dissabte, 26 de febrer del 2011

ALQUÍMIES

Com un obsequi s’inagura als ulls,
va dir el nom de la flor del safrà.
Una corol•la nua com un calze clavat a terra
on l’últim sol es reflectia.

Amb la mateixa reverència
amb què sap dir el nom d’amiga,
va dir el nom de la flor del safrà.
Alquímia del vers a l’extrem d’una tija.

Maria Josep Escrivà. Flors a Casa

dijous, 17 de febrer del 2011

A Santi Santamaria


Avui m’he llevat amb la trista notícia de la pèrdua del cuiner català Santi Santamaria.
Aquest xef de Can Faves, restaurant situat a la població de la Selva, Sant Celoni i el qual mai he tingut el plaer ni els duros per visitar, va morir ahir a Singapur.
Per què aquest text? Doncs perquè la seva pèrdua m’ha deixat una xic estorat. No en el sentit de la tristesa que pot provocar la mort d’una persona estimada, però si aquella decepció que genera la pèrdua de referents en àmbits concrets. I és que si parlem d’àmbits, el gastronòmic té un pes important en la meva vida. Sempre he elevat la cuina i el seu art com un fet transversal, que va des de la necessitat bàsica, passant per les relacions socials, econòmiques i evidentment de model de mercat, fins el cinema o el plaer mundà per antonomàsia.
Santi Santamaria va obrir la caixa de trons, ara fa ben bé tres anys amb la publicació del seu llibre “La cocina al desnudo”. En ell defensava a ultrança el manteniment original dels productes, sense la modificació que exercien companys de professió com ara Ferran Adrià, i la informació rigorosa del què està consumint el client.
El seu passat de militància per organitzacions com el Partit dels Treballadors i posteriorment a l’MDT, el va convertir en un individu sensible amb els problemes del país i la seva gent. Defensor a ultrança, del nou concepte de cuina kilòmetre 0, o el què és el mateix, cuina de proximitat i acèrrim creient de la cuina tradicional i la seva saviesa popular, el convertien en un cuiner que traspassava els fogons de la seva cuina.
Santi patriota, trobarem a faltar les teves dosis d’humanisme i realitat arrelada a la gent corrent, les àvies i els seus guisat, els platillos i les recaptes. Aquesta tardor vaig cuinar uns bolets inspirats en una recepta teva. Senzilla, curosa i d’un gran sentit de temporada.
En farem moltes més, i sens dubte que la tradició i la modernitat que tu defensaves ens portaran cap a gustos, plaers i taules que pensàvem oblidades, però que hi són i hi continuaran sent.

dilluns, 14 de febrer del 2011

Rosa, sang, gangrena


La llum és tancada aquesta nit.
Laments que esquincen les fibres,
la saba de la solitud no deixa pujar
el gastat graó de l’escala,
tirabuixó foll de joventut.
Marques blanques d’hipermercat,
estades nostàlgiques a Montserrat
i la TV plana, carícia dels fills que avui no et recorden.
Bessa el pànic en la travessa des de la misèria
a la immundícia, destí, el perpetu oblit.
El meu gest, la teva llàgrima.
La llum és tancada en el pis podrit,
la claraboia estrellada és més aspre que mai aquesta nit.



diumenge, 13 de febrer del 2011

Silenci expectant, mots muts,
mirades en distàncies properes...
El descuit del sacerdot,
“fins que l’amor us separi.”

dissabte, 12 de febrer del 2011

Classe d'ignorància o bé reproducció del racisme (El País)


Egipto se rebela
OCTAVIO MANUEL FERNÁNDEZ - La Laguna, Tenerife - 11/02/2011


A pesar de la falta de pluralismo político, la corrupción y la pobreza del país, Occidente ha apoyado a Mubarak como muro contra el islamismo radical como sucede también en Marruecos y Argelia. Mientras, un Mubarak enfermo preparaba la sucesión para septiembre en su hijo Gamal. Para conseguir sus propósitos prohibió que tomaran posesión de sus cargos electos los Hermanos Musulmanes. Pero no contaba Mubarak con que el Ejército ya no le apoyaba porque quiere imponer su candidato en las próximas elecciones. Es evidente que si los manifestantes anónimos no contaran con el consentimiento del Ejército las protestas no habrían triunfado. Occidente no mueve un dedo porque en caso de duda antes de las manifestaciones prefería a Mubarak que a un supuesto islamismo radical como ocurrió en Argelia. También es importante que las redes sociales y las televisiones satélites hayan conseguido la movilización de egipcios de todas las clases sociales que piden democracia como ocurre en Occidente.


Afortunadamente, los países árabes se dan cuenta de que la democracia y el pluralismo político es el único camino para llegar al progreso de la sociedad que Occidente descubrió con la Revolución Francesa, y la Unión Soviética y los países del este de Europa, con la caída del muro del Berlín. Solo falta un paso más para alcanzar el progreso y la igualdad, que es que se produzca la separación religión-Estado como ya hizo Occidente y que en esos países árabes haya libertad religiosa. España entre el 1975 y 1978 es un buen modelo.


(merci Silvi)