dijous, 21 de juny de 2012

Recomanació “Memòria d’uns ulls pintats”


Regal de Sant Jordi i l’escepticisme barrejat amb l’oportunisme em tornaven de l’estomac com aquells escriptors que, aprofitant la diada, munten les seves respectives parades de plàstic d’usar i tirar. Podia un dels meus referents d’univers propi haver-se apuntat al carro de la rendibilitat?

Aquests pensament van ser el primer condicionant per encetar l’inicial llibre del cantautor, vinícola i polifacètic Lluís Llach. El de Verges ha estat per mi un dels instigadors de concebre la vida com ho faig avui en dia, d’apropar-me a escriptors com Segarra, Papasseit o Miquel Martí Pol. El vocalista de versos és i ha estat qui ha condicionat per sempre més la meva relació amb la Mar(e) Mediterrània, els seus pobles i els raconets més sinuosos d’aquest pseudoestany que ha aixoplugat guerres, calamitats, amors i naufragis de civilitzacions senceres. Sorgien dues preguntes: escriuria igual la narrativa que la ficció? Abusaria del seu univers propi i personalment inabastable?

Tot aquest garbuix d’hipòtesis van passant a mesura que avances la lectura. Poder si que al principi et sembla una escriptura forçada en l’estil i hi trobes un excés en la descripció minuciosa de cada mot o indret, inclús un petit deix de prosa poètica excessiu però que acabes entenent que tots aquest elements són necessaris.
Mica en mica t’endinses  a la Barceloneta de la dècada dels 30 amb detalls ràpids però captivants i quan ja n’has llegit una estona sembla que caminis pels carrers estrets de l’humil i mariner barri de Barcelona.

La novel·la transita a través d’un fil conductor principal, la relació de Germinal, el protagonista, amb el seu amic David. No obstant al voltant d’aquesta van apareixent un reguitzell de subtrames que s’alternen amb el relat històric i contextual de fets, lluites i quotidianitats dels veïns d’un dels barris, aleshores, més pobres i massificats de la ciutat.  

Llach aconsegueix transmetre unes emocions feroces, agredolces i d’una tendresa sublim molt característiques pels qui coneixen aquest univers romàntic amb clatellades constants de realisme i que el compositor ens ha acostumat durant tant temps.

Era de suposar que aquest món genuí havia de fer-se palès durant la narració. Algunes traces o referències de cançons van sortint al llarg de la història d’una forma no forçada i encaixada en la trama. Són moltes també les referències històriques del pre, durant i post guerra civil. Sent un tema tant exprimit, Llach l’hi posa ulls, primer d’infant innocent, després d’adolescent incrèdul per deixar pas a un adult solcat per la forçada politització del fet que ha anat vivint.

Us recomano aquesta intensa lectura per trobar moments històricament vibrants i commovedors i perquè la memòria dels sense nom prengui un relleu, a voltes, molt difícil de ser reconegut.       

dijous, 7 de juny de 2012


Companyes i companys tornem a ser aquí. Un dimarts més, I aquest ja és el segon, ens concentrem al centre neuràlgic dels Monjos, la població on residim, treballem i procurem viure dignament.

Hem vingut avui aquí perquè ens hi obliguen però també perquè volem. Hem vingut aquí perquè som conscients que la que ells anomenen crisi i nosaltres capitalisme, ens obliga a fer-ho, a defensar la nostra condició de ciutadans i ciutadanes valentes, responsables i coneixedores dels veritables culpables d’aquesta profunda depressió en la que ens han condemnat.
Hem vingut aquí perquè ni el ministre Wert, ni la consellera Rigau poden decidir el futur dels fills de les classes populars i el model educatiu precari, segregador i humiliant que pretenen imposar amb el pretext d’apretar-nos tots el cinturó. Que se l’apretin ells!!
La comunitat educativa dels Monjos, mestres, pares, mares i infants, tenim clar que una política contraeducativa, com la que pretenen els governs de CIU i PP, ara ja sense guant de seda, de l’escola pública i això només ens porta cap a un indret, la precarietat, la submissió i l’alienació dels pobres de sempre.

I diem pobres perquè ho som de butxaca però no d’esperit. La cultura i el coneixement són llibertat i això, nosaltres, ho tenim molt clar. Som coneixedors de la frase feta “La unió fa la força” i ens la creiem i la fem nostra com a arma d’aprenentatge col·lectiu.
 
Senyors i senyores que preteneu governar les nostres vides, polítics, empresaris, jutges i banquers; nosaltres n’estem molt d’units i sabem que no us produeix cap mena de satisfacció, ens voldríeu a tots aïllats i egoistes, competitius i arrogants però senyors l’escola pública no està tant degradada com voldríeu, ens queda la dignitat de dir no i posar-nos a treballar de nou, encara més units, més conscients i desperts i rescatant els principis de l’escola nova: Solidaritat, esperit crític i aprenentatge constructiu.





Segon dimarts i som més que el passat. Des de les escoles dels Monjos us volem donar les gràcies pel suport, la participació i la responsabilitat que tots demostrem com a ciutadans i ciutadanes. Perquè Sols el Poble Salva el Poble!!

No a les retallades a l’educació pública!!

Que la crisis la paguin els rics!!!