dimecres, 10 de desembre de 2008


Seny, rauxa i somnis de canalla
Santa Coloma de Queralt


Vaig cantant fluixet pel carrer com un babau… m’acaben d’operar de fimosi i som aproximadament l’any 1990. L’entrecuix em fot un mal de por, se m’enganxa amb la funda del banyador de mitja cama. Jo no vull sortir de casa però la iaia m’ha promès que si feia l’esforç em compraria un trabuquet de plàstic. Així doncs m’intento desplaçar fins la plaça entre la multitud intentant que el meu caminar no evidenciï la petita, per mi gran, operació que m’acaba de fer el doctor Riera.

És la festa de barri de la Plaça Major, aquella festa que els més menuts vivim més intensament que la mateixa i gran Festa Major. Potser per l’encongiment del context o la proximitat de la gent, no ho sé, però el fet és que aquesta és una autèntica festa d’infantesa. El precari escenari muntat per la ocasió, el piló de fusta i engreixat per evitar que els i les més valentes arribin a tocar el cel i emportar-se el preuat pernil, el bidó rovellat esbufegant només de pensar en les empentes i les batzegades que haurà de suportar per intentar assemblar-se a un búfal de l’oest. Travesso la plaça per anar a veure el meu germà participant del concurs de xocolata a cegues i quan me’n canso me’n vaig a veure els pares que estan, segurament prenent alguna cosa a la terrassa del bar. Increïble, la tarda només ha fet que començar i tot just d’una de les entrades de la plaça entren els gegants del carrer major. Aquests no em fan por, encara els trobo prou amables, ara bé darrera seu i sense avisar apareixen els dos maleïts vells. Quina ràbia sempre amb les mans esteses a punt de clavar-te una plantofada!

Sense massa temps per assimilar les coses (així funciona la ment d’un nen de sis anys) apareix la bota d’aigua per un dels altres carrers, la gent no tarda en reaccionar i es llença contra els bars a la recerca d’una ampolla de sifon. Quina tonteria no això de remullar-se amb el complement del vermut? La pagana processó acaba a la piscina municipal sense deixar cap de les fonts amb l’aigua intacte. L’endemà els primers nens de la piscina ens llançarem amb les ulleres a veure si podem recuperar alguna pesseta d’algun despistat del dia anterior. Però això serà demà, avui toca estar a la plaça.
El dia comença a perdre lluminositat i això que son quarts de nou...asclar no hi pensava som a l’estiu! El dia llarg i la nit també. Després de sopar aquesta acomiada les últimes corredisses per la plaça i l’últim regust de pa amb vi sucre per deixar pas al gran ball.
La nit comença després de trucar uns quants timbres del call jueu, però que tontos, si tothom està a la plaça! Entremig dels adults correm i intento trobar la nena que aquell estiu m’agrada més que les altres. La música i la megafonia anunciant el ball del fanalet me la fan perdre de vista. Les parelles d’adults ballen i riuen, una imatge la qual estic poc acostumat i m’arriba a sorprendre per sobre de qualsevol altre. Fanalets encesos i més rialles i més...

El despertador ha sonat puntual i enèrgicament tot recordant-me que érem a l’any 2008. Ostres! Avui els meus nens tenien sortida al parc del costat de l’escola, dinàmiques imposades pel ciment. Com si sortíssim d’una de les cel·les d’alta seguretat de Guantanamo hem travessat el carrer amb formació russa per arribar a un parc (que no diré per si algú li té un especial apressi) i disposar-nos a jugar a una sèrie de jocs, cal dir que molt atractius, que combinaven el joc actual amb el de tota la vida, la xarranca, els titelles, les bales... Fins aquí tot bé, no obstant quan ha arribat l’hora de dinar m’ha tornat a venir aquell idíl·lic somni de rauxa i plenitud. De sobte ho he anat tenint més clar. És més que evident que el nen de poble és menys vulnerable que el nen de la urbs. El nen del poble trepitja el carrer i el camp, comparteix aquest espai innegable i genuïnament popular, coneix a la gent que participa de la seva socialització, en canvi el nen de ciutat té por del carrer i del parc, l’ajuntament l’hi ha de crear espais per oblidar que està vivint a una ciutat, deixeu-m’ho dir, de MERDA! Un indret on la iniciativa privada és exageradament prioritzada en contra la iniciativa dels ciutadans. Una ciutat on la famosa Llei del Civisme és l’accent a un model de ciutat d’esquena al poble i només obert al turisme, a l’oci i al consum. Un consistori que no cuida la poca cultura popular que queda a BCN, on sistemàticament talla de soca-rel qualsevol iniciativa autogestionada, crítica i col·lectiva.
No vull dir amb això que al poble no passi, existeixen teixits associatius consolidats i forts. El sistema d’organització social i econòmica encara no està en mans de només uns quants (com passa a la gran ciutat), les botigues i els petits i mitjans negocis s’han mantingut, tot i alguna baixa dels darrers anys.
No obstant el pitjor que ens podria passar és que el poble cada vegada tendeixi a reproduir aquest model espantat, individualista i altament alienador. És per això que sempre defensaré el model basat en societats petites i el més autogestionades possibles, pobles en els quals puguis servir un cafè a aquella senyora que feia uns minuts t’havia preparat unes costelles de xai, costelles que després compartiràs amb la mestra que els teus “nanos” tenen a l’escola, i així un espiral de societat més o menys en sintonia.
L’altre dia vaig sentir campanes que parlaven de l’imminent obertura d’una botiga del Grup Alimentari Guissona, una gran cadena que com tothom sap ha aconseguit passar de ser una cooperativa d’àmbit comarcal a ser un autèntic imperi agroalimentari. Aquesta empresa que controla la major part de les granges i conreus de les comarques veïnes ha aconseguit recuperar un sistema laboral, social i econòmic de principi del segle passat, la colònia industrial. Pagant sous baixos a immigrants principalment romanesos, llogant-los després pisos a uns preus força elevats i utilitzant productes de baixa qualitat han permès a aquesta maquinària créixer cada vagada més. Els seus darrers avenços són la creació d’un geriàtric, un centre mèdic i un centre de salut. Com qualsevol gran empresa disposa d’una caixa, una fundació sense “ànim de lucre” i una asseguradora. Per si no n’hi hagués prou amb tot això, la mateixa empresa afirma que ha aconseguit tenir el control del cicle productiu complet del producte carni, o el què és el mateix, el monopoli de bona part del sector.
Espero i desitjo que la obertura de la Bon Àrea sigui un fracàs rotund i que sigui a favor de la victòria i encara més consolidació del petit comerç. I ho dic amb motiu de causa, i sinó feu un breu repàs de la història de l’antiga cooperativa. Perquè com diria qualsevol avi de qualsevol punt de la geografia catalana; “La Rauxa a la plaça i el Seny per no perdre el nord del què som i serem”.

Més a:
http://www.cag.es/
www.comfia.info/noticias/pdf/37856.pdf
http://www.observatori.org/paula/esfera/recull_premsa/consulta_premsa.php?esfera=8&lng=cas&id=883&arxiu=arxiu_883.xml