diumenge, 23 d’octubre de 2011

Salmó amb salsa de cítrics i daus de carbassa caramel•litzada


Cuinar el peix, vet aquí el meu dilema culinari. L’àmbit gastronòmic on la coixesa evidenciada pel meu orígen de poble d’interior no m’ha permès avençar com voldria.

La crisi econòmica i la injustificable retallada en matèria d’educació per part del govern de dretes de la Generalitat, m’han obligat a treballar en un altre àmbit, el de la venda de peix. Això a forçat el meu contacte cap a aquest producte, que fins ara es veia limitat a la paella marinera i el suquet de rap. Remenant receptes vaig trobar aquesta meravella de tardor, que combina els cítrics com la taronja, fruita ancestral dels sud dels Països Catalans i la carbassa, aquest fruit de planta raptant i que mica en mica es va recuperant com a plat de tardor. El salmó, un petit esbiaix forani que potser trenca un plat de quilometratge proper. M’agradaria remarcar el contrast de gustos. Per una banda la fortor del salmó, amb aquell gust de fons de riu. Per l’altre l’acidesa dels cítrics i com a colofó la dolçor seca de la carbassa, accentuada per la caramel·lització.

Aquí us deixo la recepta:

Per aquesta recepta de color taronja, primer cal pelar un tros de carbassa, tallar-lo a daus i posar-los a coure en una paella amb una mica d'oli a foc mitjà, anant girant els trossos mentre es fan perquè quedin tous i no es torrin massa de cap costat. S'hi posa una mica de sal, i quan comencen a estar tous, s'hi afegeix una mica de sucre i es deixa caramel·litzar un parell de minuts.

En una altra paella, marquem el salmó pràcticament sense oli, només uns minuts per banda perquè quedi daurat de fora i cru per dintre; reservem el salmó i a la mateixa paella, si cal traient l'excés de greix, hi aboquem el suc de taronja i deixem que comenci a bullir. N'haurem reservat una mica en una tasseta en la qual desfarem farina de blat de moro (maizena) i l'abocarem a la paella, perquè espessi la salsa. HI afegim el salmó uns minuts, perquè s'acabi de coure a la salsa, i ja podem servir: en una banda els daus de carbassa caramel·litzats, i al costat, el salmó napat amb la salsa de taronja.

Gara


DECLARACIÓN HISTÓRICA DE ETA

Toda una vida por delante, por Iñaki Soto

21/10/2011 9:01:00

Aunque con diferente intensidad, la vida de todas las personas que habitan en nuestro pueblo ha estado condicionada por la violencia. Para empezar, un pequeño pero importante sector de nuestra sociedad puede aún dar testimonio de los bombardeos de Durango y Gernika. A la victoria de los franquistas siguieron años de represión, silencio, miedo… Finalmente, unos pocos jóvenes vencieron ese miedo y se organizaron contra la opresión que como pueblo, como clase y como personas padecían. Con las armas en las manos, sí. Son quienes más hicieron por que el dictador y su régimen no viviesen y muriesen "plácidamente". No lo lograron del todo, pero sí consiguieron despertar la conciencia de un pueblo al que la opresión y la negación empujaban hacia la extinción. No sólo eso, lograron quebrar la rémora de la unión entre raza y nación que hasta entonces había caracterizado al nacionalismo vasco, para construir el pueblo de quienes aquí habitan, de quienes viven y trabajan en Euskal Herria. Esa ha sido, quizá, su mayor aportación.

Al menos tres generaciones de vascos han estado marcadas por la violencia política. Por la pérdida y por el sufrimiento, sin duda, pero también por la lucha. El capital político acumulado durante estas décadas es un tesoro. La histórica decisión de ETA quizá sea, de todas las que tienen que ver con la organización armada, la más celebrada por el conjunto de la sociedad vasca desde la muerte de Carrero Blanco. Mi vida, como la del resto de mis paisanos, ha estado marcada por ETA. Obviamente, mis primeros recuerdos de muertos son los de "mis muertos". Maduramos yendo a homenajes, acudimos a manifestaciones, a tanatorios y cementerios; fuimos hasta a un aeropuerto a recoger los restos de dos jóvenes desaparecidos; visité a mi hermano torturado en la cárcel, viajé miles de kilómetros para abrazar a mi amigo. Seguiré, seguiremos haciéndolo hasta que logremos traerlos a casa. Lloré y reí, y sufrí como un perro por los míos y por mí mismo. No le deseo a nadie lo que hemos pasado. Pero creo que gracias a todo ello hemos forjado un carácter único, una identidad fuerte, una cultura política potente de la que tenemos que sacar lo bueno, que es mucho. Tenemos toda una vida por delante. Por primera vez en mucho tiempo, hemos recordado lo que es sonreír, porque tenemos la convicción de que vamos a ganar. Está en nuestras manos.

Eskerrik asko!



divendres, 21 d’octubre de 2011

dilluns, 26 de setembre de 2011

Sense maquineta

No he escrit

perquè;

La cortina s’ha mogut

quan la nit era dormida.

Ells han plorat a Dubrovnik

les carícies anhelades.

El vi fa sol i ombra

a la plaça de la Font.

No he escrit

perquè;

L’MDMA t’ha banyat

de quantitats efímeres.

La flor carbassa ha rebrotat

mentre les dents de lleó s’amagaven de la tramuntana.

El sol ha entimidit l’estiu

i tu i jo ens hem torrat com anxoves.

El film s’ha col·lat

per convertir-se en pel·lícula.

No he escrit

perquè;


L’escriptura ha estat mitigada

pel viure.

dissabte, 16 de juliol de 2011

divendres, 15 de juliol de 2011

divendres, 8 de juliol de 2011


Mohamed, garjoleta rodona, melic ovalat.
La platja és nova i el bolquer ha quedat entre canya i canya.

La mare, de reüll, t’imagina sencer de grandesa
i jo no puc fer res més que espiar-vos.
Inventant-vos en un futur fantasiat.

Espolsant-vos la sorra de la cara.

dissabte, 2 de juliol de 2011


Nous de benedicció i nous d'espant.



Lenta alegria de l'oblit.



Tota la resta és literatura.





Fragments de Flors a Casa de Maria Josep Escrivà

PERÒ...

El protagonista entra muntat

a cavall. (Però si la càmera

retrocedia veuríem l’actor

sobre un cavall de fusta mogut

per un tramoista davant un

bosc projectat en una pantalla.)



Joan Brossa ( El dia a dia)

dissabte, 25 de juny de 2011

Recomanació Top 20


Aquesta obra de David Vann, nascut a la illa d’Adak, Alaska ha estat comparada a la dels escriptors del seu país, Hemingway i Cormac McCarthy. I es que d’aquest darrer, la Carretera té molt a veure amb Sukkwan Island. Jim, un pare ple de culpabilitats, matrimonis frustrats i cavil·lacions que no el deixen viure en pau, decideix convidar el fill, del seu primer matrimoni, a una solitària illa d’Alaska. La idea de Jim és recuperar el temps perdut i aquells vincles paternals, que el temps i la distància no l’hi havia permès de dur a terme. A mesura que passen els dies la situació es va tornant cada vegada més insostenible i asfixiant, fins que la tragèdia es manifesta.

La duresa i l’enquistament que l’autor va creant de forma minuciosa, sense utilitzar construccions difícils, amb un llenguatge fàcil però complex, m’han semblat dignes d’una obra mestra. Com un imant la novel·la et va enganxant, malgrat les grans dosis de rudesa i follia fosca, i en alguna ocasió no saps si vols aturar-te i agafar una mica d’aire o continuar submergint-te en la complexitat del seu protagonista, en Jim, que encarna aquella reflexió en veu alta a cavall entre la bogeria o la complexitat interior de l’ànima.

dijous, 23 de juny de 2011

Patim, patam, Patum

Patim, hi ho fem perquè quelcom de la lletra petita porta tint de sagristia podenta. “Patam” quan aquest colorant ens inunda venes i artèries i ens “Indignam” i aixequem veu i coll. Tot cercant, buscant i ponderant plaers i dolors, descendim, assossegadament, a la perenne plenitud de la Patum.




Algunes construccions les vaig robar del Marcel Caselles, el dimarts 21 de juny, en motiu del concert de Patum que va realitzar l’ESMUC al museu Etnològic de Catalunya.

dilluns, 20 de juny de 2011


Poliedre de milers i milers

de cares de cares,

i un sol cos, un sol esperit

una sola ànima

Patum.



dissabte, 18 de juny de 2011

Recomanació



Un cop finalitzat el suculent i fructuós TAST DE VINS, realitzat durant aquesta tardor-primavera al Casal Independentista de Sants, us deixo amb dues excel·lentíssimes recomanacions. Avisar que, tant el Negre de Negres, un cupatge de Garnatxa negra, Carinyena, Cabernet Sauvignon i Syrah del Priorat, com el Nun de varietat Xarel·lo i, paradoxalment amb criança en barrica, només són a l’abast de paladars granats i per les butxaques més copioses ( 20 i 35 eurus respectivament).


A gaudir de la VIda!

dijous, 9 de juny de 2011


Cervià, montanya, riu i pla

A la Laia per la vida i la mort, per la simbiosi de plantes aromàtiques de la plana de l’Empordà, el riu Ter i el faig, que a l’aguait, t’observa.

dimarts, 7 de juny de 2011

Los combates Cotidianos (recomanació)


"Los combates cotidianos” els quatre volums, una sèrie oberta amb tapa dura, de la que pel moment, acaba d’aparèixer en castellà la quarta entrega. Produida per Manu Larcenet, un dibuixant francès amb llarga trajectòria i que durant molts anys,des de 1994 fou membre de la revista d’imaginari punk “Fluide Glacial”. El primer volum d’aquesta obra va aparèixer el 2004 i va rebre el reconeixement en forma de premi a la prestigiosa Fira d’Angoulême. El van seguir, el mateix any, el segon volum, “Tantas pequeñas cosas…” i el 2006 el tercer, “Lo que de verdad cuenta…”.Fins que ara, després d’una impacient espera, ha sortit el quart “Clavar clavos”. A “Le Combat ordinaire” (Los Combates cotidianos (2004) l’autor ens il·lustra la vida exetrior i interior de Marco, un fotògraf de guerra retirat per un temps indefinit, una mica neuròtic i escèptic, que passa de retratar la violència de les guerres espectaculars a fotografiar un altre tipus de guerres, les que cada dia han de viure els estibadors de la fàbrica on treballava son pare. Treballadors, que després de renunciar a tot per ser encadenats a la fàbrica, amb les transformacions neoliberals i la reubicació del mercat productiu, veuen amenaçats els seus llocs de treball, quan ja no tenen forces ni per lluitar.

dissabte, 28 de maig de 2011

Més Casasses, refrany

Al pot petit hi ha poca confitura
i al cor trencat la veritat més dura:
mal amagat és mal que no té cura,
la llibertat, la llei que és més segura,
la veritat, bandera que no es jura,
i el paradís, un bon plat de verdura.

dijous, 26 de maig de 2011

dilluns, 9 de maig de 2011

Sofres

Com un “bestseller” vas arribar,

amb lluentor de tapes arteroses.

L’explosió de la metxa

que consumeix ràpid,

l’oxigen alliberador.


Quan va viure Molière?

Després del fingit fuet de patum,

pólvora buida, imitació xinesa.

Et queda “el clàssic”,

de metxa lenta, mai tenallada,


que és llum ignífuga,

car és lenta i escalfa.

recomanació


La gran comèdia clàssica sobre la hipocresia humana

El misantrop és una de les peces més brillants de Molière, i el seu protagonista excel·leix entre tots els arquetips humans que poblen la literatura dramàtica universal.

Alceste és un home tocat per una aversió profunda a tot allò que respira i es mou al seu voltant, però té la virtut de resistir-se a qualsevol interpretació unívoca: si d’una banda és difícil que no simpatitzem amb la seva crítica hilarant i implacable de la hipocresia, la mediocritat i la petulància que l’envolten, de l’altra també costa passar per alt les seves febleses i contradiccions, la seva condició de botxí i de víctima al mateix temps. Sorprèn comprovar com, tot i haver estat escrita al segle XVII, El misantrop no ha perdut vigència. D’alguna manera, la societat continua oferint motius de sàtira i ridiculització que encaixen perfectament amb la divertida peça de Molière.

És, precisament, amb la voluntat decidida de subratllar-ne la vigència i la modernitat que Georges Lavaudant ha revisat aquest clàssic universal, i ho fa amb un text traduït, a la Sala Gran del TNC i amb un equip de pesos pesants de l’escena catalana actual.

dijous, 5 de maig de 2011

mare...

dimecres, 4 de maig de 2011

diumenge, 1 de maig de 2011

Presentació del nou CD d'Antònia Font

Després dels tres concerts de presentació a Barcelona, aquí tenim un dels millors temes de l'album "Lamparetes" d'Antònia Font.

divendres, 29 d’abril de 2011

Classicàs!

divendres, 22 d’abril de 2011

Com t’ho podria dir flor de gessamí.

Ja em vas avisar, a Hammamed,

perseguint-me pels carrerons de la medina,

amoixant-me de fragàncies amazigues.


Les injuries eren totes per tu,

mentre jo intentava abastar

el teu pistil enganxós d’essències àrides.

Ets foll! cridava el rusc a l’uníson,

mentre tu t’emprovaves unes nike falses.


Es va aturar la vida,

va parlar el silenci.

Recomanació

http://silviabel.com/

dissabte, 16 d’abril de 2011

Vídeo que vàrem visionar amb els alumnes de 5è del col•legi Els Horts.
http://medisocial5.blogspot.com/

Per què els ocells segueixen la primavera?

diumenge, 10 d’abril de 2011

matí del nou

Qui es va inventar la pau? La deshora inexacta que Ra desencalla inoportú! Austeritat altre cop, perpètua a tothora. Embolcall com paper de regal dels vint duros. L’ordre del dia? El desordre. Amb els punts importants a cada element. Sol, diari, cigarret(s) i tu mare calmada, sempre tèbia, de reüll.

divendres, 8 d’abril de 2011

dimarts, 29 de març de 2011

Recomanació


L'exposició «L'art del menjar. De la natura morta a Ferran Adrià» ofereix una àmplia visió de la intensa relació que l'art i el menjar han mantingut durant segles: des dels orígens i la consolidació del gènere de la «natura morta» al segle XVII fins als nostres dies, però dedicant una atenció especial a les diferents manifestacions artístiques creades a partir dels anys 60 i 70, quan el menjar i l'acte de menjar, amb tota la seva càrrega de significat, irrompen en l'obra d'artistes que cerquen altres materials, noves conductes i nous criteris per experimentar la vida a fons i anar més enllà de la representació imitativa de la realitat.

més a:

http://obrasocial.caixacatalunya.com/osocial/idiomes/1/fitxers/cultura/art_menjar/index.html

dimecres, 23 de març de 2011

Encaustica





















Miriam Rialp Bonet

dilluns, 21 de març de 2011

dissabte, 19 de març de 2011


Treva meteorològica, sol, vespa, olors de PRIMAVERA!!!!
Tot amanit amb bona, molt bona música!!


dimarts, 15 de març de 2011

Mobbing, primer pas, fer-ho públic


El silenci i la por són els dos ingredients magistrals per perpetuar situacions d’assetjament immobiliari com el de la Gloria Cabot, veïna del carrer Burgos.
llegir més a :
http://viatgesisubtileses.blogspot.com/
(Publicat a la Burxa)

Zasss, en to la cara

Sense pretendre vanagloriar ni reivindicar l’efímera Solidaritat Catalana, em sembla apoteòsica la intervenció d’Alfons López Tena al programa “Dando Caña” de la feixista cadena Intereconomia. Retrat acurat i simple del què és la caverna mediàtica espanyolista. El podrien anomenar, a partir d’ara, “Recibiendo caña”.
El 10 d'abril a Barcelona, vota sobre la Independència!!

diumenge, 13 de març de 2011

Recomanació

Posant a prova la seva capacitat imaginativa i narrativa, José Saramago reescriu, amb el seu estil característic irònic i punyent, una història que tots coneixem: la de Caín i Abel. Dos són els protagonistes, Caín i Déu, o més ben dit tres, perquè tota la humanitat amb les seves diverses expressions i pulsacions cobren vida a Caín.

Sense embuts ni subterfugis, i amb el punt d’humor i irreverència que convé, el Nobel portuguès fa un recorregut mordaç per diversos passatges bíblics per abordar una qüestió que durant mil·lennis ha estat considerada intocable i innombrable en totes les cultures i les civilitzacions: la divinitat i el conjunt de normes i preceptes que els homes estableixen al seu voltant i que sovint els porta a exigir una fe inviolable i absoluta en la qual tot queda justificat, des de la negació a un mateix fins a l’extenuació a la mort en sacrifici o a matar en nom de Déu.

Com ja ho va ser L’evangeli segons Jesucrist, Caín és una novel·la necessària i crítica que de nou dóna compte del compromís de l’autor amb la responsabilitat d’escriure. Un cant a la llibertat de pensament i en favor de l’home.

dijous, 10 de març de 2011

Som la generació Arròs covat





"Arròs covat" és una sèrie sobre el conflicte de fer-se gran i tenir la sensació que les oportunitats et passen pel davant.

El Xavi Masdéu, el nostre protagonista, té 30 anys i una sensació constant que se li cova l'arròs. És un dissenyador d'èxit, modern, cosmopolita, que té un estudi de disseny gràfic.

És reflexiu i intel·ligent, però un absolut incompetent sentimental, cosa que amarga l'existència a la seva xicota, la Sònia, de qui està completament enamorat, tot i que últimament no para de mirar amb desig totes les noies amb qui es troba, en especial la Luz, una noia que és pura temptació per a ell.

Aquest fet farà que comenci a replantejar-se la seva relació amb la Sònia, i desembocarà en una amarga ruptura sentimental que el durà a replantejar-se tot el seu món vital, professional i sentimental.

Serà el Xavi capaç de madurar sentimentalment a la vegada que apaivagarà la sensació que una part de la seva vida s'esgota? Farà front amb enteresa a la sensació que se li cova l'arròs?

dissabte, 5 de març de 2011

Rosega Rostoll


El paissatge espigat per peu de taula uns coixins replets de grà es fonen deconstruint la noció de taula i cadira dels començals en un espai en el que el sol no es filtra entre l'arquitectura sinó que és part substancial de l'experiència gastronòmica.
La vaixella de policarbonat s'erigeix com a contrast d'entre la textura de la pell de la bota i la cuberteria més minimalista i primitiva.
El concepte de cuina de la familia salvet s'acull a les noves tendències del kilòmetre 0; distància recorreguda en la passejada al remolc i el dinar de tuper que t'ofereix una dia de sega qualsevol.
Salveta

dijous, 3 de març de 2011

Recomanació (top 10)


L'home manuscrit és algú insatisfet del seu passat que, des d'un present lúcid, el refà. I que, també des d'aquest present, crea el seu futur. Construït com un laberint de miralls, aquest és un llibre intens i imaginatiu sobre l'obsessió per l'escriptura i la capacitat que té per transformar la vida i les persones, per canviar el rumb del destí en favor de la voluntat humana.

dissabte, 26 de febrer de 2011

ALQUÍMIES

Com un obsequi s’inagura als ulls,
va dir el nom de la flor del safrà.
Una corol•la nua com un calze clavat a terra
on l’últim sol es reflectia.

Amb la mateixa reverència
amb què sap dir el nom d’amiga,
va dir el nom de la flor del safrà.
Alquímia del vers a l’extrem d’una tija.

Maria Josep Escrivà. Flors a Casa

dijous, 17 de febrer de 2011

A Santi Santamaria


Avui m’he llevat amb la trista notícia de la pèrdua del cuiner català Santi Santamaria.
Aquest xef de Can Faves, restaurant situat a la població de la Selva, Sant Celoni i el qual mai he tingut el plaer ni els duros per visitar, va morir ahir a Singapur.
Per què aquest text? Doncs perquè la seva pèrdua m’ha deixat una xic estorat. No en el sentit de la tristesa que pot provocar la mort d’una persona estimada, però si aquella decepció que genera la pèrdua de referents en àmbits concrets. I és que si parlem d’àmbits, el gastronòmic té un pes important en la meva vida. Sempre he elevat la cuina i el seu art com un fet transversal, que va des de la necessitat bàsica, passant per les relacions socials, econòmiques i evidentment de model de mercat, fins el cinema o el plaer mundà per antonomàsia.
Santi Santamaria va obrir la caixa de trons, ara fa ben bé tres anys amb la publicació del seu llibre “La cocina al desnudo”. En ell defensava a ultrança el manteniment original dels productes, sense la modificació que exercien companys de professió com ara Ferran Adrià, i la informació rigorosa del què està consumint el client.
El seu passat de militància per organitzacions com el Partit dels Treballadors i posteriorment a l’MDT, el va convertir en un individu sensible amb els problemes del país i la seva gent. Defensor a ultrança, del nou concepte de cuina kilòmetre 0, o el què és el mateix, cuina de proximitat i acèrrim creient de la cuina tradicional i la seva saviesa popular, el convertien en un cuiner que traspassava els fogons de la seva cuina.
Santi patriota, trobarem a faltar les teves dosis d’humanisme i realitat arrelada a la gent corrent, les àvies i els seus guisat, els platillos i les recaptes. Aquesta tardor vaig cuinar uns bolets inspirats en una recepta teva. Senzilla, curosa i d’un gran sentit de temporada.
En farem moltes més, i sens dubte que la tradició i la modernitat que tu defensaves ens portaran cap a gustos, plaers i taules que pensàvem oblidades, però que hi són i hi continuaran sent.

dilluns, 14 de febrer de 2011

Rosa, sang, gangrena


La llum és tancada aquesta nit.
Laments que esquincen les fibres,
la saba de la solitud no deixa pujar
el gastat graó de l’escala,
tirabuixó foll de joventut.
Marques blanques d’hipermercat,
estades nostàlgiques a Montserrat
i la TV plana, carícia dels fills que avui no et recorden.
Bessa el pànic en la travessa des de la misèria
a la immundícia, destí, el perpetu oblit.
El meu gest, la teva llàgrima.
La llum és tancada en el pis podrit,
la claraboia estrellada és més aspre que mai aquesta nit.



diumenge, 13 de febrer de 2011

Silenci expectant, mots muts,
mirades en distàncies properes...
El descuit del sacerdot,
“fins que l’amor us separi.”

dissabte, 12 de febrer de 2011

Classe d'ignorància o bé reproducció del racisme (El País)


Egipto se rebela
OCTAVIO MANUEL FERNÁNDEZ - La Laguna, Tenerife - 11/02/2011


A pesar de la falta de pluralismo político, la corrupción y la pobreza del país, Occidente ha apoyado a Mubarak como muro contra el islamismo radical como sucede también en Marruecos y Argelia. Mientras, un Mubarak enfermo preparaba la sucesión para septiembre en su hijo Gamal. Para conseguir sus propósitos prohibió que tomaran posesión de sus cargos electos los Hermanos Musulmanes. Pero no contaba Mubarak con que el Ejército ya no le apoyaba porque quiere imponer su candidato en las próximas elecciones. Es evidente que si los manifestantes anónimos no contaran con el consentimiento del Ejército las protestas no habrían triunfado. Occidente no mueve un dedo porque en caso de duda antes de las manifestaciones prefería a Mubarak que a un supuesto islamismo radical como ocurrió en Argelia. También es importante que las redes sociales y las televisiones satélites hayan conseguido la movilización de egipcios de todas las clases sociales que piden democracia como ocurre en Occidente.


Afortunadamente, los países árabes se dan cuenta de que la democracia y el pluralismo político es el único camino para llegar al progreso de la sociedad que Occidente descubrió con la Revolución Francesa, y la Unión Soviética y los países del este de Europa, con la caída del muro del Berlín. Solo falta un paso más para alcanzar el progreso y la igualdad, que es que se produzca la separación religión-Estado como ya hizo Occidente y que en esos países árabes haya libertad religiosa. España entre el 1975 y 1978 es un buen modelo.


(merci Silvi)

dilluns, 31 de gener de 2011

Recomanació




This is England ‘86 (la serie)

This is England és una pel•lícula anglesa dirigida per Shane Meadows i ambientada en els primers anys de la dècada dels 80 del segle passat, en un barri obrer situat a la perifèria d’una ciutat industrial anglesa.
La història es centra el les aventures de Shaun, un nen de 12 anys qui acaba de perdre el seu pare en acció bèl•lica a la guerra de les Malvines. Durant l’estiu d’aquell any, el protagonista farà un nou grup d’amics, d’estètica skinhead, una moda molt arrelada entre els joves de classe obrera del Regne Unit.
En Shaun, el protagonista de la trama.
Al llarg de la pel•lícula el grup d’amics passa diverses aventures, i és veuran davant un incipient moviment dins les illes britàniques: els skins d’extrema dreta o neonazis, que proliferaren mercès al moviment hooligan al Regne Unit, però que són contraris a l’esperit original dels skinheads (moviment sorgit de Jamaica, amant de l’ska, antirracistes, antifeixistes i vinculats a les aspiracions de la classe obrera).
En un primer moment, i sota l’efecte de la guerra a les Malvines en Shaun i uns quants membres de la seva colla es senten atrets pel moviment ultradretà, però finalment es donaran compte de l’error comès.
La pel•lícula va tindre un èxit enorme tant a Anglaterra com a l’estranger, així que el els seus creadors van decidir donar-li continuïtat en forma de sèrie televisiva al Channel 4 de la prestigiosa BBC, amb uns resultats d’audiència força elevats.
La sèrie, anomenada This is England ’86 és la continuació de la trama original de la pel•lícula, transportada a la petita pantalla. Amb els mateixos protagonistes, el fil argumental avança fins el mes de juny de 1986, amb el rerefons de la disputa del Mundial de futbol de Mèxic’86.

This is England '86
Durant els quarts de final d’aquell mundial es van enfrontar l’Anglaterra de Bobby Robson i Gary Lineker contra l’Argentina de Diego Armando Maradona, amb el record de la guerra de les Maldives molt present, especialment pel nostre protagonista, en Shaun, que al llarg d’aquell estiu haurà d’assumir el rol d’home adult.
En definitiva, la sèrie This is England ’86 (al igual que la pel•lícula homònima predecessora) ens retrata molt bé la realitat social i cultural de la classe obrera britànica de la dècada de 1980, molt castigada per l’elevat índex d’atur, la marginació social i la violència, per les polítiques conservadores de la premier britànica del moment, Margaret Tatcher, o les conseqüències socials de la guerra de les Malvines.
Una sèrie que està tenint uns bons resultats d’audiència al Regne Unit, molt ben dirigida i realitzada. El repartiment d’actors és força bo i fidedigne, ja que tots els actors que van participar ne la pel•lícula, ara repeteixen en el format televisiu. Si us interessen els moviments socials juvenils i la cultura suburbana dels anys 80, aquesta sèrie us agradarà d’alló més! La banda Sonora espectacular! Rocksteady, soul, reggae i ska dels millors referents d’aquella època.

diumenge, 30 de gener de 2011



Espera agònica del veïnat per la finalització del Mercat i “El Calaix”



Les obres iniciades aquest mes de gener per tal de cobrir les vies de rodalies i l’inici de la següent fase del mercat de Sants, perpetuen l’espera dels i les veïnes dels carrers Sant Medir, Sant Jordi, Velarde, Càceres i Antoni de Capmany. Els comerciants veuen com les ventes disminueixen i els veïns propers a les vies esperen les operacions que es duran a terme entre la una i les tres de la matinada per tal de formigonar. Paral•lelament, el dia 29 de gener, emmarcat en el Pla de Barris, es va inaugurar la remodelació de la Plaça Bonet i Muixí i els seus entorns, tret de sortida de la pre-campanya electoral dels propers comicis municipals que es celebraran el més de maig.

llegeix més:
http://viatgesisubtileses.blogspot.com

dilluns, 24 de gener de 2011

Oh mai godneç!

Tema original de Brenton Wood:



Versió de Giuliano Palma i the bluebeaters:

dijous, 20 de gener de 2011

Los combates cotidianos

“Los combates cotidianos” de Manu Larcenet és una col•lecció de còmics de quatre volums, en el quals ens narra el dia a dia de Marco, un jove fotògraf bèl•lic que deixa la seva família per anar a viure sol en una casa al camp. Marco ha deixat de treballar, pateix atacs d’angoixa i no vol comprometre’s en res. Estima el seu gat més que a ell mateix.
La història dels dos primers volums transcorre entre París i la vella i atrotinada casa que el personatge acaba de llogar. Les passejades pels prats del voltant, amb el seu inseparable gat, porten a Marco a intentar trobar el seu encaix amb el món. La relació amb el seu pare, un estibador jubilat i malalt d’alzeimer, el seu desencant professional i la seva relació amb les dones. Uns diàlegs frescos però d’una profunditat exquisida, ens porten a una quotidianitat acompanyada del seu inseparable i senzill germà, que personifica el modus vivendi despreocupat, senzill i fàcil. Aquests diàlegs fraternals que estableixen els dos germans entre calades de porros, són per mi, un dels principals atractius de l’obra. La contraposició de maneres d’entendre la vida i la forma d’afrontar els entrebancs per cadascú, regalen el lector la complexitat i la senzillesa en què es pot convertir la nostra vida. Aquesta és la història del Marco, que no sap on va.

Els volums 1 i 2 els podeu trobar en qualsevol biblioteca de la Xarxa de Biblioteques públiques de Barcelona

Tenim formes de reaccionar davant la tristesa, el dolor a l’absència de l’altre. N’hi ha que parlen, que discuteixen, que elaboren teories detalladament per omplir les seves vides. Altres callen amb l’aplicació d’un nen concentrat en un problema matemàtic. A mi les penes intenses m’anestesien. Tan si parlo com si guardo silenci. Per dins em sento buit. El sobtat aniquilament de les emocions sembla ser el meu sistema de protecció. Aleshores sóc capaç de seguir endavant. Una part de mi s’ocupa dels altres, de les relacions socials, de la intendència, per entendre’ns... mentre que l’altre part s’encarrega de la meva parcel•la infernal i privada, a cobert de les mirades.

diumenge, 16 de gener de 2011

Adormida en artificioses sedes rebregades,

arriba amb la delicadesa mai descrita,

amb la profunditat inesgotable.

Travessant el golf s’eleva com un rossinyol

en la nit que no l’hi és pròpia.

Flanqueja l’oceà il·limitat

i arriba com el Mestral més suau,

entre cants del Marenostrum,

a casa, la silueta definida.

Xiscla la costa tèbia per rebre’l

com allò més esperat.

La màquina urbana es deté.

S’endinsa al pati que dormisqueja

acaronat per la tranquil·la tarda de diumenge.

No truca la porta perquè la olor de cafè encara no se n’ha anat.

Penetra tots els porus i la metamorfosi

convertida en llàgrima regalima com obsequi de l’existència.

dijous, 6 de gener de 2011