dimarts, 12 de febrer de 2013

Improvisant per Turquia (crònica)


 2/8/12  Avió 13:34
Acabem d’enlairar-nos, de fet l’avió encara està en posició diagonal deixant-nos una bonica estampa del Mediterrani espurnejant petits brillantets solars. Lufthansa, aerolínia alemana, ens durà cap a Berlín on ens espera el meu estimat germà Mohamed Doudou. Berlinès d’adopció, algerià de naixement, en Mohamed ens mostrarà un Berlín fugaç ja que a les 10 de la nit hem de tornar a embarcar rumb a l’antiga Constantinopla. Estem tranquils. La Bruna s’està llegint la miniguia de la Tieta Coloma de l’any 1992 i jo he fullejat l’ARA que les hosteses alemanyes, molt amablement, m’han regalat. Fa una estona  una flaire de menjar preparat ens ha avisat que l’atípic aperitiu feia presència. Mentre sobrevolem mil·lenàries glaceres dels Alps, vestigis de resistència al canvi climàtic, ens estem endrapant una paella de verdures, unes olives per picar i una cervesa alemanya força bona, Warfteiner. Els núvols no deixen veure la magnitud dels Alps francesos. Ostres, el Mohamed deu estar esperant-nos al nou aeroport de Brandemburg. Em sembla que el primer que faré quan trepitgi sòl germànic serà menjar-me un frankfurt i beure’m una cervesa.
 
2/8/12    22:31
Tornem de Berlín amb el coet al cul. La primera sorpresa a l’aterrar a l’aeroport de Tejel (no el de Brandemburg) ha estat l’absència del Mohamed. Quin desastre!! Ens havíem confós d’aeroport i les trucades han estat infructuoses per tal de trobar-nos i erigir-se com a guia de la capital alemanya.
Hem agafat un bus, el TXL, fins al centre de Berlín a l’Alexander Platz. De sobte ens hem recordat que la senyoreta Nuria Riera es trobava a la capital financera de la ultracapitalista UE.
No hem dubtat ni 1 segon, hem quedat amb ella i ens ha ensenyat un bocí de la ciutat. El pac turístic incloïa la porta de Brandemburg, la torre de Fernsehturm erigida per l’antiga República Democràtica Alemanya, el monument a l’holocaust i fragments del mur que va separar Berlín des del 13 d’agost del 1961 fins el 9 de novembre del 1989. La Núria ens ha portat a un corrent pàrquing on a sota hi havia construït el búnquer d’Adolf Hitler, indret on ell mateix i la seva esposa Eva Braun van ingerir el verí que els salvaria dels soviètics en l’alliberament de Berlín.
Parlàvem amb la Núria de la delicada història del fet nazi i del què va suposar abans, durant i després per la humanitat, la societat alemanya en general i concretament pels berlinesos. De fet l’anonimat on va morir el major tirà de la humanitat es mantenia ocult per apaivagar qualsevol tipus de celebració o ritual de caire nostàlgic o enaltidor dels credos nacionalsocialistes. Tot i el dolor de la història recent, penso que el què va succeir a l’Alemanya NS té un punt de misticisme esgarrifós.
 L’avió ja s’ha enlairat i ara creuem un indeterminat indret del centre d’Europa. La Bruna ja dorm arraulida sota la manta que molt amablement ens han donat i que, probablement, ens endurem. Jo em sembla que m’acomiado o provaré de dormir fins arribar a la rígida Turquia. Vaig a somiar amb els kurds, els armenis i els grecs que han sofert en primera persona l’asfixia de la república d’Ataturk. Bona nit Europa.
4/8/12  9h Seddülbahir





Torno de córrer una estoneta per la península de Gallípoli, una remota zona del final de Tràcia (Europa) que mira la seva veïna Asia. Per fi hem pogut dormir! Després d’una odissea de tren, bus, avió, bus, avió, cotxe, vaixell, cotxe, vaixell i cotxe ja som a Seddülbahir, un peculiar poble que ha fascinat a la Bruna, no ser si per la seva senzillesa fregant el límit de la deixadesa o per un cert punt d’inhòspit que comparteixen indret i autòctons. Acabem d’esmorzar unes petites galetes turques semblants a les “Oreo” o a les “Príncipe”. Aquest deu haver estat el pitjor dels àpats que hem fet des de la nostra arribada. Ahir només travessar el mar de Màrmara en un ferri que ens va costar 200 lires (100e) vam parar a un petit local al costat de la carretera entre Bandirma i Çanakkale. Aquí va ser on vam desvirgar-nos a la gran gastronomia turca, encetant una molt bona primera experiència. Uns pinxos de pollastre adobat i una mena de botifarrons, sense budell, fetes només de carn de vedella i cuites a la brasa (köfte). De moment el millor que hem tastat. Al migdia, ja havíem arribat a la península de Gallípoli, indret on van morir més de 130.000 homes durant la 1a Guerra Mundial. Abans d’arribar aquí vam parar a Doyuranlar Gözleme, un petit establiment envoltat de parres ombrívoles just al cor de la península. Vam demanar: Kaşarlı Gözleme (una mena de crep amb chedar), el ja conegut Köfte (boles de carn), Çoban Salata, síndria, pa i “su” (aigua). Farts i tips vam dirigir-nos cap al sud a cercar un poc de repòs. El poble on ens trobem. Platgeta familiar després d’una cerveseta fresca servida per un jove d’Istambul i ens vam perdre pels carrers desordenats del poblet coster. Per canviar d’aires i sense encara haver paït el dinar vam anar cap a Alçitepe a sopar. Ni una ànima als bars i restaurants possiblement com a conseqüència del “Ramazan” que celebren el 80% de musulmans que hi ha a Turquia. De moment no hem trobat cap rastre de turisme forani, som els únics no turcs que estem per aquestes contrades, cal dir, tant poc avesades a les masses de turistes tòpics. En aquesta zona afectada per les batalles de la 1a GM, han viscut dels 12 cementiris on estan enterrats els prop de 130.000 homes, entre aliats i otomans, que hi varen deixar la pell. Aquests cementiris atreuen any darrera any les visites d’anglesos, australians i novazelandesos que venen a retre homenatge a les víctimes d’una batalla, parcialment liderada per un aleshores anònim Mustafa Kemal “Ataturk”, el que anys més tard seria l’artífex de la república turca (1923).
Hem menjat rebé, un estofat de carn i albergínia, uns canonges amb salsa de iogurt i una mena de Köfte amb comí. A les 10 estàvem adormint-nos gairebé sense desitjar-nos bona nit, vigilats per la lluna roja que pintava de carbassa l’estret dels Dardanels.



Dereköy 5/8/12   9h
Ens trobem ara mateix a Dereköy, una població de Gökçeada, la més gran de les dues úniques illes de l’estat turc, a l’oest de la península de Gallípoli que ahir vam abandonar. Hem dormit a la platja de LazKoyu al sud de l’illa. El viatge en ferri fins a Gökçeada ens ha costat 29 lires(13e) i ha durat una hora i mitja. Durant el recorregut hem descobert una beguda de soda amb fruites que valia 1 lira(50c) i que entre converses amb la Bruna han alleugerat la calorada del sol a coberta. Un cop arribats a la “adasi” (illa) primera sorpresa ja prevista: Hem omplert mig dipòsit de gasolina per 50eurus i és que aquí a Turquia la gasolina va molt cara, concretament a 2,2 euros el litre. Hem sortit del port després de quedar-nos bocabadats de l’aridesa de l’illa. Hem avençat per aquesta i ens ha semblat està recorrent un desert inhòspit i gairebé verge, on els silencis punyents prenien la paraula per recordar-nos què som i d’on venim. Hem recorregut el sud contemplant grans extensions de matolls baixos i punxeguts i parant en camins plens d’oliveres bora el mar cercant una caleta on reposar. Enmig del res hem localitzat un cartell mig escantonat que indicava Lazcoyu. L’atzar ens ha dut a una petita badia amb un “xiringuito” a la turca. El seu propietari vivia en una tenda a la mateixa platja, la mateixa on hem decidit passar la nit. Després d’una cervesa EFES Pilsen, nom que em recorda a la infantesa basquetbolística, ens hem dirigir a Uğurlu, un petit poble a 100 metres a l’interior del seu moll portuari. Hem comprat pa, tomàquets i llet per l’esmorzar de l’endemà i ens hem cardat un bon sopar a un restaurant ventós amb vistes al moll. Es feia més que evident, en aquestes alçades del viatge, que la nostra motivació principal era la gastronòmica-cultural. Hem repetit els famosos Köfte (boles de vedella) però aquesta vegada a la Bruna l’han deixada estorada. Ella diu que per la seva textura flonja i tendre i pel seu fort gust a vedella. Aquestes pasturen, no ser ben bé què, lliurement per l’illa.
De nou cap a la platja acompanyats d’una lluna roja lleugerament minvant i que els pronòstics feien preveure que a Istambul ens la trobaríem com a icona emblemàtica del Mediterrani oriental.
Ens trobem arraulits a la platja. La Bruna està llegint 1984 de George Orwell mentre jo estic a punt de caure fregit sota la llum del satèl·lit que insistentment es filtra per la fina capa de la tenda caribenya que tant famosa es va fer per la seva resistència grega.

6/8/12
Ja estem a Bozcaada, la germana petita de Gökçeada, al nord d’aquesta. Ahir ens vam despertar en una bonica platja al sud de l’illa. Amb l’esquena i la ronyonada endurides per la humitat de la sorra vam fer un bon esmorzar a base de pa turc amb tomàquet, formatge i llet. Vam sortir pitant després d’un plaent bany a l’estimat Mediterrani i vam anar a visitar els tres poblets de reducte grec que es troben al nord de Gökçeada. Vam parar a fer un parell de tes (iki çay) a Dereköy, un petit llogarret fantasma on els pocs habitants, grecs, que hi quedaven semblaven trets de la Catalunya dels 50. Rucs i vaques al costat nostre com a elements més d’un mobiliari urbà molt escàs. Dereköy no ens va fer ni fred ni calor. La segona aturada fou al ben trobat Tepeköy. El poblet d’estructura i construcció més o menys grega és juntament amb l’anteriorment anomenat i Zeytinli els últims tres vestigis de població grega a l’illa. I és que  Gökçeada abans era una illa predominantment grega (dins l’imperi otomà) anomenada Imbros. El 1923 la nova república de Turquia va retenir Gökçeada conjuntament amb Bozcaada malgrat cap habitant en va sortir afectat. No obstant, a la dècada dels 60, quan esclatà el conflicte xipriota, el govern turc va pressionar els grecs locals (al voltant de 7.000) perquè marxessin. Actualment queden un centenar de jubilats.
Només entrar a Tëpekoy ens hem fet un munt de preguntes sobre la situació actual de la minoria grega. Hem observat que moltes de les cases estaven molt ben arreglades i que la major part dels cotxes duien matrícula hel·lènica. Dissortadament i amb el nas curiós que ens caracteritza hem tret el cap a l’església catòlica. Al pati d’aquesta, una munió de grecs sortint de missa d’ofici desbordant felicitat i regalant-se mútuament deliciosos somriures... entre la multitud, una bona dona d’uns 65 anys ha respost als nostres curiosos ulls plens de demandes. Entre l’anglès de la Bruna i el meu italià novell l’hem bombardejat a preguntes sobre el conflicte grec-turc. Ens ha explicat que a Tëpekoy hi vivien 28 avis grecs. La resta de presents allà eren familiars o, com ella, una antiga habitant del poble.
El cafè del poble era un local lluminós i amb la perpètua i obligada figura d’Ataturk penjada a la paret. La senyora ens hi va fer passar i ens va invitar a un cafè turc per tal que l’acompanyéssim al costat del seu home que es trobava conversant amb altres antics residents a l’illa. Tots ells fills del poble, tots ells infants emigrants que un bon dia en aquells anys 60 es trobaren l’escola tancada per ordre del mateix que ara penjava de la paret, Ataturk. Ens acomiadàrem de la multitud grega, de la diàspora retrobada. Vam agafar el ferri i ens vam despatxar de  Gökçeada. Travessàrem de nou la península de Gallípoli fent una aturada obligatòria per dinar. Orada al forn i una mena de Köfte estofat. Ferri de nou i altre vegada cap a l’Anatòlia, aquest cop direcció a Troia. La ciutat espanta per la seva connotació històrica. Nosaltres després d’un breu contrast d’informació de la guia, vam decidir no parar-hi i agafar de nou un ferri fins a l’illa de Bozcaada, la segona i última illa turka habitada. Des del ferri vam veure pondre’s el sol amb un gotet de te a les mans mentre anàvem especulant supòsits de com seria la nova illa que ens esperava. L’arribada em recordà Panarea, a l’arxipèlag de les eòlies. Bozcaada és una illa turística i com a tal la maquinària del centre de l’únic poblet estava en ple funcionament. La Bruna ràpidament va fer un paral·lelisme nostrat amb Cadaqués. De fet tenia raó, Bozcaada està replet de turistes inequívocament turcs, classe alta istambulesa. La seva geologia, a diferència de l’àrida Göçkeada, era uniformada per grans extensions de vinya que utilitzaven per fer el millor vi de Turquia. Nosaltres en vam comprar una ampolla que a dia d’avui encara no hem tastat. Ens hem acomiadat del dia instal·lant-nos a l’Ada Camping (Ada=illa) després de menjar-nos un Lahmacun (pizza àrab) a la saturada i bulliciosa plaça del poble.             

8/8/12 Ferri destinació Gallípoli
Curiosa el·lecció la que fa unes hores acabem de prendre. Estàvem anant cap al sud direcció Ayvalik amb la intenció de visitar les antigues ruïnes de la ciutat de Pèrgam quan de sobte hem decidit girar cua i desmuntar camí direcció, altra volta, cap a la península de Gallípoli. Ai que m’anticipo i no he explicat d’on veníem. Ahir vam llevar-nos per segón dia consecutiu a l’illa de Bozcaada. En tant sols dos dies ja teníem la sensació de tenir apamada l’illa i els nostres moviments eren més segurs i conscients. Parlant vam coincidir que el ritme nòmada que portàvem no ens anava bé, que el sedentarisme, sens dubte, ens proporcionaria un punt de calma que era el què buscàvem.
Fent cas omís a aquests plantejaments vam agafar nou ferri i marxàrem de l’illa direcció (Behramkale) Assos. Pel camí ens vam perdre per poblets de la península de Biga i vam poder comprovar l’estat paupèrrim de la majoria de les seves cases. Vam tornar, per uns moments, a retrocedir  50 anys endarrere amb petites pinzellades de tecnologia recent. Pobles grisos amb cafès més grisos replets només d’homes (les dones estaven cuinant pel ramazzan), cotxes que podien ser el primer Seat que havia tingut la generació dels nostres pares. Carreteres mig asfaltades amb gallines, cabres i vaques a banda i banda, observant un desordre físic que ni la voluntat més positiva podria elevar-ho a la bellesa del caos.
Vam arribar a Assos, antiga ciutat grega fruit de la immigració de Lesbos, la illa que hi ha davant i que els catalans que la van posseir l’anomenaven Metel·lí. A Assos i va viure durant dos anys Aristòtil però va haver de fugir davant la ocupació persa de la ciutat. Sota aquesta, anomenada en turc Behramkale, vam trobar un petit port amb càmpings amb els seus respectius molls. Després d’un peix a la brasa amb el Mediterrani als peus, Lesbos a l’horitzó i que ens cobréssin dos gots de raki a preu de combinat, ens hem adormit ARRAN d’aigua.

M’he llevat amb l’esquena com una enclusa rovellada. Per pal·liar-ho ens hem fet un refrescant bany al mar des d’un bucòlic moll de fusta del càmping. Esmorzar estèticament molt ben col·locat (destacar la mel amb mantega) i costa a munt cap a Assos. Primera aturada a mig turonet, el teatre grec de la ciutat. Aquest en un estat bastant pitjor que el seu homòleg d’Epidaure (Peloponès, Grècia) continua amb uns nivells excel·lentíssims de sonoritat. Hem fet la típica prova de l’anell caient a terra i l’hi hem donat el vist i plau. Ens hem assentat sobre les antigues grades per imaginar una nit estrellada d’estiu gaudint d’un decorat natural amb el mar i Lesbos al fons i degustant un clàssic d’Homer. Hem fet una volta per l’acròpolis i un cop d’ull als pilars d’estil dòric que quedaven del temple d’Atenea. Vivien molt bé aquests grecs i coneixien molt bé el concepte de felicitat. Menjar, sexe, cultura i vistes panoràmiques com les d’Assos. Es pot demanar res més?
Carretera i manta per no oblidar la nostra nòmada itinerància hem baixat cap a la badia de Edremit. No obstant hem donat mitja volta després de veure que aquella zona no quedava gaire lluny de la imatge de Castefa i d’encomanar-nos mútuament els dubtes sobre el poc atractiu de la zona. Destinació Çanakkale de nou per creuar, altra volta, el mar de Màrmara i arribar per terra ferma a Istambul.
Gelibolu, un petit poble costaner de la península del mateix nom Gallípoli. Hem descartat dormir en un càmping o a la platja ja que portàvem moltes hores de cotxe i el ànims una mica descol·locats. Hem cercat un hotel a la guia i aquesta ens ha dut a l’Hamzakoy Otel. Quan hem arribat davant d’aquest edifici pintat de rosa i pelat com la pell d’un leprós ens hem quedat una mica esparverats. Una vegada a l’interior ja no sabíem què dir. Tota l’entrada desordenada i plena de pols, antigues tasses i recipients utilitzats deixats sobre el taulell de recepció. Les moquetes arrencades de terra i les persianes sostingudes només des d’un extrem. Un indret francament paupèrrim, brut i semiabandonat. I és que a aquestes alçades de viatge ja no sabíem si allò era normal, o si més no habitual en el  “savoir-faire” de bona part de la societat turca. Mentre ens estàvem regalant contra el turcs i la seva deixadesa ha entrat un home igual de brut i desordenat com la major part d’aquest país. Sense parlar anglès ens ha fet entendre que era l’antic propietari de l’hotel però que actualment (per sort) estava tancat. Ens ha recomanat un altre lloc per passar-hi la nit però, molt amablement, ens ha ofert una habitació en el cas de que no trobéssim res. Hem descartat, sota cap concepte, dormir en aquell ex-hotel just a primera línia de mar i que un bon dia va ser un lloc agradable on els turcs es despertaven amb unes bones vistes marineres i un te recent fet a la taula.
Després de donar més voltes que un ventilador hem trobat una sòrdida habitació en un hotel no gaire millor que l’anteriorment esmentat. En aquesta ocasió es tornava a repetir la situació que havíem viscut a tots els indrets de l’Anatolia. Érem els únics residents a l’hotel Özen. Ens havia passat ja en alguns càmpings i restaurants. Una estranya sensació que a part de ser els únics turistes no turcs, érem també els únics que freqüentàvem alguns indrets aptes per ser freqüentats. Sense més dilacions ens hem fet una dutxa amb aigua freda i cap a visitar el portuari Gelibolu. En un trencall baixant cap al port hem coincidit amb una dona anomenada Özlem (en turc “desapareguda”) que ens ha indicat , amb un anglès prou bo, on podíem anar a sopar de forma econòmica. Ens ha dut a menjar l’especialitat local, sardines arrebossades. Boníssimes. Les hem acompanyat amb el nostre estimat i inseparable Köfte. Això ens ha servit per agafar forces per la gran caminada que Özlem ens ha ofertat com a guia autòctona improvisada. Hem visitat el port des d’on salpaven els ferris (feribots) que connectaven Gelibolu amb Lapseki (Anatolia). La passejada ens ha servit per preguntar-li moltes de les qüestions que s’havien generat durant el viatge. Estratificació social per zones, preus de la gasolina, situació de la dona i sexualitat...els temes delicats els ha esquivat subtilment fent-se l’orni i mirant a l’horitzó. Qüestions com el conflicte kurd, Xipre, els veïns grecs i la inexplicable admiració acèrrima a Ataturk van ser regatejats amb un punt, no ser si fictici, de desconeixença. La passejada ha acabat a un centre social semblant a un esbart de poble anomenat Ogretmem Evi (Casa dels mestres). Tal com el seu nom indica és el punt d’encontre dels docents de la ciutat i el seu entorn immediat fet que provoca que es respiri un ambient culturalment més potent que en llocs habituals. És un indret on s’hi reuneixen els culturetis de Gelibolu per veure els partits del Fenerbache i per veure te tot observant una quantitat desmesurada de vaixells creuar l’estret del Dardanels i el mar de Màrmara.
La nit ha finalitzat ,a l’aguait de la mitja lluna roja, en un llarg passeig pels voltants del mar en una curiosa zona de confluència de nocturns pescadors, avorrits adolescents i campistes improvisats. La decrèpita habitació de l’hotel Ozen m’ha tornat a la realitat turka que per uns moments s’havia confós en una altra mediterràniament molt semblant.





10/8/12  Plaça de kiyiköy



Escric mentre restem assentats a la plaça d’aquest modest, costaner i petit poble de 2000h humitejat pel fins ara desconegut Mar Negre. Si tu, ahir després d’un contagi de males sensacions vam decidir abandonar l’Anatolia, creuar de nou la península de Gallípoli i investigar Tràcia i les costes del mar de Màrmara i el Mar Negre. Després de gairebé tot el dia de viatge, vam arribar com a únics turistes no turcs (com ja va sent habitual) cap a les 7 de la tarda. Volta de reconeixement i una grossa i afable turca ens va oferir allotjament a la seva pròpia casa. Una bonica llar, atenció, ORDENADA i neta, de dues plantes i amb una terrassa de teulada típicament aràbica que mirava el sorprenentment feroç Mar Negre. Ens hem instal·lat i hem fet un primer passeig pels carrers de Kiyiköy. Poble, es veu, frecuentat sovint per istambulencs (130 km al sud). Sembla que tot allò que toquen els de l’antiga Bizanci  es tradueix en netedat, ordre i major manteniment. El poble té un carrer principal que desemboca al mar a través d’un penya-segat. A la dreta de l’elevada vila hi ha una bonica riera envoltada de prats força verds per ser estiu i que serveixen d’aliment a ramats d’ovelles, cabres i vaques. Davant de la riera un port pesquer i una platja bonica però bruta, com gairebé tot. A la banda oest del poble hi veiem una llarga i també bruta platja fuetejada pel vent del nord que esbraona el mar bru.

Istambul
Hem estat a Kiyiköy dos dies. Hem assaborit uns esmorzars de luxe preparats per la riallera i amigable propietària. Esmorzars típicament turcs a base de pa deliciós acabat de fer, brioixos i pastes farcides, melmelada de maduixa, mel, formatge blanc de cabra o d’ovella, embotit de xai, cogombres i tomàquet, ou dur i olives negres. Tot emulsionat amb litres del ja normalitzat Çay, que sense adonar-nos ha fet passar als anhels de la història el fins ara preuat cafè. Kiyiköy ens ha servit per fer un punt i apart del viatge. Finalitzar la part anatòlica i girar el cap direcció Istambul. Aquest humil poble de pescadors ens ha servit per tancar unes observacions i anàlisis de la societat rural turca que vam iniciar només trepitjar l’Anatolia. Els çays i les Efes Pilsen a l’acollidora i ombrívola plaça major del poble ens van servir per concloure que el poble rural turc viu principalment del sector primari i que l’ús de bens de consum encara no ha quallat, per sort, en les seves gents. Que tenen agents canalitzadors capitalistes com la tele turca que majoritàriament està occidentalitzada però que hi ha un contrapès important, l’Islam. Aquest abraça més del 70 % de la població tot i tractar-se d’un estat laic. La barreja d’aquests dos factors deixa un quadre de pobles que podrien ser la Catalunya dels anys 50 però evidentment amb la tecnologia del consum de masses que malauradament ens brinda aquesta xacra anomenada capitalisme.
Hem comprovat també el nostre grau d’occidentalització i de la necessitat constant tant estètica com de consum de models europeïtzats, sobretot pel què fa la neteja i el manteniment dels llocs. Sobre l’eterna pregunta de si Turquia pot entrar a la Unió Europea. Jo dic que no. Potser des d’aquí a Istambul les coses es veuen diferents però aquesta ciutat de més de 13 milions d’habitants no és significativa per un país de 70 milions de persones. Amb això no pretenc reivindicar o enaltir l’espai comú europeu. Escric tot això assegut a un còmode hotel del centre d’Istambul amb vistes al Bósfor i a punt d’esmorzar. Que quedi dit.

12/8/12  Barri de Beyoğlu  (Istambul) Sota la torre de Gàlata   

Ahir vam arribar a Istambul. Després de tancar la primera part del viatge. Vam veure la necessitat d’avançar un dia la nostra arribada a la ciutat intercontinental. Vam deixar el Renault Symbol a l’Ataturk International Aeroport. A darrera nostre deixàvem un bon sac d’experiències dels últims nou dies de ruta per l’Anatolia, bona part de Tràcia i a tocar de la frontera amb Bulgària. La gran ciutat amb el doble de població que el Principat se’ns aparegué molts quilòmetres abans de travessar el cartell que l’anunciava. Gratacels, cotxes de gamma alta i el mateix caos turc. Entrant per l’eix principal semblava que ens endinséssim a Barcelona, Londres o qualsevol ciutat europea, estàvem accedint al ventre del cosmopolitisme a oriental.

13/8/12 Observant el Corn d’Or i el Bósfor


Les mesquites d’Istambul bramen de fons com a recordatori intermitent de la presència del “Ramazan”. Estic prenent un te a la terrassa de l’hotel mentre espero a la Bruna que pugi a esmorzar. Ens hem enfadat una mica potser per la quantitat de dies que portem junts. Aquesta ha estat la segona nit que hem passat a Istambul. La primera la vam dormir en un cèntric hotelet de 5 habitacions a la zona de Sultanahmed. La nostra ubicació estava a 5 minuts de la majoria d’indrets d’obligada visita. Després de situar-nos i veure de ben a prop la majestuosa mesquita de Süleymaniye (1550) vam optar per seure i marcar-nos, tranquil·lament, uns itineraris més o menys a seguir durant aquests 5 dies d’estada a la capital cultural de Turquia. Només arribar a Istambul he començat a tenir sensacions molt positives. Possiblement pel contrast amb la decadència observada aquests darrers dies per l’Anatolia i segurament també per la meva condició d’urbanita. Vam trepitjar el gran parc de Sultanahmed en honor a Ahmet I. En aquesta gran esplanada tens les tres joies de la corona, les mesquites d’Aya Sofia, la mesquita blava i una mica més enllà el Palau de Topkapi, pupurri de les megalomanies de tots els sultans i que quan pugi la Bruna anirem a veure.
Bé, la primera tarda nit d’Istambul acabà a un restaurant anomenat Sar (muntanya), recomanat per uns catalans amb els que vam topar pels primers carrers trepitjats de la ciutat. Vam degustar només per 22 lires (10e) dues Çorbas (sopes) de llenties i de pollastre i vam compartir una çipura (orada). El ressò de les mesquites cridant a l’oració de la nit ens va acompanyar durant el darrer çay (te) del dia. Vam caure rendits esperant a l’endemà per menjar-nos la ciutat sencera!
El segon dia a Istambul va iniciar-se amb un canvi d’hotel prèviament pactat i que canviava la nostra situació i punt de trobada. A partir d’ara estaríem just al costat de la tomba de Mimar Sina, el famós arquitecte coetani del sultà Suliman el Magnífic, autor entre d’altres de la imponent mesquita de Süleymaniye (1550) que tenim just al darrera del nou emplaçament.



Ràpidament vam anar a visitar el què fins ara més m’ha impressionat d’Istambul, Aya Sofia. Aquest edifici, manat construir per Justinià (Bizantí), es va acabar el 537 i va ser la més gran església del cristianisme. Mehmed el Conqueridor va convertir-la en la mesquita més important de l’imperi otomà. Finalment Ataturk, el 1923, va decidir transformar-la en museu. Aya Sofia ha remogut les entranyes íntimes de la història de l’emplaçament més estratègic de la mar(e) Mediterrània. Per dinar vam decidir tastar una altra especialitat turca que havíem abandonat per la seva internacionalització. La pizza turca anomenada Pidesi. Híbrid entre l’estendard napolità i el “calzone”. Amb la panxa plena, dos tes i un llibre de cuina turca sota el braç hem visitat la famosa mesquita blava, manada construïr per Ahmed I entre 1606 i 1610 i que són les seves rajoles d’IzniK (població turca) de colors blavosos que l’hi donen aquest popular nom. No m’ha agradat. L’he trobat poc acollidora a nivell de llum i colors a part d’una permanent i intrusiva pudor de peus. Hem acabat el dia traspassant el pont de Gàlata i visitant la torre que porta el mateix nom que el pont, o el rebés? Era el rebés perquè la torre hi era molt abans. De fet la torre de Gàlata va ser construïda pels genovesos el 1348 i que ara dona el nom al barri de Galatassaray nom també d’un dels tres equips turcs de futbol de la ciutat. Hem pujat pel famós bulevard d’Istiklal per arribar a la plaça Taksim. Actualment aquesta zona és molt impersonal, molt semblant al Portal de l’Àngel o qualsevol zona comercial europea. No obstant el carrer Istiklal, a finals del segle XIX, s’anomenava Gran Rue de Pera, indret on es concentraven diplomàtics i comerciants, és a dir un petit oasis de modernitat dins Istambul. Quan l’Orient Experss arribava a la vella Constantinoble, la burgesia parisenca es dirigia immediatament a Istiklal Caddesi. D’aquells temps de modernitat iconogràfica només en queden les ambaixades transformades en consolats degut a la capitalitat d’Ankara ordenada per Ataturk i un immens carrer comercial que serveix a europeus com nosaltres per poder arribar a casa i dir: “Ai quins contrastos a Istambul!”. En aquest punt del viatge hem tingut una petita discussió i amb cares llargues i morros fins a terra hem tornat fins al pont de Gàlata a cruspir-nos un entrepà de verat fregit en un port on només es respirava el derbi futbolístic entre dos dels equips locals, Galatassaray vs Fenerbache. Ens hem adormit tapant-nos els morros que ens arribaven als genolls. A veure si acabem d’esmorzar l’assumpte es resolt.

15/8/12    
Esmorzant de nou amb un Istambul emboirat als peus. He estat dos dies sense escriure degut a la immensitat metropolitana d’aquesta singular ciutat. Reprenc com pugui el relat i intentaré recordar detalls tot i que són molts i de gran intensitat.
Ens vam llevar i després d’esmorzar els morros s’havien convertit en petons. Objectiu: Palau de Topkapi. Molt difícil d’explicar però diré, de forma ultraresumida, que va ser construït per Mehmed el Conqueridor poc després de prendre Constantinoble el 1543 i que cada sultà hi va anar afegint la seva dosis de megalomania. Els tresors de l’antic imperi otomà es troben guardats a l’interior. Durant les 5 hores que vam estar a l’interior del palau només vam poder visitar les dependències exteriors, els seus 4 jardins i els Kosks dels sultans, paraula que segles més tard donaria nom als nostres quioscos. Vam deixar per la pròxima ocasió que visitem la ciutat la part  de l’Harem, zona on el sultà hi tenia les 4 dones i les seves indefinides concubines. Destacar que malgrat ser un règim ultra-patriarcal, la mare del sultà “valide Sultan” exercia un poder tant gran que a voltes sobrepassava el del propi monarca.



Ens vam esmunyir pels carrerons de Sultanahmed i vam repetir al restaurant Sar, al carrer Gedikpasa, sota la cèntrica plaça Beyazit. El menú: ½ pollastre i una curiosa i deliciosa mescla d’estofat de xai i verdures amb formatge gratinat i puré de patates. Molt be. De postre, deixar que la tarda ens acompanyés recorrent els esfilagarsats carrers del gran Basar i el Basar de les espècies. El primer, arquitectònicament sorprenent però res de genuí, el segon hi vam mostrar més atenció. Vam cercar-hi safrà però només ens en venien de turc i l’iranià era inasomible. No obstant vam comprar una espècie per amanir els Köftes (voles de carn), tomàquets assecats  i vam tastar baklavas empalagoses i festucs ensucrats.
  
16/8/12 avió rumb a Ginebra
Hauria d’haver escrit la crònica diàriament però no ho he fet. Ja a l’avió, just davant la sortida d’emergència i amb la Bruna a 5 files més enllà, hauré de fer memòria dels dos dies que queden per explicar. Bé continuo. L’endemà ens llevàvem i com sempre vam passar per Süleymanyie a relaxar-nos estirats a catifes. Una altra volta pel basar de les espècies i els carrers gremials adjacents i cap a Eminönü a buscar el ferri que ens havia de dur a fer la volta al Bósfor. Grans palaus, mansions i mesquites, alguna de l’omnipresent Mimar Sinan, eren les construccions dels voltants d’aquest, per mi, sobrevalorat estret. Zones històricament de l’aristocràcia i actualment de la burgesia i de l’exèrcit ( fortament testimonial a tot Turquia). Hem tornat al port amb el desig de visitar la part asiàtica, amb la mofa als llavis d’una parella que s’havien estat tot el viatge morrejant-se sense respirar i amb la brillantor als ulls després de veure dos juganers dofins creuar el pont de Gàlata. El vespre s’anava acostant i el meu cor s’accelerava degut a l’atípica cita amb l’Ali, vigilant de l’hotel i kurd botifler. Aquella nit assistiria al meu primer Kadir Gecesi, el dia més important del Ramazan i del calendari musulmà. Dia en què es celebra que Mahoma va acabar d’escriure l’Alcorà. Havíem quedat a les deu de la nit però abans hauriem de menjar alguna cosa. L’excitació del moment no podia descarrilar l’objectiu principal pel qual havíem vingut a Turquia, a menjar. Mentre els minerets de Süleymanyie anunciaven, a tota castanya, que el desdejuni havia acabat, nosaltres topàvem amb una petita “pidecisi”, indret on fan pides (piza turca). L’establiment era regentat per la família Yilmaz. El pare, la mare i tres filles. El tiet els ajudava amb el forn de llenya d’on anava treient pides, Lahmacun (piza àrab) i pa deliciós. Ostres, ara mateix per les pantalles d l’avió indiquen que sobrevolem el Balcans. Belgrad a la meva dreta i Sarajevo a l’esquerra. Ai si Tito estigués aquí al meu costat en comptes d’aquest voluptuós turc que no para de roncar, quantes coses llegiria de la nostra història recent que poc pensava que passarien quan ens deixés. Ni ell ni la resta de mortals no hauríem pogut imaginar que un cop dissolta l’antiga Iugoslàvia comunista hi acabaria havent tanta mort i desolació. Com cantava Lluís Llach en la seva versió del Cant dels Ocells; “Mediterrani enllà, als infants orfes de Bòsnia”. Mentrestant jo continuo patint un efecte sangonera constant i estic menjant, com si fes dos dies que no ho hagués fet, aquest bon menú de la més que sospitosa Turkish Airlines. De primer una petita ració de mongeta tendra, maionesa i salmó fumat, plat el qual he pogut repetir gràcies a la desganada que seia al meu costat. De segon arròs amb una albergínia farcida de vedella i de postres una suau pannacota de vainilla, pa bo i una Efes Pilsen calenta. Collons tu, ara em demanaré un çay (te) i com un senyor. Això d’acostumar-se a viatjar amb “low-cost” i després fer-ho en una companyia normal et depara sorpreses com aquestes. No obstant, i amb el ventre ple de sang, continuo pensant que aquest model és insostenible.
Reprenc el fil. Després de sopar al Safranbolu Pidecisi, nom inspirat en el poble d’on són fills els Yilmaz, ens vam trobar amb l’Ali a l’hotel, just darrera de Süleymanyie. La gentada cap a la mesquita era espectacular, famílies senceres amb la pressa pessigant-li les cames i els nervis rosegant-li les mirades. Em recordaven les corredisses cap a l’església de quan era xic i anàvem a celebrar la missa del gall. Vam entrar als patis del voltant i l’Ali em va explicar que hi devia haver unes 6000 persones resant. Jo també podria fer-ho al seu costat, la Bruna no... A la mesquita no hi cabia ni una agulla i vam col·locar-nos al costat del centenar d’homes que ocupaven el pati interior. Escolanet durant 5 anys, catòlic no practicant i molt pròxim a la teoria de l’alliberament, estava allà, a la mesquita més bonica de Turquia resant-li a Alà.
Vam sortir ½ hora després i ens vam quedar passejant pels patis exteriors de la mesquita. No sabria com explicar-ho. Això és el què vaig escriure en aquell instant: “ 6000 persones a Süleymanyie. La mesquita esdevé un indret difícilment descriptible. Infants jugant, noies amb mocador parlant, fidels resant, vells i joves discutint, la Bruna i l’Alí conversant. Una atmosfera de pau absoluta convertida en estampa on jo deixo d’existir...en aquesta plàcida nit del 14 d’agost de l’any 2012 puc assegurar que la mesquita és l’agent socialitzador més important d’aquest país.”       






28/09/12 a la caseta de Sants
Reconec obertament i la data així ho verifica, que no he fet els deures. Em poso a escriure el final d’aquest viatge des de caseta amb les primeres pluges de tardor esquitxant el pati. Fa més d’un mes que vam tornar del nostre improvisat viatge per l’altre extrem del Mediterrani i no ha estat fins ara, que he passat totes les anotacions a l’ordinador, que m’he donat compte que em faltava un dia i mig de viatge. M’excuso però la memòria encara és recent i espero que aquesta no em falli en la voluntat de recordar cada un dels fets i gestos que van succeir el dimecres 15 d’agost.
Ens vam llevar i immediatament després vam esmorzar el de cada dia. La intenció del darrer dia era visitar la part asiàtica d’Istambul i contrastar-la amb la part europea. Les informacions de les quals partíem i que havíem recollit en els últims dies eren que a la part europea hi residien principalment immenses bosses de població immigrada d’altres parts del país, principalment de l’Anatolia, de fet els anomenaven “anatolian people”. Per altra banda i descartant barris europeus com Fenrbache, Galatasaray i Besiktas, a la part asiàtica és on resideix la classe mitja alta de la ciutat. Així doncs que vam anar fins a Eminönü per agafar l’enèsim ferri del nostre viatge. Un Çay a bord per no perdre el costum i desembarcament a Üsküdar.
Només arribar al port d’Üsküdar vam apreciar el canvi arquitectònic respecte al centre europeu d’Istambul. Curiosament i tot i estar en sol asiàtic, els edificis, parcs i jardins s’atansavaven més a l’ideal europeu. Caminàrem direcció el nord, tot resseguint la riba asiàtica del Bósfor. Durant aquest recorregut vam veure mansions i palauets que elititzen, per mi, una sobrevalorada costa i unes sobredimensionades vistes. Després d’observar tal com deien les guies que en aquella zona i residia la classe mitja alta de la ciutat, vam decidir anar cap al sud direcció Kadiköy. Un micro bus compartit ens hi va dur. Aquests petits busos, més semblants a una furgoneta, passen constantment. No fa falta que els esperis en una parada, només aixecant el braç quan en veus un i aquest s’atura perquè t’hi puguis enfilar. Bé, amb aquest còmode i col·lectiu transport que t’obliga a interaccionar amb els altres viatgers vam arribat a Kadiköy, res a destacar...vam parar a dinar i vam tornar a travessar el Bósfor direcció Europa.  Objectiu, fer caminant tot el corn d’or per veure des del seu extrem la posta de sol del nostre darrer dia al país.
La caminada d’uns 5km la vam fer resseguint la ribera oest del corn. Durant el recorregut ens vam trobar petites i atrotinades barques amarrades a banda i banda, els pescadors i taxistes d’aquestes jugant a cartes o intentant retallar temps al ramazan, parelles passejant, un parell de rates mortes i molta, molta brutícia flotant. Arribàrem al barri d’Eyüp acompanyats per Ausenur, una jove maquillada i vestida a mode islàmic (mocador i gavardina llarga)  que ens trobàrem de camí a aquest bonic barri. Eyüp és un districte d’Istambul entre els rius  Kağıthane y Alibey  i és on neix el Corn d’Or. Es tracta d’una zona important pels ciutadans, sobretot musulmans, ja que hi descansen les despulles d’ Abu Ayyub al-Ansari, company del profeta Mahoma. Sembla ser que en la darrera dècada Eyüp ha estat netejat de fàbriques que contaminaven i embrutien el Corn d’Or i moltes famílies musulmanes conservadores s’han instal·lat a una zona on vam apreciar grans dosis de devoció religiosa. La visita a aquest barri costerut va inicar-se amb un llarg passeig per l’immens cementiri musulmà. Ens perdérem entre tombes horitzontals i silencis trencats per reduïts grups de turistes, fins a la posta de sol. El crepuscle arribà amb moltes expectatives ja que la llum solar havia de reflectir les aigües del Corn d’Or i crear l’afecte daurat que l’hi dona nom. Aquest port natural de 8 km de llarg divideix la part europea en la ciutat antiga i la part de Gàlata on hi trobem els barris alts de Galatasaray, Besiktas i Karaköy. Mehmed el conqueridor li va posar el nom de Corn d’Or en passar, fascinat, llargues hores veient com el sol dibuixava reflexos a l’aigua. Jo m’hi vaig esforçar molt però no vaig veure cap tonalitat que s’acostés al mineral més preuat.  La nostra darrera tarda es dissolia amb el batre dels minerets cridant a l’oració del vespre. En un obrir i tancar d’ulls estàvem sortint de l’antiga Constantinoble i sobrevolant la desconeguda Bulgària rumb a un país antagònic en el si europeu, Suïssa.
L’estada a la rica Ginebra no ens va servir per apreciar cap tast cultural suïs. Només de reüll i ja rumb cap a casa nostra, vam veure els 4808 imponents i nevats metres del Montblanc, el príncep dels Alps. Un cop aterrats la primera imatge que vaig veure va ser la nostra platja del Prat. Tornàvem de nou a veure l’estimat Mediterrani, aquesta volta des d’on més ens agrada veure´l, des de casa.


Ai Turquia...les imatges que em tornen al cap són tantes...no sabria com definir la meva estada en un país tant proper i tant llunyà a la vegada. Un país que cavalca a dues velocitats. La primera lligada als grans capitals europeus i asiàtics, la segona el 80% de població rural que fan de Turquia un país exportador i autosuficient de primeres matèries. Una Turquia on tampoc m’he trobat tants contrastos com m’havien dit sinó una forta i cada vegada més present islamització de la majoria dels àmbits socials. Esperem que les tesis d’Atatürk de mantenir l’estat laic es puguin mantenir intactes. Mentrestant els turcs tenen una altra assignatura pendent, començar a desmitificar precisament el creador de la pàtria (Mustafa Kemal Ataturk) i començar a estimar-se una mica més al país i a ells mateixos. Si més no, que la propera vegada que la trepitgem no ens trobem la deixadesa i la brutícia per carrers, muntanyes i platges. Nosaltres ens enduem a casa les seves olors, les seves sopes i coques, la seva gastronomia mediterrània, les converses amb qui ens hem anat trobant pel camí, les llargues hores de carretera i el preu de la gasolina, la nova visió del Ramazzan, la injustícia cap a les minories armènia, kurda i grega, la vida al carrer no segrestada per estúpides lleis del civisme inexistents, les rajoles d’Iznic i la pau olfatada a Süleymaniye i molts aprenentatges i preguntes que amb els dies hem pogut resoldre i que de ben segur ens faran tornar a aquest país del nostre Mediterrani.
Türquiye  Hoşçakalın, teşekkürler!!!!