dimarts, 5 de març de 2013

"Amour" als plans fixos, a la lentitud i a la intensitat.

Amour” als plans fixos, a la lentitud i a la intensitat. 
El passat 11 de gener, l’ombrívol i pertorbador director Michael Haneke ens va presentar el seu nou treball: "Amour".
Només entrar al cine i fixar-se en el cartell ja ens n’adonem que la feina de Haneke pot ser d’allò més interessant, fins al moment 21 premis en els quals s’inclouen la Palma d’or de Canes 2012, l’Oscar i el Globus d’or a la millor pel·lícula de parla no anglesa i els premis del Cine Europeu a la millor pel·lícula, director, actor i actriu.
L’austríac, conegut pel seus treballs durant els anys 90 com Funny Games o El vídeo de Benny, no és reconegut per la crítica fins a la publicació de La pianista (Canes 2001) i Caché (Canes 2005). El seu estil particular parteix de la desconstrucció de les estructures narratives tradicionals per tal d’assolir el què els experts anomenen “distanciament brechtià”. Segons Bertolt Brecht, el dramaturg alemany, es tracta que l’autor pugui distanciar-se emocionalment dels fets que mostra en l’obra per tal que el públic pugui reflexionar d’una manera crítica i objectiva del què està succeint . Haneke ho utilitza d’una forma metòdica en la totalitat dels seus treballs i evidentment també en Amour.
“Amour” ens narra la història de Georges i Anne, dos ancians de vuitanta anys i antics professors de música que resideixen en una zona alta de París. Un dia Anne pateix una embòlia que l’obliga a ser ingressada. En tornar a casa ha de fer front a una nova vida amb mig cos paralitzat. L’amor entre ells dos és posat a prova.
Haneke desenvolupa aquesta història atípica i complexa de tractar a nivell cinematogràfic a través d’uns tempos extremadament lents. Com va aprendre del seu referent Michelangelo Antonioni, rebutja el què considera convencions estàndard del temps i la continuïtat lògica i no tem arribar a ser avorrit però sense ser-ho. El film pren des del principi un aire calmós i cansat, com es seus personatges, encetant els crèdits inicials sense cap base sonora i acabant de la mateixa manera. La pel·lícula té ben poca música, tant sols la que toquen els protagonistes. Destacar Impromptu de Franz Schubert o Bagatelle de Ludwig van Beethoven.
Aquesta lentitud es veu reforçada per una tècnica extremadament complexa, l’ús del pla fix. Aquest recurs poc usual, ja que necessita d'una interpretació sublim per part dels actors i actrius, és emprat amb una precisió sublim. Només mencionar que hi ha plans escena de més de 2 minuts que, sorprenentment, no es fan pesats, ans al contrari, ajuden a que la trama prengui un ritme idoni a més de reforçar aquest distanciament Brechtià del què parlàvem abans. Haneke ens mostra, no ens explica i ho fa a través de la interpretació de Jean-Louis Trintignant i Emmanuelle Rivaque, dos monstres de la representació que s'han guanyat, de moment, els premis del Cinema Europeu.
I és que “Amour” és una línia tendra i carregada de sentiment. Una línia tant fina que sembla impossible que no caigui en cap moment. “Amour”, sens dubte, és una bona mostra de la devastació del temps sobre el cos i la identitat, la vellesa. I Haneke sap que aquest estat vital és conegut i viscut, d'una forma o altra”, per tothom, fet que assegura que tot allò que ens mostri serà entés o interpretat sota el filtre de cadascú. 
Hi ha alguna cosa més subjectiva i universal que el pas del temps? I l'amor?