Aquestes dates plenes d’àpats tradicionals o innovadors de rencontres fortuïts o esperats, de més o menys ganes d’aguantar o gaudir d’aquella gent que forma part del teu entorn immediat, de les ganes de somiar i commoure’t o de l’escepticisme més espès, de la hipocresia accentuada o la tendresa més innocent, de la gelor que fa ara mateix al poble o del fervor de l’escudella que l’avia porta preparant des de les set del matí. Tots els Nadals es reitera la història, que depenent de l’any, ens pot venir més o menys de gust respondre. La solitud pren un aire encisador o depriment i la companyia esdevé feixuga o protectora... Cavil•lacions matinals del Nadal de 2010 escortades dels 4º sota zero, de la panxa encara regirada pels excessos d’ahir i per aquest gran tema dels Toots, que no està a l’alçada de Take me Home, però que la seva preciositat fa pujar uns quants graus l’hàbitat d’aquestes festes...com en diríem? Inusitades. Vicissituds d’un Bon Nadal per a tothom!
dissabte, 25 de desembre del 2010
divendres, 24 de desembre del 2010
Els beneficis de la immersió
1.
Com funciona la immersió lingüística?
La immersió és un sistema pedagògic en el qual els nois i noies que van a escola se'ls ensenya una llengua diferent a la familiar. El sistema es va implantar a Catalunya als anys 80 per afavorir que els nens castellanoparlants tinguessin un nivell òptim de català i no es trobessin en inferioritat de condicions. El sistema inicial continua sense variants.
2.
El nivell de castellà dels alumnes que fan la immersió és més baix?
No. Està demostrat que a Catalunya els alumnes saben tan bé el castellà com els de la resta de l'Estat. Un 24% dels alumnes tenen un nivell alt de català, un 52% un nivell mitjà i un 24% un nivell baix, segons els resultats de la prova d'avaluació de sisè de primària feta l'any 2009 a totes les escoles. Els resultats són molt similars als de la prova de llengua castellana: un 20% dels alumnes de sisè tenen un nivell alt de castellà, un 51% tenen un nivell mitjà i un 29% un nivell baix. Joan Badia, director de la revista Escola Catalana , editada per Òmnium Cultural, remarca que la immersió no rebaixa substancialment el nivell de castellà. Ara bé, segons diu, "un sistema sense immersió sí que faria que els alumnes castellanoparlants tinguessin un nivell de català més baix que la mitjana".
3.
Què passaria si no s'apliqués la immersió?
Miquel Àngel Essomba, director del centre Unesco Catalunya, adverteix de les greus desigualtats que produeixen els sistemes que segreguen els alumnes en funció de la seva llengua materna. Un exemple és al País Basc, on els pares poden escollir entre el castellà, el basc o l'escolarització mixta. "Separant els alumnes, es creen comunitats separades, amb el risc que hi hagi una fractura social", diu Essomba. Un alumne que acabés l'escolarització obligatòria sense conèixer el català, tindria greus problemes per trobar una feina qualificada. Des del punt de vista lingüístic, apunta Essomba: "El greuge és doble; una persona que no sap català ho té pitjor per relacionar-se amb una part de la societat (els catalanoparlants) i, a més, obliga els membres d'aquesta comunitat lingüística a canviar de llengua si volen adreçar-se a ell". Joan Solà observava que la segregació escolar lingüística "privaria els alumnes d'una font important d'aprenentatge d'un idioma, com són les converses amb els mateixos companys de classe i la retolació de l'escola".
4.
Quantes llengües es parlen a les escoles catalanes?
Més de 260. Des del 1980 el país ha canviat radicalment. Ara molts alumnes no tenen com a llengua materna ni el català ni el castellà. "Això treu raó als pares que argumenten que a l'escola s'ha d'educar en la llengua familiar. Si féssim cas d'aquest argument, l'escola hauria d'estar preparada per impartir en més de 260 llengües vehiculars", apuntava el mateix Solà.
5.
Els alumnes bilingües aprenen millor?
Des de l'òptica psicolinguística, s'ha comprovat que aprendre en dues llengües genera habilitats. Això explicaria, per exemple, que els alumnes catalans treguin millor nota que la mitjana estatal en les proves PISA de l'OCDE.
ISAAC SALVATIERRA ( publicat al diari ARA el 24 de desembre de 2010)
Com funciona la immersió lingüística?
La immersió és un sistema pedagògic en el qual els nois i noies que van a escola se'ls ensenya una llengua diferent a la familiar. El sistema es va implantar a Catalunya als anys 80 per afavorir que els nens castellanoparlants tinguessin un nivell òptim de català i no es trobessin en inferioritat de condicions. El sistema inicial continua sense variants.
2.
El nivell de castellà dels alumnes que fan la immersió és més baix?
No. Està demostrat que a Catalunya els alumnes saben tan bé el castellà com els de la resta de l'Estat. Un 24% dels alumnes tenen un nivell alt de català, un 52% un nivell mitjà i un 24% un nivell baix, segons els resultats de la prova d'avaluació de sisè de primària feta l'any 2009 a totes les escoles. Els resultats són molt similars als de la prova de llengua castellana: un 20% dels alumnes de sisè tenen un nivell alt de castellà, un 51% tenen un nivell mitjà i un 29% un nivell baix. Joan Badia, director de la revista Escola Catalana , editada per Òmnium Cultural, remarca que la immersió no rebaixa substancialment el nivell de castellà. Ara bé, segons diu, "un sistema sense immersió sí que faria que els alumnes castellanoparlants tinguessin un nivell de català més baix que la mitjana".
3.
Què passaria si no s'apliqués la immersió?
Miquel Àngel Essomba, director del centre Unesco Catalunya, adverteix de les greus desigualtats que produeixen els sistemes que segreguen els alumnes en funció de la seva llengua materna. Un exemple és al País Basc, on els pares poden escollir entre el castellà, el basc o l'escolarització mixta. "Separant els alumnes, es creen comunitats separades, amb el risc que hi hagi una fractura social", diu Essomba. Un alumne que acabés l'escolarització obligatòria sense conèixer el català, tindria greus problemes per trobar una feina qualificada. Des del punt de vista lingüístic, apunta Essomba: "El greuge és doble; una persona que no sap català ho té pitjor per relacionar-se amb una part de la societat (els catalanoparlants) i, a més, obliga els membres d'aquesta comunitat lingüística a canviar de llengua si volen adreçar-se a ell". Joan Solà observava que la segregació escolar lingüística "privaria els alumnes d'una font important d'aprenentatge d'un idioma, com són les converses amb els mateixos companys de classe i la retolació de l'escola".
4.
Quantes llengües es parlen a les escoles catalanes?
Més de 260. Des del 1980 el país ha canviat radicalment. Ara molts alumnes no tenen com a llengua materna ni el català ni el castellà. "Això treu raó als pares que argumenten que a l'escola s'ha d'educar en la llengua familiar. Si féssim cas d'aquest argument, l'escola hauria d'estar preparada per impartir en més de 260 llengües vehiculars", apuntava el mateix Solà.
5.
Els alumnes bilingües aprenen millor?
Des de l'òptica psicolinguística, s'ha comprovat que aprendre en dues llengües genera habilitats. Això explicaria, per exemple, que els alumnes catalans treguin millor nota que la mitjana estatal en les proves PISA de l'OCDE.
ISAAC SALVATIERRA ( publicat al diari ARA el 24 de desembre de 2010)
divendres, 17 de desembre del 2010
Disney i la infantesa deformada (4)
Sebastià feia repicar les seves pinces en forma de castanyoles. La festa sota el mar era un anar i venir de “caipiriñas”, MDMA i rialles absents de la taca de petroli que emmalaltia el Golf de Mèxic. Posidó lluïa la seva exuberant musculatura mentre amb el tritó anava senyalant, una a una, aquelles sirenes que aquella matinada s’endinsarien, sense replicar, en el seu llit de corall.
Ariel jeia dins la closca d’un gran mol•lusc enyorada d’aquells dies en què la cua se l’hi transformà en cames. D’ell ja no se’n recordava...la nostàlgia li enviava aquella sensació d’escalfor i pessigolleig que havia notat sota el seu ventre. Inútilment es fregà la cua aprofitant la rugositat del fons marí per reviure aquella satisfacció que desesperadament no tornava. Sebastià, conscient de l’aïllament de la noia, va anar a cercar-la. Amb el seu càlid accent centre-americà demandà la presència de la sirena. Enretirant una cortina d’algues opaques accedí a la cambra de la princesa. Immers en un silenci gairebé impertorbable va veure les escames enganxades al corall i un núvol roig que enterbolia l’aigua. Allà dalt, a la superfície, el cos inert d’una jove sirena. Sebastià va fer córrer la tacada cortina d’algues i la festa continuà amb el rigor impertorbable de cada cap de setmana.
Ariel jeia dins la closca d’un gran mol•lusc enyorada d’aquells dies en què la cua se l’hi transformà en cames. D’ell ja no se’n recordava...la nostàlgia li enviava aquella sensació d’escalfor i pessigolleig que havia notat sota el seu ventre. Inútilment es fregà la cua aprofitant la rugositat del fons marí per reviure aquella satisfacció que desesperadament no tornava. Sebastià, conscient de l’aïllament de la noia, va anar a cercar-la. Amb el seu càlid accent centre-americà demandà la presència de la sirena. Enretirant una cortina d’algues opaques accedí a la cambra de la princesa. Immers en un silenci gairebé impertorbable va veure les escames enganxades al corall i un núvol roig que enterbolia l’aigua. Allà dalt, a la superfície, el cos inert d’una jove sirena. Sebastià va fer córrer la tacada cortina d’algues i la festa continuà amb el rigor impertorbable de cada cap de setmana.
dimecres, 15 de desembre del 2010
Valga'm Déu!!
I Want You Back de Jackson Five amb la base de Natty Dread de Bob Marley. Com se'n podria dir d'això? La parella perfecta?
diumenge, 12 de desembre del 2010
Estimades amigues.
Avui decideixo convertir aquest espai en una oda al sexe lent. Sí, al sexe lent, un petit reducte de resistència a l’ofensiva neoliberal. Al sexe lent, per plantar cara al reconeixement social de les relacions basades en ímputs quantitatius i consumistes. El sexe lent, aquell en que l’afecte pot aflorar en les relacions sexuals sense, per això, respondre a esquemes clàssics d’estimació. Aquell que no és dictat pels pilars del capitalisme desenfrenat on els cossos són béns de consum i l’hedonisme, l’ordre del dia.
Potser heu sentit parlar de la neurosi postmoderna. Es tracta d’un estat psicològic derivat dels models de treball i de ritme de vida de les societats occidentals. Un estat psicològic en el que s’observa un nivell elevat d’estrès, incertesa i insatisfacció. La malaltia més extesa a la nostra societat, vaja. Allò que ens passa a totes; en certa mesura, hi estem immerses.
És, indubtablement, degut a aquest estat que sovint ens trobem en una búsqueda de plaer ràpid, fàcil, i sense esforç. És un dels pilars que sustenta el consumisme, i fa que sovint s’utilitzin els cossos com a béns de consum. Degut a la neurosi postmoderna (derivada del sistema neoliberal) el sexe sovint és utilitzat com una descàrrega, una teràpia ràpida, agressiva, animal i d’una teatralitat violenta.
Pel que fa al reconeixement social, sabem que les conductes quantitatives, frívoles i d’esquemes fal•locèntrics i orgasmocèntrics cada cop gaudeixen de més simpatia en molts entorns, i, especialment, en els de proliferació de negocis específics de consum -directe o indirecte- sexual.
No es tracta d’una crítica punyent cap a les conductes sexuals de la nostra societat, sinó a la incapacitat que mostrem habitualment per mantenir models menys salvatges.
Desitjo fermament que ningú confongui el meu discurs amb una moral reprimida, mancada de passió, libido i luxúria. La meva intenció és fer una oda al sexe lent (aquell que no gaudeix de tanta simpatia ni reconeixement social) perquè considero que és necessari -i podem- aprendre a assaborir els plaers de la nostra sexualitat, sense continuar alienats a la ferocitat i desfici del model de consum que ens imposen.
No es tracta d’eliminar lascivitat ni provocació. Es tracta d’entendre que el plaer sexual no és merament orgasme. Es tracta d’una plena dedicació al plaer. No es tracta de passivitat, sinó de l’activa convicció de fer una oda al sexe lent, aquell que s’estimula amb tots els components de l’atracció, aquell que estripa els esquemes del patriarcat i el capitalisme, aquell que busca passions, aquell que pot ser encantador i tendre, aquell que és orgàsmic per si mateix, aquell que ens pot curar de la neurosi, aquell que hem de aprendre a gaudir, conjuntament, aquell que abandona l’autodestrucció, que ens satisfà i ens fa fer odes al sexe lent
“Doctora Maeso” publicat a l’Accent Bord
Avui decideixo convertir aquest espai en una oda al sexe lent. Sí, al sexe lent, un petit reducte de resistència a l’ofensiva neoliberal. Al sexe lent, per plantar cara al reconeixement social de les relacions basades en ímputs quantitatius i consumistes. El sexe lent, aquell en que l’afecte pot aflorar en les relacions sexuals sense, per això, respondre a esquemes clàssics d’estimació. Aquell que no és dictat pels pilars del capitalisme desenfrenat on els cossos són béns de consum i l’hedonisme, l’ordre del dia.
Potser heu sentit parlar de la neurosi postmoderna. Es tracta d’un estat psicològic derivat dels models de treball i de ritme de vida de les societats occidentals. Un estat psicològic en el que s’observa un nivell elevat d’estrès, incertesa i insatisfacció. La malaltia més extesa a la nostra societat, vaja. Allò que ens passa a totes; en certa mesura, hi estem immerses.
És, indubtablement, degut a aquest estat que sovint ens trobem en una búsqueda de plaer ràpid, fàcil, i sense esforç. És un dels pilars que sustenta el consumisme, i fa que sovint s’utilitzin els cossos com a béns de consum. Degut a la neurosi postmoderna (derivada del sistema neoliberal) el sexe sovint és utilitzat com una descàrrega, una teràpia ràpida, agressiva, animal i d’una teatralitat violenta.
Pel que fa al reconeixement social, sabem que les conductes quantitatives, frívoles i d’esquemes fal•locèntrics i orgasmocèntrics cada cop gaudeixen de més simpatia en molts entorns, i, especialment, en els de proliferació de negocis específics de consum -directe o indirecte- sexual.
No es tracta d’una crítica punyent cap a les conductes sexuals de la nostra societat, sinó a la incapacitat que mostrem habitualment per mantenir models menys salvatges.
Desitjo fermament que ningú confongui el meu discurs amb una moral reprimida, mancada de passió, libido i luxúria. La meva intenció és fer una oda al sexe lent (aquell que no gaudeix de tanta simpatia ni reconeixement social) perquè considero que és necessari -i podem- aprendre a assaborir els plaers de la nostra sexualitat, sense continuar alienats a la ferocitat i desfici del model de consum que ens imposen.
No es tracta d’eliminar lascivitat ni provocació. Es tracta d’entendre que el plaer sexual no és merament orgasme. Es tracta d’una plena dedicació al plaer. No es tracta de passivitat, sinó de l’activa convicció de fer una oda al sexe lent, aquell que s’estimula amb tots els components de l’atracció, aquell que estripa els esquemes del patriarcat i el capitalisme, aquell que busca passions, aquell que pot ser encantador i tendre, aquell que és orgàsmic per si mateix, aquell que ens pot curar de la neurosi, aquell que hem de aprendre a gaudir, conjuntament, aquell que abandona l’autodestrucció, que ens satisfà i ens fa fer odes al sexe lent
“Doctora Maeso” publicat a l’Accent Bord
dijous, 9 de desembre del 2010
Amb tu
N'Amèlia ha emprès el vol. Les xinel·les se l'han endut, sobrevolant amb les ales esteses i amples. Ningú en sap l'ombra, sols tu. Que hi ets només per ella, al seu pas. Ningú com tu en sap el vol, del Frigi als Degotalls, ningú com tu l'essència en el fox.
N'Amèlia se n'ha anat, s'atura el dia a dia al Llobregat, s'atura l'alè del teu compàs. Ningú com tu en pot saber el cant al despertar d'un dia ple, amb la seva buidor, com avui. N'Amèlia se n'ha anat amb un vol obert, d'ales amples i esteses a una vida que no li era pròpia i d'un pas maltraçat però amb constància.
Escamots i comissaris aturen el pas al seu camí, a la Font del Ferro, per guaitar atents la llum de les ales, el batec del pas, el cor de l'aire. Pausa.
Laia Carreras
N'Amèlia se n'ha anat, s'atura el dia a dia al Llobregat, s'atura l'alè del teu compàs. Ningú com tu en pot saber el cant al despertar d'un dia ple, amb la seva buidor, com avui. N'Amèlia se n'ha anat amb un vol obert, d'ales amples i esteses a una vida que no li era pròpia i d'un pas maltraçat però amb constància.
Escamots i comissaris aturen el pas al seu camí, a la Font del Ferro, per guaitar atents la llum de les ales, el batec del pas, el cor de l'aire. Pausa.
Laia Carreras
dilluns, 6 de desembre del 2010
dijous, 2 de desembre del 2010
Recomanació
“En Mattia havia après que entre els nombres primers n’hi ha alguns que són especials. Els matemàtics els anomenen primers bessons: són parelles de nombres primers que estan de costat, més ben dit, quasi de costat, perquè entre ells sempre hi ha un nombre parell que els impedeix tocar-se realment. En Mattia pensava que ell i l’Alice eren així, dos primers bessons, sols i perduts, propers però no pas prou per tocar-se realment. A ella, però, no l’hi havia dit mai.”
dimecres, 1 de desembre del 2010
Mare no em parlis de cobertura social!
Una volta més tornem a encetar el nostre editorial per parlar de realitat, crua realitat com dirien aquells que els ha tocat patir a la vida. S’entreveu allò que alguns professaven ja fa anys quan es posaven les mans al cap en veure tanta opulència, tant consum desmesurat, tant benestar fictici, efímer potser. El pare d’occident s’esquerda dia darrera dia. L’Estat del Benestar que ens aixoplugava sembla que es va desfilant. No tornarem a citar a Eduard Bernstein perquè seria, contextualment, anar massa enllà, però si que farem esment a Pablo Iglesias, fundador del Partido Socialista Obrero Español l’any 1879. Aquest home d’esquerres creient acèrrim de la revolució socialista va evolucionar cap a tendències revisionistes i va acabar acceptant la socialdemocràcia. Felipe Gonzàlez, després va acatar l’economia de mercat i va crear la política socioliberal. Tant un com l’altre compartien l’avui anomenat Estat del Benestar. Ara que les eleccions són un fet i després de dues legislatures de govern d’esquerres, què els espera a sectors com l’educatiu o el sanitari? I es que ahir sentíem el debat electoral i ens semblava que l’apuntador fos Joan Rosell, president de la patronal catalana Fomento del Trabajo. Potser si que al final haurem de parir a Sànitas i els nostres docents seran senyors de Ryanair o de MC Donals. Per no semblar exagerats, al nord de la UE ja està passant. I què hi farem si els més pobres ja no podem riure? Sempre ens quedarà aquell epigrama satíric que ens recorda diàriament que la democràcia ens fa iguals.
Burxa Novembre 2010
NI estudis Ni feina Ni possibilitat d’estudiar
La recent anomenada generació NI-NI veu com la possibilitat d’ampliar els seus estudis es veu estroncada amb la desarticulació de la EPA (Educació per a Persones Adultes)
Des de la Burxa hem volgut indagar a fons sobre el nou estigma de l’anomenada, en aquesta darrera campanya electoral, “Generació ni-ni”. Quines han estat les causes i les mesures d’un govern que ha vist com totes les seves promeses es posen, en alguns àmbits públics, en entredit. I es que la EPA (Educació per Persones Adules) és un procés embrionari que neix durant el Franquisme amb la intencionalitat d’alfabetitzar a la població. Aleshores la docència per adults l’exercia tot aquell professorat de primària que es volia treure un sobresou, complementat així les seves hores lectives amb altres de tarda per la dedicació adulta. No va ser fins a la ruptura dels 70’s on la influència de Paolo Freire va introduir la pedagogia dels homes en permanent alliberament. L’alfabetització passa aleshores a anar més enllà del ba be bi bo bu perquè implica una comprensió crítica de la realitat social, política i econòmica del context on l’individu està alfabetitzat. Un cop passada la Transició l’administració estructura i desenvolupa legislativament la EPA estructurada a través de CFA’s (Centres de Formació d’adults) i les AFA’s (Aules de Formació d’Adults). Amb l’arribada al govern del tripartit el 2003 moltes de les demandes històriques del sector havien estat escoltades i inicialment s’havia fet el traspàs de la EPA de Benestar i Família a Educació.
Catalunya
A Catalunya, gairebé 2 milions de persones adultes no tenien cap títol del Sistema Educatiu i mig milió només havien assolit el nivell d’educació bàsica segons l’OCDE (2003). Actualment el gruix d’aquesta població s’ha incrementat degut al flux migratori dels darrers anys i les necessitats educatives, que també han crescut, poden ser cobertes, tant sols, per un 2,9 %. D’aquest percentatge només el 0,87% és d’administració pública. Paral•lelament a Europa la mitjana de gent atesa en centres de formació adulta gira entorn el 10%
Barcelona 3% irrisori
Si ens en anem cap a Barcelona ciutat les dades prenen un aire més transcendental. La capital del Principat té una població de 1.638.103 habitants i, segons el cens del 2009, 1.391.520 són persones adultes. Els centres (CFAs) i aules (AFAs) públics de la ciutat donen servei a un total de 10.539 persones adultes, és a dir, el 0,75% d’aquesta població fa algun tipus de formació. Segons informacions de la CGT, l’11 de maig del 2006, i després de llargues negociacions i mobilitzacions, el govern va signar un acord general sobre les condicions de treball del professorat de persones adultes que suposava un gran avenç ja que hi havia voluntat d’ampliar les places un 20% anual. La mesura més destacada però era la que feia esment a l’oferta de places de la xarxa de centre públics per passar de l’anterior xifra anomenada 0’75% a una ampliació de cobertura que arribés al 3% de la població adulta barcelonina. Aquesta voluntat pretenia passar de les 10.500 persones formant-se a una quantitat més òptima de 40.000 persones. La xifra, no obstant, quedava bastant per sota de la mitjana del 10% europeu.
Segons Josep Lluís del Alcàzar, membre de la CGT d’ensenyament, després de quatre anys, les xifres constaten l’incompliment de bona part d’aquest acord. No s’ha fet l’ampliació de professorat, per tant els 10.500 alumnes continuen sent els mateixos, la reconversió d’aules a centres tampoc s’ha fet efectiva i a més, sota aquesta mateixa premissa, s’han anat tancant AFAs que no reuneixen les condicions per esdevenir centre. Un clar exemple és la intenció de clausurar els AFAs Can Batlló (Eixample), Pere Calders i Palau de Mar i centralitzar-los a l’Escola Industrial provocant, segons del Alcàzar, la pèrdua de proximitat que tant important és per la gent adulta per conciliar feina i treball. Un estudi publicat per La Mesa d’Educació de Persones Adultes i la FAVB constata que estem patint un desmantellament d’un sector que acull totes les generacions que no han assolit l’ESO (ni-ni) uns 150.000 joves a Barcelona, la mala planificació de l’FP gestada per la LOGSE i que evidencia un model productiu poc especialitzat i el volum de nouvinguts amb necessitats de cohesió i aprenentatge.
Educació i població nouvinguda
El volum de gent immigrant a Barcelona ha passat de 74.019 persones al 2001 a 300.911 al 2009. Per les persones immigrades, l’oferta educativa va més enllà de la possibilitat de conèixer el català o castellà com a instruments de comunicació. La formació adulta compleix una important tasca d’interrelació i cohesió social. La tendència del Departament però, segueix sent la de la derivació de l’ensenyament únicament lingüístic, apostant per la subvenció, cada vegada més, d’entitats privades que la transcendència de l’alumnat queda molt lluny de l’adaptació i connexió socials.
A Sants una escola
Al districte 162.249 persones han estudiat. D’aquestes, 99.679 s’han quedat en estudis primaris o no tenen cap mena de graduat. Tenint en comte el desenvolupament de l’hipotètic pla de donar cobertura al 3% promès per la Generalitat, se’n veurien beneficiades 4.867 adultes. No obstant al districte gaudeix d’un sol centre, el Sant Raimon de Penyafort, situat a la Zona Franca i que imparteix la docència des dels vestigis del Franquisme amb aquell model de complementació del professorat. Actualment està catalogat com a CFA i hi dona cobertura a un total de 359 alumnes a tot el districte.
Des de la comunitat educativa es continua veien al Departament amb una ferma aposta per la retallada tant en el camp adult com a la resta de l’educació pública catalana i es reivindica la proximitat i la potenciació dels serveis amb campanyes publicitàries a nivell de districte, la informació a la ciutadania i la cobertura real de les necessitats formatives i laborals d’una població que ha vist com aquestes s’agreujaven més arrel de la profunda crisi econòmica que estem patint.
Des de la Burxa hem volgut indagar a fons sobre el nou estigma de l’anomenada, en aquesta darrera campanya electoral, “Generació ni-ni”. Quines han estat les causes i les mesures d’un govern que ha vist com totes les seves promeses es posen, en alguns àmbits públics, en entredit. I es que la EPA (Educació per Persones Adules) és un procés embrionari que neix durant el Franquisme amb la intencionalitat d’alfabetitzar a la població. Aleshores la docència per adults l’exercia tot aquell professorat de primària que es volia treure un sobresou, complementat així les seves hores lectives amb altres de tarda per la dedicació adulta. No va ser fins a la ruptura dels 70’s on la influència de Paolo Freire va introduir la pedagogia dels homes en permanent alliberament. L’alfabetització passa aleshores a anar més enllà del ba be bi bo bu perquè implica una comprensió crítica de la realitat social, política i econòmica del context on l’individu està alfabetitzat. Un cop passada la Transició l’administració estructura i desenvolupa legislativament la EPA estructurada a través de CFA’s (Centres de Formació d’adults) i les AFA’s (Aules de Formació d’Adults). Amb l’arribada al govern del tripartit el 2003 moltes de les demandes històriques del sector havien estat escoltades i inicialment s’havia fet el traspàs de la EPA de Benestar i Família a Educació.
Catalunya
A Catalunya, gairebé 2 milions de persones adultes no tenien cap títol del Sistema Educatiu i mig milió només havien assolit el nivell d’educació bàsica segons l’OCDE (2003). Actualment el gruix d’aquesta població s’ha incrementat degut al flux migratori dels darrers anys i les necessitats educatives, que també han crescut, poden ser cobertes, tant sols, per un 2,9 %. D’aquest percentatge només el 0,87% és d’administració pública. Paral•lelament a Europa la mitjana de gent atesa en centres de formació adulta gira entorn el 10%
Barcelona 3% irrisori
Si ens en anem cap a Barcelona ciutat les dades prenen un aire més transcendental. La capital del Principat té una població de 1.638.103 habitants i, segons el cens del 2009, 1.391.520 són persones adultes. Els centres (CFAs) i aules (AFAs) públics de la ciutat donen servei a un total de 10.539 persones adultes, és a dir, el 0,75% d’aquesta població fa algun tipus de formació. Segons informacions de la CGT, l’11 de maig del 2006, i després de llargues negociacions i mobilitzacions, el govern va signar un acord general sobre les condicions de treball del professorat de persones adultes que suposava un gran avenç ja que hi havia voluntat d’ampliar les places un 20% anual. La mesura més destacada però era la que feia esment a l’oferta de places de la xarxa de centre públics per passar de l’anterior xifra anomenada 0’75% a una ampliació de cobertura que arribés al 3% de la població adulta barcelonina. Aquesta voluntat pretenia passar de les 10.500 persones formant-se a una quantitat més òptima de 40.000 persones. La xifra, no obstant, quedava bastant per sota de la mitjana del 10% europeu.
Segons Josep Lluís del Alcàzar, membre de la CGT d’ensenyament, després de quatre anys, les xifres constaten l’incompliment de bona part d’aquest acord. No s’ha fet l’ampliació de professorat, per tant els 10.500 alumnes continuen sent els mateixos, la reconversió d’aules a centres tampoc s’ha fet efectiva i a més, sota aquesta mateixa premissa, s’han anat tancant AFAs que no reuneixen les condicions per esdevenir centre. Un clar exemple és la intenció de clausurar els AFAs Can Batlló (Eixample), Pere Calders i Palau de Mar i centralitzar-los a l’Escola Industrial provocant, segons del Alcàzar, la pèrdua de proximitat que tant important és per la gent adulta per conciliar feina i treball. Un estudi publicat per La Mesa d’Educació de Persones Adultes i la FAVB constata que estem patint un desmantellament d’un sector que acull totes les generacions que no han assolit l’ESO (ni-ni) uns 150.000 joves a Barcelona, la mala planificació de l’FP gestada per la LOGSE i que evidencia un model productiu poc especialitzat i el volum de nouvinguts amb necessitats de cohesió i aprenentatge.
Educació i població nouvinguda
El volum de gent immigrant a Barcelona ha passat de 74.019 persones al 2001 a 300.911 al 2009. Per les persones immigrades, l’oferta educativa va més enllà de la possibilitat de conèixer el català o castellà com a instruments de comunicació. La formació adulta compleix una important tasca d’interrelació i cohesió social. La tendència del Departament però, segueix sent la de la derivació de l’ensenyament únicament lingüístic, apostant per la subvenció, cada vegada més, d’entitats privades que la transcendència de l’alumnat queda molt lluny de l’adaptació i connexió socials.
A Sants una escola
Al districte 162.249 persones han estudiat. D’aquestes, 99.679 s’han quedat en estudis primaris o no tenen cap mena de graduat. Tenint en comte el desenvolupament de l’hipotètic pla de donar cobertura al 3% promès per la Generalitat, se’n veurien beneficiades 4.867 adultes. No obstant al districte gaudeix d’un sol centre, el Sant Raimon de Penyafort, situat a la Zona Franca i que imparteix la docència des dels vestigis del Franquisme amb aquell model de complementació del professorat. Actualment està catalogat com a CFA i hi dona cobertura a un total de 359 alumnes a tot el districte.
Des de la comunitat educativa es continua veien al Departament amb una ferma aposta per la retallada tant en el camp adult com a la resta de l’educació pública catalana i es reivindica la proximitat i la potenciació dels serveis amb campanyes publicitàries a nivell de districte, la informació a la ciutadania i la cobertura real de les necessitats formatives i laborals d’una població que ha vist com aquestes s’agreujaven més arrel de la profunda crisi econòmica que estem patint.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)