“Amour”
als plans fixos, a la lentitud i a la intensitat.
El passat 11 de
gener, l’ombrívol i pertorbador director Michael Haneke ens va
presentar el seu nou treball: "Amour".
Només entrar al
cine i fixar-se en el cartell ja ens n’adonem que la feina de
Haneke pot ser d’allò més interessant, fins al moment 21 premis
en els quals s’inclouen la Palma d’or de Canes 2012, l’Oscar
i el Globus d’or a la millor pel·lícula de parla no anglesa i els
premis del Cine Europeu a la millor pel·lícula, director, actor i
actriu.
L’austríac,
conegut pel seus treballs durant els anys 90 com Funny Games o
El vídeo de Benny, no és reconegut per la crítica fins a la
publicació de La pianista (Canes 2001) i Caché (Canes
2005). El seu estil particular parteix de la desconstrucció de les
estructures narratives tradicionals per tal d’assolir el què els
experts anomenen “distanciament brechtià”. Segons Bertolt
Brecht, el dramaturg alemany, es tracta que l’autor pugui
distanciar-se emocionalment dels fets que mostra en l’obra per tal
que el públic pugui reflexionar d’una manera crítica i objectiva
del què està succeint . Haneke ho utilitza d’una forma metòdica
en la totalitat dels seus treballs i evidentment també en Amour.
“Amour” ens
narra la història de Georges i Anne, dos ancians de vuitanta anys i
antics professors de música que resideixen en una zona alta de
París. Un dia Anne pateix una embòlia que l’obliga a ser
ingressada. En tornar a casa ha de fer front a una nova vida amb mig
cos paralitzat. L’amor entre ells dos és posat a prova.
Haneke desenvolupa
aquesta història atípica i complexa de tractar a nivell
cinematogràfic a través d’uns tempos extremadament lents. Com va
aprendre del seu referent Michelangelo Antonioni, rebutja el què
considera convencions estàndard del temps i la continuïtat lògica
i no tem arribar a ser avorrit però sense ser-ho. El film pren des
del principi un aire calmós i cansat, com es seus personatges,
encetant els crèdits inicials sense cap base sonora i acabant de la
mateixa manera. La pel·lícula té ben poca música, tant sols la
que toquen els protagonistes. Destacar Impromptu de Franz Schubert o
Bagatelle de Ludwig van Beethoven.
Aquesta lentitud es
veu reforçada per una tècnica extremadament complexa, l’ús del
pla fix. Aquest recurs poc usual, ja que necessita d'una
interpretació sublim per part dels actors i actrius, és emprat amb
una precisió sublim. Només mencionar que hi ha plans escena de més
de 2 minuts que, sorprenentment, no es fan pesats, ans al contrari,
ajuden a que la trama prengui un ritme idoni a més de reforçar
aquest distanciament Brechtià del què parlàvem abans. Haneke ens
mostra, no ens explica i ho fa a través de la interpretació de
Jean-Louis Trintignant i Emmanuelle Rivaque, dos monstres de la
representació que s'han guanyat, de moment, els premis del Cinema
Europeu.
I és que “Amour”
és una línia tendra i carregada de sentiment. Una línia tant fina
que sembla impossible que no caigui en cap moment. “Amour”, sens
dubte, és una bona mostra de la devastació del temps sobre el cos i
la identitat, la vellesa. I Haneke sap que aquest estat vital és
conegut i viscut, d'una forma o altra”, per tothom, fet que
assegura que tot allò que ens mostri serà entés o interpretat sota
el filtre de cadascú.
Hi ha alguna cosa més subjectiva i universal
que el pas del temps? I l'amor?
