Frammento alla morte
Vengo da te e torno a te,
sentimento nato con la luce, col caldo,
battezzato quando il vagito era gioia,
riconosciuto in Pier Paolo
all'origine di una smaniosa epopea:
ho camminato alla luce della storia,
ma, sempre, il mio essere fu eroico,
sotto il tuo dominio, intimo pensiero.
Si coagulava nella tua scia di luce
nelle atroci sfiducie
della tua fiamma, ogni atto vero
del mondo, di quella
storia: e in essa si verificava intero,
vi perdeva la vita per riaverla:
e la vita era reale solo se bella...
.......................................................
Sono sano, come vuoi tu,
la nevrosi mi ramifica accanto,
l'esaurimento mi inaridisce, ma
non mi ha: al mio fianco
ride l'ultima luce di gioventù.
Ho avuto tutto quello che volevo,
ormai:
sono anzi andato anche più in là
di certe speranze del mondo: svuotato,
eccoti lì, dentro di me, che empi
il mio tempo e i tempi.
Sono stato razionale e sono stato
irrazionale: fino in fondo.
E ora... ah, il deserto assordato
dal vento, lo stupendo e immondo
sole dell'Africa che illumina il mondo.
Africa! Unica mia
alternativa
Pier Paolo Pasolini
dimarts, 15 de juny del 2010
dimecres, 9 de juny del 2010
divendres, 4 de juny del 2010
Maleïts
Les fustes dels barracons grinyolen
Auschwitz crida la blasfèmia humana.
El whisky i les putes es van adormir a la mateixa fusta de la taula d’una petita taberna alemana. Es va fer el silenci perquè no hi havia vida per cap mot.
Caïm i Abel es confonien entre grials i cendres carnívores. Ja no hi havia pauta.
Sense contenció, el Mediterrani pren la paraula i desconsoladament plora pels fills de Srebrenica i Gorazde, pels infants Kurds, pels orfes palestins....
Pel tribut gratuït.
Les fustes dels barracons grinyolen
Auschwitz crida la blasfèmia humana.
El whisky i les putes es van adormir a la mateixa fusta de la taula d’una petita taberna alemana. Es va fer el silenci perquè no hi havia vida per cap mot.
Caïm i Abel es confonien entre grials i cendres carnívores. Ja no hi havia pauta.
Sense contenció, el Mediterrani pren la paraula i desconsoladament plora pels fills de Srebrenica i Gorazde, pels infants Kurds, pels orfes palestins....
Pel tribut gratuït.
Divendres nit de juny, nit de Corpus.
Barcelona fresca i sinuosa.
Barret, mocador i passió penjats al penjador.
Esperant el darrer salt, o el primer…
Flairo , flairo la pólvora d’ahir.
La plaça deserta ja no bateja
El palpitar ha arribat delicadament Llobregat avall,
com una evidència tot deixa de ser important.
Plaça, foc, música i suor.
El roig del barret per no oblidar cap dels detalls
per no desatendre la mirada de l’àliga, el giravolt del gegant, el repic dels turcs, els saltirons dels nans, l’orgasme dels plens, la dolçor de la barreja...
Sense Patum no existiria l’amor.
Barcelona fresca i sinuosa.
Barret, mocador i passió penjats al penjador.
Esperant el darrer salt, o el primer…
Flairo , flairo la pólvora d’ahir.
La plaça deserta ja no bateja
El palpitar ha arribat delicadament Llobregat avall,
com una evidència tot deixa de ser important.
Plaça, foc, música i suor.
El roig del barret per no oblidar cap dels detalls
per no desatendre la mirada de l’àliga, el giravolt del gegant, el repic dels turcs, els saltirons dels nans, l’orgasme dels plens, la dolçor de la barreja...
Sense Patum no existiria l’amor.
divendres, 28 de maig del 2010
Ja
Només et mirava els ulls. Vull dir, te’ls resseguia intentant perforar aquelles microtaquetes que te’ls protegien. Mirallets aferrats al voltant d’una retina rasa, verge de desgavell. Memoràndum en deien els de la vora del Tíber. Te’ls continuo mirant perquè només en ells he vist jardins plens d’arbres fruiters, roques esquerpes de cotofluix i ginesta perfumant-me el sexe... necessito escriure-ho. També corrent i jugant, infant, nadó...
Em veia allà, embafat de delectança, al ventre de la Fina.
Només et mirava els ulls. Vull dir, te’ls resseguia intentant perforar aquelles microtaquetes que te’ls protegien. Mirallets aferrats al voltant d’una retina rasa, verge de desgavell. Memoràndum en deien els de la vora del Tíber. Te’ls continuo mirant perquè només en ells he vist jardins plens d’arbres fruiters, roques esquerpes de cotofluix i ginesta perfumant-me el sexe... necessito escriure-ho. També corrent i jugant, infant, nadó...
Em veia allà, embafat de delectança, al ventre de la Fina.
dijous, 27 de maig del 2010
dilluns, 24 de maig del 2010
dilluns, 17 de maig del 2010
Recosits
Atònit em deixen els hereus de la por.
Aquells que no avisen i te’ls trobes amb el cap enterrat
i els ulls plens d’arena.
Creuen en tot i en tothom, o això es pensaven.
Caminen, tant sols fan això, caminen
sense saber-se nàufrags de la carn que habitaven.
Aquella polpa que deien estimar però que en realitat
confonien per un mirall.
Contemplant-se a l’espill, a mi, a la pròpia basarda que albiraven.
No feien altre cosa que buscar-se.
Atònit em deixen els hereus de la por.
Aquells que no avisen i te’ls trobes amb el cap enterrat
i els ulls plens d’arena.
Creuen en tot i en tothom, o això es pensaven.
Caminen, tant sols fan això, caminen
sense saber-se nàufrags de la carn que habitaven.
Aquella polpa que deien estimar però que en realitat
confonien per un mirall.
Contemplant-se a l’espill, a mi, a la pròpia basarda que albiraven.
No feien altre cosa que buscar-se.
Ayer
Ayer pasó el pasado lentamente
con su vacilación definitiva
sabiéndote infeliz y a la deriva
con tus dudas selladas en la frente
ayer pasó el pasado por el puente
y se llevó tu libertad cautiva
cambiando su silencio en carne viva
por tus leves alarmas de inocente
ayer pasó el pasado con su historia
y su deshilachada incertidumbre/
con su huella de espanto y de reproche
fue haciendo del dolor una costumbre
sembrando de fracasos tu memoria
y dejándote a solas con la noche.
Mario Benedetti
Ayer pasó el pasado lentamente
con su vacilación definitiva
sabiéndote infeliz y a la deriva
con tus dudas selladas en la frente
ayer pasó el pasado por el puente
y se llevó tu libertad cautiva
cambiando su silencio en carne viva
por tus leves alarmas de inocente
ayer pasó el pasado con su historia
y su deshilachada incertidumbre/
con su huella de espanto y de reproche
fue haciendo del dolor una costumbre
sembrando de fracasos tu memoria
y dejándote a solas con la noche.
Mario Benedetti
diumenge, 9 de maig del 2010
Esquinçant el vímet
Palpo incredulitat i llavors inertes, humides després de tants anys perdudes en aquell podrit reconet de sota casa. Te’n recordes? Allà on guardàvem la llenya per atiar el foc d’aquells hiverns tant gèlids, tant... freds.
Les espurnes no avisen i quan s’han després ja res pot desviar l’el·lipse que dibuixen.
Si si, en aquell reconet inert on només hi havia foscor i on ara hi ha revolució, trasbals i canvi. Canvi, canvi i vida...Amor.
El dibuix està traçat i continua perenne en miralls quotidians, cada dia més propis cada dia revifats. L’univers ho sap i en comptes de girar el cap sospira de tendresa, de passió i d’enveja.
Com diuen alguns mots de Xàtiva... juntes en el mateix paisatge. Juntes sota el mateix paraigües. Juntes en el mateix llenguatge.
El vostre amor em fa avui molt més lliure, m’omple, no se perquè d’una desconeguda dignitat.
Per la Sílvia i la Itza, pel dia del seu casament, de part del padrí. Espinalbet (Berga) maig del 2010. Per tot el què han significat aquestes hores.
Si si, el Pi de les Tres Branques m’ha xiuxiuejat moltes coses.
Palpo incredulitat i llavors inertes, humides després de tants anys perdudes en aquell podrit reconet de sota casa. Te’n recordes? Allà on guardàvem la llenya per atiar el foc d’aquells hiverns tant gèlids, tant... freds.
Les espurnes no avisen i quan s’han després ja res pot desviar l’el·lipse que dibuixen.
Si si, en aquell reconet inert on només hi havia foscor i on ara hi ha revolució, trasbals i canvi. Canvi, canvi i vida...Amor.
El dibuix està traçat i continua perenne en miralls quotidians, cada dia més propis cada dia revifats. L’univers ho sap i en comptes de girar el cap sospira de tendresa, de passió i d’enveja.
Com diuen alguns mots de Xàtiva... juntes en el mateix paisatge. Juntes sota el mateix paraigües. Juntes en el mateix llenguatge.
El vostre amor em fa avui molt més lliure, m’omple, no se perquè d’una desconeguda dignitat.
Per la Sílvia i la Itza, pel dia del seu casament, de part del padrí. Espinalbet (Berga) maig del 2010. Per tot el què han significat aquestes hores.
Si si, el Pi de les Tres Branques m’ha xiuxiuejat moltes coses.
dimarts, 4 de maig del 2010
Còmic recomanat
Els millors poemes sobre la llibertat son obra de persones que es van veure privades d’ella. Els homes han escrit els més bells poemes d’amor. Potser per què els hi ha estat vetat? Per què el magnifiquen perquè resulti impossible d’assolir? Sempre està en un altre indret, en el paradís perdut del ventre matern.
diumenge, 2 de maig del 2010
dijous, 29 d’abril del 2010
LLIBREtat
L'origen dels escrits és, sovint, insondable. De vegades, t'empeny la indignació que et genera una imatge, un comentari, una notícia o un altre escrit. De vegades, el motor de les teues paraules és un record, un anhel o una idea que apareix davant del teu pensament provinent del no-res, d'una activitat neuronal no accessible al teu raonament. Els encàrrecs, els favors, l'amistat o el treball també són motius escriptors ben coneguts. I molts d'altres que no citaré: aquest escrit no volia ser un escrit. Només volia explicar el seu origen: una paraula; una construcció inventada a partir de dos mots: llibre i llibertat. No sé si sóc original.
No sé
si us semblara enginyosa. Ahir però, se'm va ocòrrer mentre pensava en la diada d'avui i vaig pensar que era un joc de paraules bastant honest: pocs objectes materials poden acostar-se -i acostar-nos- tant a la idea de llibertat com el llibre. Molt pocs.Text: Dídac (mestre del CEIP Covalta d'Albaida, País Valencià)
Fotos: 23 d'abril CEIP Catalònia, jornada d'intercanvi de llibres P-5
dissabte, 24 d’abril del 2010
Després d’una jornada primaveral de platja i d’una companyia genuïna i imponderable, la Laia m’ha abandonat a la seva terrassa de Garraf després d’haver-me cobert de recomanacions poètiques entre les quals he trobat aquesta, entre d’altres joies:
Era un jonc emocionat amb tot un dringueig de joies
que el vent de la joventut i l’embriaguesa vinclaven.
Els seus llambrecs, de gasela.
El seu coll, de cérvol blanc.
Els seus llavis de vi roig.
Les seues dents, de bromera.
Va trontollar, i el seu vestit d’or
era un embull d’estels que entrellaçaven la lluna.
La mà de l’amor ens abillà de nit, amb una túnica
d’abraçades que la mà de l’aurora va esquinçar.
Es tracta d’una peça de l’autor àrab IBN KHAFAJA (1058) poeta que habità València en l’època en que aquesta era regida pels musulmans. El País Valencià aleshores era un gran jardí. A banda i banda del Xúquer l’horta i els arbres fruiters eren l’skyline d’una ciutat que avui en dia no pot presumir del mateix. De fet Ibn Khafaja va ser conegut amb molts noms diferents “ax-Xuqrí” és a dir “el del Xúquer” i més tard per “al-Jannan” el Jardiner. Us recomano questa obra editada per edicions 62 i titulada “Jardí Ebri” amb traduccions de Josep Piera. A disfrutar!
que el vent de la joventut i l’embriaguesa vinclaven.
Els seus llambrecs, de gasela.
El seu coll, de cérvol blanc.
Els seus llavis de vi roig.
Les seues dents, de bromera.
Va trontollar, i el seu vestit d’or
era un embull d’estels que entrellaçaven la lluna.
La mà de l’amor ens abillà de nit, amb una túnica
d’abraçades que la mà de l’aurora va esquinçar.
Es tracta d’una peça de l’autor àrab IBN KHAFAJA (1058) poeta que habità València en l’època en que aquesta era regida pels musulmans. El País Valencià aleshores era un gran jardí. A banda i banda del Xúquer l’horta i els arbres fruiters eren l’skyline d’una ciutat que avui en dia no pot presumir del mateix. De fet Ibn Khafaja va ser conegut amb molts noms diferents “ax-Xuqrí” és a dir “el del Xúquer” i més tard per “al-Jannan” el Jardiner. Us recomano questa obra editada per edicions 62 i titulada “Jardí Ebri” amb traduccions de Josep Piera. A disfrutar!diumenge, 18 d’abril del 2010
TMB i els testos de coeficient intel•lectual
Amb les lleganyes enganxades i amb aquella inquietud matinal que caracteritza el despertar barceloní vaig enfilar cap al metro per iniciar com tots els dies el meu pericle laboral. Amb les mans tacades pel suc d’una dolça taronja vaig treure la T-10 arrugada de dins el bitlleter per introduir-la a la ranura i de sobte, tota aquella son que no et permet ser persona fins a mig matí, va fugir esperitada com per art de màgia. Què veien els meus ulls? “ET CREUS MOLT LLEST? “ un adhesiu d’un color cridaner amb una figura asexuada fent allò que tanta gent fa, colar-se al metro. Ràpidament vaig veure que no es tractava d’una campanya a favor d’aquest gest, ans el contrari, era la darrera croada publicitària de TMB. Un disseny molt auster, simple i concís recordava a tots aquells llestos i llestes que pecar d’egoista et podia costar entre 50 i 600 eurus i que per si no ho recordaves estàvem envoltats de més de 3000 càmeres que vetllaven per la nostra seguretat. Baixant les escales procurant no trepitjar el cordó descordat de les bambes vaig començar a donar toms sobre si em creia molt llest. Mentre rumiava vaig guardar la targeta de 7’85 eurus a la cartera. Com que el metro no arribava per culpa d’una avaria em vaig dedicar a contemplar els anuncis d’empreses privades que envaïen l’andana, la via, les papereres, les televisions...Vaig pensar en el cost econòmic d’aquella estúpida campanya publicitària, en la demanda de desallotjament de Can Vies, en les vagues pels dos dies de descans setmanal dels conductors de bus... Vaig entrar al vagó asfixiat per la munió humana i com vaig poder vaig entreobrir el diari per llegir que Juan Murcia i Miguel Bonilla, responsables de personal de TMB cobraven 7.000 eurus mensuals. Enfadat vaig tancar el diari i la son retornar. Mentre se’m tancaven els ulls vaig tenir un fugaç pensament. Et creus molt ruc?
Amb les lleganyes enganxades i amb aquella inquietud matinal que caracteritza el despertar barceloní vaig enfilar cap al metro per iniciar com tots els dies el meu pericle laboral. Amb les mans tacades pel suc d’una dolça taronja vaig treure la T-10 arrugada de dins el bitlleter per introduir-la a la ranura i de sobte, tota aquella son que no et permet ser persona fins a mig matí, va fugir esperitada com per art de màgia. Què veien els meus ulls? “ET CREUS MOLT LLEST? “ un adhesiu d’un color cridaner amb una figura asexuada fent allò que tanta gent fa, colar-se al metro. Ràpidament vaig veure que no es tractava d’una campanya a favor d’aquest gest, ans el contrari, era la darrera croada publicitària de TMB. Un disseny molt auster, simple i concís recordava a tots aquells llestos i llestes que pecar d’egoista et podia costar entre 50 i 600 eurus i que per si no ho recordaves estàvem envoltats de més de 3000 càmeres que vetllaven per la nostra seguretat. Baixant les escales procurant no trepitjar el cordó descordat de les bambes vaig començar a donar toms sobre si em creia molt llest. Mentre rumiava vaig guardar la targeta de 7’85 eurus a la cartera. Com que el metro no arribava per culpa d’una avaria em vaig dedicar a contemplar els anuncis d’empreses privades que envaïen l’andana, la via, les papereres, les televisions...Vaig pensar en el cost econòmic d’aquella estúpida campanya publicitària, en la demanda de desallotjament de Can Vies, en les vagues pels dos dies de descans setmanal dels conductors de bus... Vaig entrar al vagó asfixiat per la munió humana i com vaig poder vaig entreobrir el diari per llegir que Juan Murcia i Miguel Bonilla, responsables de personal de TMB cobraven 7.000 eurus mensuals. Enfadat vaig tancar el diari i la son retornar. Mentre se’m tancaven els ulls vaig tenir un fugaç pensament. Et creus molt ruc?
dijous, 15 d’abril del 2010
La noguera
L’any passat vaig seure a Guialmons, en aquesta època, potser més cap al maig. Guimons, com s’anomena, és un raconet de pedres i vida. És, de fet, el racó on algun dia (i uns quants més) de la meva vida m’agradaria espurnejar. De cara a Sant Miquel, la imponent ermita dalt del pic que impera la plana de la Baixa Segarra es menjava l’oracle, tot era blat, i ordi, i llum, molta llum. El Martí (gran -enorme, immens!- amic) i jo sèiem al peu d’una noguera, just a la carrerada, el final del poble, guaitant l’ermita i la imponent vigència de tanta vida. Ens miràvem mentre esclofàvem les nous, encara verdes, i trencant-les entre dos pedres untades de l’essència del fruit les menjàvem amb un regust aspre, però tendre, fresc. Brollava la tarda.
L’any passat vaig seure a Guialmons, en aquesta època, potser més cap al maig. Guimons, com s’anomena, és un raconet de pedres i vida. És, de fet, el racó on algun dia (i uns quants més) de la meva vida m’agradaria espurnejar. De cara a Sant Miquel, la imponent ermita dalt del pic que impera la plana de la Baixa Segarra es menjava l’oracle, tot era blat, i ordi, i llum, molta llum. El Martí (gran -enorme, immens!- amic) i jo sèiem al peu d’una noguera, just a la carrerada, el final del poble, guaitant l’ermita i la imponent vigència de tanta vida. Ens miràvem mentre esclofàvem les nous, encara verdes, i trencant-les entre dos pedres untades de l’essència del fruit les menjàvem amb un regust aspre, però tendre, fresc. Brollava la tarda.
Laia Carreres http://laiacarreras.blogspot.com/
Gràcies Laia
dimarts, 6 d’abril del 2010
Disney i la infantesa deformada (3)
Aladí saltava de terrat en terrat il·luminat tant sols per la mitja lluna que esbandia la nit estrellada d’Aràbia. Els famèlics gats miolaven perquè el poc peix que havia arribat aquell dia al port d’Al Jubayl només havia servit per alimentar el 45% dels sense sostre de la ciutat. El jove àrab es tragué la llàntia de la butxaca. La fregà amb aquella delicadesa que suposadament caracteritza als futurs sultans. El geni malhumorat aparegué i l’hi recordà el de sempre. Aladí se’l va mirà i li demanà sostre pels sense llar, un plat de boques de llamàntol i tres grams de cocaïna.
El geni sorprès li preguntà per Gesamí. Ell respongué que no sabia qui era. El tòtem blavós li explicà que era la filla del Sultà, una bella princesa que coneixeria i que després de grans aventures formarien una feliç família.
Aladí se’l mirà amb cara d’incredulitat mentre rostava aferrissadament el cor del llamàntol.
Aladí saltava de terrat en terrat il·luminat tant sols per la mitja lluna que esbandia la nit estrellada d’Aràbia. Els famèlics gats miolaven perquè el poc peix que havia arribat aquell dia al port d’Al Jubayl només havia servit per alimentar el 45% dels sense sostre de la ciutat. El jove àrab es tragué la llàntia de la butxaca. La fregà amb aquella delicadesa que suposadament caracteritza als futurs sultans. El geni malhumorat aparegué i l’hi recordà el de sempre. Aladí se’l va mirà i li demanà sostre pels sense llar, un plat de boques de llamàntol i tres grams de cocaïna.
El geni sorprès li preguntà per Gesamí. Ell respongué que no sabia qui era. El tòtem blavós li explicà que era la filla del Sultà, una bella princesa que coneixeria i que després de grans aventures formarien una feliç família.
Aladí se’l mirà amb cara d’incredulitat mentre rostava aferrissadament el cor del llamàntol.
Diu la historia que aquella fou la nit més llarga del Golf Pèrsic.
divendres, 2 d’abril del 2010
Com t’ho podria dir que la mona me la bufa? Clarament desconec perquè però el dilluns no hi haurà ni tocs de pilota, ni copets a l’esquena ni converses passades. Estic sol i ho vull estar. Ella sempre m’ho ha dit naixes i mores isolat. Com les sargantanes de la Laia, aquests dies ens anem escapolint de pedres encara fredes i d’espàrrecs tendres.
Pots tancar la porta si us plau? Aquesta marinadeta em sacseja el cos i no deixa concentrar-me. Demà marxo i ser que fer. Me’n vaig a indrets solitariament com mai hagués pogut imaginar. Semblo en Marcelo però amb un xic més de por. O potser no?
Quan arribi escriuré alguna línia dolça i plàcida perquè sàpigues que et porto a dins la butxaca. Et deixaré amagat un òscul de regust agredolç sota una llosa de la Plaza Mayor. Allà va ser on em vas portar i on segurament tornaré a veure’t com en aquell 1996. Ens veiem aviat, sense preses ni precipitacions.
Pots tancar la porta si us plau? Aquesta marinadeta em sacseja el cos i no deixa concentrar-me. Demà marxo i ser que fer. Me’n vaig a indrets solitariament com mai hagués pogut imaginar. Semblo en Marcelo però amb un xic més de por. O potser no?
Quan arribi escriuré alguna línia dolça i plàcida perquè sàpigues que et porto a dins la butxaca. Et deixaré amagat un òscul de regust agredolç sota una llosa de la Plaza Mayor. Allà va ser on em vas portar i on segurament tornaré a veure’t com en aquell 1996. Ens veiem aviat, sense preses ni precipitacions.
dijous, 1 d’abril del 2010
Subscriure's a:
Missatges (Atom)