud)com la base del viure a cada moment. Perquè com bé dius som adults i això ens fa respectuosos i responsables en front la nostra vida i la dels demés.