dijous, 17 d’agost de 2017

dimarts, 9 d’agost de 2016

1, 10, 100. Serem 1000 vegades tu

Oblits irrecuperables, records perennes, gesticulació deformada, trencadís de flaixos quan en el subtítol de Marc hi apareix la xifra d’una desena. 10 anys i punt. Toca girar el coll de la memòria i guaitar enrere i de sobte no saps per on començar, què destacar. Potser els petits bocins de memòria diària que hom i tots els que l’estimem ens venen com tangrams cada volta més descantellats o potser la memòria compartida que any darrera any uns quants de nosaltres col·lectivitzem i ens trobem i ens estimem i pugem fins on et vas acomiadar, allà dalt d’un Carlit des d’on divises uns Països Catalans sempre complexos, permanentment canviants.

Molts dies t’imagino entrant per la porta de casa per perdre’ns pel Montseny i posar-nos al dia. Primer un repàs personal, allò considerablement valuós que mou el món, l’amor, i que segurament la conversa serà fugaç, no fos cas que t’entendrissis. Després fer un minuciós repàs per una actualitat, que cada cop que et penso en present, em torno foll només d’imaginar-t’hi. Quants t’hem imaginat contemporàniament? En com encaixaries en l’epicentre del “procés” o el teu paper en l’intent de desallotjament de Can Vies. En quin rol tindries dins l’esquerra “indepe” del 2016  i en com haguessis transitat de l’agitació al carrer fins a les efímeres xarxes socials. Passejant per Sants rescato empremtes d’aquella agitació que ja és part dels llibres no oficials d’història, de nits inacabables sota l’anonimat dels groguencs fanals, del dringar dels aerosols i les respiracions inquietes i del millor, les abraçades cerveseres festejant les petites victòries que bullien del fons més profund de l’ànima.

Et penso i et repenso, t’imagino i t’esbosso tant bé com puc, et reinvento i et rescato i és quan me n’adono que fantasiejo. Que llenço mil vegades una pedra al fons d’un pou i que el repic del greny contra les parets humides cada vegada esdevé més apagat i confós. Toca girar el coll fins avui, l’ara més preuat i em ressona nova música, la gesticulació ja no és deformada i els trencadissos resten harmònicament complerts. Sí, ens queden els esquerps records per gratar al cofre de la memòria, però després de 10 anys nosaltres som el Marc, en cada gest, en cada reafirmació, en cada nova muntanya, tossal o petit turó que ascendim, en les abraçades contingudes o l’impuls més irracional, en la passió i l’acció més aristotèlica nosaltres som el seu llegat, nosaltres som i serem 1000 vegades tu.


Gràcies Marc.

divendres, 20 de maig de 2016

Spotlight, més enllà del tema

Anar a veure una pel·lícula que té més de 20 premis, inclosos dos Òscars a millor pel·lícula i millor guió original i que està basada en el premi Pulitzer 2003 et situa en una condició inicial exigent i amb aquell reüll que enfoca escepticisme en els minuts previs a la projecció. Que era un film premiat s’evidenciava amb el número de cinèfils que mig omplien l’Esbarjo Verdi de Cardedeu un dijous al vespre, sessió usualment  isolada. Que a més el tema que embolcalla la història sigui de feixuga actualitat, l’abús a menors per part de capellans, i a més  situat en un context nord-americà eren ingredients que a un li dibuixaven aquella rialla burleta de tiet convergent quan parla el nebot de la CUP, “a veure si és tant bona com diuen...”


Faig un “flashforward” sortint del cinema després de dues hores i 9 minuts de pel·lícula. Amb un somriure d’orella a orella, com el tiet convergent després d’haver-se menjat el cinquè tros de tortell , vaig anar paint les genialitats del llargmetratge.  Tom McCarthy i Josh Singer aconsegueixen una obra senzilla i sorprenent. Deixen estar els infants i el seu victimisme, els mossens abusadors i també víctimes, passen de puntetes per sobre la jerarquia eclesiàstica, dels vincles amb alts càrrecs polítics, dels dolors irreparables...obvien el què tothom ja sap i aquí és on hi ha la grandesa d’aquesta pel·lícula. L’espectador s’espera el típic drama justicier, que ho acaba sent per legitimitat, però en comptes d’això es troba un film que dona per entès que tothom coneix, més o menys, el tema en qüestió i es centra en l’ànima del periodisme. Aquelles idiosincràsies i micro-silencis que sostenen l’abús, la injustícia i el despropòsit humà. Sense teories de la conspiració i grans litúrgies maquiavèl·liques sinó un conjunt de peces que quan encaixen tot flueix.  No es tracta d’una redacció de periodistes salvavides i destapa casos sinó d’un grup humà que simplement parlant, furgant i remenant un tema l’acaben fent públic. En definitiva, fer política (tot allò públic que fem). I és aquesta política que tot ho envolta que acaba decantat-se, perquè les peces de la redacció s’uneixen,  pel no silenci, per la justícia i per sobre de tot, per la llibertat de premsa.  

dimarts, 4 d’agost de 2015

De roadtrip pels Estats Units

Aeroport 9:51 del matí

Acabo de facturar les maletes i engego la crònica d’aquest viatge que m’ha de dur fins a Chicago amb parada prèvia a Toronto. Com diria la Bruna, semblo “un indi a Nova York” estic com un flam. M’estic movent per l’aeroport amb el neguit irrecognoscible del que no ha viatjat mai en avió. Dues ja han estat les meves víctimes, concretament dues hostesses d’Air Canadà que molt amablement m’han respost les preguntes amb cara de pensar “aquest tio no surt mai de casa!” i que han tranquil·litzat les meves pors transoceàniques.
Ara amb un cafè amb llet de soja a les mans em mantinc a l’espera d’embarcar que com qualsevol verb que tingui a veure amb un aeroport, no recordo com l’he de conjugar! Quins nervis!


Avió 12:10 (hora catalana)
Després d’encomanar-me a la gran força creadora i de vessar algunes llàgrimes per abandonar la mare pàtria i les persones que m’estimo ja estic flotant per aquest medi per on només algunes aus tenen el privilegi de viatjar. L’avió és molt gran, amb 8 files de seients, a mi m’ha tocat la penúltima fila just al costat dels hermètics lavabos i sense cap tipus de vista aèria. M’estaré 9 hores sense saber per on passem, no obstant si l’avió s’estavella, a l’estar a prop de la cua, tinc més possibilitats de sobreviure, o això diuen les estadístiques. Només em queda un consol, que aquestes hostesses amb folrar de cau alleugin els meus neguits amb teca i alguna cerveseta.

Toronto 17.50 hora canadenca (23:50 h catalana)

He arribat a Toronto sa i estalvi després de 9 hores de vol amb Rouge, una filial d’Air Canadà que no ha complert en absolut les
meves expectatives sobre el què esperava d’un vol transoceànic. Menjar just, pantalles de pagament, cervesa i vi insultantment catalogat com a producte de luxe, per fer-nos una idea, una cervesa valia 6€. Davant la manca de distraccions audiovisuals i fermentades he hagut de combinar el consum del còmic de novel·la negra “100 balas” amb passejos amunt i avall pel passadís per evitar sentir cada minut com ressonava la cadena del vàter de just al costat del meu seient.
Una parella amb residència al carrer Avinyó de BCN han estat grats companys de viatge. Visitaven pam a pam tot Canadà i ara un ara l’altre hem fet un repàs de viatges, anàlisis del referèndum grec i els avantatges de viatjar sota la tutela de l’Iscerso.
Un cop a terra ferma i davant el desconcert pre entrada a la duana ianqui, una germana valenciana m’ha ajudat a creuar una frontera custodiada per uns sentinelles grassos, disfressats de policies com els que surten a les pel·lícules factoria Holliwood. Ens hem fet companyia les 3 hores que s’ha retardat la sortida del vol direcció Chicago. El canvi polític al País Valencià, la situació de l’Horta i el seu viatge a Guatemala han alleugerat una espera que es preveia eterna. Ep que això és comença a embalar, Jordi que vinc!

Hora de la migdiada (23:37 hora catalana)
Han passat unes horetes des de la meva arribada als EEUU. Després d’enlairar-me des de Toronto vam sobrevolar el llac de Michigan, e 5è més gran del món i que si no t’expliquen que és una massa d’aigua dolça, des de dalt de l’avió es confonia ben bé per un mar com el nostre estimat Mediterrani. El llac de Michigan al fons i uns núvols amenaçadors que complicaven l’aterratge a Chicago. Música clàssica als auriculars i a gaudir del descens turbulent que finalitzà en una divina obertura entre la tempesta i l’aparició dels gratacels de la 3a ciutat més gran dels EEUU. Exceptuant la “city”, al voltant d’aquesta s’obrien grans extensions d’edificis baixos, camps de beisbol i molt verd, i es que antigament a l’estat d’Illinois hi havia unes glaceres que en fondre’s van donar pas a la creació d’aquesta terra anomenada la “dels grans llacs” que, segons el Jordi, pot presumir de disposar de l’aigua més bona dels EEUU. A mesura que l’avió anava tocant terra una sensació de sentir-me insignificant tant jo com el meu micromon va aflorar. Vaig veure els primers macro cotxes i macro camions i macro grues que funcionen amb litres i litres de petroli que és intercanviat per litres i litres de sang i que produeix litres i litres de CO2 i de sobte la meva insignificància es va convertir en una condemna i disgust cap a un primer món sistèmic que viu a través de l’explotació, la guerra i la mort. Cap a una humanitat insostenible en tots els sentits.
Avui només llevar-nos, menjar-nos les restes d’una pizza de dos pams que va sobrar ahir, 3 donuts i un cafè amb llet de tetrabrik made in Roberto Dueñas, hem degustat el 1er món anant a visitar un macro “Outlet”. Jo m’he firat i he comprovat que el preu de cost de molts productes de muntanya frega la irrisòria xifra del 5% del preu final.
Barbacoa amb amics del Jordi i de pet al llit a fer una migdiada. Encara tinc “Jet lag” i teòricament el meu cos hauria de voler dormir, no obstant estic aquí, sentint els roncs del Jordi i escrivint 4 ratlles a aquesta llibreta confeccionada a Sant Cristóbal de las Casas, Chiapas i que ara mateix no recordo qui me la va regalar. La Salveta potser...

Motel 6, Topeka 18º (estat de Kansas)
10 hores de cotxe sota una pluja incansable, permanent i que en alguna ocasió ens ha ofegat dins un cotxe on l’escena
es repetia milla darrera milla. Camps de blat de moro o pèsols, graners i cases amb l’herba escrupolosament tallada, cavalls despistats i galons de benzina consumits. Perquè aquí el carburant es paga a tant el galó. Aquest equival a 3,7854118 litres i com us podeu imaginar, tractant-se d’un país productor i lladre de petroli el preu és bastant més baix que Europa.
El fet és que avui ens hem cascat unes 550 milles uns 885 km, distància que ens ha permès travessar tot l’estat d’Illinois, Missouri i arribar a Kansas per fer una parada a Kansas City. M’ha explicat el Jordi, que la ruta que he dibuixat coincideix amb el “tornado Alley” o passadís dels tornados, una franja que va des de Wisconsin fins el golf de Mèxic i que com el seu nom indica és per on passen els devastadors tornados. Ara mateix, cansats de tant conduir, el Jordi ja fa estona que fot roncs. Jo aviat m’hi posaré, abans per això vull corroborar que el tòpic que els motels cinematogràfics són bruts, decrèpits i inhòspits és cert. M’arrauliré mirant de no tocar massa aquest cobrellit.



Colorado Springs (Estat de Colorado) Motel Travelstar
Ens trobem en un motel al Centre de Colorado Springs, al sud est de les Rocky Montain (Muntanyes
Rocallses). Ara mateix tancats a l’habitació d’un motel, millor que el d’ahir, perquè just quan sortíem han emes una senyal d’avís de turmenta que durarà ben bé fins a les 22h. Avui ha estat el 2on dia del nostre “roadtrip”. M’he llevat ben d’hora i he anat a fer uns quilòmetres pel voltant del motel. Un ritme suau m’ha permès veure com es despertava Topeka, la capital de Kansas. Esquirols i conills creuant-se pel camí mentre els primers tallagespes es desvetllaven i les esglésies (luteranes, evangèliques, tom cruistes...) obrien els seus porticons. Dutxa ràpida, tassa de “phorex” amb cafè aigualit i carretera i manta. Objectiu, creuar l’estat de Kansas de pe a pa.
Avui les 526 milles se m’han fet molt pesades. Sumades a les d’ahir portem 1800km en dos dies. Kansas, el melic dels EEUU, ens ha condemnat a un trajecte totalment pla i amb un canvi de paisatge considerable respecte Illinois i Missouri. El prat verd començava a esgrogueir-se i la plana infinita combinava camps immensos de blat de moro amb pastures on baques jeien anunciant tempesta, aïllades i rovellades  bombes xuclaven petroli i enriquien les butxaques dels seus propietaris. El recorregut ha estat el mateix durant 8 hores.
Ni la velocitat de creuer del Jeep ni la rectitud t
raçada de les carreteres han servit per fer menys pesat el viatge. La música repetida 20 vegades anunciava que deixàvem Kansas, l’estat del blat (màxim productor del país) per endinsar-nos a Colorado. Entreveure les muntanyes Rocalloses a l’horitzó ha estat com un miratge real. La plana passava a la història i la possibilitat d’anar a córrer o si més no a trepitjar aquella meravella ha revifat uns ànims que agonitzaven. Encara ara la turmenta no ha acabat i porto la tercera cervesa. Sona de fons “the river” del Boss. Genial!



Pagosa Springs 9:54 (5:54 hora catalana)
El dia d’avui és d’aquells que serà difícil d’oblidar. L’hem encetat a trenc d’alba quan a les 6 del matí m’he calçat les bambes d’asfalt i he sortit a degustar els carrers de Colorado Springs, una ciutat

situada al sud de Denver i que descansa a la llera de les muntanyes més importants dels EEUU, les Rocalloses, que s’estenen de Nord a Sud des del Canadà fins Arizona. Les gotes acumulades als arbres de la pluja d’ahir i les fortes molèsties musculars de la recent trail de les Fonts del Montseny m’han desvetllat d’allò més per fer dos cafès, dutxar-me i esmorzar amb el Jordi. El què ha passat a partir d’aquí és molt difícil d’explicar, de fotografiar o d’escriure. Hem visitat el Garden of the Gods, un conjunt espectacular de muntanyes vermelloses, descantellades i a les quals m’he imaginat la Bruna escalant-les. Abans no vingués la multitud hem decidit fugir i anar a un gorg immens que el travessa un pont penjat. The Royal Gorge Bridge s’anomena. 21$ per barba i a passejar per un pseudo parc temàtic dels anys 90. Un gorg espectacular de 291 metres era travessat per un pont de 380 metres de llarg i 18 d’ample. Construït el 1929 actualment és el pretext que sumat a una sèrie d’afegits com una tirolina, un teatre, un telefèric i uns cavallets ha permès convertir-lo en un parc i cobrar entrada.
El gorg amb l’Arkansas River rescant-lo per les entranyes ens ha agradat molt, preàmbul del Gran Canyon potser? Ens ha agradat tant que ens hem socarrimat el clatell de tant mir-lo i remirar-lo.
Farts de tanta solana hem decidit avançar les hores de carretera i fer via cap al Gran Canyon (GC). Fins el nostre objectiu ens quedaven 10 hores, així que hem “tirat milles", mai millor dit, i hem pogut retallar 4 hores de viatge. Des dels gorgs hem passat per Salida i aquí ha començat el què podríem catalogar d’història d’amor, un idil·li entre jo i el paisatge, una comunió on tot fluïa, on la paraula més dita ha estat “brutal!” o com diria l’estimat Alonso “Mooolt bèstia”. De Salida, poble a 2100 m d’alçada a Monte Vista hem recorregut milles i milles d’una carretera que m’atreviria a dir, de les més boniques del món, si més no de les que jo he vist in situ. A l’esquerra la serralada Sangre de Cristo amb Blanca Peak (4374 m) i a la dreta Rio Grande National Forest. Al mig una inacabable vall planíssima, riu-te’n de la Cerdanya.
En aquesta plana que progressivament deixava el verd per anar convertint-se en desert hi trobaves isolades cabanyes de ramaders o rulots sedentàries que desballestades per la solitud esperaven impàvides que les comparessin amb una escena cinematogràfica “tarantiniana”. La carretera anava progressivament transformant-se en desert amb muntanyes de més de 4000m en forma de muralla natural. En un moment l’estepa s’ha endinsat altra volta dins les Rocalloses i allà hem topat amb una carretera que travessa Rio Grande National Forest i Sant Juan National Forest. Hem pujat un port de muntanya de 3100m amb les orelles tapades i contínuament repetint, “brutal Jordi, brutal”. Quan ja no quedaven pins, rius i tarteres per veure, com si d’un orgasme es tractés, hem descendit per la 160 fins a Pagosa Springs, on ens trobem ara mateix. Hem agafat aire, ens hem obert unes “Lite” i hem callat. El Jordi ja ronca vestit amb el seu pijamet d’estiu. Jo vaig a intentar ordenar, somiar totes les emocions d’avui. Colorful Colorado, sense cap mena de dubte.


Tusayan, 7 milles sota el Grand Canyon del Colorado 20h (pacífic time)
El sol ha sortit per nosaltres a Pagosa Springs, un poblet situat a 2200m just a l’inici del Rio Grande National Forest. Ens hem llevat  les 6., hem esmorzat 3 cafès aigualits per barba i uns “cinnamon rolls”, uns pastissos de canyella. Hem reprès el nostre roadtrip a les 8 del matí (mountain time). La temperatura a aquella hora era de 52ºF que equivalen a 11,11ºC. He pensat en tots aquels catalans i catalanes que el llevaven suats producte de la onada de calor.
El Jeep de Jordi, anomenat pel seu amo amb el nom de Silver, ens ha fet deixar els meravellosos i frondosos boscos de les Rocalloses per, progressivament, perdre alçada i entrar als desacompanyats deserts d’Arizona. Just abans d’entrar a aquest estat hem passat pels 4 corners square, un indret on conflueixen els rectilinis límits de 4 estats. Colorado, New Mexico, Utah i Arizona es troben en un punt enmig del desert convertit en un reclam turístic i gestionat per dues tribus d’indis*, els UTE (Colorado) i el Hopi. Hem fet una hora de cua perquè el Jordi volia fer-se una foto amb una natja a cada estat i mentres he comprovat com els indis feien braçalets i rudimentaris imants  per la nevera per vendre als turistes. De sobte me n’he adonat compte que estava en una reserva indígena* tutelada pel govern americà. He taral·lejat aquella cançó de Brams que diu: “L’aldea global creix amb generositat, tolera nostre espècie si és amb captivitat...” Després que el Jordi em regalés un caça-somnis preciós hem agafat la Silver hem oblidat definitivament el verd de les Rocalloses pel no res del desert d’Arizona. Espectacular!
Hem avançat milles i milles pel no res infinit de dunes, matolls baixos, punxeguts i per pedres erigides des del fons de la sorra, el res a l’horitzó...i l’horitzó es movia i en aquest gest hi apareixia de nou el res. I de sobte te n’adonaves que en aquest res on res hi podia prendre partit, unes cabanes i casetes de fusta maldestre s’aixecaven enmig de la solitud del clima continental.
Petits nuclis habitats d’indis* que vivien/resistien en un dels indrets més isolats i erms dels Estats Units. Costa molt explicar les sensacions de travessar el desert. Em va passar quelcom semblant quan vam travessar el Sàhara a Tunísia. Bé, l’objectiu d’avui era arribar al destí final del nostre  roadtrip, el Grand Canyón del Colorado. L’arribada se’ns ha fet llarguíssima, 7 hores de carreteres inacabables. Al final quan ens hem precipitat al buit i hem vist aquesta meravella de la naturalesa ens hem quedat glaçats. Tant que hem decidit, tot i els elevats preus, fer nit aquí. Vull esperar a demà per explicar el meu nou idil·li amb el Grand Canyon. De bon matí el resseguirem corrents i acabarem de fondre’ns una mica més amb ell. Bona nit meravelles de la naturalesa!



Rifle, estat de Colorado, de tornada.
Reprenc el fil d’ahir després d’un altre dia intens i sense temps de pair absolutament res. Ahir vam veure el Grand Canyón del Colorado per primera vegada. Seria impossible plasmar amb l’escriptura els sentiments generats d’aquest encontre per tant m’abstindré d’explicar-los.
Al capvespre vam trobar un motel just a 7 milles al sud del GC, al turístic poble de Tusayan de 562 habitants, en una habitació que ens va costar 120$. Com cada vespre hem encetat unes cerveses que li agraden molt al Jordi però que trobo, com el cafè, que són aigualides i hem fet balanç del dia. A l’habitació del motel de la dècada dels 70, una parella de Fènix d’origen hispà que en veure’ns se’ns va acostar a presentar-se. Un tal Castañeda, per ser descriptius, un paio de 48 anys amb una gorra de beisbol al revés, una Coronita a la mà i galons i galons d’alcohol consumits des de les 5 de la tarda. En Castañeda feia gràcia al principi, ens va explicar, després de confondre’ns per espanyols, que havia sigut jugador de beisbol. Vam parlar de la seva Pick up, cotxe que tenen el 70% dels nord-americans, i de la recent aprovació del matrimoni gay. La conversa es va acabar quan va dir que els negres eren mala gent. La cultura de la por se’n va anar amb una Coronita entre les mans i nosaltres vam continuar parlant del capvespre que s’apagava.
Avui al matí m’he llevat ben d’hora per córrer una miqueta, sembla que les molèsties han minvat un xic i m’han permès córrer pels boscos del llindar del GC. He vist cérvols, esquirols i un conill amb la cua blanca. Ara entenc els colors de Bugs Bunny. En acabat i després d’haver comentat que no havíem trobat encara cap català, de l’habitació del costat d’en Castañeda ha sortit una noia d’Alacant.
Dutxa, esmorzar, cafè aigualit i de nou altra volta al GC. Volíem aprofitar les primeres hores del matí per poder moure’ns amb tranquil·litat, lluny del soroll dels turistes. Hem descartat baixar fins al riu Colorado perquè les temperatures al fons del gorg eren de 50ºC. Així doncs ens hem confós una llarga estona amb estrats i sediments modelats durant mil·lennis,testimonis de temps immemorials, d’indis fills de la mare terra, de gringos homicides i d’emuladors de Clint Eastwood, europeus com nosaltres, orfes de monuments naturals d’aquesta potència energètica més enllà del temps i de l’espai. Ens hem acomiadat del Grand Canyon amb la certesa que el tornaríem a trepitjar. Quan el Jordi no em mirava m’he eixugat una espècies d’aigüeta salada que em brollava del llagrimal galtes avall.
Carretera i manta, davant nostre el retorn, 1700 milles i 3 dies per endavant amb sessions de 8 hores diàries de cotxe. L’energia encomanada pel GC ens ha servit per sortir d’Arizona i enfilar cap al nord. Hem tornat a creuar com a l’anada les reserves dels amerindis de la tribu dels UTE i dels Hopi. Hem parat a Kayenta població situada al mig de Navajo Nation un territori semi autònom governats pels natius nord-americans navahos que ocupa una superfície de 71.000 km2 en part dins els estats d’Arizona (nord-est) i Utah (sud-est) i Nou Mèxic (nord-oest). Kayena està a tocar de Monument Valley, una gran plana de limolita vermella amb grans roques monumentals que hom ha vist en algun western. A Kayenta hem fet un pa de motlle amb la mortadel·la més barata dels EEUU (o això o fast food) i ens hem preguntat que qui vol viure en un poble com Kayenta? Enmig del no res. Però aleshores, abandonant l’egocentrisme, te n’adones que els éssers humans tenim el què volem o podem i que el lloc on neixem determina, en la gran majoria dels casos, el què serem durant tota aquesta vida. Ens hem acomiadat d’Arizona i he tingut la sensació que abandonàvem un estat pobre, àrid i d’una bellesa excepcional. Hem entrat de pet a Utah (Nord d’Arizona) per una carretera llarguíssima com totes, pintada amb línies grogues com totes i ben asfaltada com cap. El Jordi ha tingut la brillant idea de desfer camí per una ruta totalment diferent a l'anada. És per això que hem travessat Utah en direcció a la interestatal 70 est. Només entrar a Utah el nou estat ens ha regalat grates sorpreses. Sense temps de pair el desert d'Arizona i els seus monuments erigits de pedra ens hem trobat amb una estepa cada vegada més verdosa i de roca novament vermellosa per arribar a Moab on hi hem trobat la part nord del Colorado amb una prolongació del GC i on els seus altiplans ens han deixat de nou atordits. El paisatge no ha parat de presentar-nos noves i sinuoses formes, pedres tallades simètricament , sediments descantallats pel vent i pel clima continental que ofega de calor a l'estiu i ho cobreix tot de blanc a l'hivern. Hem acomiadat la serralada de la Sal i els altiplans de Utah per entrar de nou al nostre estimat Colorado. Ara ja és molt tard i el Jordi ja fa estona que dorm. Avui no ronca...Demà hem de travessar Colorado i enfilar pel nord cap a Nebraska.  Road Trip stand by, bona nit indis de Navajo Nation!

Lincoln, Nebraska 22.40 hora central

Podríem dir que avui hem tornat a trepitjar les grans planures del Midwest. Hem abandonat l'estimat estat de Colorado travessant de nou les Rocky Mountains. Aquests ianquis dissenyen, perfilen i construeixen una interestatal, concretament la 70, que travessa les muntanyes més altes de tot el país. Per posar un exemple, hem parat a fer un cafè aigualit a Silversthorne, un poble situat a 2754m d'alçada, hi hem arribat per autopista. En sortir d'aquest epicentre de l'esquí, molt a prop d'Aspen, hem tornat a agafar la interestatal i per la finestra, a tocar, tenies pics de més de 4000 metres. Sorprenent. Hem tornat a fer un port de muntanya, amb doble carril de circulació, que feia més de 3000 metres, com si arribéssis a la Pica d'Estats amb cotxe vaja.
Hem travessat les inacabables muntanyes fins arribar a Denver. Hem guaitat si veiem l'Eastwood muntat a cavall i hem fet via per acomiadar l'estat de Colorado tot seguint el riu que li dona nom. Em quedo amb Colorado, sense cap mena de dubte. De fet em reafirmo en el seu emblema identitari “Colorful Colorado”. Després de 6 hores de carretera hem entrat a Nebraska. Pla, sec i amb mono visió a banda i banda. Monocultiu de blat de moro i monotonia assegurada. 36ºC d'atrezzo i pa amb mortadela coma mono dieta instaurada. Avui hem fet 700 milles i gairebé aconseguim travessar Nebraska. Hem decidit parar quan hem comprovat que teniem el cul més pla que el mateix estat de Nebraska.

Jeep del Jordi a 34 milles de casa seva

Diviso camps de blat de moro i pèsols, un percentatge menor de pick ups, herba i més herba minusciosament tallada, casetes irritantment arreglades i obres a cada cantonada, devem ser un altre cop a Illinois. Hem travessat tot Iowa sense pena ni glòria. Després de 8 hores gairebé podem donar per acabat el nostre road trip. Ara m'estava palpant l'esquena per si m'havia llagat després de tantes hores de cotxe.





Casa el Jordi post dia road trip 22h (central time)

Jaient al sofà del Jordi, resumiria el dia d'avui com a dog day o com diu el Jordi, rascar-se els collons a dues mans. Ahir vam arribar a Wonder lake i després d'anar a córrer i gaudir d'un bon estudi sociològic del poble i de les cases al costat del llac, l'Steeve i l'Scott ens van convidar a sopar una barbacoa a una casa on s'hi respira quelcom angelical. De fet tant l'Steeve com l'Scott són el què l'estimat Sebas anomenaria, dos àngels. Cerveses a doll, aparició de veïns al porxo amb grates olors de carn i converses i rialles del meu anglès macarrònic. L'hi he promès al Jordi que m'apuntaria a un curs d'anglès quan arribi a Catalunya. Vam sopar les famoses llonzes de porc pork chops marinades hores abans, una mica de bròquil al vapor i unes patates cuites amb un híbrid entre un caliu i un papillot, amb formatge desfet per sobre. Excel·lents! Després de l'omnipresent pa amb mortadel·la del road trip era la primera volta que menjava quelcom amb cara i ulls i no tant sols això sinó que era tot boníssim. Amb l'Scott vam parlar de vi, de les vinyes de California i va acceptar donar-me un vi de garrafa que utilitzaven per cuinar. Vaig arribar a la conclusió que exeptuant restaurants, a EEUU no hi està instal·lada cap mena de cultura del vi.
Parlant dels ianquis, aquí la casa, home sweet home és molt important. De fet tot passa a les cases, els veïns conviden els seus veïns a sopar un dia uns un dia els altres, parlen, juguen a jocs de taula o al jardí tot amanit amb litres de cervesa. Cal dir que aquesta és més suau que la de casa nostra però cari com mamen aquests gringos!
Avui ens hem llevat amb la intenció d'anar a Chicago. Eren ja les 11 i els nostres cossos ens donaven pistes que el seu desig era romandre a casa i descansar. Els hi hem fet cas, després de dies de road trip i d'anar amunt i avall ens ha anat molt bé descansar. Ens ha servit, entre moltes coses, per fer números del viatge. Atenció, hem conduït 3500 milles, un 5632 quilòmetres passant per 10 estats diferents. Això vol dir, per fer-nos una idea, com anar a París cinc vegades o anar a Moscou i gairebé tornar. Una autèntica animalada. Ara quan vagi del Montseny a Girona em semblarà ridícul.
        
Dia post Chicago, al costat del llac (Wonder Lake)

85% d'humitat i una temperatura agradable, el sol escalfa un llac que durant el llarg hivern està completament glaçat.
Avui hem comprovat el clima continental d'Illinois corrent de bon matí i arribant a casa completament xop. En aquest estat el clima continental està molt ben definit. Hiverns terriblement freds, temperatures que oscil·len entre els 0º i 7º de màxima i mínimes de -20º, els llacs de la zona (Great lake area) temperen el clima de forma lleu. Les precipitacions màximes es concentren entre la primavera i l'estiu, sent l'agost el mes més humit. Aquest és, a grans trets, el clima d'un estat amb capital a Springfield però amb Chicago com a ciutat més destacada. Aquesta és la 3a ciutat amb més població dels EEUU (3milions) i després de NY el 2on centre financer. Chicago o Xicago en català, és climàticament com la resta de l'estat d'Illinois però amb una característica important, que va ser construïda (1837) a la riba del gran llac (57,750km2) de Michigan.


Va ja n'hi ha prou de rotlle que semblo la Viquipèdia. Definitivament ahir vaig poder visitar Chicago, nom que li van posar els indis* Potawatomi i que segons algunes fonts significa poderós, fort o gran i segons altres tindria el seu orígen en el nom de ceba silvestre ja que als voltants del riu Chicago que desenvoca al llac Michigan n'està ple. Va va va, que ja em torno a enrotllar. Ahir tot i la previsió de pluja vam agafar la Silver i cap a Chicago. La interestatal 90 ens va deixar a un pàrquing del carrer Washington paral·lel al principal Madison St on hi ha el polifacètic pavelló dels Bulls i dels Chicago Blackhawks, l'equip de hoquei sobre gel de la ciutat. El downtown ja feia estona que rondava a l'horitzó i tenia unes ganes boges de veure els gratacels, observar-los de ben a prop, perdre'm entre l'artificial bosc d'edificis. A mesura que anàvem abansant i després de creuar el riu Chicago vam endinsar-nos cap al Loop nom que se li dona al centre degut a que la xarxa de metro fa una volta (loop). Una vegada a dins he pogut sentir la grandiloqüència dels carrers i de les verticals construccions. Els oficinistes amunt i avall amb les típiques bosses de paper traginant el dinar comprat a un establiment de  fast food. Una de les primeres apreciacions de Chicago ha estat que la gent aquí no està tant grassa. De fet me n'he adonat que tant els homes com les dones gaudeixen d'un aspecte més saludable i a la vegada molt més atractiu. No obstant tampoc he apreciat que es mengés més bé. Els establiments de fast food ho són en un altre format aparentment més sofisticat, no obstant la olor permanent de colorants i conservants a l'entrar a un establiment t'ennuega la gola.

Entre gratacels, alguns impecablement brillants, altres més antics, més propers al clàssic Empire State, ens hem obert camí fins que de sobte hem trobat un oasi en forma de parc. Era el Millenium Park, situat a la riba del Michigan. Hem passejat una bona estona entremig del verd contrastat amb el formigó i l'alumini dels gratacels. De sobte, enmig d'aquell pulmó, ha aparegut el Jay Pritzken Pavilion, un macro escenari amb un disseny que m'ha recordat les sinuositats del Guggenheim de Bilbo o l'òpera de Sydney i que a mesura que l'anava observant m'anava sorprenent cada vegada més. L'escenari estava situat al mig del parc, amb una primera part molt gran de butaques i una segona de gespa per tal que la gent pogués jaure i sentir la música tot descansant. He estat una bona estona sentint com assajava una orquestra i m'he imaginat estirat a la gespa, una nit d'estiu, amb la Bruna, una copa de garnatxa blanca cadascú i els gratacels fent de lamparetes, de fons Keith Jarrett fent embogir el piano.

Bé, parada obligatoria a dinar Deep Dish, una pizza típica de Chicago, un híbrid entre una quiche i una pizza, cafè a l'Starbuks i a perdre's de nou pels carrerons embadalits de grandiloqüències. Hem arribat al Chicago River i a l'hotel Trump. Una torre del magnat, altrament dit gangster, Donald Trump. Una construcció que m'ha fet pensar en l'obsessió dels rics de construir coses en forma de penis i fanfarronejar que la seva obra arquitectònica és la més gran. No sé per què serà? Resseguint el riu hem arribat a la desembocadura i el llac Michigan ens ha donat la benvinguda amb una estranya sensació de desconcert. És realment estrany passejar per un moll amb gavines sobrevolant-lo, barques amarrades, nens llançant les canyes i trobar a faltar aquella olor tant característica del mar. I és que el Michigan és un dels 5 llacs més grans d'EEUU i tot i tenir als sensació que t'estàs banyant en un mar com el mediterrani la seva aigua és ben dolça.
Entre gratacels he decobert una pista d'atletisme i no he pogut resistir fer-hi una volta i imaginar els executius aprofitant l'hora del descans de la oficina per venir a suar la típica samarreta de cotó i dibuixar aquells cercles de suor al pit i a les aixelles. Des d'allà estan hem pujat a la Hancock Tower un dels edificis més alts de la ciutat i des d'on es divisen unes vistes panoràmiques espectaculars. Allà dalt, a les altures, hem estat durant una hora, fent una consumició obligatòria caríssima i veient com s'aixecaven els núvols des del Michigan i començava a caure una copiosa pluja.
Els nord americans, que reben avisos al mòbil per qualsevol canvi important, han informat que en tindriem per hores, així que hem restat allà, amb la mirada perduda i veient com la pluja es precipitava a la closca dels ciutadans de Chicago. Allà dalt per la meva closca també hi han passat moltes coses. Entre moltes he pensat en escenes de les Twin Towers i en com l'ésser humà és capaç de concentrar-se verticalment i aixecar construccions d'aquesta grandària. Tot això en un país on l'espai és del què més disposen. Chicago m'ha agradat molt però no m'ha sorprès.
Ens hem esmunyit pels llargs carrers del downtown sota galledes de pluja i rialles de plaer al degustar, segons el Jordi, l'aigua més bona dels EEUU. Algun dels atractius oficinistes, que arraulits a les entrades dels edificis ens veien passar, començaven a taral·larejar “I'm singing in the rain” mentre nosaltres ja feia estona que la pluja ens feia sentir animals dins una selva de ciment i metall.    

Avió de tornada sobrevolant les cascades del Niagara

He passan 5 hores sol a l'aeroport de Chicago ja que el Jordi ha agafat un vol més d'hora que el meu. 5 hores en les que no he tingut temps d'avorrir-me observant la idiosincràsia pròpia d'un aeroport. Genial observar la feina pre i post vol per part d'invisibles operaris de pista, hostesses i pilots. He tafanejat models d'avió de la casa Boing i Airbus i una altra vegada m'he fet petit en un món molt gran. L'aeroport de Chicago O'hare és gran de nassos. El Prat al seu costat és l'aeròdrom d'Òdena. No sé massa què més dir, els llums de l'avió s'estan apagant i aquests de Swis Airlines tenen un servei de meravella, m'han donat un pica pica amb una cerveseta, un bon sopar a base de pollastre, puré de patata, samfaina, chedar i un brownie, tot ruixat amb un vi francés força bo. Ara, després d'interaccionar amb tres infants d'abord crec que tancaré la llibreta i intentaré dormir, abans per això em prendré un cafè amb llet descafeïnat i una xocolata suïssa que molt amablement m'ha donat la Jess, una hostessa que deu estar de mi fins els ovaris. Ara si, els llums s'han apagat, els infants ploren i dono per conclosa la crònica d'un viatge en majúscules i que el resumeixo així:

Reflexions escrites davant de la porta d'embarg número 7 de l'aeroport de Chicago O'hare


Deixo un país que es mira el melic i quan ho fa cap enfora ho fa amb poca precisió i profunditat. Un país que, a diferència de Catalunya, s'estima a si mateix i això conseqüentment comporta regir-se per unes pautes (lleis) i unes conviccions (moral) molt sòlides i evidentment poc flexibles. Els nord-americans et respecten si els respectes, t'estimen si te'ls estimes i t'acullen si no els hi vols fer mal. Una societat que un dels seus pilars fonamentals és la llibertat (individual) però que a la vegada un altre, i de ben antagonista, és la por.
Un país on si ets ric i amoral vius molt bé i on la immensa majoria s'ha rendit a la comoditat d'un consum ecològicament insostenible que provoca una dependència absoluta a les grans companyies que mantenen el control absolut de la producció i comercialització. Si, Estats Units és el bressol del capitalisme, del consum desproporcionat de bens i serveis.
Només espero i desitjo que aquest afany per imitar el model americà no triomfi. No cal parlar de resistències sinó d'estar plenament convençuts que el nostre model és millor i encara pot ser-ho més. Poder l'únic que els hi envejo és la seva autoestima, que intentaré endur-me en una maleta escanejada i que potser bona falta ens fa a tots els catalans i catalanes. EEUU ens tornarem a veure.




(*)Indi, indígena:  paraula que segons Pere Casaldàliga és homogeneïtzadora per tant incorrecte.

diumenge, 22 de març de 2015

Relat sobre la pel·lícula Être et avoir


Petit treball fet per la tesi doctoral de Jesús Méndez


L'elecció d'una escena esdevé profundament complicada a partir del minut 6 amb 26 segons del film, moment en el que se sent per primera vegada la càlida veu del mestre Georges López. Aquesta indecisió és fruit de que en cada un dels contextos i intervencions educatives s'hi desprèn la mateixa essència, una ànima semblant, el mestre com a acompanyant, seré, tendre i oient. No obstant sense desprendre's d'aquella figura d'autoritat que contínuament i de forma permanent està en el debat públic. Georges estima i es fa respectar, però per sobre de tot estima i aquest fet tant global i transversal en cada una de les seves intervencions, fa molt difícil escollir-ne una que sigui més representativa que les demés. No obstant, la que més sintetitza i exemplifica un dels fets més habituals a les nostres escoles i, evidentment, en la societat és la del “conflicte”.



El conflicte el definim com una situació de tensió o hostilitat produïda per un desacord entre dues o més persones. En aquest cas l'escena (minut 29) és un post conflicte entre el Julien i Olivier, dos infants dels més grans de la classe intergeneracional i que han tingut una baralla a la hora del pati en la qual l'Olivier ha atacat uns nens petits i el Julien els ha defensat agredint al seu company.

En un clima més asserenat, asseguts a les cadires de l'aula, Georges recondueix la baralla fent èmfasi a una situació profundament visceral i humana en el sentit més animal, la mida de forces dels dos mascles “los dos sois fuertes y os habéis medido las fuerzas, ¿Acaso es necesario que uno gane?” ho verbalitza i els dos infants ho reconeixen y es comencen a relaxar perquè l'adult està trobant explicacions on ells dos no en troben. D'alguna manera l'adult està posant les paraules que expliquin el garbell d'emocions (ira, por, enveja, tristor...) que els infants estan sentint.
Fernández va descrivint el que ell veu des de fa dies, les coses bones i les dolentes, recordant que són dos nens que s'entenen però que últimament tenen problemes. D'una forma serena continua abordant el conflicte , no l'amaga i furga a l'ànima de cada nen fent preguntes sinceres “¿Olivier que no te gusta de Julien?”.
La relaxació de l'infant i l'expressió del seu jo és tant sincera i real responent “Cuando me insulta” i per primera vegada es treu les mans de la boca que fins ara duia amagada i esclata a plorar. Aquest punt és l'expressió màxima d'humanitat, de fer brollar el dolor per reconduir-lo cap al plaer. El mestre aprofita aquest moment per enfortir el destruït i regirat Olivier i enfortir-li l'autoestima i el seu propi autoconcepte.
Pues ya ves Julien, parece que lo que dices es mas grave para el que lo que puedes hacer con tu fuerza. Para él es muy importante, no sé siente bien cuando dices cosas así” és en aquests moments que Julien aprofita per petar-se els dits de les mans en senyal de reafirmació en la seva acció i com a mostra de fortalesa física, moment en el que el mestre aprofita per evidenciar l'exemple que representen pels nens més petits i la responsabilitat social que tenen. La idea d'equip i de treball col·lectiu.

En aquest precís moment Olivier, que continua plorant, verbalitza “Como antes” arribant al nivell més àlgic del conflicte i el mestre llegeix ràpidament el desig de l'infant de cercar la felicitat i afegeix “Hay una canción que dice, como antes en los buenos tiempos” En aquest punt Olivier ja no sap si plora de tristesa, d'ira o de felicitat (jo també ploro). Fernández acaba de construir un context emocionalment potent, connectant l'emoció amb l'experiència i amb l'aprenentatge.

La seqüència dels dos infants m'ha recordat una tarda recent a la classe de segon curs de primària on hi entro a donar una assignatura. Després d'una mitja hora de pati intensa i sufocant degut a l'entrada de ple a la primavera, els alumnes van anar seient als seus respectius llocs i, com és habitual, van començar a explicar els conflictes que havien tingut durant l'esbarjo. Ràpidament en va aflorar un per sobre dels altres. La Fatoumata, una nena repetidora i més desenvolupada físicament que les demés, estava cansada que els nens i les nenes li diguessin que el David era el seu novio.
La situació era nova per mi, ja que no m'esperava gens que uns infants de 7 anys fessin servir aquests codis en sentit pejoratiu. Ràpidament, el tutor, que estava present a l'aula va simular un diàleg amb mi verbalitzant el següent: “Ja veus Martí, ara hi ha un grupet de nenes que son unes verduleres i se'n riuen dels demés dient-lis que tenen novio...em sembla Martí que hauré de parlar amb les seves mares i informar-les...” Immediatament vaig preguntar-li a la Fatoumata com havia anat i ella nerviosa em va respondre el què ja sabíem. Li vaig preguntar si era veritat i em va dir que feia un temps li agradava però ara ja no. Vaig dir-li que si ara ja no, no calia que es sentís ofesa si els altres li deien coses ja que els que estaven equivocats eren els demés. Es va tranquil·litzar i tota la classe va deixar de parlar i va enganxar-se a la conversa. Vaig preguntar que si algú pensava que estimar-se a una altra persona, noi o noia, era motiu de burla. Tothom va entendre que no excepte l'Amadou que va dir que si, que era fastigós l'amor. Vaig atansar-me al tutor i li vaig fer un petó i una abraçada i li vaig dir que me l'estimava. Una nena es va aixecar i em va fer un petó. Aleshores, per mimetisme tots van aixecar-se i van fer-me petons i jo a ells i entre ells, fins que de cop els hi vaig preguntar si se'n riurien dels seus avis o dels seus pares o de mi quan els hi faig petons. Tots van dir que no, alguns explicaven que els seus pares eren importants i que sense ells no haguessin nascut. Dues de les quatre nenes que havien participat de la riota van demanar disculpes a la Fatoumata, de forma espontània i quan estava a punt de concloure el tutor va reprendre el fil i va continuar “ a les verduleres no les vull tornar a avisar sinó...” mentre jo me n'anava vaig notar una presència a mig passadís, era la Fatoumata que m'havia seguit i amb veu fluixa em va dir; “No ho diguis a ningú però el David encara m'agrada”

El meu exemple és un aparent símil al que contínuament utilitza el mestre de “ser y tener”, que el protagonista de l'acció sigui l'infant i el seu jo més sincer. L'adult ha de limitar-se a guiar-lo a intuir-lo i a crear un clima de confiança absoluta. En el cas del tutor era tot el contrari, el conflicte s'amagava, no es verbalitzava res des de la perspectiva d'infant i les úniques paraules pronunciades engreixaven la “bronca” inequívocament repressora cap als infants.
Suposo que de la mateixa manera que a la pel·lícula tots anhelem ser aquell mestre referent, que es difumina entre l'amic, el pare i quelcom diví i que s'evidencia amb el “gracias señor”. No obstant pensant en tot allò succeït al llarg de la infantesa i a posteriori he arribat una conclusió, que si hagués tingut un mestre com el senyor Fernández potser no seria ni tindria tot el què tinc, tot el què sóc.

divendres, 30 de gener de 2015

Retalls 13

Arraulit al voltant d’aquest foc que crema i ets tu i el sol i la immensitat que arruga i eixuga les ànimes a la deriva d’aquest mar clarobscur.
De reüll fujo cap a les roques, paorós d’immensitats que descantellen. Grenys ofegats abans que la ona, sense advertir, els vesteixi.
La nineta s’escapa, inconscient, amb un gest terminal cap al present confús.

Mariners de terra endins, malgrat tot mariners. 

diumenge, 11 de maig de 2014

No era això companys, no era això.


Aquest text va començar amb l'intercanvi d'opinions sobre corredors mediàtics a través d'un canal de missatgeria instantània de membres dels Montseny Maasais, secció de corredors de muntanya del Centre Excursionista de Sant Celoni.

Com alguns heu pogut apreciar, he fet servir dos mots genuïnament catalans amb una preposició que els enllaça, corredors de muntanya. I ho he fet perquè començo a estar, entre moltes altres coses, tip de termes que desvirtuen aquest esport tant de moda a dia d'avui. Corredores i corredors parlo del malsonant “Trail running”, paraula popularitzada a revistes, etiquetes de Twitter i evidentment a despatxos de companyies de màrqueting i publicitat.

No és que de cop i volta em vulgui erigir com a purista lingüístic d'un esport que a casa nostra ja fa anys que fa quilòmetres, no, vull anar un xic més enllà en el què aquest terme anglès o internacional encarna. I ho faré fent un breu repàs de la meva raquítica trajectòria.
Vaig començar a córrer per asfalt com alternativa a un model d'oci carregat de poca salut tant física com mental. El paviment urbà em va ensenyar que tenia una lleugera capacitat i que els meus peus poc a poc anirien a buscar el plaer una mica més amunt. Tant el quitrà com la muntanya em van explicar que aquest esport era d'allò mes coherent. Corries perquè el teu jo més profund t'ho demanava, perquè així lluitaves contra el teu pitjor enemic, un mateix, superant i connectant amb obstacles interns, prenen-te la competició com a quelcom a compartir més enllà de la posició o el temps final de la prova. I el més important, un esport, inicialment, dels més econòmics que he conegut.
I dic inicialment perquè com tot afer que sorgeix del més profund de cada experiència personal, pròpia i certament inigualable, sempre a l'aguait, sobrevolant les valls, apareixen els voltors. Aquests hi són en tots els àmbits de la vida i tenen la sorprenent habilitat, i no la desmereixo, de saber olorar i furgar en aquella matèria que s'està coent. L'esport no n'és una excepció i unes grans companyies i petits emprenadors (ara que alguns tant reivindiquen) no poden evitar escorcollar en aquestes petites motivacions personals, aprofitar-se'n i guanyar-hi, alguns pocs i altres masses diners.
Tanmateix i més enllà de qui faci o no negoci en tot aquest món recentment anomenat “trail running”, el què a mi realment em preocupa és la moral que se'n desprèn. Quan un esport passa de ser una pràctica inequívocament personal a ser una moda, amb motivació extrínseca i lligada a models de consum desmesurats, això ja no em plau. Per posar un exemple, quanta gent heu vist, en alguna de les curses que heu disputat , vestit amb més de 700€ de material d'última generació?

O fent una autoavaluació, quina diferència apreciem entre el cost del material que portàvem quan vam començar a córrer i el què portem ara?

Quina part d'aquesta indumentària és imprescindible per la pràctica d'un esport que els antics grecs celebraven completament nus? No vull semblar un escèptic ni desconsiderar l'aplicació de l'enginyeria en l'ús del material tècnic però em sembla que darrera una motivació humana se n'hi amaga una de ben diferent, la comercial.

Aquesta mercantilització de l'esport es tradueix en la necessitat constant que té el corredor d'autosubministrar-se noves, grans i diferents quantitats de material per tal, sota un pretext tècnic i de rendiment, d'assolir els seus objectius esportius.

Aquesta nova necessitat ja s'han encarregat les grans companyies de crear-la amb el seu màrqueting perspicaçment planificat, sobretot a través de la creació de nous mites i referents esportius com el cas de Kilian Jornet. El de Font Romeu ha servit a una empresa francesa (i moltes altres) per trobar l'encaix perfecte entre una motivació personal i manera de veure la vida amb l'espot constant de material esportiu. Una intel·ligent i eficaç campanya publicitaria que ha sabut ajuntar moral i consum. Avui tot corredor que es calça les sabatilles o el GPS del senyor Jornet es sent una mica més a prop del mite de la muntanya i la natura en estat pur.

Així doncs, el campió del món de, deixeu-m'ho dir, “trail running” i els seus homòlegs triatletes com Josef Ajram no venen samarretes, bicis i llibres només perquè siguin bons atletes sinó perquè les marques han sabut vendre'ns una falsa forma d'entendre la vida, i dic falsa perquè el què acaben generant no són ni atletes més arrelats a la natura, ni pensadors místics, ans al contrari acaben induint malaltissos consumidors compulsius.

Aquests voltors, dels quals parlàvem dues estrofes més enllà, els trobem a nivell internacional amb les grans marques amb produccions i penosos salaris a Xina i Vietnam com també a nivell local amb oportunistes que s'apunten al carro del suculent esport de muntanya. Al meu poble, sense anar més lluny, s'ha creat una escola de, com no, “trail running”. Els infants van a córrer amb samarretes de marca que un d'aquests voltors els hi proporciona, induint-los ja de ben petits a anar equipats fins a les dents. Aquest mateix voltor és el que organitza competicions pel Baix Montseny movent unes quantitats de diners esfereïdores. També és el mateix que exalta entre els corredors, els clients vaja, l'extraordinari valor paisatgístic i mediambiental del parc natural però a la vegada fa propaganda dels hotels del senyor Gaspar, causants d'una de les principals afectacions que pateix el biòtop de la reserva. Dubto molt que la passió per aquest esport siguin les causes dels seus moviments.

És per això i moltes més coses, que em va semblar molt bé que en el sí de l'equip de corredores on corro, els Montseny Maasais, un exemple de companyonia i de recuperació d'espais col·lectius, hi hagués aquest debat sobre els atletes anunci. Perquè en el món de l'esport com en el de l'educació, del periodisme i en qualsevol àmbit de la societat en què vivim i que constantment transformem, ser crític i qüestionar-se les coses que t'envolten és un pas important per crear nous aprenentatges i no caure en la delirant absurditat que moltes vegades ens empeny aquest mercat deshumanitzant. Tornem doncs als valors de l'històric excursionisme d'aquest país, referent d'arrelament al territori de solidaritat i del treball en comú i deixe'm d'emmirallar-nos amb consumismes absurds.

Ah i a casa del “trail running” sempre n'hem dit córrer per la muntanya.

dissabte, 8 de febrer de 2014

"La caça" de Thomas Vinterberg

Jagten (The Hunt) “La cacera” es precipita de forma inquietant. Principi idíl·lic en un poblet danès on el protagonista (Mads  Mikkelsen) , un mestre d’infantil, va trampejant la vida entre la llar d’infants on treballa i l’intent de superar una separació difícil. De sobte tot es descarrila i s’estimba darrera unes acusacions d’abusos sexuals a una menor de l’escola. L’actor danès ens brinda una interpretació on el personatge es sent cada vegada més acorralat per la pressió social que genera el rumor, cert o no, dels abusos.  Thomas Vinterberg retrata amb una minuciositat nòrdica, freda,  gairebé gèlida l’estupefacció que pot arribar a generar un comentari formulat en un moment concret. Com la por es pot estendre de forma immediata en petites comunitats i com aquest virus anomenat  ” rumor”, pot arribar, pràcticament, a aniquilar una persona en tots els seus àmbits vitals. Només la lluita i la resistència del protagonista propiciaran que pugui deixar de patir la cacera que està patint.


2012: Festival de Cannes: Millor actor (Mads Mikkelsen)
2012: Premis del Cine Europeu: Millor guió. 5 nom., incloent  millor pel·lícula
2012: Premis BAFTA: Nominada a millor pel·lícula de arla no anglesa
2012: Festival de Sevilla: Secció oficial llargmetratges a concurs
2013: Oscars: Nominada a millor pel·lícula de parla no anglesa
2013: Globus d’Or: Nominada a millor pel·lícula estrangera
2013: National Board of Review (NBR): Top millors pel·lícules estrangeres de l’any
2013: Independent Spirit Awards: Nominada a Millor pel·lícula estrangera
2013: Satellite Awards: Nominada a millor pel·lícula estrangera

2013: Premios Goya: Nominada a Millor pel·lícula europea

dilluns, 12 d’agost de 2013

divendres, 21 de juny de 2013

Immersos o no.


Immersos o no.

Aquests darrers dies i després del tsunami de vendes propiciades per la diada de Sant Jordi, he iniciat la lectura de Victus, el best-seller d'enguany. A dia d'avui aquesta obra ,escrita inicialment en castellà i posteriorment traduïda al català per Xavier Pàmies, ja porta més de 150.000 exemplars venuts. Pels qui no l'hagin llegit el designi del llibre gira entorn de la guerra de successió espanyola i concretament dels fets produïts durant els setges a diferents ciutats del Principat. Albert Sánchez Piñol traça un retrat històric i antropològic d'una guerra que va tenir un abast mundial pels embrionaris estats nació i pels pobles que els configuraven. Durant l'obra el personatge, en Martí Zuviria, fa un gran èmfasi a la reacció del poble català en la defensa de les seves llibertats com a subjecte. Zuviria veu com ,independentment de l'exèrcit que l'empari, el poble respon amb una lluita voraç i efervescent, emfatitzant en la importància de la defensa i de la conseqüent desfeta.
Em remunto a 1714 perquè és des d'aquí d'on partim com a nació derrotada i depenent d'un estat nació que es configurava com a tal dos anys més tard i oficialment s'institucionalitzaria un segle més tard a Cadis.

Aquest punt de partida és indispensable per entendre bona part del comportament del ciutadà català del segle XXI. Comportament que com qualsevol territori ocupat des de fa segle deriva cap a un estat permanent i generalitzat d'autoodi.
Si ens remuntem a nivells històrics sobre les pressions i assetjaments que ha patit el poble català no acabaríem mai i potser ens recrearíem, com a bons pusil·lànimes que som, en casos massa concrets. No obstant i donant una certa transcendència a la llengua ,si parlem d'autoodi, aquest pren una especial rellevància en el si de la sociolingüística del passat i el present. No m'agradaria estendre'm en una infinita enumeració d'accions o de repressions a la nostra llengua ja sigui mitjançant accions violentes directes o mitjançant l'aplicació de polítiques que impliquen donar prioritat o oficialitzar en perjudici del català, però em temo que n'hauré d'esmentar algunes. Per exemple ja el 1482 comença la supressió de la Bíblia Valenciana, del 1707 al 1719 s'inicia el famós i atroç decret de Nova Planta, València (1707), Mallorca (1715), Catalunya (1716) i Sardenya (1719) on es prohibeix l'ús oficial del català. Un segle després i només per destacar un dels centenars d'exemples que citen Benet i Francesc Ferrer i Gironès, el ministre espanyol Manuel de Godoy obliga que a cap teatre no es representi cap obra que no sigui en castellà. Ara tocaria anomenar la Llei Moyano (1857), no gaire distant a l'actual LOMCE del tertulià, avui ministre Wert o tantes i tantes lleis, decrets, reials o ministerials, ordres, multes, clausures... que evidentment s'accentuen el 1939 quan el dictador Francisco Franco afirma rotundament "La unitat nacional la volem absoluta, amb una sola llengua, el castellà i una sola personalitat, l'espanyola.", evidentment no ha va fer en català. A partir d'aquell dia aquesta remota llengua mil·lenària parlada per gairebé 12 milions de parlants va deixar de poder-se utilitzar al carrer. Només es podia fer a casa.


Passejant per Sants, on visc, l'extraradi de Bellvitge, on precàriament treballo o inclús per Santa Coloma de Queralt, poble on vaig néixer i d'on no es pot sospitar que hi imperi la llengua de Nebrija, he pogut constatar un fet, que aquell català només a casa o en “castellano por educación” ,Franco dixit, està profundament arrelat. I és que quantes vegades no hem vist, impotents, escenes col·lectives que un sol castellanoparlant en un ampli grup condiciona i fa canviar la llengua de la resta de catalanoparlants? O la multitud de diàlegs entre un catalanoparlant i un castellanoparlant en el qual l'únic bilingüe és el primer? Perquè es dona en la major part dels casos aquesta dinàmica perversa i aniquiladora? Doncs és ben senzill, ens tornem a remetre a l'històric autoodi. Només des d'aquest es pot entendre la minorització lingüística. Procés amb el qual els sociolingüistes anomenen el declivi intencionat o no d'una llengua. La desigualtat lingüística vaja.

Si tot aquest garbuix de dinàmiques socials i lingüístiques les traslladem a un dels pilars del lapidat estat del benestar, l'escola, ens trobarem que la situació és ben bé la mateixa. Què passa amb la llengua a les escoles públiques del nostre país? És sabut per tothom i de forma diàfana que l'escola està regida per un programa anomenat Immersió lingüística, l'embrió del qual va ser gestat després de la dictadura nacional-catòlica, produint-se així uns certs canvis per tal d'afavorir la normalització del català. El programa pilot es va iniciar el curs 1983-1984 a dinou escoles públiques de Santa Coloma de Gramenet, una població d'alumnes majoritàriament castellanoparlants. L'èxit fou brutal i es va anar establint i estenent progressivament a totes les escoles, fins que al curs 1992-1993 l'escola en català es va convertit en el model d'ensenyament a tot el Principat.

Si ens traslladem a l'any 2013 i confabulem sobre de l'educació pública d'avui és obvi que la major part dels participants estarà d'acord amb el desmantellament progressiu i orquestrat d'aquest ens tant preuat pel país. Però avui no volem parlar de la falta de recursos o del manteniment dels concerts a les privades, o de la renovació pedagògica només a l'abast d'algunes elits. No, avui volem parlar de l'estat de la nostra llengua al sistema educatiu. I inevitablement la pregunta que hom es fa és si la famosa immersió, que cap català de bé nega qüestionar, està funcionant de forma tant excel·lent com tothom afirma.
Desconeixent les múltiples realitats canviants del país, m'atreviria a afirmar que la immersió ha estat un èxit per reflotar una llengua esbocinada pels reiteratius atacs dels ocupants. No obstant, a dia d'avui, la salut d'aquest programa no pot ser d'una vitalitat tant extraordinària si en la societat actual els vicis de l'autoodi estan a l'ordre del dia.
No acabo de lligar caps que a l'escola es parli en català i al carrer majoritàriament es faci en castellà. Què s'està fent malament des de l'escola? O potser el debat és molt més de fons? Penso que l'escola pública catalana, sobretot en la zona de l'àrea metropolitana i concretament a zones principalment castellanoparlants, s'està aplicant una falsa o fins i tot una contra-immersió. Per posar un exemple, de què serveix que un mestre o una mestra es dirigeixi als seus alumnes en català a dins l'aula si quan surten i es dirigeixen als pares ho fan en castellà? De què serveix crear un oasi lingüístic a l'aula? Entenc que la minorització es resol amb la normalització però confeccionant bombolles l'únic que acabem aconseguint és la marginació. La relació d'alguns infants amb el català comença i acaba a l'escola. Ser que molts docents diran que és un mínim assolit i que molts d'aquests infants no haurien sentit mai el català sinó fos per l'escola però a mi no em serveix. “Ja no ens alimenten molles”, com deia l'estimat Ovidi, “ja volem el pa sencer”. Una llengua, com qualsevol aprenentatge ha de ser funcional o deixa de tenir sentit. Per tant la immersió com està entesa per molts docents d'aquest país, comença i acaba a l'aula, sense anar més enllà.
Crec que sinó volem reafirmar i consolidar dinàmiques tant conegudes com “el catalàn en casa” i ser partícips i còmplices de la nostra pròpia minorització hem de superar com a docents i com a parlants l'actualel català a l'escola” i anar més enllà en el nostre esforç i combat de l'enemic intern, l'autoodi. Un dels grans culpables que no ens deixa avençar com a parlants i com a poble lliure que aspirem ser.

dimarts, 5 de març de 2013

"Amour" als plans fixos, a la lentitud i a la intensitat.

Amour” als plans fixos, a la lentitud i a la intensitat. 
El passat 11 de gener, l’ombrívol i pertorbador director Michael Haneke ens va presentar el seu nou treball: "Amour".
Només entrar al cine i fixar-se en el cartell ja ens n’adonem que la feina de Haneke pot ser d’allò més interessant, fins al moment 21 premis en els quals s’inclouen la Palma d’or de Canes 2012, l’Oscar i el Globus d’or a la millor pel·lícula de parla no anglesa i els premis del Cine Europeu a la millor pel·lícula, director, actor i actriu.
L’austríac, conegut pel seus treballs durant els anys 90 com Funny Games o El vídeo de Benny, no és reconegut per la crítica fins a la publicació de La pianista (Canes 2001) i Caché (Canes 2005). El seu estil particular parteix de la desconstrucció de les estructures narratives tradicionals per tal d’assolir el què els experts anomenen “distanciament brechtià”. Segons Bertolt Brecht, el dramaturg alemany, es tracta que l’autor pugui distanciar-se emocionalment dels fets que mostra en l’obra per tal que el públic pugui reflexionar d’una manera crítica i objectiva del què està succeint . Haneke ho utilitza d’una forma metòdica en la totalitat dels seus treballs i evidentment també en Amour.
“Amour” ens narra la història de Georges i Anne, dos ancians de vuitanta anys i antics professors de música que resideixen en una zona alta de París. Un dia Anne pateix una embòlia que l’obliga a ser ingressada. En tornar a casa ha de fer front a una nova vida amb mig cos paralitzat. L’amor entre ells dos és posat a prova.
Haneke desenvolupa aquesta història atípica i complexa de tractar a nivell cinematogràfic a través d’uns tempos extremadament lents. Com va aprendre del seu referent Michelangelo Antonioni, rebutja el què considera convencions estàndard del temps i la continuïtat lògica i no tem arribar a ser avorrit però sense ser-ho. El film pren des del principi un aire calmós i cansat, com es seus personatges, encetant els crèdits inicials sense cap base sonora i acabant de la mateixa manera. La pel·lícula té ben poca música, tant sols la que toquen els protagonistes. Destacar Impromptu de Franz Schubert o Bagatelle de Ludwig van Beethoven.
Aquesta lentitud es veu reforçada per una tècnica extremadament complexa, l’ús del pla fix. Aquest recurs poc usual, ja que necessita d'una interpretació sublim per part dels actors i actrius, és emprat amb una precisió sublim. Només mencionar que hi ha plans escena de més de 2 minuts que, sorprenentment, no es fan pesats, ans al contrari, ajuden a que la trama prengui un ritme idoni a més de reforçar aquest distanciament Brechtià del què parlàvem abans. Haneke ens mostra, no ens explica i ho fa a través de la interpretació de Jean-Louis Trintignant i Emmanuelle Rivaque, dos monstres de la representació que s'han guanyat, de moment, els premis del Cinema Europeu.
I és que “Amour” és una línia tendra i carregada de sentiment. Una línia tant fina que sembla impossible que no caigui en cap moment. “Amour”, sens dubte, és una bona mostra de la devastació del temps sobre el cos i la identitat, la vellesa. I Haneke sap que aquest estat vital és conegut i viscut, d'una forma o altra”, per tothom, fet que assegura que tot allò que ens mostri serà entés o interpretat sota el filtre de cadascú. 
Hi ha alguna cosa més subjectiva i universal que el pas del temps? I l'amor?