Disney i la infantesa deformada (1)

La princesa pujà a la carrossa, ja convertida en carbassa, sense una de les seves sabatetes de cristall de Bohèmia.

El príncep ebri se la trobà, la mirà i l’esmicolà contra la paret.
Cridant i cantant va pujar les escales i se’n tornà a la festa.

Un avi estava parlant amb el seu nét, i li deia:

"Em sento com si tingués dos llops lluitant dins del cor.
L'un és un llop irat, violent i venjatiu.
L'altre és ple d'amor i compassió"

El nét demanà:
"I digues, avi, quin dels dos guanyarà
la lluita en el teu cor?"

L'avi respongué:
"Aquell que jo alimenti"

Arribes i et trobes quatre parets.
És rar semblen distintes.
Els tons, l’escenografia no ha canviat
potser no. Però tot sembla tant diferent!
L’Ovidi canta i ja no sanglotes per temps passats,
poder ara el teu vagit és endebades només per tu,
Ja saps, poder no, les coses de sobte i sense avisar canvien.
Les onades piquen contra el roc i el so i els esquitxos son uns altres.
Les campanes de tardor no paren de repicar
i el vent crec, que ja no se n’anirà.

Fumes i plores no saps ben bé perquè. Potser de tant d’amor.
De tant d’amor per tu. De tant d’amor per l’avui.

“L’abundància i la misèria ens porten cap al mateix indret. La desesperació”

Frase que va respondre una pagesa formenterenca de 89 anys al ser preguntada què en pensava dels temps que corren.

Un pam mentre dormies

Nin que dorms bobinat en fina seda,
garbell mentider i raspós ordit de cotó
que un dia el teu avi va tacar
amb espurnes d’inclinació eterna

Nin que somieges en estels i cliks,
que converteixes les històries en peripècies
possibilitades pel far que mai descansa
que mai has d’apagar

Nin que em delites amb el teu alenar
Tu no ho saps però avui tu ets astre,
avui ja no et cal ser àngel
avui has trencat l’himen de l’univers

Gràcies a tots i totes aquelles que lletra a lletra, vers a vers van fent créixer dins nostre tots aquells plaers i dolors amagats en el temps. Sense vosaltres no hagués pogut construir el meu paradís.

Tants estrats de paorosa jacimentació
La bonhomia ja no impera
Espellifada o no ja no serveix ara i aquí
Impàvidament em poso a apedaçar roba neta
“...perquè tot està per fer i tot és possible...”

Benvingut Diego

Diego Sánchez, pres polític català que ha estat empresonat 9 anys, va ser rebut dissabte per centenars de persones a Barcelona. A banda, en desenes de poblacions catalanes es van organitzar brindis per celebrar que ja era lliure.

Aquest pres va ser condemnat per col·laboració amb l'organització armada basca ETA. Ha hagut de complir íntegrament els nou anys de condemna.

Dimarts serà alliberat un altre dels presos polítics catalans, Zigor Larredonda.

Desenes de persones van anar a rebre'l a la sortida de la presó, a Can Brians. Al vespre, a 2/4 de 7, unes tres-centes persones es van concentrar a la plaça de la Vila de Gràcia (a Barcelona) per donar-li la benvinguda. Després de brindar amb cava per l'alliberament, van acompanyar-lo a l'ateneu La Barraqueta i al Casal de l'Assemblea de Joves de Gràcia perquè retirés la fotografia que hi havia penjada d'ell en cada un dels locals.

Partir (Alicudi 3)

A morts tocaven aquell dia les campanes de la genovesa ermita d’Alicudi. Mentre una onada de fred que cremava afectava la major part del Mediterrani, a l’arxipèlag tutelat pel déu Èol, les coses prenien un altra tarannà. En Marcelo feia moltes llunes que no treballava i les avorrides “paxangues” que jugaven a l’heliport amb els seus companys abominats feia dies que li recordaven la monotonia de la petita “isola”. La sirena ja no hi era, feia massa fred al Marenostrum i se n’havia anat, segur, a la desembocadura del Nil a la recerca d’aigües màgiques. En Maurizio continuava a Salina estudiant enginyeria naval, cosa que no comprenia i que confirmava les seves sospites de que el motiu de l’emigració temporal del seu amic a la illa capital podia anar més encaminada a afers del cor, a si més no de faldilles. Estava sol, o d’alguna manera així ho sentia.
La pesca ja no li produïa aquell desig que el duia a engolir litres i litres de sal cada tarda. Què li estava passant?
Va pujar les maleïdes escales fins davant de l’església on estaven enterrant la Loretta Napoleoni, una anciana que li havia fet molts anys d’àvia i que de ben menut li havia regalat el primer arpó. Allà, a la vora de l’únic ametller del cementiri es va trobar el Giovanni, ebri com sempre que no treballava i quan treballava. Se li acostà i li digué, després de despertar-lo amb un parell de bufetades.
- Giovanni desperta, Giovani escolta’m!
M’en vaig de l’illa, me’n vaig del volcà!
- I on vols anar? Aquí ho tens tot, la Rosina, el capullo del teu germà i el Maurizio no tardarà en tornar de la puta illa aquesta.
- Me’n vaig a veure el meu amic. El que va venir quan el sol es feia fort. Te’n recordes?
- Qui? Aquell espanyol que venia a trobar-se?
- No borratxo fastigós! El català que ens va ensenyar a fer allò amb la pilota. El recordes?
- I on te’n vas?
-Me’n vaig a Barcelona! Arrivederci gente!!

De quatre en quatre va pujar les escales fins a casa. Va fer una maleta que semblava un farcell i va tornar a baixar les escales de sis en sis. Va agafar l’”aliscafo” i prengué la direcció cap a Palerm.

La Pepa mama

Brolla la mateixa sang ho sé. M’enorgulleix, em commou i m’exaspera en cada sortida del poble. No ho puc evitar, tu m’has perpetrat.
I no tant sols això, tu m’has llimat, contornejat, emmotllat en el si de les teves faldilles de nena desapresa.
Ho sé, la grandiositat eloqüent i l’extrema sensibilitat del qui et pensaves, confonies potser, eres tu. Allà, on era? Entremig del no res, sotjant amunt i avall engolint en cada diumenge catòlic, en cada nina sense ulls, aquells glops de desconeguda sensació d’oblit.

Ara ja saps perquè tots som uns pusil·lànimes. Però no t’ho pensis pas. La guerra per la dignitat només ha fet que començar i tu lloba enfurismada no paris, no paris d’udolar.

Permeteu-me penjar aquesta cita que m'ha dut el meu company de pis en la seva visita a México. Es tracta d'un mantell de bar ple de cites revolucionàries entre les quals, sorprenentment hi havia aquesta:

"¿Defender? Que defiendan ellos"
Johann Cruyff


Espectacular!!!

Oh sargantanes que heu perdut la cua!

En què t’has convertit? En tot allò que anhelaves no tastar, no ser. Que refutaves contundentment perquè palpaves que era quelcom rebutjable, infumable sota el paraigües del canvi, del creixement desconegut, del caminar per erigir allò que creies.
Mira’t ara...si pots fer-ho. Jo no puc. Ja no ser qui ets. Camino pels carrers foscos de Poble Sec escoltant rialles de nens i plors de iaies de condició humil, com la meva.
Però no et trobo. Et miro si, però no et veig. Si embolcallada amb la seda de por i de falsa comoditat. Conformitat del temps que se te’n va com els astres banyats pel vi d’una nit irretornable, en un indret de l’Elisi.

Bon Nadal!

Estranyeses entaforades enmig de Nadals inqüestionables. Que encara hi ets?
Engoleixo instants perplexos de trobada i reflexió.
Quin Nadal estimada. M’he hagut d’inventar la màgia en unes parets de paper humit i putrefacte.
Te’n recordes quan anàvem corrents a buscar el bastó per fer cagar el tió?
Jo si, però ahir no va cagar. Vacuïtat tant sols i trossets de carbó de sucre.
Em va dir el tronc màgic que la seva merda no era significativa, que no se’n podia esperar res d’un solitari tòtem que només se l’estima un cop a l’any. Quanta raó cagada!
Em digués que l’amargor al paladar i l’acidesa al pap eren normals, només paint-les tindria forces per encetar un pot de vidre farcit de dolçor d’almívar. De moment, no et queixis- em digué el fetitxe- tens un petit tast en forma de lignit dolç.

A tots aquells Nadals plens de sotragades. Demaneu, demaneu desitjos que , sense cap mena de dubte, se us compliran!

Se'n diu contradicció!!!

Alicudi sense pietat

Les set de la tarda i el sol de Tots Sants ja fa estona que s’ha perdut darrera la silueta de Filicudi. En Marcelo i en Maurizio fa mitja hora que han tancat les mules als estables que hi ha bora la Roca Bucata. Saluden en Giovani que encera la seva barca entremig de xarxes foradades i bidons blaus.
La jornada ha estat variable, com sempre. Han carregat ciment amb l’animal de càrrega fins a la casa que la Rosina està fent-se molt a prop del cràter. Mentre esperaven que el Marco els tornés a cridar, s’han passat llargues estones a la botiga de queviures observant el mar i afertant-se de “panini” de mozarela de búfala, tomàquet raff i alfàbrega.
Ara, amb els banyadors encara molls, deixen els arpons rovellats al quartet dels pescadors d’un moll que ensuma a peix i tàperes.
En Maurizio passa la ma per sobre la tensa espatlla del Marcelo.
- Com estàs? Encara estàs amb allò de la sirena?
- No, estic bé – va dir en Marcelo
- Fa temps que no apareix a la Cala Nera?
- Maurizio, et puc llegir una frase que he escrit?
- Es clar company
- “Des de les hores l’hem trobat a faltar, en el sol, en la tempesta i en el crepuscle”
- De qui és Marcelo?
- D’un tal Paul Auster, em sembla...
- I aquest qui collons és?
- No en tinc ni idea Maurizio, em sembla que és un ianqui.
Els dos nois, sense adonar-se’n, es trobaven davant de les seves respectives cases. Els banyadors se’ls hi havia eixugat i la marinada semblava no deixar-los més temps per conversar. S’abraçaren de forma masculina i s’acomiadaren.

Sogno

Chi vive perseguendo un sogno
scala una montagna o un abisso;
perfora l'acqua trasparente,
diventa bambino, sole e luna piena.
Chi vive perseguendo un sogno
ha scoperto solo la sua ignoranza
per questo è libero di imparare e sbagliarsi,
di lasciare orme profonde nei solchi,
di vivere nudo e viaggiare senza bagaglio.
Chi vive perseguendo un sogno
ama dormire con gli occhi ben aperti,
ama trovare i segni del destino,
ama seguire venti, non strade,
ama ascoltare la risata ed il respiro.
Chi vive perseguendo un sogno
sa che arrivare è molto difficile
ma continua a cercare lo stesso dentro un lago
quello che potrebbe nascondersi in una mano.
Perché chi vive perseguendo un sogno
sa che la cosa importante è cercare
anche se cercando
possa scoprire che non ha trovato
altro che la sua libertà ed il suo proprio spazio.
Perché chi vive perseguendo un sogno
sa che il sogno che ha sognato
seguirà per sempre vivo,
nonostante mantenga silenzio.

José Luis Cavalieri

Molte Grazie Valentina!

Itza par tu, per moure "las caderas" com no ho sabem
fer els occidentals imperialistes

Què et pensaves que era fàcil?
Que les pelis de diumenge a la tarda estaven escrites per guionistes capaços de fitar més enllà de malalties i vides tangibles?
Tant reals com engrunes espolsades de la taula després d’un platillo indigest.
Idiosincràsia poder, de l’essència fugaç d’aquest dia a dia que cada gest poc té a veure amb la facilitat amb la qual el rent fa pujar el pa.
La carretera de Cormac McCarthy però aquí, avui, a occident.
Una via plena de decepcions impensables i de carícies que donen la raó a la sinceritat emmotllada en ulls d’infants encara no contaminats pel Llucifer de la por.
Som adults, adults que no recorden la olor, potser real, del pa amb vi i sucre, de la plaça i de la ferida al genoll.

La música no pararà de sonar, inclús quan dormis...només depèn de tu.

Ara que de tot ja fa un any
(A l'u de gener)

Mirades que es defugen en la confiança
dels implicats en res. No és molt raonable
intentar moldejar el desig, tu que tant el defensaves.
Et desvivies pel plaer d'un impuls incontrolat, i ara
em recrimines l'esponteneïtat dels actes que no t'agraden.
Que no comparteixes en les limitacions morals
d'una herència gastada a base de sopars de nadal i de misses del gall.
“Jo sóc tan lliure com els prejudicis que ens condicionen” em deies,
i tot feia pensar que ja eres la reina del carnaval, la nimfa de la farsa
que habitàvem. Ens aferràvem a la follia de la joventut com encenall
per la revolució, com la llibertat indiscutible i alliberadora. O això pensava
mentre et replicava:

“Cap limitació que contradeixi Saint-Just i ens converteixi en funcionaris. Cap condicionant que refreni la creativitat quotidiana que ens ha de reincerir. Refiar-te del poder curatiu de la morfina és morir d'excitació.”

La nit era la pira dels derrotats abocant remordiments estúpids.



David, com que no l'hem publicat a la Burxa...

Meda dolça Meda,
m’emmiralla aquest sol!
Pi persistent pi,
dolç repòs de tanta feresa!
Pedra càlida pedra,
confons la terra amb el meu cos!
Vinyes enyorades vinyes,
la Fil·loxera se us endugué!
Eternitat borrosa eternitat...
...jo us duc al ventre...

...amb les galtes encara torrades