Un pam mentre dormies

Nin que dorms bobinat en fina seda,
garbell mentider i raspós ordit de cotó
que un dia el teu avi va tacar
amb espurnes d’inclinació eterna

Nin que somieges en estels i cliks,
que converteixes les històries en peripècies
possibilitades pel far que mai descansa
que mai has d’apagar

Nin que em delites amb el teu alenar
Tu no ho saps però avui tu ets astre,
avui ja no et cal ser àngel
avui has trencat l’himen de l’univers

Gràcies a tots i totes aquelles que lletra a lletra, vers a vers van fent créixer dins nostre tots aquells plaers i dolors amagats en el temps. Sense vosaltres no hagués pogut construir el meu paradís.

Tants estrats de paorosa jacimentació
La bonhomia ja no impera
Espellifada o no ja no serveix ara i aquí
Impàvidament em poso a apedaçar roba neta
“...perquè tot està per fer i tot és possible...”

Benvingut Diego

Diego Sánchez, pres polític català que ha estat empresonat 9 anys, va ser rebut dissabte per centenars de persones a Barcelona. A banda, en desenes de poblacions catalanes es van organitzar brindis per celebrar que ja era lliure.

Aquest pres va ser condemnat per col·laboració amb l'organització armada basca ETA. Ha hagut de complir íntegrament els nou anys de condemna.

Dimarts serà alliberat un altre dels presos polítics catalans, Zigor Larredonda.

Desenes de persones van anar a rebre'l a la sortida de la presó, a Can Brians. Al vespre, a 2/4 de 7, unes tres-centes persones es van concentrar a la plaça de la Vila de Gràcia (a Barcelona) per donar-li la benvinguda. Després de brindar amb cava per l'alliberament, van acompanyar-lo a l'ateneu La Barraqueta i al Casal de l'Assemblea de Joves de Gràcia perquè retirés la fotografia que hi havia penjada d'ell en cada un dels locals.

Partir (Alicudi 3)

A morts tocaven aquell dia les campanes de la genovesa ermita d’Alicudi. Mentre una onada de fred que cremava afectava la major part del Mediterrani, a l’arxipèlag tutelat pel déu Èol, les coses prenien un altra tarannà. En Marcelo feia moltes llunes que no treballava i les avorrides “paxangues” que jugaven a l’heliport amb els seus companys abominats feia dies que li recordaven la monotonia de la petita “isola”. La sirena ja no hi era, feia massa fred al Marenostrum i se n’havia anat, segur, a la desembocadura del Nil a la recerca d’aigües màgiques. En Maurizio continuava a Salina estudiant enginyeria naval, cosa que no comprenia i que confirmava les seves sospites de que el motiu de l’emigració temporal del seu amic a la illa capital podia anar més encaminada a afers del cor, a si més no de faldilles. Estava sol, o d’alguna manera així ho sentia.
La pesca ja no li produïa aquell desig que el duia a engolir litres i litres de sal cada tarda. Què li estava passant?
Va pujar les maleïdes escales fins davant de l’església on estaven enterrant la Loretta Napoleoni, una anciana que li havia fet molts anys d’àvia i que de ben menut li havia regalat el primer arpó. Allà, a la vora de l’únic ametller del cementiri es va trobar el Giovanni, ebri com sempre que no treballava i quan treballava. Se li acostà i li digué, després de despertar-lo amb un parell de bufetades.
- Giovanni desperta, Giovani escolta’m!
M’en vaig de l’illa, me’n vaig del volcà!
- I on vols anar? Aquí ho tens tot, la Rosina, el capullo del teu germà i el Maurizio no tardarà en tornar de la puta illa aquesta.
- Me’n vaig a veure el meu amic. El que va venir quan el sol es feia fort. Te’n recordes?
- Qui? Aquell espanyol que venia a trobar-se?
- No borratxo fastigós! El català que ens va ensenyar a fer allò amb la pilota. El recordes?
- I on te’n vas?
-Me’n vaig a Barcelona! Arrivederci gente!!

De quatre en quatre va pujar les escales fins a casa. Va fer una maleta que semblava un farcell i va tornar a baixar les escales de sis en sis. Va agafar l’”aliscafo” i prengué la direcció cap a Palerm.

La Pepa mama

Brolla la mateixa sang ho sé. M’enorgulleix, em commou i m’exaspera en cada sortida del poble. No ho puc evitar, tu m’has perpetrat.
I no tant sols això, tu m’has llimat, contornejat, emmotllat en el si de les teves faldilles de nena desapresa.
Ho sé, la grandiositat eloqüent i l’extrema sensibilitat del qui et pensaves, confonies potser, eres tu. Allà, on era? Entremig del no res, sotjant amunt i avall engolint en cada diumenge catòlic, en cada nina sense ulls, aquells glops de desconeguda sensació d’oblit.

Ara ja saps perquè tots som uns pusil·lànimes. Però no t’ho pensis pas. La guerra per la dignitat només ha fet que començar i tu lloba enfurismada no paris, no paris d’udolar.

Permeteu-me penjar aquesta cita que m'ha dut el meu company de pis en la seva visita a México. Es tracta d'un mantell de bar ple de cites revolucionàries entre les quals, sorprenentment hi havia aquesta:

"¿Defender? Que defiendan ellos"
Johann Cruyff


Espectacular!!!