1, 10, 100. Serem 1000 vegades tu

Oblits irrecuperables, records perennes, gesticulació deformada, trencadís de flaixos quan en el subtítol de Marc hi apareix la xifra d’una desena. 10 anys i punt. Toca girar el coll de la memòria i guaitar enrere i de sobte no saps per on començar, què destacar. Potser els petits bocins de memòria diària que hom i tots els que l’estimem ens venen com tangrams cada volta més descantellats o potser la memòria compartida que any darrera any uns quants de nosaltres col·lectivitzem i ens trobem i ens estimem i pugem fins on et vas acomiadar, allà dalt d’un Carlit des d’on divises uns Països Catalans sempre complexos, permanentment canviants.

Molts dies t’imagino entrant per la porta de casa per perdre’ns pel Montseny i posar-nos al dia. Primer un repàs personal, allò considerablement valuós que mou el món, l’amor, i que segurament la conversa serà fugaç, no fos cas que t’entendrissis. Després fer un minuciós repàs per una actualitat, que cada cop que et penso en present, em torno foll només d’imaginar-t’hi. Quants t’hem imaginat contemporàniament? En com encaixaries en l’epicentre del “procés” o el teu paper en l’intent de desallotjament de Can Vies. En quin rol tindries dins l’esquerra “indepe” del 2016  i en com haguessis transitat de l’agitació al carrer fins a les efímeres xarxes socials. Passejant per Sants rescato empremtes d’aquella agitació que ja és part dels llibres no oficials d’història, de nits inacabables sota l’anonimat dels groguencs fanals, del dringar dels aerosols i les respiracions inquietes i del millor, les abraçades cerveseres festejant les petites victòries que bullien del fons més profund de l’ànima.

Et penso i et repenso, t’imagino i t’esbosso tant bé com puc, et reinvento i et rescato i és quan me n’adono que fantasiejo. Que llenço mil vegades una pedra al fons d’un pou i que el repic del greny contra les parets humides cada vegada esdevé més apagat i confós. Toca girar el coll fins avui, l’ara més preuat i em ressona nova música, la gesticulació ja no és deformada i els trencadissos resten harmònicament complerts. Sí, ens queden els esquerps records per gratar al cofre de la memòria, però després de 10 anys nosaltres som el Marc, en cada gest, en cada reafirmació, en cada nova muntanya, tossal o petit turó que ascendim, en les abraçades contingudes o l’impuls més irracional, en la passió i l’acció més aristotèlica nosaltres som el seu llegat, nosaltres som i serem 1000 vegades tu.

Gràcies Marc.

Spotlight, més enllà del tema

Anar a veure una pel·lícula que té més de 20 premis, inclosos dos Òscars a millor pel·lícula i millor guió original i que està basada en el premi Pulitzer 2003 et situa en una condició inicial exigent i amb aquell reüll que enfoca escepticisme en els minuts previs a la projecció. Que era un film premiat s’evidenciava amb el número de cinèfils que mig omplien l’Esbarjo Verdi de Cardedeu un dijous al vespre, sessió usualment  isolada. Que a més el tema que embolcalla la història sigui de feixuga actualitat, l’abús a menors per part de capellans, i a més  situat en un context nord-americà eren ingredients que a un li dibuixaven aquella rialla burleta de tiet convergent quan parla el nebot de la CUP, “a veure si és tant bona com diuen...”

Faig un “flashforward” sortint del cinema després de dues hores i 9 minuts de pel·lícula. Amb un somriure d’orella a orella, com el tiet convergent després d’haver-se menjat el cinquè tros de tortell , vaig anar paint les genialitats del llargmetratge.  Tom McCarthy i Josh Singer aconsegueixen una obra senzilla i sorprenent. Deixen estar els infants i el seu victimisme, els mossens abusadors i també víctimes, passen de puntetes per sobre la jerarquia eclesiàstica, dels vincles amb alts càrrecs polítics, dels dolors irreparables...obvien el què tothom ja sap i aquí és on hi ha la grandesa d’aquesta pel·lícula. L’espectador s’espera el típic drama justicier, que ho acaba sent per legitimitat, però en comptes d’això es troba un film que dona per entès que tothom coneix, més o menys, el tema en qüestió i es centra en l’ànima del periodisme. Aquelles idiosincràsies i micro-silencis que sostenen l’abús, la injustícia i el despropòsit humà. Sense teories de la conspiració i grans litúrgies maquiavèl·liques sinó un conjunt de peces que quan encaixen tot flueix.  No es tracta d’una redacció de periodistes salvavides i destapa casos sinó d’un grup humà que simplement parlant, furgant i remenant un tema l’acaben fent públic. En definitiva, fer política (tot allò públic que fem). I és aquesta política que tot ho envolta que acaba decantat-se, perquè les peces de la redacció s’uneixen,  pel no silenci, per la justícia i per sobre de tot, per la llibertat de premsa.