CamagrocsDissabte 25 d’octubre
Després d’un trasllat lent, nerviós i accidentat. Hem arribat a “Santaco” acompanyats per un gruista d’allò més simpàtic. Un bon pà amb tomàquet amb llonganissa de la Seu ha servit per obrir la boca a un tsunami de gols ( tal com obrirà demà el patètic rotatiu del grup Godó) del Barça. “Mare me’n vaig a dormir que demà ens hem d’aixecar d’hora per anar a buscar bolets!!!”
Diumenge 26
Uff! Quina mandra… la veritat és que el canvi d’hora ha afavorit una hora més de son, però… quina mandra. Dos entrepans amb pà del forn Pujó farcits de butifarra blanca del Monter i som-hi. Agafem el Ferrari i cap a Aguiló. De cop i volta passem per la Creu de Barràs i els records d’infant em venen com un flaix a la memòria. Aquells camins que porten cap a la Goda, el vell hort del meu avi. Allà hi vaig passar molts moments de la meva infantesa. Recordo l’Avi regant els enciams mentre el tiet cegava el blat del voltant de l’hort. El tiet Jaumet remullant-se a la bassa plena de verdet i molsa degut a la humitat i l’aigua estancada, i jo, jo mirant, gaudint i observant els caps grossos navegant per aquelles aigües estancades. La tarda s’acosta i pujo al tractor amb el tiet. Passem per davant del cirerer i agafem les poques cireres que han deixat senceres els pardals hores d’ara tips i farts de l’abundància que els brinda l’estiu. Recordo aquell viatge amb el tractor fins a cala avia com un patir constant. Patint perquè l’avi no caigués del remolc plè de gra.
Però bé, ara és ara i avui anem a buscar bolets. O si més no a intentar trobar-ne.
El ferrari es comporta i arribem a un petit replà. Aparquem i fem allò tant indispensable, recomanable i orgàsmic…esmorzar.
Cigarret i cap al bosc. El primer Round és dur, el bosc de la Goda no és com aquelles idíl·liques pinedes que surten a “Caçadors de bolets”, ans al contrari, els esbarzers són la malea* més abundant i, curiosament, els millors bolets es troben amagats sota el braç protector d’aquest arbust feréstec i esgarrinxador. El primer round no dona massa de si i tornem cap al terraplè comentant amb la mare la densitat del bosc i la diferència que hi deuria haver quan aquest era un recurs natural explotat amb delicadesa i harmonia.
Després de fer una mica el pixa pins, ens dirigim cap a la Font de la Garsa, gairebé tocant a Cal Salvet. La mare continuava entestada amb la troballa d’una llenega, el bolet mocós i brillant tant preuat en tota la zona de la Baixa Segarra, però nosaltres només hem aconseguit mig cistell de rossinyols de pi (també anomenats camagrocs), ah! I un rovelló...bé, un pinetell. El viatge fins a l’altre bosc ens indica que serà difícil, cotxes a banda i banda de la carretera i les dotze del migdia són una combinació que pronostica pocs bolets. No obstant un cop al bosc, i després de saludar a més d’un compatriota, ens emportem una bona sorpresa. El terreny és ple de rossinyols de pi. Què dic ple, infectat! Hi ha una verdadera “plaga” de camagrocs, petits, mitjans, grans, fins i tot n’hi ha de passats. Els cistells ben plens, el mal a l’esquena i la mare dient que era tard ha estat suficient per acomiadar-nos d’aquella gernació de pega dolces grogues amb el barret fosc.
La jornada boletaire ha acabat a casa amb un exquisit remenat de camagrocs al perfum d’all. Visquin els diumenges matiners!!!
*malea: malaherba, malesa, herbes que neixen salvatges, lliures, s'escampen arreu i per molt que les vulguis arrencar sempre tornen a créixer
