dimarts, 29 de desembre de 2009

Oh sargantanes que heu perdut la cua!



En què t’has convertit? En tot allò que anhelaves no tastar, no ser. Que refutaves contundentment perquè palpaves que era quelcom rebutjable, infumable sota el paraigües del canvi, del creixement desconegut, del caminar per erigir allò que creies.
Mira’t ara...si pots fer-ho. Jo no puc. Ja no ser qui ets. Camino pels carrers foscos de Poble Sec escoltant rialles de nens i plors de iaies de condició humil, com la meva.
Però no et trobo. Et miro si, però no et veig. Si embolcallada amb la seda de por i de falsa comoditat. Conformitat del temps que se te’n va com els astres banyats pel vi d’una nit irretornable, en un indret de l’Elisi.

Bon Nadal!




Estranyeses entaforades enmig de Nadals inqüestionables. Que encara hi ets?
Engoleixo instants perplexos de trobada i reflexió.
Quin Nadal estimada. M’he hagut d’inventar la màgia en unes parets de paper humit i putrefacte.
Te’n recordes quan anàvem corrents a buscar el bastó per fer cagar el tió?
Jo si, però ahir no va cagar. Vacuïtat tant sols i trossets de carbó de sucre.
Em va dir el tronc màgic que la seva merda no era significativa, que no se’n podia esperar res d’un solitari tòtem que només se l’estima un cop a l’any. Quanta raó cagada!
Em digués que l’amargor al paladar i l’acidesa al pap eren normals, només paint-les tindria forces per encetar un pot de vidre farcit de dolçor d’almívar. De moment, no et queixis- em digué el fetitxe- tens un petit tast en forma de lignit dolç.

A tots aquells Nadals plens de sotragades. Demaneu, demaneu desitjos que , sense cap mena de dubte, se us compliran!

dissabte, 26 de desembre de 2009

Se'n diu contradicció!!!




Alicudi sense pietat


Les set de la tarda i el sol de Tots Sants ja fa estona que s’ha perdut darrera la silueta de Filicudi. En Marcelo i en Maurizio fa mitja hora que han tancat les mules als estables que hi ha bora la Roca Bucata. Saluden en Giovani que encera la seva barca entremig de xarxes foradades i bidons blaus.
La jornada ha estat variable, com sempre. Han carregat ciment amb l’animal de càrrega fins a la casa que la Rosina està fent-se molt a prop del cràter. Mentre esperaven que el Marco els tornés a cridar, s’han passat llargues estones a la botiga de queviures observant el mar i afertant-se de “panini” de mozarela de búfala, tomàquet raff i alfàbrega.
Ara, amb els banyadors encara molls, deixen els arpons rovellats al quartet dels pescadors d’un moll que ensuma a peix i tàperes.
En Maurizio passa la ma per sobre la tensa espatlla del Marcelo.
- Com estàs? Encara estàs amb allò de la sirena?
- No, estic bé – va dir en Marcelo
- Fa temps que no apareix a la Cala Nera?
- Maurizio, et puc llegir una frase que he escrit?
- Es clar company
- “Des de les hores l’hem trobat a faltar, en el sol, en la tempesta i en el crepuscle”
- De qui és Marcelo?
- D’un tal Paul Auster, em sembla...
- I aquest qui collons és?
- No en tinc ni idea Maurizio, em sembla que és un ianqui.
Els dos nois, sense adonar-se’n, es trobaven davant de les seves respectives cases. Els banyadors se’ls hi havia eixugat i la marinada semblava no deixar-los més temps per conversar. S’abraçaren de forma masculina i s’acomiadaren.

dijous, 24 de desembre de 2009

Sogno

Chi vive perseguendo un sogno
scala una montagna o un abisso;
perfora l'acqua trasparente,
diventa bambino, sole e luna piena.
Chi vive perseguendo un sogno
ha scoperto solo la sua ignoranza
per questo è libero di imparare e sbagliarsi,
di lasciare orme profonde nei solchi,
di vivere nudo e viaggiare senza bagaglio.
Chi vive perseguendo un sogno
ama dormire con gli occhi ben aperti,
ama trovare i segni del destino,
ama seguire venti, non strade,
ama ascoltare la risata ed il respiro.
Chi vive perseguendo un sogno
sa che arrivare è molto difficile
ma continua a cercare lo stesso dentro un lago
quello che potrebbe nascondersi in una mano.
Perché chi vive perseguendo un sogno
sa che la cosa importante è cercare
anche se cercando
possa scoprire che non ha trovato
altro che la sua libertà ed il suo proprio spazio.
Perché chi vive perseguendo un sogno
sa che il sogno che ha sognato
seguirà per sempre vivo,
nonostante mantenga silenzio.

José Luis Cavalieri

Molte Grazie Valentina!

dilluns, 21 de desembre de 2009

Itza par tu, per moure "las caderas" com no ho sabem
fer els occidentals imperialistes

divendres, 18 de desembre de 2009


Què et pensaves que era fàcil?
Que les pelis de diumenge a la tarda estaven escrites per guionistes capaços de fitar més enllà de malalties i vides tangibles?
Tant reals com engrunes espolsades de la taula després d’un platillo indigest.
Idiosincràsia poder, de l’essència fugaç d’aquest dia a dia que cada gest poc té a veure amb la facilitat amb la qual el rent fa pujar el pa.
La carretera de Cormac McCarthy però aquí, avui, a occident.
Una via plena de decepcions impensables i de carícies que donen la raó a la sinceritat emmotllada en ulls d’infants encara no contaminats pel Llucifer de la por.
Som adults, adults que no recorden la olor, potser real, del pa amb vi i sucre, de la plaça i de la ferida al genoll.

La música no pararà de sonar, inclús quan dormis...només depèn de tu.

dijous, 17 de desembre de 2009

Ara que de tot ja fa un any
(A l'u de gener)

Mirades que es defugen en la confiança
dels implicats en res. No és molt raonable
intentar moldejar el desig, tu que tant el defensaves.
Et desvivies pel plaer d'un impuls incontrolat, i ara
em recrimines l'esponteneïtat dels actes que no t'agraden.
Que no comparteixes en les limitacions morals
d'una herència gastada a base de sopars de nadal i de misses del gall.
“Jo sóc tan lliure com els prejudicis que ens condicionen” em deies,
i tot feia pensar que ja eres la reina del carnaval, la nimfa de la farsa
que habitàvem. Ens aferràvem a la follia de la joventut com encenall
per la revolució, com la llibertat indiscutible i alliberadora. O això pensava
mentre et replicava:

“Cap limitació que contradeixi Saint-Just i ens converteixi en funcionaris. Cap condicionant que refreni la creativitat quotidiana que ens ha de reincerir. Refiar-te del poder curatiu de la morfina és morir d'excitació.”

La nit era la pira dels derrotats abocant remordiments estúpids.




David, com que no l'hem publicat a la Burxa...

dimecres, 9 de desembre de 2009


Meda dolça Meda,
m’emmiralla aquest sol!
Pi persistent pi,
dolç repòs de tanta feresa!
Pedra càlida pedra,
confons la terra amb el meu cos!
Vinyes enyorades vinyes,
la Fil·loxera se us endugué!
Eternitat borrosa eternitat...
...jo us duc al ventre...

...amb les galtes encara torrades

dilluns, 7 de desembre de 2009


El secreto de sus ojos


De nou, la col·laboració entre Juan José Campanella i Ricardo Darín ens deixa enganxats a la butaca els cent vint-i-nou minuts que dura la pel·lícula. El secreto de sus ojos, que està basada en la primera novela de l’escriptor argentí Eduardo Saccheri La pregunta de sus ojos, és una mescla de thriller i drama romàntic amb uns tocs d’humor.

La pel·lícula relata la història de Benjamín Espósito, un treballador dels jutjats que s’acaba de jubilar i omple les seves hores escrivint una novel·la, basada en un assessinat que va investigar fa 25 anys. Els records d’aquella tràgica història el porten a enfrontar-se amb un dilema d’amor que l’obsessiona des da fa massa temps. Campanella explica una història realment original, profunda i plena de sentiments que manté la intriga fins al final. Amb El secreto de sus ojos, Campanella segueix amb la temàtica de les seves anteriors pel·lícules, el drama, els elements romàntics, el sentit de l’humor i la humanitat que desprenien El hijo de la novia i El mismo amor, la misma lluvia, tot envoltat per una trama criminal. A més, ens mostra el seu incondicional amor pel seu país, centrant la història a Buenos Aires, i la crítica a la dictadura argentina i a la corrupció de la Justícia.

Així, El secreto de sus ojos compta amb un guió elaborat, a més, reforçat amb una magnífica actuació de tots els actors. Com sempre, Ricardo Darín ho dóna tot per construir el seu personatge. Amb la seva xarrera i el seu bonic accent argentí és capaç de fixar tota l’atenció de l’espectador, fins i tot en els llargs diàlegs. A més, forma una esplènida parella amb Soledad Villamil, com ja vam comprovar a El mismo amor, la misma lluvia. La pel·lícula també compta amb una gran interpretació dels secundaris, com Guillermo Francella o l’escalofriant Javier Godino.

I no només destaca per les brillants interpretacions, sinó que El secreto de sus ojos també t’atrapa amb una ambiciosa posada en escena: un muntatge excel·lent amb abundància de plans detalls i el recurs del flashback, a més d’una molt bona fotografia. Tot això, fa que aquesta producció argentina hagi aconseguit molts elogis per part de la crítica i una bona recepció a taquilla.


Ona Tribó Miró

divendres, 4 de desembre de 2009


Requalificacions dubtoses també a Sants




- Em pots dir, si us plau, quin camí he d’agafar per sortir d’aquí?
- Això depèn molt d'on vols anar- va respondre el gat
- Poc em preocupa on anar- va respondre l’Alicia
- Aleshores, poc importa el camí que agafis- va replicar el gat
Alícia al país de les meravelles, de Lewis Carroll


Amb aquesta referència obra la primera pàgina el nou còmic de Paco Roca "Las calles de Arena"
Per saber més aqui teniu alguna crítica.
També m'agradaria fer referència al darrer treball de Paco Roca amb el qual va guanyar el premi "nacional" del còmic 2008. Es titula "Arrugas" i parla, des d'un punt de vista molt humà, sobre la vivència d'un malalt d'Alzeimer. Us el recomano també. Apa a disfrutar del còmic!!