divendres, 20 de maig de 2016

Spotlight, més enllà del tema

Anar a veure una pel·lícula que té més de 20 premis, inclosos dos Òscars a millor pel·lícula i millor guió original i que està basada en el premi Pulitzer 2003 et situa en una condició inicial exigent i amb aquell reüll que enfoca escepticisme en els minuts previs a la projecció. Que era un film premiat s’evidenciava amb el número de cinèfils que mig omplien l’Esbarjo Verdi de Cardedeu un dijous al vespre, sessió usualment  isolada. Que a més el tema que embolcalla la història sigui de feixuga actualitat, l’abús a menors per part de capellans, i a més  situat en un context nord-americà eren ingredients que a un li dibuixaven aquella rialla burleta de tiet convergent quan parla el nebot de la CUP, “a veure si és tant bona com diuen...”


Faig un “flashforward” sortint del cinema després de dues hores i 9 minuts de pel·lícula. Amb un somriure d’orella a orella, com el tiet convergent després d’haver-se menjat el cinquè tros de tortell , vaig anar paint les genialitats del llargmetratge.  Tom McCarthy i Josh Singer aconsegueixen una obra senzilla i sorprenent. Deixen estar els infants i el seu victimisme, els mossens abusadors i també víctimes, passen de puntetes per sobre la jerarquia eclesiàstica, dels vincles amb alts càrrecs polítics, dels dolors irreparables...obvien el què tothom ja sap i aquí és on hi ha la grandesa d’aquesta pel·lícula. L’espectador s’espera el típic drama justicier, que ho acaba sent per legitimitat, però en comptes d’això es troba un film que dona per entès que tothom coneix, més o menys, el tema en qüestió i es centra en l’ànima del periodisme. Aquelles idiosincràsies i micro-silencis que sostenen l’abús, la injustícia i el despropòsit humà. Sense teories de la conspiració i grans litúrgies maquiavèl·liques sinó un conjunt de peces que quan encaixen tot flueix.  No es tracta d’una redacció de periodistes salvavides i destapa casos sinó d’un grup humà que simplement parlant, furgant i remenant un tema l’acaben fent públic. En definitiva, fer política (tot allò públic que fem). I és aquesta política que tot ho envolta que acaba decantat-se, perquè les peces de la redacció s’uneixen,  pel no silenci, per la justícia i per sobre de tot, per la llibertat de premsa.