dimarts, 4 d’agost de 2015

De roadtrip pels Estats Units

Aeroport 9:51 del matí

Acabo de facturar les maletes i engego la crònica d’aquest viatge que m’ha de dur fins a Chicago amb parada prèvia a Toronto. Com diria la Bruna, semblo “un indi a Nova York” estic com un flam. M’estic movent per l’aeroport amb el neguit irrecognoscible del que no ha viatjat mai en avió. Dues ja han estat les meves víctimes, concretament dues hostesses d’Air Canadà que molt amablement m’han respost les preguntes amb cara de pensar “aquest tio no surt mai de casa!” i que han tranquil·litzat les meves pors transoceàniques.
Ara amb un cafè amb llet de soja a les mans em mantinc a l’espera d’embarcar que com qualsevol verb que tingui a veure amb un aeroport, no recordo com l’he de conjugar! Quins nervis!


Avió 12:10 (hora catalana)
Després d’encomanar-me a la gran força creadora i de vessar algunes llàgrimes per abandonar la mare pàtria i les persones que m’estimo ja estic flotant per aquest medi per on només algunes aus tenen el privilegi de viatjar. L’avió és molt gran, amb 8 files de seients, a mi m’ha tocat la penúltima fila just al costat dels hermètics lavabos i sense cap tipus de vista aèria. M’estaré 9 hores sense saber per on passem, no obstant si l’avió s’estavella, a l’estar a prop de la cua, tinc més possibilitats de sobreviure, o això diuen les estadístiques. Només em queda un consol, que aquestes hostesses amb folrar de cau alleugin els meus neguits amb teca i alguna cerveseta.

Toronto 17.50 hora canadenca (23:50 h catalana)

He arribat a Toronto sa i estalvi després de 9 hores de vol amb Rouge, una filial d’Air Canadà que no ha complert en absolut les
meves expectatives sobre el què esperava d’un vol transoceànic. Menjar just, pantalles de pagament, cervesa i vi insultantment catalogat com a producte de luxe, per fer-nos una idea, una cervesa valia 6€. Davant la manca de distraccions audiovisuals i fermentades he hagut de combinar el consum del còmic de novel·la negra “100 balas” amb passejos amunt i avall pel passadís per evitar sentir cada minut com ressonava la cadena del vàter de just al costat del meu seient.
Una parella amb residència al carrer Avinyó de BCN han estat grats companys de viatge. Visitaven pam a pam tot Canadà i ara un ara l’altre hem fet un repàs de viatges, anàlisis del referèndum grec i els avantatges de viatjar sota la tutela de l’Iscerso.
Un cop a terra ferma i davant el desconcert pre entrada a la duana ianqui, una germana valenciana m’ha ajudat a creuar una frontera custodiada per uns sentinelles grassos, disfressats de policies com els que surten a les pel·lícules factoria Holliwood. Ens hem fet companyia les 3 hores que s’ha retardat la sortida del vol direcció Chicago. El canvi polític al País Valencià, la situació de l’Horta i el seu viatge a Guatemala han alleugerat una espera que es preveia eterna. Ep que això és comença a embalar, Jordi que vinc!

Hora de la migdiada (23:37 hora catalana)
Han passat unes horetes des de la meva arribada als EEUU. Després d’enlairar-me des de Toronto vam sobrevolar el llac de Michigan, e 5è més gran del món i que si no t’expliquen que és una massa d’aigua dolça, des de dalt de l’avió es confonia ben bé per un mar com el nostre estimat Mediterrani. El llac de Michigan al fons i uns núvols amenaçadors que complicaven l’aterratge a Chicago. Música clàssica als auriculars i a gaudir del descens turbulent que finalitzà en una divina obertura entre la tempesta i l’aparició dels gratacels de la 3a ciutat més gran dels EEUU. Exceptuant la “city”, al voltant d’aquesta s’obrien grans extensions d’edificis baixos, camps de beisbol i molt verd, i es que antigament a l’estat d’Illinois hi havia unes glaceres que en fondre’s van donar pas a la creació d’aquesta terra anomenada la “dels grans llacs” que, segons el Jordi, pot presumir de disposar de l’aigua més bona dels EEUU. A mesura que l’avió anava tocant terra una sensació de sentir-me insignificant tant jo com el meu micromon va aflorar. Vaig veure els primers macro cotxes i macro camions i macro grues que funcionen amb litres i litres de petroli que és intercanviat per litres i litres de sang i que produeix litres i litres de CO2 i de sobte la meva insignificància es va convertir en una condemna i disgust cap a un primer món sistèmic que viu a través de l’explotació, la guerra i la mort. Cap a una humanitat insostenible en tots els sentits.
Avui només llevar-nos, menjar-nos les restes d’una pizza de dos pams que va sobrar ahir, 3 donuts i un cafè amb llet de tetrabrik made in Roberto Dueñas, hem degustat el 1er món anant a visitar un macro “Outlet”. Jo m’he firat i he comprovat que el preu de cost de molts productes de muntanya frega la irrisòria xifra del 5% del preu final.
Barbacoa amb amics del Jordi i de pet al llit a fer una migdiada. Encara tinc “Jet lag” i teòricament el meu cos hauria de voler dormir, no obstant estic aquí, sentint els roncs del Jordi i escrivint 4 ratlles a aquesta llibreta confeccionada a Sant Cristóbal de las Casas, Chiapas i que ara mateix no recordo qui me la va regalar. La Salveta potser...

Motel 6, Topeka 18º (estat de Kansas)
10 hores de cotxe sota una pluja incansable, permanent i que en alguna ocasió ens ha ofegat dins un cotxe on l’escena
es repetia milla darrera milla. Camps de blat de moro o pèsols, graners i cases amb l’herba escrupolosament tallada, cavalls despistats i galons de benzina consumits. Perquè aquí el carburant es paga a tant el galó. Aquest equival a 3,7854118 litres i com us podeu imaginar, tractant-se d’un país productor i lladre de petroli el preu és bastant més baix que Europa.
El fet és que avui ens hem cascat unes 550 milles uns 885 km, distància que ens ha permès travessar tot l’estat d’Illinois, Missouri i arribar a Kansas per fer una parada a Kansas City. M’ha explicat el Jordi, que la ruta que he dibuixat coincideix amb el “tornado Alley” o passadís dels tornados, una franja que va des de Wisconsin fins el golf de Mèxic i que com el seu nom indica és per on passen els devastadors tornados. Ara mateix, cansats de tant conduir, el Jordi ja fa estona que fot roncs. Jo aviat m’hi posaré, abans per això vull corroborar que el tòpic que els motels cinematogràfics són bruts, decrèpits i inhòspits és cert. M’arrauliré mirant de no tocar massa aquest cobrellit.



Colorado Springs (Estat de Colorado) Motel Travelstar
Ens trobem en un motel al Centre de Colorado Springs, al sud est de les Rocky Montain (Muntanyes
Rocallses). Ara mateix tancats a l’habitació d’un motel, millor que el d’ahir, perquè just quan sortíem han emes una senyal d’avís de turmenta que durarà ben bé fins a les 22h. Avui ha estat el 2on dia del nostre “roadtrip”. M’he llevat ben d’hora i he anat a fer uns quilòmetres pel voltant del motel. Un ritme suau m’ha permès veure com es despertava Topeka, la capital de Kansas. Esquirols i conills creuant-se pel camí mentre els primers tallagespes es desvetllaven i les esglésies (luteranes, evangèliques, tom cruistes...) obrien els seus porticons. Dutxa ràpida, tassa de “phorex” amb cafè aigualit i carretera i manta. Objectiu, creuar l’estat de Kansas de pe a pa.
Avui les 526 milles se m’han fet molt pesades. Sumades a les d’ahir portem 1800km en dos dies. Kansas, el melic dels EEUU, ens ha condemnat a un trajecte totalment pla i amb un canvi de paisatge considerable respecte Illinois i Missouri. El prat verd començava a esgrogueir-se i la plana infinita combinava camps immensos de blat de moro amb pastures on baques jeien anunciant tempesta, aïllades i rovellades  bombes xuclaven petroli i enriquien les butxaques dels seus propietaris. El recorregut ha estat el mateix durant 8 hores.
Ni la velocitat de creuer del Jeep ni la rectitud t
raçada de les carreteres han servit per fer menys pesat el viatge. La música repetida 20 vegades anunciava que deixàvem Kansas, l’estat del blat (màxim productor del país) per endinsar-nos a Colorado. Entreveure les muntanyes Rocalloses a l’horitzó ha estat com un miratge real. La plana passava a la història i la possibilitat d’anar a córrer o si més no a trepitjar aquella meravella ha revifat uns ànims que agonitzaven. Encara ara la turmenta no ha acabat i porto la tercera cervesa. Sona de fons “the river” del Boss. Genial!



Pagosa Springs 9:54 (5:54 hora catalana)
El dia d’avui és d’aquells que serà difícil d’oblidar. L’hem encetat a trenc d’alba quan a les 6 del matí m’he calçat les bambes d’asfalt i he sortit a degustar els carrers de Colorado Springs, una ciutat

situada al sud de Denver i que descansa a la llera de les muntanyes més importants dels EEUU, les Rocalloses, que s’estenen de Nord a Sud des del Canadà fins Arizona. Les gotes acumulades als arbres de la pluja d’ahir i les fortes molèsties musculars de la recent trail de les Fonts del Montseny m’han desvetllat d’allò més per fer dos cafès, dutxar-me i esmorzar amb el Jordi. El què ha passat a partir d’aquí és molt difícil d’explicar, de fotografiar o d’escriure. Hem visitat el Garden of the Gods, un conjunt espectacular de muntanyes vermelloses, descantellades i a les quals m’he imaginat la Bruna escalant-les. Abans no vingués la multitud hem decidit fugir i anar a un gorg immens que el travessa un pont penjat. The Royal Gorge Bridge s’anomena. 21$ per barba i a passejar per un pseudo parc temàtic dels anys 90. Un gorg espectacular de 291 metres era travessat per un pont de 380 metres de llarg i 18 d’ample. Construït el 1929 actualment és el pretext que sumat a una sèrie d’afegits com una tirolina, un teatre, un telefèric i uns cavallets ha permès convertir-lo en un parc i cobrar entrada.
El gorg amb l’Arkansas River rescant-lo per les entranyes ens ha agradat molt, preàmbul del Gran Canyon potser? Ens ha agradat tant que ens hem socarrimat el clatell de tant mir-lo i remirar-lo.
Farts de tanta solana hem decidit avançar les hores de carretera i fer via cap al Gran Canyon (GC). Fins el nostre objectiu ens quedaven 10 hores, així que hem “tirat milles", mai millor dit, i hem pogut retallar 4 hores de viatge. Des dels gorgs hem passat per Salida i aquí ha començat el què podríem catalogar d’història d’amor, un idil·li entre jo i el paisatge, una comunió on tot fluïa, on la paraula més dita ha estat “brutal!” o com diria l’estimat Alonso “Mooolt bèstia”. De Salida, poble a 2100 m d’alçada a Monte Vista hem recorregut milles i milles d’una carretera que m’atreviria a dir, de les més boniques del món, si més no de les que jo he vist in situ. A l’esquerra la serralada Sangre de Cristo amb Blanca Peak (4374 m) i a la dreta Rio Grande National Forest. Al mig una inacabable vall planíssima, riu-te’n de la Cerdanya.
En aquesta plana que progressivament deixava el verd per anar convertint-se en desert hi trobaves isolades cabanyes de ramaders o rulots sedentàries que desballestades per la solitud esperaven impàvides que les comparessin amb una escena cinematogràfica “tarantiniana”. La carretera anava progressivament transformant-se en desert amb muntanyes de més de 4000m en forma de muralla natural. En un moment l’estepa s’ha endinsat altra volta dins les Rocalloses i allà hem topat amb una carretera que travessa Rio Grande National Forest i Sant Juan National Forest. Hem pujat un port de muntanya de 3100m amb les orelles tapades i contínuament repetint, “brutal Jordi, brutal”. Quan ja no quedaven pins, rius i tarteres per veure, com si d’un orgasme es tractés, hem descendit per la 160 fins a Pagosa Springs, on ens trobem ara mateix. Hem agafat aire, ens hem obert unes “Lite” i hem callat. El Jordi ja ronca vestit amb el seu pijamet d’estiu. Jo vaig a intentar ordenar, somiar totes les emocions d’avui. Colorful Colorado, sense cap mena de dubte.


Tusayan, 7 milles sota el Grand Canyon del Colorado 20h (pacífic time)
El sol ha sortit per nosaltres a Pagosa Springs, un poblet situat a 2200m just a l’inici del Rio Grande National Forest. Ens hem llevat  les 6., hem esmorzat 3 cafès aigualits per barba i uns “cinnamon rolls”, uns pastissos de canyella. Hem reprès el nostre roadtrip a les 8 del matí (mountain time). La temperatura a aquella hora era de 52ºF que equivalen a 11,11ºC. He pensat en tots aquels catalans i catalanes que el llevaven suats producte de la onada de calor.
El Jeep de Jordi, anomenat pel seu amo amb el nom de Silver, ens ha fet deixar els meravellosos i frondosos boscos de les Rocalloses per, progressivament, perdre alçada i entrar als desacompanyats deserts d’Arizona. Just abans d’entrar a aquest estat hem passat pels 4 corners square, un indret on conflueixen els rectilinis límits de 4 estats. Colorado, New Mexico, Utah i Arizona es troben en un punt enmig del desert convertit en un reclam turístic i gestionat per dues tribus d’indis*, els UTE (Colorado) i el Hopi. Hem fet una hora de cua perquè el Jordi volia fer-se una foto amb una natja a cada estat i mentres he comprovat com els indis feien braçalets i rudimentaris imants  per la nevera per vendre als turistes. De sobte me n’he adonat compte que estava en una reserva indígena* tutelada pel govern americà. He taral·lejat aquella cançó de Brams que diu: “L’aldea global creix amb generositat, tolera nostre espècie si és amb captivitat...” Després que el Jordi em regalés un caça-somnis preciós hem agafat la Silver hem oblidat definitivament el verd de les Rocalloses pel no res del desert d’Arizona. Espectacular!
Hem avançat milles i milles pel no res infinit de dunes, matolls baixos, punxeguts i per pedres erigides des del fons de la sorra, el res a l’horitzó...i l’horitzó es movia i en aquest gest hi apareixia de nou el res. I de sobte te n’adonaves que en aquest res on res hi podia prendre partit, unes cabanes i casetes de fusta maldestre s’aixecaven enmig de la solitud del clima continental.
Petits nuclis habitats d’indis* que vivien/resistien en un dels indrets més isolats i erms dels Estats Units. Costa molt explicar les sensacions de travessar el desert. Em va passar quelcom semblant quan vam travessar el Sàhara a Tunísia. Bé, l’objectiu d’avui era arribar al destí final del nostre  roadtrip, el Grand Canyón del Colorado. L’arribada se’ns ha fet llarguíssima, 7 hores de carreteres inacabables. Al final quan ens hem precipitat al buit i hem vist aquesta meravella de la naturalesa ens hem quedat glaçats. Tant que hem decidit, tot i els elevats preus, fer nit aquí. Vull esperar a demà per explicar el meu nou idil·li amb el Grand Canyon. De bon matí el resseguirem corrents i acabarem de fondre’ns una mica més amb ell. Bona nit meravelles de la naturalesa!



Rifle, estat de Colorado, de tornada.
Reprenc el fil d’ahir després d’un altre dia intens i sense temps de pair absolutament res. Ahir vam veure el Grand Canyón del Colorado per primera vegada. Seria impossible plasmar amb l’escriptura els sentiments generats d’aquest encontre per tant m’abstindré d’explicar-los.
Al capvespre vam trobar un motel just a 7 milles al sud del GC, al turístic poble de Tusayan de 562 habitants, en una habitació que ens va costar 120$. Com cada vespre hem encetat unes cerveses que li agraden molt al Jordi però que trobo, com el cafè, que són aigualides i hem fet balanç del dia. A l’habitació del motel de la dècada dels 70, una parella de Fènix d’origen hispà que en veure’ns se’ns va acostar a presentar-se. Un tal Castañeda, per ser descriptius, un paio de 48 anys amb una gorra de beisbol al revés, una Coronita a la mà i galons i galons d’alcohol consumits des de les 5 de la tarda. En Castañeda feia gràcia al principi, ens va explicar, després de confondre’ns per espanyols, que havia sigut jugador de beisbol. Vam parlar de la seva Pick up, cotxe que tenen el 70% dels nord-americans, i de la recent aprovació del matrimoni gay. La conversa es va acabar quan va dir que els negres eren mala gent. La cultura de la por se’n va anar amb una Coronita entre les mans i nosaltres vam continuar parlant del capvespre que s’apagava.
Avui al matí m’he llevat ben d’hora per córrer una miqueta, sembla que les molèsties han minvat un xic i m’han permès córrer pels boscos del llindar del GC. He vist cérvols, esquirols i un conill amb la cua blanca. Ara entenc els colors de Bugs Bunny. En acabat i després d’haver comentat que no havíem trobat encara cap català, de l’habitació del costat d’en Castañeda ha sortit una noia d’Alacant.
Dutxa, esmorzar, cafè aigualit i de nou altra volta al GC. Volíem aprofitar les primeres hores del matí per poder moure’ns amb tranquil·litat, lluny del soroll dels turistes. Hem descartat baixar fins al riu Colorado perquè les temperatures al fons del gorg eren de 50ºC. Així doncs ens hem confós una llarga estona amb estrats i sediments modelats durant mil·lennis,testimonis de temps immemorials, d’indis fills de la mare terra, de gringos homicides i d’emuladors de Clint Eastwood, europeus com nosaltres, orfes de monuments naturals d’aquesta potència energètica més enllà del temps i de l’espai. Ens hem acomiadat del Grand Canyon amb la certesa que el tornaríem a trepitjar. Quan el Jordi no em mirava m’he eixugat una espècies d’aigüeta salada que em brollava del llagrimal galtes avall.
Carretera i manta, davant nostre el retorn, 1700 milles i 3 dies per endavant amb sessions de 8 hores diàries de cotxe. L’energia encomanada pel GC ens ha servit per sortir d’Arizona i enfilar cap al nord. Hem tornat a creuar com a l’anada les reserves dels amerindis de la tribu dels UTE i dels Hopi. Hem parat a Kayenta població situada al mig de Navajo Nation un territori semi autònom governats pels natius nord-americans navahos que ocupa una superfície de 71.000 km2 en part dins els estats d’Arizona (nord-est) i Utah (sud-est) i Nou Mèxic (nord-oest). Kayena està a tocar de Monument Valley, una gran plana de limolita vermella amb grans roques monumentals que hom ha vist en algun western. A Kayenta hem fet un pa de motlle amb la mortadel·la més barata dels EEUU (o això o fast food) i ens hem preguntat que qui vol viure en un poble com Kayenta? Enmig del no res. Però aleshores, abandonant l’egocentrisme, te n’adones que els éssers humans tenim el què volem o podem i que el lloc on neixem determina, en la gran majoria dels casos, el què serem durant tota aquesta vida. Ens hem acomiadat d’Arizona i he tingut la sensació que abandonàvem un estat pobre, àrid i d’una bellesa excepcional. Hem entrat de pet a Utah (Nord d’Arizona) per una carretera llarguíssima com totes, pintada amb línies grogues com totes i ben asfaltada com cap. El Jordi ha tingut la brillant idea de desfer camí per una ruta totalment diferent a l'anada. És per això que hem travessat Utah en direcció a la interestatal 70 est. Només entrar a Utah el nou estat ens ha regalat grates sorpreses. Sense temps de pair el desert d'Arizona i els seus monuments erigits de pedra ens hem trobat amb una estepa cada vegada més verdosa i de roca novament vermellosa per arribar a Moab on hi hem trobat la part nord del Colorado amb una prolongació del GC i on els seus altiplans ens han deixat de nou atordits. El paisatge no ha parat de presentar-nos noves i sinuoses formes, pedres tallades simètricament , sediments descantallats pel vent i pel clima continental que ofega de calor a l'estiu i ho cobreix tot de blanc a l'hivern. Hem acomiadat la serralada de la Sal i els altiplans de Utah per entrar de nou al nostre estimat Colorado. Ara ja és molt tard i el Jordi ja fa estona que dorm. Avui no ronca...Demà hem de travessar Colorado i enfilar pel nord cap a Nebraska.  Road Trip stand by, bona nit indis de Navajo Nation!

Lincoln, Nebraska 22.40 hora central

Podríem dir que avui hem tornat a trepitjar les grans planures del Midwest. Hem abandonat l'estimat estat de Colorado travessant de nou les Rocky Mountains. Aquests ianquis dissenyen, perfilen i construeixen una interestatal, concretament la 70, que travessa les muntanyes més altes de tot el país. Per posar un exemple, hem parat a fer un cafè aigualit a Silversthorne, un poble situat a 2754m d'alçada, hi hem arribat per autopista. En sortir d'aquest epicentre de l'esquí, molt a prop d'Aspen, hem tornat a agafar la interestatal i per la finestra, a tocar, tenies pics de més de 4000 metres. Sorprenent. Hem tornat a fer un port de muntanya, amb doble carril de circulació, que feia més de 3000 metres, com si arribéssis a la Pica d'Estats amb cotxe vaja.
Hem travessat les inacabables muntanyes fins arribar a Denver. Hem guaitat si veiem l'Eastwood muntat a cavall i hem fet via per acomiadar l'estat de Colorado tot seguint el riu que li dona nom. Em quedo amb Colorado, sense cap mena de dubte. De fet em reafirmo en el seu emblema identitari “Colorful Colorado”. Després de 6 hores de carretera hem entrat a Nebraska. Pla, sec i amb mono visió a banda i banda. Monocultiu de blat de moro i monotonia assegurada. 36ºC d'atrezzo i pa amb mortadela coma mono dieta instaurada. Avui hem fet 700 milles i gairebé aconseguim travessar Nebraska. Hem decidit parar quan hem comprovat que teniem el cul més pla que el mateix estat de Nebraska.

Jeep del Jordi a 34 milles de casa seva

Diviso camps de blat de moro i pèsols, un percentatge menor de pick ups, herba i més herba minusciosament tallada, casetes irritantment arreglades i obres a cada cantonada, devem ser un altre cop a Illinois. Hem travessat tot Iowa sense pena ni glòria. Després de 8 hores gairebé podem donar per acabat el nostre road trip. Ara m'estava palpant l'esquena per si m'havia llagat després de tantes hores de cotxe.





Casa el Jordi post dia road trip 22h (central time)

Jaient al sofà del Jordi, resumiria el dia d'avui com a dog day o com diu el Jordi, rascar-se els collons a dues mans. Ahir vam arribar a Wonder lake i després d'anar a córrer i gaudir d'un bon estudi sociològic del poble i de les cases al costat del llac, l'Steeve i l'Scott ens van convidar a sopar una barbacoa a una casa on s'hi respira quelcom angelical. De fet tant l'Steeve com l'Scott són el què l'estimat Sebas anomenaria, dos àngels. Cerveses a doll, aparició de veïns al porxo amb grates olors de carn i converses i rialles del meu anglès macarrònic. L'hi he promès al Jordi que m'apuntaria a un curs d'anglès quan arribi a Catalunya. Vam sopar les famoses llonzes de porc pork chops marinades hores abans, una mica de bròquil al vapor i unes patates cuites amb un híbrid entre un caliu i un papillot, amb formatge desfet per sobre. Excel·lents! Després de l'omnipresent pa amb mortadel·la del road trip era la primera volta que menjava quelcom amb cara i ulls i no tant sols això sinó que era tot boníssim. Amb l'Scott vam parlar de vi, de les vinyes de California i va acceptar donar-me un vi de garrafa que utilitzaven per cuinar. Vaig arribar a la conclusió que exeptuant restaurants, a EEUU no hi està instal·lada cap mena de cultura del vi.
Parlant dels ianquis, aquí la casa, home sweet home és molt important. De fet tot passa a les cases, els veïns conviden els seus veïns a sopar un dia uns un dia els altres, parlen, juguen a jocs de taula o al jardí tot amanit amb litres de cervesa. Cal dir que aquesta és més suau que la de casa nostra però cari com mamen aquests gringos!
Avui ens hem llevat amb la intenció d'anar a Chicago. Eren ja les 11 i els nostres cossos ens donaven pistes que el seu desig era romandre a casa i descansar. Els hi hem fet cas, després de dies de road trip i d'anar amunt i avall ens ha anat molt bé descansar. Ens ha servit, entre moltes coses, per fer números del viatge. Atenció, hem conduït 3500 milles, un 5632 quilòmetres passant per 10 estats diferents. Això vol dir, per fer-nos una idea, com anar a París cinc vegades o anar a Moscou i gairebé tornar. Una autèntica animalada. Ara quan vagi del Montseny a Girona em semblarà ridícul.
        
Dia post Chicago, al costat del llac (Wonder Lake)

85% d'humitat i una temperatura agradable, el sol escalfa un llac que durant el llarg hivern està completament glaçat.
Avui hem comprovat el clima continental d'Illinois corrent de bon matí i arribant a casa completament xop. En aquest estat el clima continental està molt ben definit. Hiverns terriblement freds, temperatures que oscil·len entre els 0º i 7º de màxima i mínimes de -20º, els llacs de la zona (Great lake area) temperen el clima de forma lleu. Les precipitacions màximes es concentren entre la primavera i l'estiu, sent l'agost el mes més humit. Aquest és, a grans trets, el clima d'un estat amb capital a Springfield però amb Chicago com a ciutat més destacada. Aquesta és la 3a ciutat amb més població dels EEUU (3milions) i després de NY el 2on centre financer. Chicago o Xicago en català, és climàticament com la resta de l'estat d'Illinois però amb una característica important, que va ser construïda (1837) a la riba del gran llac (57,750km2) de Michigan.


Va ja n'hi ha prou de rotlle que semblo la Viquipèdia. Definitivament ahir vaig poder visitar Chicago, nom que li van posar els indis* Potawatomi i que segons algunes fonts significa poderós, fort o gran i segons altres tindria el seu orígen en el nom de ceba silvestre ja que als voltants del riu Chicago que desenvoca al llac Michigan n'està ple. Va va va, que ja em torno a enrotllar. Ahir tot i la previsió de pluja vam agafar la Silver i cap a Chicago. La interestatal 90 ens va deixar a un pàrquing del carrer Washington paral·lel al principal Madison St on hi ha el polifacètic pavelló dels Bulls i dels Chicago Blackhawks, l'equip de hoquei sobre gel de la ciutat. El downtown ja feia estona que rondava a l'horitzó i tenia unes ganes boges de veure els gratacels, observar-los de ben a prop, perdre'm entre l'artificial bosc d'edificis. A mesura que anàvem abansant i després de creuar el riu Chicago vam endinsar-nos cap al Loop nom que se li dona al centre degut a que la xarxa de metro fa una volta (loop). Una vegada a dins he pogut sentir la grandiloqüència dels carrers i de les verticals construccions. Els oficinistes amunt i avall amb les típiques bosses de paper traginant el dinar comprat a un establiment de  fast food. Una de les primeres apreciacions de Chicago ha estat que la gent aquí no està tant grassa. De fet me n'he adonat que tant els homes com les dones gaudeixen d'un aspecte més saludable i a la vegada molt més atractiu. No obstant tampoc he apreciat que es mengés més bé. Els establiments de fast food ho són en un altre format aparentment més sofisticat, no obstant la olor permanent de colorants i conservants a l'entrar a un establiment t'ennuega la gola.

Entre gratacels, alguns impecablement brillants, altres més antics, més propers al clàssic Empire State, ens hem obert camí fins que de sobte hem trobat un oasi en forma de parc. Era el Millenium Park, situat a la riba del Michigan. Hem passejat una bona estona entremig del verd contrastat amb el formigó i l'alumini dels gratacels. De sobte, enmig d'aquell pulmó, ha aparegut el Jay Pritzken Pavilion, un macro escenari amb un disseny que m'ha recordat les sinuositats del Guggenheim de Bilbo o l'òpera de Sydney i que a mesura que l'anava observant m'anava sorprenent cada vegada més. L'escenari estava situat al mig del parc, amb una primera part molt gran de butaques i una segona de gespa per tal que la gent pogués jaure i sentir la música tot descansant. He estat una bona estona sentint com assajava una orquestra i m'he imaginat estirat a la gespa, una nit d'estiu, amb la Bruna, una copa de garnatxa blanca cadascú i els gratacels fent de lamparetes, de fons Keith Jarrett fent embogir el piano.

Bé, parada obligatoria a dinar Deep Dish, una pizza típica de Chicago, un híbrid entre una quiche i una pizza, cafè a l'Starbuks i a perdre's de nou pels carrerons embadalits de grandiloqüències. Hem arribat al Chicago River i a l'hotel Trump. Una torre del magnat, altrament dit gangster, Donald Trump. Una construcció que m'ha fet pensar en l'obsessió dels rics de construir coses en forma de penis i fanfarronejar que la seva obra arquitectònica és la més gran. No sé per què serà? Resseguint el riu hem arribat a la desembocadura i el llac Michigan ens ha donat la benvinguda amb una estranya sensació de desconcert. És realment estrany passejar per un moll amb gavines sobrevolant-lo, barques amarrades, nens llançant les canyes i trobar a faltar aquella olor tant característica del mar. I és que el Michigan és un dels 5 llacs més grans d'EEUU i tot i tenir als sensació que t'estàs banyant en un mar com el mediterrani la seva aigua és ben dolça.
Entre gratacels he decobert una pista d'atletisme i no he pogut resistir fer-hi una volta i imaginar els executius aprofitant l'hora del descans de la oficina per venir a suar la típica samarreta de cotó i dibuixar aquells cercles de suor al pit i a les aixelles. Des d'allà estan hem pujat a la Hancock Tower un dels edificis més alts de la ciutat i des d'on es divisen unes vistes panoràmiques espectaculars. Allà dalt, a les altures, hem estat durant una hora, fent una consumició obligatòria caríssima i veient com s'aixecaven els núvols des del Michigan i començava a caure una copiosa pluja.
Els nord americans, que reben avisos al mòbil per qualsevol canvi important, han informat que en tindriem per hores, així que hem restat allà, amb la mirada perduda i veient com la pluja es precipitava a la closca dels ciutadans de Chicago. Allà dalt per la meva closca també hi han passat moltes coses. Entre moltes he pensat en escenes de les Twin Towers i en com l'ésser humà és capaç de concentrar-se verticalment i aixecar construccions d'aquesta grandària. Tot això en un país on l'espai és del què més disposen. Chicago m'ha agradat molt però no m'ha sorprès.
Ens hem esmunyit pels llargs carrers del downtown sota galledes de pluja i rialles de plaer al degustar, segons el Jordi, l'aigua més bona dels EEUU. Algun dels atractius oficinistes, que arraulits a les entrades dels edificis ens veien passar, començaven a taral·larejar “I'm singing in the rain” mentre nosaltres ja feia estona que la pluja ens feia sentir animals dins una selva de ciment i metall.    

Avió de tornada sobrevolant les cascades del Niagara

He passan 5 hores sol a l'aeroport de Chicago ja que el Jordi ha agafat un vol més d'hora que el meu. 5 hores en les que no he tingut temps d'avorrir-me observant la idiosincràsia pròpia d'un aeroport. Genial observar la feina pre i post vol per part d'invisibles operaris de pista, hostesses i pilots. He tafanejat models d'avió de la casa Boing i Airbus i una altra vegada m'he fet petit en un món molt gran. L'aeroport de Chicago O'hare és gran de nassos. El Prat al seu costat és l'aeròdrom d'Òdena. No sé massa què més dir, els llums de l'avió s'estan apagant i aquests de Swis Airlines tenen un servei de meravella, m'han donat un pica pica amb una cerveseta, un bon sopar a base de pollastre, puré de patata, samfaina, chedar i un brownie, tot ruixat amb un vi francés força bo. Ara, després d'interaccionar amb tres infants d'abord crec que tancaré la llibreta i intentaré dormir, abans per això em prendré un cafè amb llet descafeïnat i una xocolata suïssa que molt amablement m'ha donat la Jess, una hostessa que deu estar de mi fins els ovaris. Ara si, els llums s'han apagat, els infants ploren i dono per conclosa la crònica d'un viatge en majúscules i que el resumeixo així:

Reflexions escrites davant de la porta d'embarg número 7 de l'aeroport de Chicago O'hare


Deixo un país que es mira el melic i quan ho fa cap enfora ho fa amb poca precisió i profunditat. Un país que, a diferència de Catalunya, s'estima a si mateix i això conseqüentment comporta regir-se per unes pautes (lleis) i unes conviccions (moral) molt sòlides i evidentment poc flexibles. Els nord-americans et respecten si els respectes, t'estimen si te'ls estimes i t'acullen si no els hi vols fer mal. Una societat que un dels seus pilars fonamentals és la llibertat (individual) però que a la vegada un altre, i de ben antagonista, és la por.
Un país on si ets ric i amoral vius molt bé i on la immensa majoria s'ha rendit a la comoditat d'un consum ecològicament insostenible que provoca una dependència absoluta a les grans companyies que mantenen el control absolut de la producció i comercialització. Si, Estats Units és el bressol del capitalisme, del consum desproporcionat de bens i serveis.
Només espero i desitjo que aquest afany per imitar el model americà no triomfi. No cal parlar de resistències sinó d'estar plenament convençuts que el nostre model és millor i encara pot ser-ho més. Poder l'únic que els hi envejo és la seva autoestima, que intentaré endur-me en una maleta escanejada i que potser bona falta ens fa a tots els catalans i catalanes. EEUU ens tornarem a veure.




(*)Indi, indígena:  paraula que segons Pere Casaldàliga és homogeneïtzadora per tant incorrecte.

diumenge, 22 de març de 2015

Relat sobre la pel·lícula Être et avoir


Petit treball fet per la tesi doctoral de Jesús Méndez


L'elecció d'una escena esdevé profundament complicada a partir del minut 6 amb 26 segons del film, moment en el que se sent per primera vegada la càlida veu del mestre Georges López. Aquesta indecisió és fruit de que en cada un dels contextos i intervencions educatives s'hi desprèn la mateixa essència, una ànima semblant, el mestre com a acompanyant, seré, tendre i oient. No obstant sense desprendre's d'aquella figura d'autoritat que contínuament i de forma permanent està en el debat públic. Georges estima i es fa respectar, però per sobre de tot estima i aquest fet tant global i transversal en cada una de les seves intervencions, fa molt difícil escollir-ne una que sigui més representativa que les demés. No obstant, la que més sintetitza i exemplifica un dels fets més habituals a les nostres escoles i, evidentment, en la societat és la del “conflicte”.



El conflicte el definim com una situació de tensió o hostilitat produïda per un desacord entre dues o més persones. En aquest cas l'escena (minut 29) és un post conflicte entre el Julien i Olivier, dos infants dels més grans de la classe intergeneracional i que han tingut una baralla a la hora del pati en la qual l'Olivier ha atacat uns nens petits i el Julien els ha defensat agredint al seu company.

En un clima més asserenat, asseguts a les cadires de l'aula, Georges recondueix la baralla fent èmfasi a una situació profundament visceral i humana en el sentit més animal, la mida de forces dels dos mascles “los dos sois fuertes y os habéis medido las fuerzas, ¿Acaso es necesario que uno gane?” ho verbalitza i els dos infants ho reconeixen y es comencen a relaxar perquè l'adult està trobant explicacions on ells dos no en troben. D'alguna manera l'adult està posant les paraules que expliquin el garbell d'emocions (ira, por, enveja, tristor...) que els infants estan sentint.
Fernández va descrivint el que ell veu des de fa dies, les coses bones i les dolentes, recordant que són dos nens que s'entenen però que últimament tenen problemes. D'una forma serena continua abordant el conflicte , no l'amaga i furga a l'ànima de cada nen fent preguntes sinceres “¿Olivier que no te gusta de Julien?”.
La relaxació de l'infant i l'expressió del seu jo és tant sincera i real responent “Cuando me insulta” i per primera vegada es treu les mans de la boca que fins ara duia amagada i esclata a plorar. Aquest punt és l'expressió màxima d'humanitat, de fer brollar el dolor per reconduir-lo cap al plaer. El mestre aprofita aquest moment per enfortir el destruït i regirat Olivier i enfortir-li l'autoestima i el seu propi autoconcepte.
Pues ya ves Julien, parece que lo que dices es mas grave para el que lo que puedes hacer con tu fuerza. Para él es muy importante, no sé siente bien cuando dices cosas así” és en aquests moments que Julien aprofita per petar-se els dits de les mans en senyal de reafirmació en la seva acció i com a mostra de fortalesa física, moment en el que el mestre aprofita per evidenciar l'exemple que representen pels nens més petits i la responsabilitat social que tenen. La idea d'equip i de treball col·lectiu.

En aquest precís moment Olivier, que continua plorant, verbalitza “Como antes” arribant al nivell més àlgic del conflicte i el mestre llegeix ràpidament el desig de l'infant de cercar la felicitat i afegeix “Hay una canción que dice, como antes en los buenos tiempos” En aquest punt Olivier ja no sap si plora de tristesa, d'ira o de felicitat (jo també ploro). Fernández acaba de construir un context emocionalment potent, connectant l'emoció amb l'experiència i amb l'aprenentatge.

La seqüència dels dos infants m'ha recordat una tarda recent a la classe de segon curs de primària on hi entro a donar una assignatura. Després d'una mitja hora de pati intensa i sufocant degut a l'entrada de ple a la primavera, els alumnes van anar seient als seus respectius llocs i, com és habitual, van començar a explicar els conflictes que havien tingut durant l'esbarjo. Ràpidament en va aflorar un per sobre dels altres. La Fatoumata, una nena repetidora i més desenvolupada físicament que les demés, estava cansada que els nens i les nenes li diguessin que el David era el seu novio.
La situació era nova per mi, ja que no m'esperava gens que uns infants de 7 anys fessin servir aquests codis en sentit pejoratiu. Ràpidament, el tutor, que estava present a l'aula va simular un diàleg amb mi verbalitzant el següent: “Ja veus Martí, ara hi ha un grupet de nenes que son unes verduleres i se'n riuen dels demés dient-lis que tenen novio...em sembla Martí que hauré de parlar amb les seves mares i informar-les...” Immediatament vaig preguntar-li a la Fatoumata com havia anat i ella nerviosa em va respondre el què ja sabíem. Li vaig preguntar si era veritat i em va dir que feia un temps li agradava però ara ja no. Vaig dir-li que si ara ja no, no calia que es sentís ofesa si els altres li deien coses ja que els que estaven equivocats eren els demés. Es va tranquil·litzar i tota la classe va deixar de parlar i va enganxar-se a la conversa. Vaig preguntar que si algú pensava que estimar-se a una altra persona, noi o noia, era motiu de burla. Tothom va entendre que no excepte l'Amadou que va dir que si, que era fastigós l'amor. Vaig atansar-me al tutor i li vaig fer un petó i una abraçada i li vaig dir que me l'estimava. Una nena es va aixecar i em va fer un petó. Aleshores, per mimetisme tots van aixecar-se i van fer-me petons i jo a ells i entre ells, fins que de cop els hi vaig preguntar si se'n riurien dels seus avis o dels seus pares o de mi quan els hi faig petons. Tots van dir que no, alguns explicaven que els seus pares eren importants i que sense ells no haguessin nascut. Dues de les quatre nenes que havien participat de la riota van demanar disculpes a la Fatoumata, de forma espontània i quan estava a punt de concloure el tutor va reprendre el fil i va continuar “ a les verduleres no les vull tornar a avisar sinó...” mentre jo me n'anava vaig notar una presència a mig passadís, era la Fatoumata que m'havia seguit i amb veu fluixa em va dir; “No ho diguis a ningú però el David encara m'agrada”

El meu exemple és un aparent símil al que contínuament utilitza el mestre de “ser y tener”, que el protagonista de l'acció sigui l'infant i el seu jo més sincer. L'adult ha de limitar-se a guiar-lo a intuir-lo i a crear un clima de confiança absoluta. En el cas del tutor era tot el contrari, el conflicte s'amagava, no es verbalitzava res des de la perspectiva d'infant i les úniques paraules pronunciades engreixaven la “bronca” inequívocament repressora cap als infants.
Suposo que de la mateixa manera que a la pel·lícula tots anhelem ser aquell mestre referent, que es difumina entre l'amic, el pare i quelcom diví i que s'evidencia amb el “gracias señor”. No obstant pensant en tot allò succeït al llarg de la infantesa i a posteriori he arribat una conclusió, que si hagués tingut un mestre com el senyor Fernández potser no seria ni tindria tot el què tinc, tot el què sóc.

divendres, 30 de gener de 2015

Retalls 13

Arraulit al voltant d’aquest foc que crema i ets tu i el sol i la immensitat que arruga i eixuga les ànimes a la deriva d’aquest mar clarobscur.
De reüll fujo cap a les roques, paorós d’immensitats que descantellen. Grenys ofegats abans que l'ona, sense advertir, els vesteixi.
La nineta s’escapa, inconscient, amb un gest terminal cap al present confús.

Mariners de terra endins, malgrat tot mariners.