Disney i la infantesa deformada (3)


Aladí saltava de terrat en terrat il·luminat tant sols per la mitja lluna que esbandia la nit estrellada d’Aràbia. Els famèlics gats miolaven perquè el poc peix que havia arribat aquell dia al port d’Al Jubayl només havia servit per alimentar el 45% dels sense sostre de la ciutat. El jove àrab es tragué la llàntia de la butxaca. La fregà amb aquella delicadesa que suposadament caracteritza als futurs sultans. El geni malhumorat aparegué i l’hi recordà el de sempre. Aladí se’l va mirà i li demanà sostre pels sense llar, un plat de boques de llamàntol i tres grams de cocaïna.
El geni sorprès li preguntà per Gesamí. Ell respongué que no sabia qui era. El tòtem blavós li explicà que era la filla del Sultà, una bella princesa que coneixeria i que després de grans aventures formarien una feliç família.
Aladí se’l mirà amb cara d’incredulitat mentre rostava aferrissadament el cor del llamàntol.

Diu la historia que aquella fou la nit més llarga del Golf Pèrsic.

Com t’ho podria dir que la mona me la bufa? Clarament desconec perquè però el dilluns no hi haurà ni tocs de pilota, ni copets a l’esquena ni converses passades. Estic sol i ho vull estar. Ella sempre m’ho ha dit naixes i mores isolat. Com les sargantanes de la Laia, aquests dies ens anem escapolint de pedres encara fredes i d’espàrrecs tendres.
Pots tancar la porta si us plau? Aquesta marinadeta em sacseja el cos i no deixa concentrar-me. Demà marxo i ser que fer. Me’n vaig a indrets solitariament com mai hagués pogut imaginar. Semblo en Marcelo però amb un xic més de por. O potser no?
Quan arribi escriuré alguna línia dolça i plàcida perquè sàpigues que et porto a dins la butxaca. Et deixaré amagat un òscul de regust agredolç sota una llosa de la Plaza Mayor. Allà va ser on em vas portar i on segurament tornaré a veure’t com en aquell 1996. Ens veiem aviat, sense preses ni precipitacions.

13 de març de l'eternitat


Coloma som aquí. Quantes llunes han passat? Les coses han canviat tant! O tant poc. Els teus ulls senzillament maquillats els he vist a tants indrets! Cada dona ha batejat de nou els teus desitjos cap a mi. La vida és més senzilla de com tu la pensaves però tant difícil de com me la feies sentir! Endebades penso que aquell adolescent que vas abandonar no ha deixat mai d’existir. La vida ens perpetua i, inevitablement, tu amb ella.
Si us plau no m’abandonis cap de les nits, en cap dels suspirs.

Eolie

Ho sabies que la nit es fosca i els coixins de plom?
Com sabies el què em passava? Per què m’has esgarrapat?
M’acaricies suaument. Tu a mi! Tremoles de por i d’esperança d’estimar algú que et vas trobar al fons d’una Moretti.
Et penso ara entre fum i malta en un indret concret de les estimades, de les diminutes, de les genuïnes.

Un baf de xafogor sorgida d’espigues i fonolls secs m’encén l’ànima. Que preciosa aquesta, que oblidada. Sento el frec de la teva carícia efervescent de complicitat. Aquella que fins avui no ha deixat de fer-me plorar. El nou vagit, sens dubte, de sentir-se estimat.

Alicudi (5)

Alicudi (5)

Eren les nou del matí quan en Marcelo va fregar-se varies vegades els ulls. Si, si el cartell que veia indicava la distància que faltava des de l’aeroport fins a la capital del Sena, Avaluà ràpidament la trajectòria seguida des de que entrà a l’aeroport de Palerm.
Havia traspassat dos accessos en els quals el seu bitllet havia estat revisat per safates vestides en un llarg vestit de color blau. Què havia passat? Com s’havia produït l’error?
De seguit decidí aturar els pensaments que el conduïen a un anàlisi estúpid del pasat. Fes com s’ho fes es trobava sol a 89 km de París. Això era tot el què calia saber, ni tant sols el bell pensament d’Artemisa li produí un momentani i “morfinic” alleujament. S’havia d’espavilar i això és el què decidí repetir-se a si mateix mentre s’encenia el darrer cigarret que s’havia endut d’Alicudi. Si se n’assabentés el borratxo d’en Giovani que es trobava en aquella situació. Va pensar, en algun moment, de trucar en Marco però ho descartà després de ser conscient que el seu amic feia mesos que havia deixat de ser aquella persona predisposada a escoltar-lo. Decidí agafar un bus fins el centre de la ciutat però també ho descartà després de veure els preus desorbitats d’una companyia anomenada Terravision, que segons havia llegit, tenia un conveni amb l’horripilant Ryan air. No tenia alternativa, havia de posar en pràctica la famosa, catalana i desconeguda expressió per ell de carretera i manta. Agafà el “macutu” en forma de farcell i es posà en marxa.

La ciutat l’abraçava aquella boira que acostuma a acompanyar les albes de les urbs massificades. Marcelo posà els peus a uns Camps Elisis que encara no havien despertat del sorprenent cop baix que havia patit la dreta de Sarkozi en les el·leccions regionals del dia anterior. L’avinguda deserta d’automòbils i amb tolls de rosada el van commoure. Estava per primera vegada a una gran ciutat, i no a qualsevol. Coneixia poc sobre París però el suficient per saber que en aquella ciutat , just per sota l’arc que dissipava a l’horitzó havien desfilat les tropes d’Adolf Hitler, amic íntim del Duce, personalitat que havia fet tant mal a ciutats com Molazzo i Catania. La Rossina li havia explicat histories d’aquella època en què tot era tristor, fam i por.
A l’arxipèlag de les Eòlies, per sort, no havien sofert les barbaritats de Calàbria i Nàpoli, on qualsevol tipus d’expressió era titllada de pertinència als partizans.
Li vingueren a la memòria cintes de video que havia pogut veure gràcies al VHS de Maurizio. Recordà un film d’una noia anomenada Amèlia que es buscava a ella mateixa en una cafeteria parisenca.
L’estómac se li recargolà i pensà que feia pràcticament 48 hores que no havia menjat res. L’últim àpat que havia fet era l’esqüet “ristretto” que s’havia pres al moll de Palerm. Comprovà l’economia i s’assegué en una terrassa d’un carrer adjacent. El bar era preciós, la fusta i els colors afloraven des de dins i una flaire de mantega li estimulà les pupiles. Es demanà un cafè amb llet i un croissant de mantega. Aquell esmorzar francès li durà una hora i mitja. Demanà un cigarret a un tivat cavaller que llegia “Le Mauricien”. Se l’encengué i va fer els darrers glops a un cafè amb llet glaçat i comparativament amb el cafè italià, imbevible. Se n’adonà que el trànsit havia augmentat en escreix des de la seva arribada i pensà que ja era hora de posar-se en marxa. Però a on? No ho sabia. Començà a caminar en direcció al centre de la ciutat. S’aturà un moment i s’adonà que no havia pagat l’esmorzar.

Alicudi 4

ALICUDI (4)

En Marcelo havia agafat el darrer tren de gasoil que sortia de Messina. Arribà a les 12 de la nit a un Palerm càlid i humit per la cervesa dels darrers erasmus que acabaven d’arribar. La ciutat portuària el revé amb la indiferència que hom pot esperar d’una urbs abandonada de caliu institucional. Va passar-se la nit arrossegant el farcell per carrers pixats i tacats amb sucs putrefactes de restes de peixos morts. De fet, no va aclucar l’ull, no podia pagar-se l’allotjament perquè tenia el saldo just per agafar el vol que el duria a la ciutat de Messi i de l’espanya no entesa.
Eren les tres de la “mattina” i només aconseguí pesar algunes figues. L’ànima agitada li recordà les paraules del seu amic català quan li contaven la seva arribada a la capital siciliana. Després de prendre’s un “ristretto” va asseure’s a un dels molls buits i observà la lluna plena de gener. Escopí un gargall de mocs salats i s’encengué un cigarret. Fità el mar calmat del port i pensà en ella. On devia ser? Estaria bé? Estaria disfrutant de la calidesa del riu Nil? Llençà la cigarreta finita a la pudenta aigua del port i de sobte una suau brisa li portà sensacions de plenitud. Sabia que la tornaria a veure, el Mediterrani era com un estany per ella, a més la cua d’Artemisa era prou veloç per arribar on fos. S’adormí entre llàgrimes de vida i es despertà quan el primer sol revifà la fortor d’una xarxa que l’hi havia servit de coixí.
Amb els ulls inflats arribà on havia d’agafar l’avió. Devia ser l’aeroport pensà. Va preguntar a un polizia de finanza què collons havia de fer. L’agent descamisat i brut de la nit que havia passat al patètic prostíbul del “Piacere vietato” no rspongué la demanda d’en Marcelo.
Sense saber ben bé com, entrà a un llarg passadís que el conduí a l’avió. Es cordà el cinturó i s’adormí en l’incòmode seient de Ryan Air. Es despertà després de notar un sotrac de la mal pagada safata que hores abans li havia recordat que el botó d’avís no era el mateix que el de la llum. Arreplegà el farcellet pop i sortí.
Se n’adonà de seguida, els cartells no estaven en català, llengua que el Marco li havia explicat que s’assemblava a l’italià, estaven escrits en una llengua que desconeixia per complert i que li recordà alguna carta d’entrepans que havia vist en algun bar de Lipari. Sortí de l’aeroport després de creuar unes portes automàtiques i llegí en una senyal blavosa una indicació on s’informava que París estava a 89 km.
S’havia equivocat de vol.

Felicitats Berni

Perquè encara que sembli imposible les coses acaben capgirant-se per bé o per mal. Ahir vaig ser feliç gràcies a la teva felicitat. Endavant nano que tot està per fer!

Disney i la infantesa deformada (2)

Gepeto restava esgotat a l’antic balancí que ell mateix havia fet de jove després d’acabar, a trompicons, el mòdul de grau mitjà de fusteria.
Esperava al seu deshonest fill de fusta que feia ja ben bé una hora que se n’havia anat a comprar un xusco tallat a Can Cristóbal.
De sobte la vella porta grinyolà i ell entrà acompanyat de la seva amiga Laia. El vell el cridà i el nas tibat i erecte del monigot s’encongí per deixar pas a un llant de por i defallença.

Disney i la infantesa deformada (1)

La princesa pujà a la carrossa, ja convertida en carbassa, sense una de les seves sabatetes de cristall de Bohèmia.

El príncep ebri se la trobà, la mirà i l’esmicolà contra la paret.
Cridant i cantant va pujar les escales i se’n tornà a la festa.

Un avi estava parlant amb el seu nét, i li deia:

"Em sento com si tingués dos llops lluitant dins del cor.
L'un és un llop irat, violent i venjatiu.
L'altre és ple d'amor i compassió"

El nét demanà:
"I digues, avi, quin dels dos guanyarà
la lluita en el teu cor?"

L'avi respongué:
"Aquell que jo alimenti"

Arribes i et trobes quatre parets.
És rar semblen distintes.
Els tons, l’escenografia no ha canviat
potser no. Però tot sembla tant diferent!
L’Ovidi canta i ja no sanglotes per temps passats,
poder ara el teu vagit és endebades només per tu,
Ja saps, poder no, les coses de sobte i sense avisar canvien.
Les onades piquen contra el roc i el so i els esquitxos son uns altres.
Les campanes de tardor no paren de repicar
i el vent crec, que ja no se n’anirà.

Fumes i plores no saps ben bé perquè. Potser de tant d’amor.
De tant d’amor per tu. De tant d’amor per l’avui.

“L’abundància i la misèria ens porten cap al mateix indret. La desesperació”

Frase que va respondre una pagesa formenterenca de 89 anys al ser preguntada què en pensava dels temps que corren.

Un pam mentre dormies

Nin que dorms bobinat en fina seda,
garbell mentider i raspós ordit de cotó
que un dia el teu avi va tacar
amb espurnes d’inclinació eterna

Nin que somieges en estels i cliks,
que converteixes les històries en peripècies
possibilitades pel far que mai descansa
que mai has d’apagar

Nin que em delites amb el teu alenar
Tu no ho saps però avui tu ets astre,
avui ja no et cal ser àngel
avui has trencat l’himen de l’univers

Gràcies a tots i totes aquelles que lletra a lletra, vers a vers van fent créixer dins nostre tots aquells plaers i dolors amagats en el temps. Sense vosaltres no hagués pogut construir el meu paradís.

Tants estrats de paorosa jacimentació
La bonhomia ja no impera
Espellifada o no ja no serveix ara i aquí
Impàvidament em poso a apedaçar roba neta
“...perquè tot està per fer i tot és possible...”

Benvingut Diego

Diego Sánchez, pres polític català que ha estat empresonat 9 anys, va ser rebut dissabte per centenars de persones a Barcelona. A banda, en desenes de poblacions catalanes es van organitzar brindis per celebrar que ja era lliure.

Aquest pres va ser condemnat per col·laboració amb l'organització armada basca ETA. Ha hagut de complir íntegrament els nou anys de condemna.

Dimarts serà alliberat un altre dels presos polítics catalans, Zigor Larredonda.

Desenes de persones van anar a rebre'l a la sortida de la presó, a Can Brians. Al vespre, a 2/4 de 7, unes tres-centes persones es van concentrar a la plaça de la Vila de Gràcia (a Barcelona) per donar-li la benvinguda. Després de brindar amb cava per l'alliberament, van acompanyar-lo a l'ateneu La Barraqueta i al Casal de l'Assemblea de Joves de Gràcia perquè retirés la fotografia que hi havia penjada d'ell en cada un dels locals.

Partir (Alicudi 3)

A morts tocaven aquell dia les campanes de la genovesa ermita d’Alicudi. Mentre una onada de fred que cremava afectava la major part del Mediterrani, a l’arxipèlag tutelat pel déu Èol, les coses prenien un altra tarannà. En Marcelo feia moltes llunes que no treballava i les avorrides “paxangues” que jugaven a l’heliport amb els seus companys abominats feia dies que li recordaven la monotonia de la petita “isola”. La sirena ja no hi era, feia massa fred al Marenostrum i se n’havia anat, segur, a la desembocadura del Nil a la recerca d’aigües màgiques. En Maurizio continuava a Salina estudiant enginyeria naval, cosa que no comprenia i que confirmava les seves sospites de que el motiu de l’emigració temporal del seu amic a la illa capital podia anar més encaminada a afers del cor, a si més no de faldilles. Estava sol, o d’alguna manera així ho sentia.
La pesca ja no li produïa aquell desig que el duia a engolir litres i litres de sal cada tarda. Què li estava passant?
Va pujar les maleïdes escales fins davant de l’església on estaven enterrant la Loretta Napoleoni, una anciana que li havia fet molts anys d’àvia i que de ben menut li havia regalat el primer arpó. Allà, a la vora de l’únic ametller del cementiri es va trobar el Giovanni, ebri com sempre que no treballava i quan treballava. Se li acostà i li digué, després de despertar-lo amb un parell de bufetades.
- Giovanni desperta, Giovani escolta’m!
M’en vaig de l’illa, me’n vaig del volcà!
- I on vols anar? Aquí ho tens tot, la Rosina, el capullo del teu germà i el Maurizio no tardarà en tornar de la puta illa aquesta.
- Me’n vaig a veure el meu amic. El que va venir quan el sol es feia fort. Te’n recordes?
- Qui? Aquell espanyol que venia a trobar-se?
- No borratxo fastigós! El català que ens va ensenyar a fer allò amb la pilota. El recordes?
- I on te’n vas?
-Me’n vaig a Barcelona! Arrivederci gente!!

De quatre en quatre va pujar les escales fins a casa. Va fer una maleta que semblava un farcell i va tornar a baixar les escales de sis en sis. Va agafar l’”aliscafo” i prengué la direcció cap a Palerm.

La Pepa mama

Brolla la mateixa sang ho sé. M’enorgulleix, em commou i m’exaspera en cada sortida del poble. No ho puc evitar, tu m’has perpetrat.
I no tant sols això, tu m’has llimat, contornejat, emmotllat en el si de les teves faldilles de nena desapresa.
Ho sé, la grandiositat eloqüent i l’extrema sensibilitat del qui et pensaves, confonies potser, eres tu. Allà, on era? Entremig del no res, sotjant amunt i avall engolint en cada diumenge catòlic, en cada nina sense ulls, aquells glops de desconeguda sensació d’oblit.

Ara ja saps perquè tots som uns pusil·lànimes. Però no t’ho pensis pas. La guerra per la dignitat només ha fet que començar i tu lloba enfurismada no paris, no paris d’udolar.

Permeteu-me penjar aquesta cita que m'ha dut el meu company de pis en la seva visita a México. Es tracta d'un mantell de bar ple de cites revolucionàries entre les quals, sorprenentment hi havia aquesta:

"¿Defender? Que defiendan ellos"
Johann Cruyff


Espectacular!!!