diumenge, 11 de maig de 2014

No era això companys, no era això.


Aquest text va començar amb l'intercanvi d'opinions sobre corredors mediàtics a través d'un canal de missatgeria instantània de membres dels Montseny Maasais, secció de corredors de muntanya del Centre Excursionista de Sant Celoni.

Com alguns heu pogut apreciar, he fet servir dos mots genuïnament catalans amb una preposició que els enllaça, corredors de muntanya. I ho he fet perquè començo a estar, entre moltes altres coses, tip de termes que desvirtuen aquest esport tant de moda a dia d'avui. Corredores i corredors parlo del malsonant “Trail running”, paraula popularitzada a revistes, etiquetes de Twitter i evidentment a despatxos de companyies de màrqueting i publicitat.

No és que de cop i volta em vulgui erigir com a purista lingüístic d'un esport que a casa nostra ja fa anys que fa quilòmetres, no, vull anar un xic més enllà en el què aquest terme anglès o internacional encarna. I ho faré fent un breu repàs de la meva raquítica trajectòria.
Vaig començar a córrer per asfalt com alternativa a un model d'oci carregat de poca salut tant física com mental. El paviment urbà em va ensenyar que tenia una lleugera capacitat i que els meus peus poc a poc anirien a buscar el plaer una mica més amunt. Tant el quitrà com la muntanya em van explicar que aquest esport era d'allò mes coherent. Corries perquè el teu jo més profund t'ho demanava, perquè així lluitaves contra el teu pitjor enemic, un mateix, superant i connectant amb obstacles interns, prenen-te la competició com a quelcom a compartir més enllà de la posició o el temps final de la prova. I el més important, un esport, inicialment, dels més econòmics que he conegut.
I dic inicialment perquè com tot afer que sorgeix del més profund de cada experiència personal, pròpia i certament inigualable, sempre a l'aguait, sobrevolant les valls, apareixen els voltors. Aquests hi són en tots els àmbits de la vida i tenen la sorprenent habilitat, i no la desmereixo, de saber olorar i furgar en aquella matèria que s'està coent. L'esport no n'és una excepció i unes grans companyies i petits emprenadors (ara que alguns tant reivindiquen) no poden evitar escorcollar en aquestes petites motivacions personals, aprofitar-se'n i guanyar-hi, alguns pocs i altres masses diners.
Tanmateix i més enllà de qui faci o no negoci en tot aquest món recentment anomenat “trail running”, el què a mi realment em preocupa és la moral que se'n desprèn. Quan un esport passa de ser una pràctica inequívocament personal a ser una moda, amb motivació extrínseca i lligada a models de consum desmesurats, això ja no em plau. Per posar un exemple, quanta gent heu vist, en alguna de les curses que heu disputat , vestit amb més de 700€ de material d'última generació?

O fent una autoavaluació, quina diferència apreciem entre el cost del material que portàvem quan vam començar a córrer i el què portem ara?

Quina part d'aquesta indumentària és imprescindible per la pràctica d'un esport que els antics grecs celebraven completament nus? No vull semblar un escèptic ni desconsiderar l'aplicació de l'enginyeria en l'ús del material tècnic però em sembla que darrera una motivació humana se n'hi amaga una de ben diferent, la comercial.

Aquesta mercantilització de l'esport es tradueix en la necessitat constant que té el corredor d'autosubministrar-se noves, grans i diferents quantitats de material per tal, sota un pretext tècnic i de rendiment, d'assolir els seus objectius esportius.

Aquesta nova necessitat ja s'han encarregat les grans companyies de crear-la amb el seu màrqueting perspicaçment planificat, sobretot a través de la creació de nous mites i referents esportius com el cas de Kilian Jornet. El de Font Romeu ha servit a una empresa francesa (i moltes altres) per trobar l'encaix perfecte entre una motivació personal i manera de veure la vida amb l'espot constant de material esportiu. Una intel·ligent i eficaç campanya publicitaria que ha sabut ajuntar moral i consum. Avui tot corredor que es calça les sabatilles o el GPS del senyor Jornet es sent una mica més a prop del mite de la muntanya i la natura en estat pur.

Així doncs, el campió del món de, deixeu-m'ho dir, “trail running” i els seus homòlegs triatletes com Josef Ajram no venen samarretes, bicis i llibres només perquè siguin bons atletes sinó perquè les marques han sabut vendre'ns una falsa forma d'entendre la vida, i dic falsa perquè el què acaben generant no són ni atletes més arrelats a la natura, ni pensadors místics, ans al contrari acaben induint malaltissos consumidors compulsius.

Aquests voltors, dels quals parlàvem dues estrofes més enllà, els trobem a nivell internacional amb les grans marques amb produccions i penosos salaris a Xina i Vietnam com també a nivell local amb oportunistes que s'apunten al carro del suculent esport de muntanya. Al meu poble, sense anar més lluny, s'ha creat una escola de, com no, “trail running”. Els infants van a córrer amb samarretes de marca que un d'aquests voltors els hi proporciona, induint-los ja de ben petits a anar equipats fins a les dents. Aquest mateix voltor és el que organitza competicions pel Baix Montseny movent unes quantitats de diners esfereïdores. També és el mateix que exalta entre els corredors, els clients vaja, l'extraordinari valor paisatgístic i mediambiental del parc natural però a la vegada fa propaganda dels hotels del senyor Gaspar, causants d'una de les principals afectacions que pateix el biòtop de la reserva. Dubto molt que la passió per aquest esport siguin les causes dels seus moviments.

És per això i moltes més coses, que em va semblar molt bé que en el sí de l'equip de corredores on corro, els Montseny Maasais, un exemple de companyonia i de recuperació d'espais col·lectius, hi hagués aquest debat sobre els atletes anunci. Perquè en el món de l'esport com en el de l'educació, del periodisme i en qualsevol àmbit de la societat en què vivim i que constantment transformem, ser crític i qüestionar-se les coses que t'envolten és un pas important per crear nous aprenentatges i no caure en la delirant absurditat que moltes vegades ens empeny aquest mercat deshumanitzant. Tornem doncs als valors de l'històric excursionisme d'aquest país, referent d'arrelament al territori de solidaritat i del treball en comú i deixe'm d'emmirallar-nos amb consumismes absurds.

Ah i a casa del “trail running” sempre n'hem dit córrer per la muntanya.

dissabte, 8 de febrer de 2014

"La caça" de Thomas Vinterberg

Jagten (The Hunt) “La cacera” es precipita de forma inquietant. Principi idíl·lic en un poblet danès on el protagonista (Mads  Mikkelsen) , un mestre d’infantil, va trampejant la vida entre la llar d’infants on treballa i l’intent de superar una separació difícil. De sobte tot es descarrila i s’estimba darrera unes acusacions d’abusos sexuals a una menor de l’escola. L’actor danès ens brinda una interpretació on el personatge es sent cada vegada més acorralat per la pressió social que genera el rumor, cert o no, dels abusos.  Thomas Vinterberg retrata amb una minuciositat nòrdica, freda,  gairebé gèlida l’estupefacció que pot arribar a generar un comentari formulat en un moment concret. Com la por es pot estendre de forma immediata en petites comunitats i com aquest virus anomenat  ” rumor”, pot arribar, pràcticament, a aniquilar una persona en tots els seus àmbits vitals. Només la lluita i la resistència del protagonista propiciaran que pugui deixar de patir la cacera que està patint.


2012: Festival de Cannes: Millor actor (Mads Mikkelsen)
2012: Premis del Cine Europeu: Millor guió. 5 nom., incloent  millor pel·lícula
2012: Premis BAFTA: Nominada a millor pel·lícula de arla no anglesa
2012: Festival de Sevilla: Secció oficial llargmetratges a concurs
2013: Oscars: Nominada a millor pel·lícula de parla no anglesa
2013: Globus d’Or: Nominada a millor pel·lícula estrangera
2013: National Board of Review (NBR): Top millors pel·lícules estrangeres de l’any
2013: Independent Spirit Awards: Nominada a Millor pel·lícula estrangera
2013: Satellite Awards: Nominada a millor pel·lícula estrangera

2013: Premios Goya: Nominada a Millor pel·lícula europea