dissabte, 25 de desembre de 2010

Aquestes dates plenes d’àpats tradicionals o innovadors de rencontres fortuïts o esperats, de més o menys ganes d’aguantar o gaudir d’aquella gent que forma part del teu entorn immediat, de les ganes de somiar i commoure’t o de l’escepticisme més espès, de la hipocresia accentuada o la tendresa més innocent, de la gelor que fa ara mateix al poble o del fervor de l’escudella que l’avia porta preparant des de les set del matí. Tots els Nadals es reitera la història, que depenent de l’any, ens pot venir més o menys de gust respondre. La solitud pren un aire encisador o depriment i la companyia esdevé feixuga o protectora... Cavil•lacions matinals del Nadal de 2010 escortades dels 4º sota zero, de la panxa encara regirada pels excessos d’ahir i per aquest gran tema dels Toots, que no està a l’alçada de Take me Home, però que la seva preciositat fa pujar uns quants graus l’hàbitat d’aquestes festes...com en diríem? Inusitades. Vicissituds d’un Bon Nadal per a tothom!

divendres, 24 de desembre de 2010

Els beneficis de la immersió


1.
Com funciona la immersió lingüística?



La immersió és un sistema pedagògic en el qual els nois i noies que van a escola se'ls ensenya una llengua diferent a la familiar. El sistema es va implantar a Catalunya als anys 80 per afavorir que els nens castellanoparlants tinguessin un nivell òptim de català i no es trobessin en inferioritat de condicions. El sistema inicial continua sense variants.

2.
El nivell de castellà dels alumnes que fan la immersió és més baix?



No. Està demostrat que a Catalunya els alumnes saben tan bé el castellà com els de la resta de l'Estat. Un 24% dels alumnes tenen un nivell alt de català, un 52% un nivell mitjà i un 24% un nivell baix, segons els resultats de la prova d'avaluació de sisè de primària feta l'any 2009 a totes les escoles. Els resultats són molt similars als de la prova de llengua castellana: un 20% dels alumnes de sisè tenen un nivell alt de castellà, un 51% tenen un nivell mitjà i un 29% un nivell baix. Joan Badia, director de la revista Escola Catalana , editada per Òmnium Cultural, remarca que la immersió no rebaixa substancialment el nivell de castellà. Ara bé, segons diu, "un sistema sense immersió sí que faria que els alumnes castellanoparlants tinguessin un nivell de català més baix que la mitjana".

3.
Què passaria si no s'apliqués la immersió?


Miquel Àngel Essomba, director del centre Unesco Catalunya, adverteix de les greus desigualtats que produeixen els sistemes que segreguen els alumnes en funció de la seva llengua materna. Un exemple és al País Basc, on els pares poden escollir entre el castellà, el basc o l'escolarització mixta. "Separant els alumnes, es creen comunitats separades, amb el risc que hi hagi una fractura social", diu Essomba. Un alumne que acabés l'escolarització obligatòria sense conèixer el català, tindria greus problemes per trobar una feina qualificada. Des del punt de vista lingüístic, apunta Essomba: "El greuge és doble; una persona que no sap català ho té pitjor per relacionar-se amb una part de la societat (els catalanoparlants) i, a més, obliga els membres d'aquesta comunitat lingüística a canviar de llengua si volen adreçar-se a ell". Joan Solà observava que la segregació escolar lingüística "privaria els alumnes d'una font important d'aprenentatge d'un idioma, com són les converses amb els mateixos companys de classe i la retolació de l'escola".

4.
Quantes llengües es parlen a les escoles catalanes?



Més de 260. Des del 1980 el país ha canviat radicalment. Ara molts alumnes no tenen com a llengua materna ni el català ni el castellà. "Això treu raó als pares que argumenten que a l'escola s'ha d'educar en la llengua familiar. Si féssim cas d'aquest argument, l'escola hauria d'estar preparada per impartir en més de 260 llengües vehiculars", apuntava el mateix Solà.

5.
Els alumnes bilingües aprenen millor?


Des de l'òptica psicolinguística, s'ha comprovat que aprendre en dues llengües genera habilitats. Això explicaria, per exemple, que els alumnes catalans treguin millor nota que la mitjana estatal en les proves PISA de l'OCDE.

ISAAC SALVATIERRA ( publicat al diari ARA el 24 de desembre de 2010)

divendres, 17 de desembre de 2010

Disney i la infantesa deformada (4)


Sebastià feia repicar les seves pinces en forma de castanyoles. La festa sota el mar era un anar i venir de “caipiriñas”, MDMA i rialles absents de la taca de petroli que emmalaltia el Golf de Mèxic. Posidó lluïa la seva exuberant musculatura mentre amb el tritó anava senyalant, una a una, aquelles sirenes que aquella matinada s’endinsarien, sense replicar, en el seu llit de corall.
Ariel jeia dins la closca d’un gran mol•lusc enyorada d’aquells dies en què la cua se l’hi transformà en cames. D’ell ja no se’n recordava...la nostàlgia li enviava aquella sensació d’escalfor i pessigolleig que havia notat sota el seu ventre. Inútilment es fregà la cua aprofitant la rugositat del fons marí per reviure aquella satisfacció que desesperadament no tornava. Sebastià, conscient de l’aïllament de la noia, va anar a cercar-la. Amb el seu càlid accent centre-americà demandà la presència de la sirena. Enretirant una cortina d’algues opaques accedí a la cambra de la princesa. Immers en un silenci gairebé impertorbable va veure les escames enganxades al corall i un núvol roig que enterbolia l’aigua. Allà dalt, a la superfície, el cos inert d’una jove sirena. Sebastià va fer córrer la tacada cortina d’algues i la festa continuà amb el rigor impertorbable de cada cap de setmana.

dimecres, 15 de desembre de 2010

Valga'm Déu!!

I Want You Back de Jackson Five amb la base de Natty Dread de Bob Marley. Com se'n podria dir d'això? La parella perfecta?



diumenge, 12 de desembre de 2010


Estimades amigues.

Avui decideixo convertir aquest espai en una oda al sexe lent. Sí, al sexe lent, un petit reducte de resistència a l’ofensiva neoliberal. Al sexe lent, per plantar cara al reconeixement social de les relacions basades en ímputs quantitatius i consumistes. El sexe lent, aquell en que l’afecte pot aflorar en les relacions sexuals sense, per això, respondre a esquemes clàssics d’estimació. Aquell que no és dictat pels pilars del capitalisme desenfrenat on els cossos són béns de consum i l’hedonisme, l’ordre del dia.

Potser heu sentit parlar de la neurosi postmoderna. Es tracta d’un estat psicològic derivat dels models de treball i de ritme de vida de les societats occidentals. Un estat psicològic en el que s’observa un nivell elevat d’estrès, incertesa i insatisfacció. La malaltia més extesa a la nostra societat, vaja. Allò que ens passa a totes; en certa mesura, hi estem immerses.

És, indubtablement, degut a aquest estat que sovint ens trobem en una búsqueda de plaer ràpid, fàcil, i sense esforç. És un dels pilars que sustenta el consumisme, i fa que sovint s’utilitzin els cossos com a béns de consum. Degut a la neurosi postmoderna (derivada del sistema neoliberal) el sexe sovint és utilitzat com una descàrrega, una teràpia ràpida, agressiva, animal i d’una teatralitat violenta.

Pel que fa al reconeixement social, sabem que les conductes quantitatives, frívoles i d’esquemes fal•locèntrics i orgasmocèntrics cada cop gaudeixen de més simpatia en molts entorns, i, especialment, en els de proliferació de negocis específics de consum -directe o indirecte- sexual.

No es tracta d’una crítica punyent cap a les conductes sexuals de la nostra societat, sinó a la incapacitat que mostrem habitualment per mantenir models menys salvatges.

Desitjo fermament que ningú confongui el meu discurs amb una moral reprimida, mancada de passió, libido i luxúria. La meva intenció és fer una oda al sexe lent (aquell que no gaudeix de tanta simpatia ni reconeixement social) perquè considero que és necessari -i podem- aprendre a assaborir els plaers de la nostra sexualitat, sense continuar alienats a la ferocitat i desfici del model de consum que ens imposen.

No es tracta d’eliminar lascivitat ni provocació. Es tracta d’entendre que el plaer sexual no és merament orgasme. Es tracta d’una plena dedicació al plaer. No es tracta de passivitat, sinó de l’activa convicció de fer una oda al sexe lent, aquell que s’estimula amb tots els components de l’atracció, aquell que estripa els esquemes del patriarcat i el capitalisme, aquell que busca passions, aquell que pot ser encantador i tendre, aquell que és orgàsmic per si mateix, aquell que ens pot curar de la neurosi, aquell que hem de aprendre a gaudir, conjuntament, aquell que abandona l’autodestrucció, que ens satisfà i ens fa fer odes al sexe lent

“Doctora Maeso” publicat a l’Accent Bord

Bernat, sense paraules

dijous, 9 de desembre de 2010

Amb tu


N'Amèlia ha emprès el vol. Les xinel·les se l'han endut, sobrevolant amb les ales esteses i amples. Ningú en sap l'ombra, sols tu. Que hi ets només per ella, al seu pas. Ningú com tu en sap el vol, del Frigi als Degotalls, ningú com tu l'essència en el fox.

N'Amèlia se n'ha anat, s'atura el dia a dia al Llobregat, s'atura l'alè del teu compàs. Ningú com tu en pot saber el cant al despertar d'un dia ple, amb la seva buidor, com avui. N'Amèlia se n'ha anat amb un vol obert, d'ales amples i esteses a una vida que no li era pròpia i d'un pas maltraçat però amb constància.

Escamots i comissaris aturen el pas al seu camí, a la Font del Ferro, per guaitar atents la llum de les ales, el batec del pas, el cor de l'aire. Pausa.

Laia Carreras

dilluns, 6 de desembre de 2010

dijous, 2 de desembre de 2010

Recomanació


“En Mattia havia après que entre els nombres primers n’hi ha alguns que són especials. Els matemàtics els anomenen primers bessons: són parelles de nombres primers que estan de costat, més ben dit, quasi de costat, perquè entre ells sempre hi ha un nombre parell que els impedeix tocar-se realment. En Mattia pensava que ell i l’Alice eren així, dos primers bessons, sols i perduts, propers però no pas prou per tocar-se realment. A ella, però, no l’hi havia dit mai.”

dimecres, 1 de desembre de 2010

Mare no em parlis de cobertura social!


Una volta més tornem a encetar el nostre editorial per parlar de realitat, crua realitat com dirien aquells que els ha tocat patir a la vida. S’entreveu allò que alguns professaven ja fa anys quan es posaven les mans al cap en veure tanta opulència, tant consum desmesurat, tant benestar fictici, efímer potser. El pare d’occident s’esquerda dia darrera dia. L’Estat del Benestar que ens aixoplugava sembla que es va desfilant. No tornarem a citar a Eduard Bernstein perquè seria, contextualment, anar massa enllà, però si que farem esment a Pablo Iglesias, fundador del Partido Socialista Obrero Español l’any 1879. Aquest home d’esquerres creient acèrrim de la revolució socialista va evolucionar cap a tendències revisionistes i va acabar acceptant la socialdemocràcia. Felipe Gonzàlez, després va acatar l’economia de mercat i va crear la política socioliberal. Tant un com l’altre compartien l’avui anomenat Estat del Benestar. Ara que les eleccions són un fet i després de dues legislatures de govern d’esquerres, què els espera a sectors com l’educatiu o el sanitari? I es que ahir sentíem el debat electoral i ens semblava que l’apuntador fos Joan Rosell, president de la patronal catalana Fomento del Trabajo. Potser si que al final haurem de parir a Sànitas i els nostres docents seran senyors de Ryanair o de MC Donals. Per no semblar exagerats, al nord de la UE ja està passant. I què hi farem si els més pobres ja no podem riure? Sempre ens quedarà aquell epigrama satíric que ens recorda diàriament que la democràcia ens fa iguals.


Burxa Novembre 2010

NI estudis Ni feina Ni possibilitat d’estudiar




La recent anomenada generació NI-NI veu com la possibilitat d’ampliar els seus estudis es veu estroncada amb la desarticulació de la EPA (Educació per a Persones Adultes)

Des de la Burxa hem volgut indagar a fons sobre el nou estigma de l’anomenada, en aquesta darrera campanya electoral, “Generació ni-ni”. Quines han estat les causes i les mesures d’un govern que ha vist com totes les seves promeses es posen, en alguns àmbits públics, en entredit. I es que la EPA (Educació per Persones Adules) és un procés embrionari que neix durant el Franquisme amb la intencionalitat d’alfabetitzar a la població. Aleshores la docència per adults l’exercia tot aquell professorat de primària que es volia treure un sobresou, complementat així les seves hores lectives amb altres de tarda per la dedicació adulta. No va ser fins a la ruptura dels 70’s on la influència de Paolo Freire va introduir la pedagogia dels homes en permanent alliberament. L’alfabetització passa aleshores a anar més enllà del ba be bi bo bu perquè implica una comprensió crítica de la realitat social, política i econòmica del context on l’individu està alfabetitzat. Un cop passada la Transició l’administració estructura i desenvolupa legislativament la EPA estructurada a través de CFA’s (Centres de Formació d’adults) i les AFA’s (Aules de Formació d’Adults). Amb l’arribada al govern del tripartit el 2003 moltes de les demandes històriques del sector havien estat escoltades i inicialment s’havia fet el traspàs de la EPA de Benestar i Família a Educació.

Catalunya
A Catalunya, gairebé 2 milions de persones adultes no tenien cap títol del Sistema Educatiu i mig milió només havien assolit el nivell d’educació bàsica segons l’OCDE (2003). Actualment el gruix d’aquesta població s’ha incrementat degut al flux migratori dels darrers anys i les necessitats educatives, que també han crescut, poden ser cobertes, tant sols, per un 2,9 %. D’aquest percentatge només el 0,87% és d’administració pública. Paral•lelament a Europa la mitjana de gent atesa en centres de formació adulta gira entorn el 10%

Barcelona 3% irrisori
Si ens en anem cap a Barcelona ciutat les dades prenen un aire més transcendental. La capital del Principat té una població de 1.638.103 habitants i, segons el cens del 2009, 1.391.520 són persones adultes. Els centres (CFAs) i aules (AFAs) públics de la ciutat donen servei a un total de 10.539 persones adultes, és a dir, el 0,75% d’aquesta població fa algun tipus de formació. Segons informacions de la CGT, l’11 de maig del 2006, i després de llargues negociacions i mobilitzacions, el govern va signar un acord general sobre les condicions de treball del professorat de persones adultes que suposava un gran avenç ja que hi havia voluntat d’ampliar les places un 20% anual. La mesura més destacada però era la que feia esment a l’oferta de places de la xarxa de centre públics per passar de l’anterior xifra anomenada 0’75% a una ampliació de cobertura que arribés al 3% de la població adulta barcelonina. Aquesta voluntat pretenia passar de les 10.500 persones formant-se a una quantitat més òptima de 40.000 persones. La xifra, no obstant, quedava bastant per sota de la mitjana del 10% europeu.

Segons Josep Lluís del Alcàzar, membre de la CGT d’ensenyament, després de quatre anys, les xifres constaten l’incompliment de bona part d’aquest acord. No s’ha fet l’ampliació de professorat, per tant els 10.500 alumnes continuen sent els mateixos, la reconversió d’aules a centres tampoc s’ha fet efectiva i a més, sota aquesta mateixa premissa, s’han anat tancant AFAs que no reuneixen les condicions per esdevenir centre. Un clar exemple és la intenció de clausurar els AFAs Can Batlló (Eixample), Pere Calders i Palau de Mar i centralitzar-los a l’Escola Industrial provocant, segons del Alcàzar, la pèrdua de proximitat que tant important és per la gent adulta per conciliar feina i treball. Un estudi publicat per La Mesa d’Educació de Persones Adultes i la FAVB constata que estem patint un desmantellament d’un sector que acull totes les generacions que no han assolit l’ESO (ni-ni) uns 150.000 joves a Barcelona, la mala planificació de l’FP gestada per la LOGSE i que evidencia un model productiu poc especialitzat i el volum de nouvinguts amb necessitats de cohesió i aprenentatge.

Educació i població nouvinguda
El volum de gent immigrant a Barcelona ha passat de 74.019 persones al 2001 a 300.911 al 2009. Per les persones immigrades, l’oferta educativa va més enllà de la possibilitat de conèixer el català o castellà com a instruments de comunicació. La formació adulta compleix una important tasca d’interrelació i cohesió social. La tendència del Departament però, segueix sent la de la derivació de l’ensenyament únicament lingüístic, apostant per la subvenció, cada vegada més, d’entitats privades que la transcendència de l’alumnat queda molt lluny de l’adaptació i connexió socials.

A Sants una escola
Al districte 162.249 persones han estudiat. D’aquestes, 99.679 s’han quedat en estudis primaris o no tenen cap mena de graduat. Tenint en comte el desenvolupament de l’hipotètic pla de donar cobertura al 3% promès per la Generalitat, se’n veurien beneficiades 4.867 adultes. No obstant al districte gaudeix d’un sol centre, el Sant Raimon de Penyafort, situat a la Zona Franca i que imparteix la docència des dels vestigis del Franquisme amb aquell model de complementació del professorat. Actualment està catalogat com a CFA i hi dona cobertura a un total de 359 alumnes a tot el districte.
Des de la comunitat educativa es continua veien al Departament amb una ferma aposta per la retallada tant en el camp adult com a la resta de l’educació pública catalana i es reivindica la proximitat i la potenciació dels serveis amb campanyes publicitàries a nivell de districte, la informació a la ciutadania i la cobertura real de les necessitats formatives i laborals d’una població que ha vist com aquestes s’agreujaven més arrel de la profunda crisi econòmica que estem patint.

diumenge, 21 de novembre de 2010

9:12



Ens hem vist avui, a la plaça on descansa la memòria del herois anònims. T’he amanyagat el llom resseguint cada una les venes de la morera que habites. Les fulles esgrogueïdes no es rendeixen al pas dels primers freds i les riuades de turistes que no et coneixen ignoren el jaç de placidesa on tu i jo confabulem. Els carrers tornen a ser només per nosaltres, pels pescadors que arriben a recer, pels extenuats obrers de Santa Maria...per la inconnexió no resolta del anys de misèries i gaubances. Me’n vaig que el dia comença i ja tot és primavera.

dissabte, 20 de novembre de 2010

divendres, 12 de novembre de 2010



Increïble versió de “pi-iaio bugia”, tema d’Skatalà cantat pels grans Roots Diamoons en el nou CD publicat per Black Borinot Records i anomenat Embolingats (tribut a Skatalà). Ens veiem a cala Montse menjant olivetes i vi bo, bo...

dijous, 11 de novembre de 2010

Z.A.L. (*)


L’iman de Folegandros...”l’horitzó d’absències infinit”, la porta de la nevera oberta i a dins caducitat a tort i a dret malgrat que l’enlluernament no em deixava llegir les tapes on una màquina d’algun polígon industrial havia estampat, mecànicament, la data de la seva fi.
Occident i Orient barrejats sota la mateixa idiosincràsia d’estoïcisme mal entès. La quotidianitat esdevenia l’heroïna demolidora per convertir-se, mecànicament, en la morfina del demà. La carta mal tancada presumia del seu remitent mentre un malaltís acèrrim defensor de James Wan esperava el millor moment a la cantonada

El polígon industrial continuava en moviment. Els torns eren seguits.
(* Zona d'Activitats Logístiques)

dilluns, 8 de novembre de 2010

Algú sap on puc trobar una goma?

Sóc animador, educador, actor, psicòleg, guia turístic, micòleg, traductor, ponent, lingüista, psiquiatre, dissenyador, formador, escriptor, dibuixant, actor, mag, cantant...en definitiva, sóc mestre. Treballo en una escola de l’humil barri barceloní de la Verneda on evidentment les condicions són majoritàriament molt precàries. Aquest més hem anat de colònies. Dos dies només ja que la condició socioeconòmica de les famílies ronda, m’atreviria a dir, el llindar de la misèria. Només han pogut gaudir d’aquesta intensa sortida de dues jornades la tres quartes parts del discents. La quarta part restant no ha pogut pagar els 80 euros que valia poder sortir, durant dos tristos dies, de la quotidianitat i paràlisi que nodreixen els carrers del barri.
M’acaba d’arribar una notícia des del barri veí de les Corts. Les escoles de tot el districte decideixen la supressió de les colònies en resposta a l’anul•lació de la jornada intensiva del més de juny. Torno a encetar el tema que tantes vegades m’ha fet bullir el terrat. Francament és complicat d’abordar, d’entendre les parts implicades. Els mestres que denunciem que l’aplicació vulnera de manera flagrant la llei d'educació de Catalunya, que estableix un llindar de 1.050 hores lectives per curs, que al juny fa massa calor per treballar. Els pares queixant-se de la desaparició de les colònies. Els 1500 monitors, personal de servei i cuina que viu del lleure, de l’educació no formal i que també llencen el crit al cel. Ens trobem doncs en una situació infinitament ambivalent que posa sobre la taula de l’educació d’aquest país dues prioritats, l’econòmica-laboral i la pedagògica. Sempre defensaré la segona. No obstant els i les docents d’aquest país que encara creiem en l’educació com un valor inalienable ja fa massa temps que estem patint les conseqüències i es que al meu centre no hi ha diners ni per gomes.
"A peu de carrer"; Burxa, octubre de 2010

dimecres, 3 de novembre de 2010

La ringrazio Laura. Ci sono molti Pieros oggi a Baghdad, a gaza o per l'occidente. Ci vidiamo presto.

El Barça fa un “coitus interruptus” en el pla Miniestadi



El dimecres 13 d’octubre el F.C.B. va sol•licitar la paralització de la reordenació dels seus terrenys a les Corts.

La Coordinadora d’Associacions de veïns i entitats de les Corts ha rebut amb entusiasme però amb cautela la decisió del nou president del Futbol Club Barcelona, Sandro Rosell, d’aturar el procés de requalificació dels 70.000 m2 que el club volia destinar a la construcció de 1.600 pisos amb els seus respectius equipaments. El procés iniciat a l’estiu del 2009, en ple auge esportiu blaugrana, pretenia una modificació del P.G.M. ( Pla General Metropolità) per requalificar una zona, la de l’actual Miniestadi, catalogada com a equipaments esportius consolidats i convertir-la amb zona d’habitatges i equipaments públics. La permuta iniciada per l’antic president Joan Laporta pretenia fer un trasllat de qualificació amb uns terrenys de Moncada i Reixac i de la Plaça Alfons Comin al barri de Gràcia. Rosell ha donat la raó als veïns afirmant que aquests dos punts no complien les condicions idònies com a equipaments. El president declara, en una carta adreçada als veïns, que la voluntat de la nova junta no és immobiliària i que no volen desprendre’s de patrimoni del club. Cal recordar que dels 70.000m2 totals, el Barça en cedia 50.000 per zones verdes i equipaments com un CAP, un IES i una residència per la tercera edat. Segons la Coordinadora aquests serveis no eren suficients tenint en comte les noves 1.600 vivendes i el dèficit històric d’equipaments de la zona. Actualment el veïnat confia en l’administració que a canvi de la suspensió vol mantenir la demanda dels 11.2000m2 per emplaçar-hi els futurs equipaments. El Barça se’n veuria beneficiat ja que el consistori, a través de plans parcials, cediria llicències per construir un hotel, diverses instal•lacions adreçades al socis, una nova pista de gel i un nou pavelló, tots aquests ubicats als actuals terrenys del Palau Blaugrana. És en aquests terrenys on volen incidir ara els veïns i on no finalitzen les seves peticions de cara a aconseguir un pavelló municipal i un nou IES.
Burxa novembre 2010

dissabte, 30 d’octubre de 2010

Posa't a ballar Rocksteady suaument


Com m’amoreges! Retorçada entre el meu ventre i la punta estimulada dels dits dels peus. Com t’esmunys entre entrellaçades entranyes i retopes el costellam encrostat. Melodia esfilagarsada, greus colpidors i ja no ser on tinc la orella, el melic ni els genitals. Embriaga’m altra volta i fon-me amb l’apassionat o apassionada que et sent com jo, que befa amb tu, que sanglota amb tu, que perviu gràcies a tu. Reviscola’m els malucs i flueix fins l’eternitat! Com només tu saps fer-ho.


diumenge, 24 d’octubre de 2010

Poruc, poruga, porucs


No t’ho pensaves pas eh? Pa tou per avui gana pel demà...tic-tac tic-tac. La plaça bruta però, confonent-me entre la multitud, diviso aquella pell colrada resseguida per la bromera de les seves dents. De reüll m’amaro del seu plaer i el faig meu. És quan torno sol a la butaca de Joan Maragall i com un mosaic de petites i delicades credencials estructuro subjectivament LA LLEI DE L’AMOR. Hem ressona Cesare Pavese en “l’exaltació de l’ofici de viure” i com un glop de reafirmació entenc ara perquè tot ha canviat menys les credencials, la fe, la determinació de prevaldre en la perenne religió.
Silenci, el pati dorm i Pasolini em xiuxiueja des de la finestra “Solo l’amare, solo il conoscere conta”... em colo doncs en el seu desert devastat de falsos miratges i esdevinc oasis.

Quin gran coratge al sentir la olor del desig inoportú

dijous, 21 d’octubre de 2010

Pipilotti Rist


El passat 21 d’octubre vaig poder descobrir la Pipilotti Rist. Aquesta videoartista sueca anomenada Elisabeth Charlotte Rist però que va agafar el sobrenom de Pipilotti per influències de “Pipi calzaslargas” ens mostra una obra mestra a cavall entre el conceptualisme i la tendresa humana. I es que si alguna cosa aconsegueix crear Rist és plaer. El capta mitjançant el color, el so ( menció especial pel tema “Wiched Game” de Chris Isaak i que canta ella mateixa) i evidentment l’extraordinari muntatge de projeccions. Com que no hi entenc molt només em queda recomanar aquesta fantàstica obra que, al poder ser, intenteu anar a veure a primera hora, abans que les riuades d’energúmens sense cervell, anomenats “guiris”, envaeixin la Fundació Joan Miró.
Salut, art i plaer!

divendres, 15 d’octubre de 2010

dijous, 14 d’octubre de 2010

dissabte, 9 d’octubre de 2010

Beirut maig del 2010

Dos dies després de l'assalt i l'assassinat d'activistes per part del Tzahal en els vaixells que portaven ajuda humanitària a la franja de Gaza - coneguts com la 'Flotilla de la Llibertat, que havia partit desde Turquia- , a ciutats de tot el món es van mobilitzar per denunciar la impunitat de l'estat d'Israel. Aquesta sèrie de fotos les va realitzar a la capital del Líban, Beirut, un bon amic fotoperiodista, on totes les organitzacions polítiques libaneses d'alliberament nacional i d'esquerres es van afegir en aquest clam internacional. Entre d'altres van assistir Hezbullah i el partit comunista libanès. L'escenari, la plaça coneguda popularment com la Plaça dels Màrtirs, davant de l'edifici de l'ONU.
Veure més a: http://www.flickr.com/photos/maskoni/

dimecres, 6 d’octubre de 2010



El periodista maltès Joe Sacco publica, després de dos anys de feina i la seva tercera visita a la Franja, el seu llibre "Notas al pie de Gaza". Després dels èxits com Gorazde, Palestina, El Mediador o War's End, recomano a tots i totes aquelles que disfrutin llegint còmic periodístic la gran obra d'aquest modest però punyent mestre.

http://www.libreriamanga.com/comic.asp?id=12353

dilluns, 4 d’octubre de 2010

divendres, 1 d’octubre de 2010

El lingüista Noam Chomsky va elaborar la llista de les “10 Estratègies de Manipulació” a través dels mitjans: http://barcelona.indymedia.org/newswire/display/404664/index.php

Vallespir 25, la partida d’escacs continua oberta

“La història inacabable” un film que els veïns i veïnes de l’immoble núm. 25 del carrer Vallespir porten vivint en carn pròpia des del 22 de maig de l’any 2008. Va ser aleshores quan la negativa de la propietària de reparar uns desperfectes a la part posterior de l’immoble va aixecar els primers ais de sospita d’un possible assetjament immobiliari. Segon el que estableix l’article 118 de la LAU (Llei d’Arrendaments Urbans) “El propietari té la facultat de resoldre els contractes d’arrendament si les obres de rehabilitació superen el 50% del valor actual de les vivendes” Al voltant d’aquest article ha girat la batalla iniciada ara fa més de dos anys entre els veïns, la propietat i les seves respectives advocades. Després de que el jutge indagués sobre els informes presentats per les dues parts sobre l’estat de l’immoble i veiés que els números sobre el valor que li donava cadascú no coincidia va ordenar a un pèrit que elaborés un nou informe. Aquest va valorar els pisos de 82 metres quadrats en uns 23.000 euros i els de 58 metres quadrats en 17.000. Els veïns van respondre atònits que si el preu era aquest compraven els habitatges i així evitaven el seu propi desnonament. Després de varies sentències, alguna d’elles, favorables als veïns es va declarar, el passat 16 de febrer que l’immoble estava en ruïna econòmica. Des del Centre Social de Sants i conjuntament amb altres associacions de veïns es van entregar el passat més de juliol 880 signatures al districte per tal d’evitar l’execució de la sentència. Sembla ser que a dia d’avui l’advocada de la propietat, Helena Costa ha declarat que no té intenció d’executar-la. Ara la partida resta a les mans del jutge i del districte de Sants que, sense discussió, tenen a les seves mans la vida de quatre veïns jubilats sense recursos per fer front a un nou habitatge.

Arboricidi a Carretera de Sants

Els veïns i veïnes de Carretera de Sants poc es pensaven que les obres iniciades a principis de setembre de 2009 produirien l’espiral de conseqüències d’aquests darrers quatre mesos. Emmarcat dins el pla urbanístic “Fent Barcelona” el consistori va iniciar les obres d’arranjament del carrer de Sants, entre Pl. de Sants i Riera Blanca. Aquestes obres que tenen un termini d’execució de dos anys pretenen adequar les calçades i voreres per tal d’adequar-les a les necessitats, segons l’ajuntament, d’una nova Barcelona. Una ciutat que, segons el ja esmentat pla, ha de reduir el transport privat afavorint així la mobilitat de vianants i el foment del transport “públic”.
No obstant a finals de maig dues veïnes detectaren que, de forma progressiva, anaven desapareixent els arbres de Carretera, fet que les va portar a mobilitzar-se i a recollir prop de 400 firmes. Veient que l’arboricidi no s’aturava el passat 28 de juliol es va convocar una assemblea veïnal a la confluència de Badal amb Carretera. En aquesta convocatòria hi assistiren una cinquantena de persones que van mostrar la seva indignació per la decisió unilateral de retirar els arbres, fet que consideren un atac a un valor emocional i quotidià, a la pèrdua d’ombra de les seves cases i a la malversació de l’aïllament sonor que suposa el fet de la tala de plataners. Les mobilitzacions no s’han aturat i el passat 27 de setembre es va celebrar una segona assemblea on els veïns van celebrar la no tala dels plataners entre Badal i Riera Blanca i on van decidir portar al Síndic de Greuges les seves reivindicacions i la possibilitat d’una futura coordinació amb altres barris per tal d’evitar el desert “fashion” en que s’està convertint Barcelona.

dilluns, 27 de setembre de 2010

Ballem com sabem a Sotllo
Una catarsi d’alegria folla. Injeccions d’incoherència, inexactitud gestual, absurditat erigida només perpetrada per la pròpia exultació...i la teva. Sinergies que ens abracen cautelosament i que ens desabriguen com nadons fràgils en temps de dependència lactant i afectiva.
Adoro la teva nitidesa, la teva senzillesa mofada capaç d’esbudellar la retòrica més sigil•losa. Contundència a cops d’humanitat, fragilitat i escolta.
Ets l’espill on, sota cap circumstància, vull deixar de percebre’m, d’estimar-me...d’estimar-te.
Ets tot el què no sóc o el que , inútilment, pretenc ser.
Ets tu germà. La impossibilitat de desprendre’m de l’entesa perpètua.


dilluns, 20 de setembre de 2010


Explica-me’n un altre

El pati respira i cala aquella frescor de terres uberoses i roba remullada.
Els anys no han passat en aquest indret. L’escabetx en forma de formol aviva les esquerdes que, colpidorament, mantenen vives totes aquelles quotidianitats arrelades en fers obrers i austers.
Senzilleses apamades, crits i rialles estrepitoses entre olors d’oli barat que foragiten els inerts d’esperit individualista. No goséssiu pas transgredir-nos! Som el què volem o el què ens deixen ser...però carai que bé que s’està envoltat de sobrietat!

diumenge, 19 de setembre de 2010

Bons propòsits

Anotar en una llibreta el nom de tota la gent que es diu d'esquerres i maltracta els cambrers dels restaurants

Joan Barril i Joan Ollé

Aqui, ara i així! jajaja!

dimecres, 8 de setembre de 2010

Per tu Mirlo Blanco perquè puguis iniciar-te en el plaer de poder gaudir de la música com la cosa més bonica, com a art, com a plaer com...el què tu vulguis!

dilluns, 6 de setembre de 2010


Grècia eterna
Crònica d'uns dies prop de l'Olimp:

diumenge, 5 de setembre de 2010

Comunicat en castellà publicat al diari Gara: http://www.gara.net/azkenak/09/219101/es/Traduccion-castellano-realizada-redaccion

diumenge, 29 d’agost de 2010

dijous, 19 d’agost de 2010


Ονειρευόμαστε ζούμε (*)


Posidó ens obra camí al Mare Nostrum desposseït.
La nit grega no està sola des del Mont Olimp ells et deixen.
Les oliveres bategen el crepuscle que Hefest recull.
El vell viatge fa temps va començar
amb malvats cíclops, terribles titans i dolces nimfes.
Però avui ni Zeus fet home pot evitar l’oracle.
El gest de la fragilitat absoluta, de la voluntat platònica.

(* somiar, realitzar, viure)

diumenge, 1 d’agost de 2010


Quan surts per fer el viatge cap a Itaca…

Konstandinos Kavafis va traçar amb escrits sinuosos el trajecte que ha de dur-nos a la vida. Itaca és el teu objectiu però no forcis pas la travessia... demà prendrem els seus mots per desconstruïr la metàfora Kavafiana i fer-la realitat. Tremola Homer que la nostra odissea, per petita que sigui, només ha fet que començar. Ulisses i el Mediterrani en donaran fe.


"Quan surts per fer el viatge cap a Itaca,has de pregar que el camí sigui llarg,ple d'aventures, ple de coneixences. Has de pregar que el camí sigui llarg,que siguin moltes les matinades que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven, i vagis a ciutats per aprendre del que saben. Has d'arribar-hi, és el teu destí, però no forcis gens la travessia. És preferible que duri molts anys, que siguis vell quan fondegis l'illa, ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí, sense esperar que et doni més riqueses. Itaca t'ha donat el bell viatge, sense ella no hauries sortit.I si la trobes pobra, no és que Itaca t'hagi enganyat. Savi, com bé t'has fet,sabràs el que volen dir les Itaques. Més lluny, heu d'anar més lluny dels arbres caiguts que ara us empresonen, i quan els haureu guanyat tingueu ben present no aturar-vos.Més lluny, sempre aneu més lluny, més lluny de l'avui que ara us encadena.I quan sereu deslliurats torneu a començar els nous passos.Més lluny, sempre molt més lluny,més lluny del demà que ara s'acosta.I quan creieu que arribeu,sapigueu trobar noves sendes.Més lluny, sempre molt més lluny,més lluny del demà que ara ja s'acosta i, quan sereu deslliurats,tingueu ben present no aturar-vos. Bon viatge per als guerrers que al seu poble són fidels,afavoreixi el Déu dels vents el velam del seu vaixell, i malgrat llur vell combat tinguin plaer dels cossos més amants. Omplin xarxes de volguts estels plens d'aventures,plens de coneixences.Bon viatge per als guerrers si al seu poble són fidels, el velam del seu vaixell afavoreixi el Déu dels vents, i malgrat llur vell combat l'amor ompli el seu cos generós,trobin els camins dels vells anhels, plens de ventures,plens de coneixences."

divendres, 30 de juliol de 2010

Després del mitiquíssim concert del 29 de juliol us deixo amb aquest tema dels grans Toots and the Maytals que segurament tots i totes hem ballat alguna vegada

dijous, 29 de juliol de 2010


Volem donar un gir a com la gent entén els correfocs a Barcelona

Cristina Grasset i Dídac Panyella són membres dels Diables de Sants que enguany celebren el seu 30è aniversari

Com es presenten les festes?

Pels Diables de Sants les festes es centren únicament amb el “Crema, Pica, Puja” i el correfoc que és el punt àlgid de la Festa Major per a tota la colla. Al no tenir local propi, com per exemple els castellers, provoca que no anem tant carregats de feina.

Tres dècades encenent els carrers de Sants i d’arreu. Com es presenta aquest 30è aniversari?

Hem estat fent actes tot l’any, sobretot d’autogestió ja que tot i les subvencions el món del foc i la pirotècnia comporta una despesa de diners molt elevada. Hem fet una exposició que en breu es penjarà a diferents indrets del barri. El punt àlgid d’aquest aniversari serà el correfoc. 30 anys són molts anys i el què pretenem és superar els altres correfocs, tant del 20è com de 25è aniversari.

I com es presenta aquest correfoc?

El correfoc el fem el dissabte 28 i no pretenem fer un espectacle sinó donar-li un gir especial. Un correfoc més semblant al que ens podem trobar a la Patum o a Manresa on la intensitat és molt més elevada. Així com a la Catalunya interior aquest model triomfa, el què pretenem és traslladar-ho a Sants i, en certa manera canviar aquesta concepció que hi ha a Barcelona de poca participació i de passivitat que mostra la majoria de gent. Així doncs, la nostra voluntat és que el públic no es quedi sols en un punt del recorregut, sinó que segueixi els diables de principi a fi. Participem només la colla de Diables de Sants amb 50 diables i totes les bèsties i figures...és un plantejament agosarat però per a nosaltres és un “On podem arribar?”

Pinta molt bé.

Els tabalers aniran davant i no a darrera i a les places s’augmentarà la càrrega de pirotècnia i a més hi haurà una furgoneta amb música popular que segurament manllevarem de la Patum o de Manresa. Es faran les Moscades que és un ball on deixen de sonar els tabals perquè soni música i la gent balli amb els diables al contrari de les agulles del rellotge.

dimecres, 28 de juliol de 2010

dimarts, 27 de juliol de 2010

diumenge, 25 de juliol de 2010


Amb les festes tornem a la gent del barri tot l’esforç i l’ajuda que ens mostren durant tot l’any.


Marc Amigó membre dels Borinots i participant en l’organització de les festes que els Castellers de Sants organitzen des de fa tres anys al carrer Vallespir.

Com es presenten les festes d’enguany?

Les festes es presenten amb ganes altre com, a més enguany és el cinquè any que les organitzem, és una d’aquestes efemèrides que evidencien que ens hem fet una mica grans i ens fa gracia el fet de poder-les organitzar i gaudir com el primer dia. Aquest any les festes tenen com a títol “Una mà de festes”

5 anys de festes a Cal Borinot, local dels castellers al carrer Vallespir, com ha anat l’evolució d’aquesta mitja dècada?

Nosaltres creiem que l’aposta de fer-ho aquell primer any va provocar molta por ja que no sabíem què passaria ni com ens en sortiríem, no en el poder de convocatòria sinó de com ens en sortiríem nosaltres. Que no acabéssim tirant-nos els plats pel cap. E aquests cinc anys hem vist que any rere any la gent té més ganes d’anar-hi, que s’ho passa bé i això és lo primordial. La idea principal és que sent una entitat del barri aquest ens aporta molt i en les festes intentem retornar una part d’aquesta aportació a la gent. A més tenint una seu com Cal Borinot s’ha d’aprofitar

És molta feina.

Si és molta feina però bé, si podem fer grans castells com fem últimament és perquè hi ha molta gent del barri que et ve a donar un cop de mà. Les festes ens fan ser més propers i deixem de ser aquells que apareixen els diumenges a una plaça i fan castells per passar a ser aquella gent que estem dia a dia al barri.

Hi ha un seguit d’activitats que us vinculen a la FMA i a altres carrers.

Aquest any allarguem més dies comencem dilluns en comtes de dimecres i la intenció, que ja va aparèixer el primer any, és que la festa serveixi per relacionar-nos amb altres entitats. Ja és el tercer any que estem fent el Crema Pica Puja que va ser una idea que va sortir de diversos grups que fem cultura popular com els geganters, els bastoners, els diables i els castellers i l’objectiu era intentar dotar, d’alguna manera, les festes de Sants de cultura popular. És una aposta més en l’organització de la Festa Major i una aposta també com a entitat de cultura

Les festes no es queden al carrer Vallespir. Hi haurà jornada castellera?

Si hi haurà jornada castellera el diumenge 29 a les 12 del migdia al Parc de l’Espanya Industrial


El nou emplaçament de la FMA ha estat fruit de la lluita del veïnat.


Pere Bosi Navarro membre del Casal Independentista de Sants i de l’Assemblea de Barri de Sants (ABS) fa 9 anys que participa en l’organització de la Festes Major Alternativa de Sants (FMAS)

Casal nou. Obres avançades. Tindrem Casal per festes?

El casal obrirà per Festa Major de 6 de la tarda a 12 de la nit però la inauguració oficial serà el 4 de setembre i constarà de tot un dia d’activitats on es pretendrà mostrar totes i cadascuna de les activitats que es faran al Casal habitualment.

Quin pes te el Casal en el si de les Festes Alternatives?

El casal forma part de l’Assemblea de Barri, que és l’ens que organitza la FMA, i per tant té un pes important en l’organització de la FMA en tant a membre de l’assemblea i en quan a gent que participa en el muntatge i en el desenvolupament de la festa

Emplaçament nou a l’Espanya Industrial després de molts anys reivindicant aquest espai. Serà beneficiós pel desenvolupament de les festes?

Serà beneficiós perquè ja fa molts anys que el reivindiquem perquè creiem que és un indret adequat per desenvolupar una Festa Major ja que és un espai on podem encabir-hi el volum de gent que ve a les alternatives, sobretot en l’horari nocturn on es celebren els concerts però no només això, sinó que és un espai que es pot aprofitar durant el dia per les característiques que té, separació d’espais, grans zones d’ombra...un espai agradable on desenvolupar totes les activitats.

9 anys participant a les festes. Permet, suposo, de tenir una perspectiva històrica. Com has viscut tu el desenvolupament i l’evolució d’aquestes?

Les festes han anat augmentant quantitativa i qualitativament. El volum de gent que assisteix a la Festa Major cada vegada és més gran, de fet és l’espai de Festa Major a Sants on hi ha més gent amb diferència però també ha augmentat qualitativament en tant a infraestructura, qualitat musical, en nombre de gent que participa en muntar-les...
M’agradaria destacar que les festes siguin a l’Espanya Industrial ha estat fruit de les lluites que s’han donat des de fa un bon grapat d’anys. Des del 2006 que portem lluitant i reclamant que l’espai de Festa Major sigui l’Espanya Industrial perquè principalment necessitàvem un espai fix i adequat on celebrar la FMA i no haver de fer canvis d’ubicació a la meitat de les festes amb l’esforç que això suposa, sobretot en termes de moure tota la infraestructura, barres, guixetes, carpes... Fruit d’aquests 4 anys de lluita i de les dinàmiques que s’han donat, la complicitat amb els carrers i les formes utilitzades per reivindicar aquest espai finalment ha estat possible aconseguir aquest espai

dimarts, 20 de juliol de 2010


Fins ara


He vingut fins aquí, al bar, al Rabal, al bressol de la realitat.
Demà te’n vas i vull ser-hi. T’acompanyaria de fet...
Et guaito des de la taula servint a desheretats i ionquis d’il·lusió...
Com dir-te que et trobaré a faltar?
Ahir vam estar les tres desarrelades conversant amb la Rossita i quanta dolçor!
Sento que a partir de demà el DF quedarà suficientment lluny per sentir-te.
Som iguals, semblants o així ho sento. Ahir t’escoltava quan parlaves d’atemporalitat...la que espero que es perpetuï durant la teva absència...

dijous, 15 de juliol de 2010

L'ESTATUT

Valga'ns el nostre Estatut
coix i guenyo i geperut
que diu l'Estat que ens envia;
potser els aires d'ací
el faran emmalaltir
del pap o de pulmonia.
Valga'ns el nostre Estatut
més petit que un esternut
d'una puça presumida;
Mare de Déu, que esquifit;
com que arriba de Madrid,
no ens arriba pas a mida.
Ai carat, noi Estatut,
cama coix i cara brut,
tu, vols dir autonomia?
Ara sí que en veig un tip,
si et llegís el rei Felip
a ben segur que riuria.
................................................
Valga'ns el nostre Estatut.
Cal regar-lo amb un embut
que a l'infant cal fer reviure;
convertint nostre Estatut
en l'anima del resolut
que vol la pàtria ben lliure.


Lletra: anònim any 1931 ( en referència a l'Estatut de Núria. Curiosament vigent avui en dia. NI REFORMES NI ESTATUTS, INDEPENDÈNCIA I SOCIALISME!)

dimecres, 14 de juliol de 2010

dijous, 8 de juliol de 2010


Crònica d'una passejada per la Toscana

dimarts, 6 de juliol de 2010

Mestres, amics...grans persones


Són les 12 de la nit i ser que hauria d’escriure alguna cosa. No ser, una frase, quatre paraules, un paràgraf... Ostres però no ser per on començar. Com explicar tantes emocions i sentiments viscuts durant aquest any escolar. Com puc explicar, perquè s’entengui, que haver compartit aquests 10 mesos amb aquest grup de persones i sota el paraigües de l’escola m’ha servit per, buff... no ho ser fer! Com fer entendre les pors que m’han ajudat a superar, els aprenentatges diaris en qüestions tant ínfimes però tant importants en el món de la pedagogia. Com agrair, aquesta és l’altre! Com agrair cada bot de confiança, cada explicació del Josep, cada crítica del Jordi, cada conversa amb la Vanessa, cada aclucada d’ull del Juanma, cada mirada de l’Eugènia, cada petó i bufetada de l’Amèlia, cada “reullada” de l’Eva, cada rialla de l’Ester, cada... veus no puc...queda ridícul, no defineix en absolut el què he viscut aquest any.
Les paraules són els llavis de l’ànima, sempre ho he pensat però avui m’he de menjar la frase amb patates. No puc amb un paràgraf, dos, cent, mil explicar totes i cadascuna de les coses que m’han fet sentir. Potser no cal que ho faci. Potser donant les gràcies ja n’hi hauria prou. Potser m’ho quedo per mi i només per mi.
Gràcies, gracies, gracies...

dissabte, 26 de juny de 2010


Revisions '07
Els carrers buits i la gelor segarrenca ni l’albirem.
Infinita carretera que mai acaba com el calimotxo de litre que portem a les mans.
La innocència més volguda en l’adolescència més perduda.
Llavis tacats de perversió càlida. El principi de la insurrecció, la glopada de la descoberta, el petó i la llàgrima, l’abraçada infinita.
Us continu entreveient cantant cada una de les cançons, rebolcant-nos als sofàs del cau de les il·lusions. Al carrer Major allà on ningú ens molestava i on vàrem aprendre que la companyia és això, companyia. L’esquadró dels que avui sobreviuen a batzegades i que fan de la nuesa una llegenda a voltes inconnexa.




diumenge, 20 de juny de 2010


Ai que important que és l’educació!
L’educació és un dret universal, o encara podríem dir més, és un dret inalienable, indiscutible, essencial, inqüestionable....
L’administració és l’ens que ha de vetllar per garantir aquesta llicència en condicions de qualitat i igualtat.Ens situem en un teòric estat del benestar que els socialdemòcrates d’ Eduard Bernstein tant van defensar a la segona internacional comunista. Si aquest i els seus afèrrims poguessin gaudir d’un reviure impossible podrien presenciar el tancament de batxillerats i cicles formatius, les ràtios sobresaturades en centres amb grans dificultats socials, l’aplicació de decrets sobre autonomia de centres i direccions, la guetització i la segregació en centres de classe obrera, el tancament de CAEP’s , la tercialització de l’educació per adults... un desmantellament de l’escola pública a tota regla. Que vinguin ara els del tribunal constitucional i passin aquestes mesures pel filtre de la santa Constitució!!!
Publicat a la Burxa com a editorial petit. maig 2010

dissabte, 19 de juny de 2010

Aquest poema del gran Enric Casasses és per un bon amic. Perquè puguis donar-li cos a aquestes paraules

FERRO GUERRA CORRE CANYA

Cada paraula
m’estripa un tros de vida
amb cada estrip
em faig més poderós
com més poder
més m’acarono i ploro
com més m’amago
més em sorprèn divendres
les seves mans
i els ulls que m’endivinen

BEURE CAURE RIURE PLOURE

dimarts, 15 de juny de 2010

Recomanació


Després d'Arlerí, us recomano aquest fantàstic còmic del mateix autor, Edmond Baudoin. Us deixo l'enllaç per fer una ullada sobre el seu contingut. Salut, plaer, lectura, dibuix, art i còmic. A disfrutar!

A Pasolini per la verità

Frammento alla morte

Vengo da te e torno a te,
sentimento nato con la luce, col caldo,
battezzato quando il vagito era gioia,
riconosciuto in Pier Paolo
all'origine di una smaniosa epopea:
ho camminato alla luce della storia,
ma, sempre, il mio essere fu eroico,
sotto il tuo dominio, intimo pensiero.
Si coagulava nella tua scia di luce
nelle atroci sfiducie
della tua fiamma, ogni atto vero
del mondo, di quella
storia: e in essa si verificava intero,
vi perdeva la vita per riaverla:
e la vita era reale solo se bella...

.......................................................
Sono sano, come vuoi tu,
la nevrosi mi ramifica accanto,
l'esaurimento mi inaridisce, ma
non mi ha: al mio fianco
ride l'ultima luce di gioventù.
Ho avuto tutto quello che volevo,
ormai:
sono anzi andato anche più in là
di certe speranze del mondo: svuotato,
eccoti lì, dentro di me, che empi
il mio tempo e i tempi.
Sono stato razionale e sono stato
irrazionale: fino in fondo.
E ora... ah, il deserto assordato
dal vento, lo stupendo e immondo
sole dell'Africa che illumina il mondo.

Africa! Unica mia
alternativa


Pier Paolo Pasolini

dimecres, 9 de juny de 2010


divendres, 4 de juny de 2010


Maleïts

Les fustes dels barracons grinyolen
Auschwitz crida la blasfèmia humana.
El whisky i les putes es van adormir a la mateixa fusta de la taula d’una petita taberna alemana. Es va fer el silenci perquè no hi havia vida per cap mot.
Caïm i Abel es confonien entre grials i cendres carnívores. Ja no hi havia pauta.
Sense contenció, el Mediterrani pren la paraula i desconsoladament plora pels fills de Srebrenica i Gorazde, pels infants Kurds, pels orfes palestins....
Pel tribut gratuït.





Divendres nit de juny, nit de Corpus.
Barcelona fresca i sinuosa.
Barret, mocador i passió penjats al penjador.
Esperant el darrer salt, o el primer…
Flairo , flairo la pólvora d’ahir.
La plaça deserta ja no bateja
El palpitar ha arribat delicadament Llobregat avall,
com una evidència tot deixa de ser important.
Plaça, foc, música i suor.
El roig del barret per no oblidar cap dels detalls
per no desatendre la mirada de l’àliga, el giravolt del gegant, el repic dels turcs, els saltirons dels nans, l’orgasme dels plens, la dolçor de la barreja...
Sense Patum no existiria l’amor.


divendres, 28 de maig de 2010


Ja

Només et mirava els ulls. Vull dir, te’ls resseguia intentant perforar aquelles microtaquetes que te’ls protegien. Mirallets aferrats al voltant d’una retina rasa, verge de desgavell. Memoràndum en deien els de la vora del Tíber. Te’ls continuo mirant perquè només en ells he vist jardins plens d’arbres fruiters, roques esquerpes de cotofluix i ginesta perfumant-me el sexe... necessito escriure-ho. També corrent i jugant, infant, nadó...
Em veia allà, embafat de delectança, al ventre de la Fina.

dijous, 27 de maig de 2010


L’IES Montjuïc venç les retallades


dilluns, 24 de maig de 2010

dilluns, 17 de maig de 2010


Recosits

Atònit em deixen els hereus de la por.
Aquells que no avisen i te’ls trobes amb el cap enterrat
i els ulls plens d’arena.
Creuen en tot i en tothom, o això es pensaven.
Caminen, tant sols fan això, caminen
sense saber-se nàufrags de la carn que habitaven.
Aquella polpa que deien estimar però que en realitat
confonien per un mirall.
Contemplant-se a l’espill, a mi, a la pròpia basarda que albiraven.
No feien altre cosa que buscar-se.