dimecres, 14 de gener de 2009

Llàgrimes

Llàgrimes
No, no en tinc prou amb només apagar la televisió. Necessito més, necessito, com a molta gent li deu estar passant, tenir un poder diví i aniquilar a tots aquells que fan mal als més desafavorits. Aquests són, van ser i seran els habitants de Palestina. Gent pobre, expulsada i indefensa, exposada a la maquinaria perfecte del sistema capitalista actual, l’exèrcit israelià. Sí, si, aquest poble combatent que ha assolit ,pràcticament, el control total de l’economia del planeta. La millor policia i exèrcit, el millor servei secret la Mossad i la participació en la major part dels capitals emergents.

Jueus, que el segle dotze ja vivíeu gràcies a les misèries dels demés. Aquí a casa nostre, fent la millor feina que sabeu fer, la d’usurers del poble. Tots aquests il·lustrats periodistes s’inflaran la papada de justificacions d’admiració i de penediment, cap a un poble que, segons ells, ha patit, treballat i suat per ser el què és. Tot emmascarat d’un racisme antimusulmà i contraposant-lo amb la veritat moral absoluta del poble d’Israel.
A tots vosaltres col·laboradors de les elits mundials, víctimes i instruments de la moral del diner brut, apologistes de la corrupció legalitzada, avui mateix us apuntaria amb una arma.

Poble d’Israel. Poble capaç de fer el què sigui per la supervivència ( expansió) del seu país, no sou com el poble català, no sou com nosaltres. Si així fos, jo continuaria anant amb la minoria dominada.

És per això que no faig al·lusió i crida a favor del poble palestí i a la falsa pau del conflicte que ells, els dolents, parlen; sinó a la lluita de HAMÁS i de tota la gent disposada a lluitar després de perdre-ho tot.
Me’n enric d’Ítaca i dels seus guerrers.