A 50 kilometres del mar, heus ací el Canigó

18/8/09
La Maria m’ha acollit a casa seva per passar la nit prèvia a la Sortida cap a Prada de Conflent. Un dens sopar i una grata xerrada amb la meva amiga en el sofà més còmode de la ciutat de Barcelona. Amb poques ganes hem sortit de casa per fer un cop d’ull a les massificades festes de Gràcia. Un cop allà i després d’haver vist algun dels carrers hem anat a la plaça del Raspall, on es celebrava la Festa Major Alternativa. La calor i la munió de gent acalorada m’han posat un xic nerviós. Aigua de València fresqueta i topades amb gent coneguda. En una d’aquestes m’he trobat a dos grans amics. Parlant hem coincidit que aquest tipus de massificacions festives ja no ens fan tanta GRÀCIA. Suposo que serà l’edat o no ho sé, l’etapa vital, puff!
La resta de la nit he tingut la sort de compartir-la amb una persona que m’ha ensenyat que , malgrat tot, la vida és molt bonica i que queden persones sensates i sinceres.
M’he posat a dormir amb els llavis molls d’humanitat.


19/8/09
Finalment he sortit de la gran urbs a les 11 hores del matí. Sol i amb l’única companyia del mapa m’he encaminat cap a terres del nord. La calor horrorosa m’ha recordat que el Ferrari no té aire condicionat , per sort una noia que feia autostop portava una nevera amb aigua i claretes. Xino xano amb el cotxe hem abandonat el Principat. He deixat la noia, que per cert era napolitana, a l’entrada d’Argelés. I m’he encaminat cap a Prada de Conflent.
El poble de 10.000 habitants estava tal com el recordava. El seu carrer principal estret i ple de cotxes a banda i banda m’ha donat la benvinguda. Jo només patia pel càmping, estava convençut que no hi hauria lloc degut a la celebració de la Universitat Catalana d’Estiu, no obstant no ha estat així. M’han obert la barrera i he pogut escollir una parcel·la entre les 20 que hi havia lliures. M’he quedat amb la número 3. Ofegat per la calor he muntat tant ràpid com he pogut la tenda i el matalàs, he preparat el fugonet, el sac i el frontal. He sortit guillant del càmping per resseguir el camí que m’ha portat fins a un dels accessos del casc antic. L’aigua baixava en abundància pels petits canals que hi ha als laterals dels carrerons estrets i empedrats. He fet cap fins a la plaça Major i he tret diners d’un banc. He fet una ullada a la plaça i se m’ha escapat alguna llàgrima. Aquesta estava guarnida amb motius catalans, senyeretes petites i bombetes de colors perquè a la nit es poguessin celebrar els concerts que organitza la universitat. Era hora de dinar i m’he assentat a un dels bars de la plaça. He demanat una cervesa ben fresca i un entrepà, valguem Déu, de pernil dolç, formatge i mantega. No estava malament la combinació tot i que no l’hi arribava a la punta de la sabata a l’estimat pa amb tomàquet. A la taula de davant s’han assentat un home gran acompanyat d’un noi i dues noies. Descaradament he estat escoltant fil per randa el què anaven conversant. Parlaven un català barrejat amb italià. He deduït ràpidament que devien ser algueresos. Uns minuts després un noi de la taula del darrera m’ha dit que la meva cara li sonava i m’ha preguntat si era de Sants. L’hi he dit que no, que era de Santa Coloma de Queralt però que residia a Sants. He estat dues hores parlant de cuina i de la seva feina de cuiner a Prada. Ara estic aquí, en un raconet de la parcel·la que és l’únic que no hi toca el sol. Paro ja perquè em dona la sensació que el bolígraf se m’està desfent entre els dits. Me’n vaig a comprar i a fer una visiteta a la Universitat.

El maleter ple de queviures a un preu realment baix. Es tracta d’un supermercat que hi ha a les afores de Prada i que ja coneixia. Llaunes de conserva, fruita, sabó de rentaplats, una tovallola (que he robat) sucs de fruita per demà al Canigó, llet, cafè i pa de motlle.
He visitat la universitat i m’han confirmat que es pot assistir de forma gratuïta als seminaris i conferències. Demà hi aniré si torno sencer de la muntanya.
Al arribar al càmping el meu veí de parcel·la, un home de 38 anys d’Alcoi, se m’ha presentat i m’ha explicat tot el seu viatge en moto. El company ha recorregut bona part del Principat en una setmana!
Després d’escoltar-lo gairebé mitja hora he agafat la tovallola nova, blanca, immaculada i me n’he anat a dutxar. Sorpresa , al desplegar la tovallola expropiada he descobert que es tractava d’una catifa pel terra del bany. Com he pogut m’he eixugat i de sobte per la megafonia del càmping han anunciat un tast de vins catalans. Som-hi doncs! A veure quins vins consideren catalans aquests “gabaxots”.
Acabo d’arribar a la tenda després de gaudir d’un entranyable concert a la plaça i estar acompanyat del també entranyable Xavier. Sí, el meu veí de parcel·la. Després de dutxar-me i d’estendre la meva catifa de bany he començat a fer el sopar. Uns raviolis amb tomàquet i unes gambetes de llauna que mai havia vist. El Xavi, ara ja l’hi puc dir així, s’ha atansat a la meva llar de plàstic i m’ha preguntat si podia sopar amb mi. Jo evidentment l’he convidat al meu jardinet pelat amb quatre herbes. Un home curiós aquest en Xavier. M’ha explicat que amb la seva moto havia sortit d’Alcoi i havia visitat la cremada Horta de Sant Joan passant per Prades, Igualada, Manresa, Vic, Tavertet, Figueres, Cadaqués, Perpinyà fins a Prada. M’ha explicat que ha anat a una conferència d’un amic seu a la Universitat. Jordi Balmany s’anomena. Es dedica a desconstruir els orígens literaris espanyols i catalanitzar-los. Per exemple té una tesis que Cristòfol Colom era català i no genovès, que no va salpar del port de Palos de la Frontera (Andalusia) sinó del port de Pals (Baix Empordà). A partir d’aquí un munt d’històries; que si el Lazarillo de Tormes, que si Cervantes era valencià... molt interessant per cert. Hem anat a la plaça a fer unes “birres” i ens hem explicat un breu trocet de les nostres respectives vides. De fons sonava un grup eivissenc que musicava poetes catalans. He arribat a la tenda sota un sostre d’estrelles (alguna fugaç) ressonant-me una de les cançons de la plaça. Una de Miquel Gil: “L’amor és Déu en barca, la vida és un naufragi en un got de vi blanc, l’amor és caure el toll i trobar-hi l’amor...” Em prenc un petit “tetrabrik” de cacau per a nens petits, em despedeixo del meu nou company i desitjo que tota aquella gent que estimo tinguin una nit plàcida i plena. Jo apago el frontal i també desitjo poder dormir com un nadó acariciat i xiuxiuejat per la seva mare. Vinga! Anem a provar-ho.

20/8/09 Déu ni do amb el Canigó

Eren les 7 del mati, hora que havia decidit sortir cap al Canigó. He apagat el mòbil i m’he llevat a les 9. un parell de marranades de xocolata que vaig comprar ahir al supermercat i un cafè amb llet, servit pel jardiner italià del càmping, que m’he pres amb menys d’un minut. M’he acomiadat del Xavi que es posava a punt per anar fins Andorra i de la família de Sabadell que tenia davant. El franco català, recepcionista del càmping, m’ha abraçat i m’ha preguntat què feia sol. Jo l’hi he dit que tenia molta pressa i que desitjava per sobre d’altra cosa pujar al Canigó. M’ha indicat un camí diferent del de l’any passat. Havia d’anar fins el poble de Castell (Casteil en francès) i després fins el refugi de Miralles, deixar el cotxe al pàrquing ( cota 1718m) i ascendir fins el pic (2784m). el Ferrari com un autèntic 4x4 m’ha dut fins al Pàrquing. Inicialment he agafat dues rutes equivocades que han provocat que perdés una hora. Finalment he començat un ascens pronosticat per les indicacions d’unes 4 hores i mitja de durada. Buff!! El què m’espera. A la motxilla no hi duia cap sòlid per endrapar. Només sucs de taronja, dos kiwis, dos préssecs i una ampolla d’aigua que he omplert al primer rierol que he trobat. Amb força i sense molèsties pròpies (el sol apretava de valent) he passat les primeres dues hores. He fet tres parades, una a banyar-me al riu congelat i dolç i dues a beure un suc i fer un cigarret.
El cap i el cor m’anaven a cent i he decidit fer un repic de mans i començar a gaudir de la bellesa i del propi esforç.
Camina que caminaràs, el sol sense cap treva em recremava els trossos de pell descoberts. La veritat és que l’ascens ha estat dur. Molt homogeni i amb una empinació persistent i progressiva. Bernat he pensat en tu i la Pica d’Estats. No ser què dir-te tu. Déu ni do amb el collons de Canigó. He encetat la tercera hora i ja he dissipat la immensa tartera que em permetria accedir al pic. Brutal! Psicològica i físicament destrossat. A les tres hores i mitja arribava al pic després d’escalar una paret vertical de 200 metres. Pau, préssec serenor i plenitud. Des de dalt he vist el Mediterrani blau, azzurro, azul, bleu, azraq, κυάνεος...La Pica d’Estats entre la boirina i atenció el Cap de Creus dient-me que em trobava a faltar. Dues noves companyies “pixapins” m’han regalat un entrepà de fuet i una agradable xerrada sobre els preus dels pisos, la fastigosa vida a BCN i la bellesa de l’Empordà. M’he estat una hora i mitja al pic, absent de tot, refugiat en la grandesa de la Catalunya Nord i en el mèrit personal d’haver arribat fins allà dalt. Des del pic he vist el camí que vam intentar pujar l’any passat, me n’he assabentat que és el camí pels turistes. Ara entenc el meu mal de peus. Un parèntesis, aqui al càmping no hi falta ningú, he vist a dos periodistes de TV3, a un exmembre de Terra Lliure i ara per la porta entre ni més ni menys que la fastigosament sionista Pilar Raola. Què coi hi fa aquesta mala persona en un càmping municipal?
Continuem. He baixat rapidíssim després de perdre’m per la tartera i veure greument perillar la meva vida. He tardat una hora i mitja a sortir-ne i recuperar el camí pausat i semi humit encara per la dèbil pluja que va caure ahir. L’aire suau m’acaricia el torç descobert i suat per l’esforç, buaa! Quina llibertat! M’he posat a cantar tots els temes que m’anaven passant pel cap, Intensified, Mar i Cel, Luck i Luck, Ovidi Montllor, cançons de soul precioses...i de sobte ja havia arribat davant del Ferrari.
Peus i cames , bé, els músculs de les cuixes, com es diuen? Bé és igual! Peus i cames desbrocades, tremolant i vibrant d’endorfina que omplia tot el meu sistema nerviós central. Descalç he agafat el cotxe i he pilotat fins a Prada passant per pobles realment preciosos i banyant-me en sals d’aigua molt i molt freda.
Ara estic assentat aquí, a la modesta terrassa del bar prenent-me una cervesa de llauna Amstel i envoltat de catalans “progres” de classe mitja alta. No ser perquè però cada dia els odio més.
Que diguin el què vulguin, el Canigó i la seva màgia ja m’han empapat amb la seva mística. La promesa ja està complerta. Vaig a dutxar-me que els de la taula d’aquí al costat es deuen estar ofegant.

Torno de la plaça amb el somriure tonto d’escoltar les històries del Xavi. Com ahir a l’hora de sopar ha vingut a la meva parcel·la mentres em feia una sopeta i uns canalonets. Hem estat sopant i xerrant. Jo ja no podia amb la meva ànima, l’engonal dret molt malmès i el peu esquerra no el podia posar al terra. Hem fet la sobretaula al terra de la parcel·la. M’ha explicat el seu viatge a Andorra per comprar una bateria per la moto. La música sonava a la plaça i molt a poc a poc hem caminat pel sender fosc del càmping fins al casc antic. A la petita plaça quatre gats escoltant un grup rossellonès amb flabiols i clarinets, molt avorrits. Hem fet un parell de cerveses a la mateixa terrassa que ahir. Estàvem envoltats de mestres i intel·lectuals de la universitat. No obstant jo només escoltava al Xavi. Mil històries de treballs d’investigació que està fent sobre història i literatura. Jo l’hi anava fent preguntes mentre ell fumava el seu nou tabac andorrà. Que si la Celestina era valenciana perquè en les traduccions surt l’expressió “Xé”. Que el Quijote venerava Barcelona i això era sinònim de que no ho havia escrit un castellà, espectacular.
Un cop al càmping ens hem acomiadat i ara estic mirant el cel estrellat amb el Canigó mirant-me de reüll. Fa pocs segons acaba de passar un estel fugaç de nord a sud perdent-se a la muntanya màgica. Diuen que els estels et concedeixen desitjos. Jo per si de cas no n’he demanat cap no fos cas que l’hagués vist algú altre i entre els dos saturéssim de demandes l’estel hores d’ara calcinat. M’acomiado de la nit de Prada de Conflent amb aquell desig de tornar-la a gaudir si la vida m’ho permet.
Bona nit Prada, bona nit Canigó, bona nit plaça guarnida, bona nit ambient especial i màgic.

El Canigó pendent

El Canigó pendent

Tal com vaig prometre ara fa aproximadament un any, els dies 19, 20 i 21 em dirigiré a la Catalunya Nord per saldar un deute pendent, pujar el bressol de la flama que manté viva la llengua del nostre poble, el Canigó.

Tastant un mar i muntanya amb denominació d'orígen Gutiérrez Farré

Crònica de la sortida a la Pica d'Estats i al Mediterrani català.

http://viatgesisubtileses.blogspot.com/

Buscant

Nit curta i ulls eixuts. Poc a poc la tranquil·litat s’apodera de l’anima.
No, no, continua a la platja, aquella que mai hagués pogut sentir que trepitjaria.
Aquella on la sorra és més frívola i molla que la nit més llarga d’hivern.
Aquella on torna haver rellotge i les ones ja no piquen contra el roc.
Volo cercant a la vora d’un oceà calmat i erm i no, no ho trobo.
Només sento la fredor a la cara i el foc que em crema.

Juliol pesat i fastigosament feixuc. Juliol de flors i fruits. Estiu que recull les llavors gairebé inertes però que les torna a plantar i fa renéixer la petita meravella. Poc a poc, pas a pas, errada i encert, només la persistència i la no defallida et permetrà veure aquells fruits madurs, dolços i amargs que has delicadament cultivat, mimat i acariciat.
La vida i el seu batec empenyen petites victòries cap a fraccions de temps que pensaves que no existien, que no vindrien però que hi son i creen felicitat pròpia i col·lectiva.

pedretes de Juliol

Recullo espurnes de llum en l'aigua que t'acaricia com jo voldria saber fer-ho. Regalimen els meus propòsits pel teu cos mentre desafies al temps i t'asseques a la sorra. Cap rellotge. Només el desig i una gavina.

( publicat per l'amic David Caño, poeta i mestre. El seu blog: http://blocs.mesvilaweb.cat/davidcc)

El dijous 23 de juliol va ser el dia més calorós del segle XXI a Barcelona ciutat el termòmetre va arribar a 38’4 ºC amb una humitat molt fluixa. Segons fonts meteorològiques si el dijous la humitat hagués estat molt alta la població no hagués pogut sortir al carrer i probablement molta gent, sobretot ancians, haguessin perdut la vida. Des del 4 de juliol de 1982 no s’havia arribat a temperatures tant elevades. En aquella ocasió es va arribar a 38’8ºC.

Pic de la Font Blanca

Feia anys que no anava a fer una excursió amb els companys i companyes del CEQ, Centre excursionista Queralt. De fet crec que la darrera sortida que havia fet era la famosa caminada popular que transcorre entre Sant Miquel i el Castell de Queralt. La gent m’havia animat molt a anar-hi i jo em sentia en forma i no m’ho vaig pensar dues vegades. La data era avui dissabte 25 de juliol i l’hora de sortida era francament intempestiva, les 4 del matí. Liderats pel Joan Antich, andorrà de cor i de ciutadania, ens hem dirigit cap al meravellós país veí on hom pot parlar català amb total normalitat. Més d’un tenia les lleganyes enganxades quan a les 7 del matí començàvem a pujar per la vall anomenada Coma del mig. Meravellosament bell, el paisatge ens anava dibuixant a la llunyania el pic que havíem d’ascendir. La meva motxilla estava repleta de dolços, fruits secs i xocolata amarga per si les forces fallaven. Just abans de marxar el meu estimat germà m’havia donat unes quantes barretes energètiques que utilitza per les seves sortides per boscos i prats del Pallars Sobirà. “Martí, tu quan sentis molt cansat i les cames et facin figa pren-te’n una i ja veuràs que bé que va” Dit i fet al primer símptoma de cansament he desenfundat el plàstic que envoltava la petita bomba repleta de sucres i carbohidrats i l’he endrapat amb dues queixalades. Renoi, placebo o no la veritat és que les meves cames han començat a anar soles. Dues hores després ja portava tres barretes a l’estómac. Tant m’han afectat que juntament amb el Jacob i els seu Border Collie hem començat a ascendir com a bèsties salvatges per tarteres repletes de neu encara resistent als batecs solars de l’estiu. Hem tardat tres hores a fer el pic i mentre arribaven els demés hem degustat, paradoxalment, una autèntica Voll Damm. “sense preses sisplau”. Els 2.905 metres d’alçada m’han fet veure el món des d’una altra perspectiva. A l’est el Coma Pedrosa que el pujarem a principis de setembre, davant una munió de llacs amb aigües cristal·lines, al nord Arcalís i les seves estacions d’esquí pelades com gespa d’un jardi abandonat i al nostre davant, imponent, senyorial, La Pica d’Estats esperant que aquest estiu la pugi acompanyat d’una persona molt important per mi.
Descens tranquil i de vistes serenes, remullada al riu del Comís Vell i cap a dinar a l’Hera d’en Jaume. Entrecot, cervesa, vi, cava, copes, cafè...i mig torrat cap a casa en un cotxe conduït per un andorrà ( no vull fer èmfasis al tòpic ) que també havia tastat la cervesa, vi, cava, copes... Ara aquí amb la pell torrada i amb el bessó palpitant recordo la meravellosa jornada que he pogut gaudir avui i mira, l’he escrit.

Revisions desembre de 2005

Els meus peus tasten la roca dura i calenta. Se’m clava tot. A tu en canvi no. El teu passat en aquell indret te’ls ha endurit. Et miro nua intentant-me mostrar aquelles coses que tants cops havies trobat entre aquelles roques. Quines ganes, quina força, i jo amb els peus de dolor.
Situació desconeguda per mi, coneguda per tu i ara ja part de mi. No trobem res però jo ja fa estona que no penso en el què buscàvem.

Jo ja ho he trobat.

revisió 21/4/09

La ment té una ment pròpia. Qui ho va dir? Algú, o potser m’ho he inventat jo, tant és

Retorn

La pell i l’os encarcarats entre teixits podrits.
La pell i l’os confosos entre nexes i filaments massa tendres per ser cosits.
La pell i l’os es separen poc a poc i el cos pren forma.
La guspira torna a encendre el moll de l’encoratjada ossada.
La noblesa autèntica torna a revifar.

Acumulació

Camino per terres bruts i enganxosos.
Barcelona fosca, humida, infernalment enganxosa.
Camino trepitjant fort, les meves passes fermes i pausades
saben el què trepitgen.
Els peus tremolosos noten el fum inesgotable de la concentració.

Munió espantada i inerta se’m creua. Ni un bri d’esperança
en rostres, cossos i petjades.
Camino encoratjat per carrers desconeguts i uniformes
sense saber què depararà aquest futur ni tant sols sentit.
Mirades i mirades repletes de fum enganxós.
Tant sols un moment i un mirall visualitzen la metxa i l’espurna dels meus ulls
He de continuar caminant.

Viatge a les Eòlies

Malgrat no sàpiga escriure us deixo la crònica del viatge a les illes Eòlies

http://viatgesisubtileses.blogspot.com/

Amb

Amb un amic al mar

El passat 16, 17 i 18 vaig poder gaudir de tres dies d’ecosistemes marins i terrestres amb un gran amic. Les terres del Cap de Creus, amb els seus bancals anònims i perfectament arrenglerats van ser els testimonis d’un fet nou per mi. Em vaig capbussar amb un tratge de neoprè que una amiga m’havia regalat pel meu 25é aniversari. La sensació de control va ser una de les més palpables. Jo i el fons marí, jo i l’aigua, jo i els animals…quina desigualtat tant gran. L’home sense cap mena de dubte és el gran depredador del planeta Terra, cosa que ha demostrat i està demostrant contínuament amb la seva sobreexplotació i devastació. No obstant amb el meu amic Icar vam coincidir en què el medi es fa inhòspit i autènticament amenaçador quan no el controlem. Potser la por a vegades pot ser bona, fins i tot quan el nostre egocentrisme humà se’n veu perjudicat.

El mercat de Sants es posa a punt per la renovació.

Després de la visita de Jordi Hereu a les obres del TAV el 2006, la promesa de remodelació del mercat de Sants comença a prendre forma.
Està previst que entre el 12 d’octubre i el 12 de novembre d’aquest any es dugui a terme el trasllat provisional a la Rambla de Badal entre els carrers de Càceres i Canalejas.


Els antecedents es remunten ara fa 25 anys en la celebració del 75é aniversari del recinte modernista projectat per l’arquitecte Pere Falqués i Urpí. En aquells anys hi va haver un intent de remodelació que va ser vetat per una àmplia majoria dels comerciants d’aleshores. Actualment i sota una normativa de l’ajuntament l’assemblea de comerciants, que ha aprovatla remodelació per més d’un 90%, deixa de tenir poder quan un 30% dels concessionaris deixen de funcionar. Aquest i el tall provocat per les obres del TAV amb la conseqüent pèrdua del 60% de parades, sobretot de la part sud, han estat els motius per renovar un mercat que, segons els seus usuaris, té una estructura del 1913. I es que les conseqüències de la fissura de les vies ha comportat un descens de públic considerable, sobretot clients provinents del barri de la bordeta. Les xifres d’alguns establiments parlen d’un descens de ventes que oscil·la entre el 20 i el 60%.

“El mercat de Sants té una estructura del 1913”

Després de desestimar la col·locació de les carpes provisionals al carrer Joan Güell i de valorar les condicions físiques i la proximitat del fins ara el tallat barri de la Bordeta, la ubicació de la carpa serà a la Rambla de Badal.
Les obres de remodelació duraran 3 anys i està previst que s’inauguri a finals del 2012. El nou mercat mantindrà l’estructura considerada d’interès històric i artístic. Es construiran dues plantes de pàrquing, una pels clients (100 places) i l’altre pels comerciants ( càmeres, magatzem i zona de càrrega i descàrrega). Els accessos al mercat quedaran adaptats de la mateixa manera que els carrers St. Jordi i St. Medir, part est i oest, es transformaran en zona peatonal. Els comerciants han valorat positivament la transformació del nou edifici en 2/3 parts de supermercat i 1/3 part que acollirà els 40 concessionaris que hauran d’abonar 2.400 euros per metre quadrat per poder disposar de la concessió de venta al detall. Aquest elevat cost provocarà que els venedors grans es jubilin i els joves emprenedors es tirin enrere a l’hora d’encetar una nova època d’un mercat que es veu obligat a adaptar-se als nous temps.
(Martí, Burxa del mes de juny del 2009)

Quan surts per fer el viatge cap...

Just d’aquí una setmana estaré ja en terres sicilianes. Si senyor, me n’aniré a la terra de la Cosa Nostra, dels volcans i de les per mi famosos illes Eolies. De la mateixa forma que va fer Nanni Moretti, el meu objectiu després de l’arribada a Trapani és el de recorre tot l’arxipèlag on diuen hi vivia el deu Èol, rei dels vents. Amb un italià més que bàsic i un llibret d’expressions i frases més utilitzades, començaré visitant Alicudi, la illa menys habitada de tot l’arxipèlag, passaré per Filicudi, Salina, Panarea fins a arribar a Stromboli on el 1949, el cineasta Roberto Rossellini hi filmà la pel·lícula Stromboli terra di Dio. La ruta finalitzarà a Vulcano, illa que la mitologia grega, coneixia amb el nom de Hiera, hi situava la farga d'Hefest, déu del foc i forjador, que tenia com a ajudants els ciclops. Si els tempos es compleixen tornaré a Sicília per visitar l’Etna i la ciutat de Catània. Intentaré anar penjant el diari del viatge per aquells que els interessi. Res més a tota la gent que estimo dir-vos que a tots us portaré al cor, en cada passa, en cada intent d’articular una paraula en italià, en cada posta de sol, en cada llàgrima...
Bon viatge!

Últims instants

Escolto besades d’enamorats, però tu ja no hi ets. Fa temps que no hi ets. La tendresa i el goig…què son? Ja no me’n recordo. El meu amor, el meu gran amor perdut i ofegat en aquest precís moment. On és? On el puc anar a buscar? No fa tant el sentia, el palpava, el gaudia. Només un breu instant i sembla que tot allò sòlid, real, increïble sigui hores d’ara efímer. He entregat tot allò que hom pot entregar a un altre ésser viu. Allò que...com es deia? Complicitat, tendresa, empatia...allò que els grecs en deien amor. Entre batec i batec la sensació d’haver estat en va inunda la sang de les meves venes. La buidor i el desengany efloreixen sobre l’esplèndida vida. Vida meravellosa i fugaç, vida volguda i saborejada amb ella.
Ella deessa de somriures i dolors amagats. Ella que amb una mirada desfeia tots els cabdells de les pors i cosia les dreceres de l’olimp. Ara ja no hi és, ja fa temps que no hi és. Només em queda el dolç record de la seva vàlua. El dolç i amarg record d’haver-la plorat. El dolç record de la seva olor de vida.

H2O

L’hortet ja fa un parell de mesos que comença a fer goig. Ja s’han collit els primers enciams ( trocadero, fulla de roure i maravilla). Les tomaqueres comencen a enfilar-se per les canyes que molt amablement em va donar el savi meteoròleg colomí Josep Niubó. Després de ser atacades pels pardals, les pebroteres sembla que van empenyent amb força tot recordant les difuntes bledes assassinades per una garsa afamada. Però el més important, a partir d’ara totes les hortalisses podran gaudir d’aigua extreta directament del pou. Aquest cap de setmana varem poder extreure H2O i omplir la bassa que a principi de segle havia construït el meu besavi. Així doncs s’ha acabat anar amunt i avall amb les garrafes. Un dels tants aprenentatges que m’ha aportat l’hort és que l’aigua és el món per utilitzar-la. No es tracta de si en gastem molta o poca sinó l’ús que se’n fa i la propietat que la gestiona. Jo per sort la trec de terra i la torno a la terra, potser per això em mereixo no pagar-la.

Que visquin les celebracions ancestrals!

S’apropa Corpus i el meu cor ja batega més fort. Per les circumstàncies actuals poder. No ho ser, però segur que una part de culpa la té la proximitat de la Patum. La maleta entreoberta a l’habitació de Santa Coloma de Queralt m’ha recordat que em deixava alguna cosa. Es clar! El barret, el mocador i la camisa de patumaire. Des d’aquí ja sento la dolçor de barreja i la flaire de pólvora que esperen ansioses que les delaitem aquest dimecres. Perquè...em sembla que deia així: "Sentiràs la veu d’un poble i seràs per sempre poble".

Participa que nosaltres ja ho tenim decidit.

El 9 de maig era la data límit per participar en el disseny de la nova plaça Can Mantega. I es que el “compromès” i “socialista” ajuntament de Barcelona ens va sorprendre a tot el veïnat amb un tic de democràcia participativa. Com pot ser aquest canvi? Potser si que la democràcia ben portada és sens dubte el millor sistema d’organització. Potser si que els polítics que defensen la democràcia representativa, aquella que votes cada quatre anys, han obert els ulls i volen optar per la intervenció popular real. Les urnes ben repartides a diferents establiments engrescaven a veïns i veïnes a que donessin la seva opinió. M’hi atanso i recordo de cop i volta que el consistori ja havia aprovat, fa temps, la construcció d’un pàrquing sota l’actual plaça. Aleshores què volen saber sobre la nostre opinió? Això comença a fer una mica de pudor, però s’ha de donar oportunitats, em deia el dia anterior la Cinta del 3er 2ona. El seu marit per això no ho veia tant clar. En Ramon fa anys que no es creu res del consistori i em va dir que les AVV de Barcelona i la FAVB ja havien mostrat el seu desacord a la nova proposta de participació municipal emmarcada en el Pla de Barris. I es que nen aquest teatre caduc i polsós és un clar exemple del tarannà del PSC, em va dir el veí i amic. D’esquerres de portes en fora i els amiguets de l’elit econòmica asseguts al sofà de casa. Potser si que Can Mantega esdevé un teatre sistèmic Ramon. Ens diuen que decidim que si volem pipican, zona de petanca i jocs infantils...i es clar que els volem! I perquè no ens pregunten si volem un pàrquing! Jo Ramon no ser si ens prenen el pèl o es creuen que no sabem llegir entre línies. Posats a fer ja no ve d’una paraula més a pervertir i distorsionar, igual com han fet amb “democràcia”, “pau”, “socialisme”... ara han pretés fer-ho amb “participació”. Visca a Barcelona!

Publicat a la Burxa del mes de maig