Immersos
o no.
Aquests
darrers dies i després del tsunami de vendes propiciades per la
diada de Sant Jordi, he iniciat la lectura de Victus, el best-seller
d'enguany. A dia d'avui aquesta obra ,escrita inicialment en castellà
i posteriorment traduïda al català per Xavier Pàmies, ja porta més
de 150.000 exemplars venuts.
Pels qui no l'hagin llegit el designi del llibre gira entorn de la
guerra de successió espanyola i concretament dels fets produïts
durant els setges a diferents ciutats del Principat. Albert Sánchez
Piñol traça un retrat històric i antropològic d'una guerra que va
tenir un abast mundial pels embrionaris estats
nació i pels pobles que els configuraven. Durant l'obra el
personatge, en Martí Zuviria, fa un gran èmfasi a la reacció del
poble català en la defensa de les seves llibertats com a subjecte.
Zuviria veu com ,independentment de l'exèrcit que l'empari, el poble
respon amb una lluita voraç i efervescent, emfatitzant en la
importància de la defensa i de la conseqüent desfeta.
Em
remunto a 1714 perquè és des d'aquí d'on partim com a nació
derrotada i depenent d'un estat nació que es configurava com a tal
dos anys més tard i oficialment s'institucionalitzaria un segle més
tard a Cadis.
Aquest
punt de partida és indispensable per entendre bona part del
comportament del ciutadà català del segle XXI. Comportament que com
qualsevol territori ocupat des de fa segle
deriva cap a un estat permanent i generalitzat d'autoodi.
Si
ens remuntem a nivells històrics sobre les pressions i assetjaments
que ha patit el poble català no acabaríem mai i potser ens
recrearíem, com a bons pusil·lànimes que som, en casos massa
concrets. No obstant i donant una certa
transcendència a la llengua ,si parlem d'autoodi,
aquest pren una especial rellevància en el si de
la sociolingüística del
passat i el present. No
m'agradaria estendre'm en una infinita enumeració d'accions o de
repressions a la nostra llengua ja sigui mitjançant
accions violentes directes o mitjançant l'aplicació de polítiques
que impliquen donar prioritat o oficialitzar en perjudici del català,
però em temo que n'hauré d'esmentar algunes. Per exemple ja
el 1482 comença la supressió de la Bíblia Valenciana, del 1707 al
1719 s'inicia el famós i atroç decret de Nova Planta, València
(1707), Mallorca (1715), Catalunya (1716) i Sardenya (1719) on es
prohibeix l'ús oficial del català. Un
segle després i només per destacar un dels centenars
d'exemples
que citen Benet i Francesc Ferrer i Gironès, el ministre espanyol
Manuel de Godoy obliga que a cap teatre no es representi cap obra que
no sigui en castellà. Ara
tocaria anomenar la Llei Moyano (1857), no gaire distant a l'actual
LOMCE del tertulià,
avui ministre
Wert o tantes i tantes lleis, decrets,
reials o ministerials, ordres, multes, clausures... que evidentment
s'accentuen el 1939 quan el dictador Francisco Franco afirma
rotundament "La unitat nacional la volem absoluta, amb una sola
llengua, el castellà i una sola personalitat, l'espanyola.",
evidentment no ha va fer en català. A partir d'aquell dia aquesta
remota llengua mil·lenària
parlada per
gairebé 12 milions de parlants va deixar de poder-se utilitzar al
carrer. Només es podia fer a casa.
Passejant
per Sants, on visc, l'extraradi de Bellvitge, on precàriament
treballo o inclús per Santa Coloma de Queralt, poble on vaig néixer
i d'on no es pot sospitar que hi imperi
la llengua de Nebrija,
he pogut constatar
un fet,
que aquell català només a casa o en “castellano por educación”
,Franco
dixit,
està
profundament arrelat. I és que quantes vegades no hem vist,
impotents, escenes col·lectives que un sol castellanoparlant en un
ampli grup condiciona i fa canviar la llengua de la resta de
catalanoparlants? O la multitud de diàlegs entre un catalanoparlant
i un castellanoparlant en el qual l'únic bilingüe és el primer?
Perquè es dona en la major part dels casos aquesta dinàmica
perversa i aniquiladora? Doncs és ben senzill, ens tornem a remetre
a l'històric autoodi.
Només des d'aquest es pot entendre la minorització lingüística.
Procés amb el qual els sociolingüistes anomenen el declivi
intencionat o no d'una llengua. La
desigualtat lingüística vaja.
Si
tot aquest garbuix de dinàmiques socials i lingüístiques les
traslladem a un dels pilars del lapidat estat del benestar, l'escola,
ens trobarem que la situació és ben bé la mateixa. Què passa amb
la llengua a les escoles públiques del nostre país? És sabut per
tothom i de forma diàfana que l'escola està regida per un programa
anomenat Immersió lingüística, l'embrió
del qual va ser gestat després de la dictadura nacional-catòlica,
produint-se així uns certs canvis per tal d'afavorir la
normalització del català. El programa pilot es va iniciar el curs
1983-1984 a dinou escoles públiques de Santa Coloma de Gramenet, una
població d'alumnes majoritàriament castellanoparlants. L'èxit fou
brutal i es va anar establint i estenent progressivament a totes les
escoles, fins que al curs 1992-1993 l'escola en català es va
convertit en el model d'ensenyament a tot el Principat.
Si
ens traslladem a l'any 2013 i confabulem sobre de l'educació pública
d'avui és obvi que la major part dels participants estarà d'acord
amb el desmantellament progressiu i orquestrat d'aquest ens tant
preuat pel país. Però avui no volem parlar de la falta de recursos
o del manteniment dels concerts a les privades, o de la renovació
pedagògica només a l'abast d'algunes elits. No, avui volem parlar
de l'estat de la nostra llengua al
sistema educatiu.
I inevitablement
la pregunta que hom es fa és si la famosa immersió, que cap català
de bé nega qüestionar, està funcionant de forma tant excel·lent
com
tothom afirma.
Desconeixent
les múltiples realitats canviants del país, m'atreviria a afirmar
que la immersió ha estat un èxit per reflotar una llengua
esbocinada pels reiteratius atacs dels ocupants. No obstant, a dia
d'avui, la salut d'aquest programa no pot ser d'una vitalitat tant
extraordinària si en la societat actual els vicis de l'autoodi estan
a l'ordre del dia.
No
acabo de lligar caps que a l'escola es parli en català i al carrer
majoritàriament es faci
en
castellà. Què s'està fent malament des de l'escola? O potser el
debat és molt més de fons? Penso que l'escola pública catalana,
sobretot en la zona de l'àrea metropolitana i concretament a zones
principalment castellanoparlants, s'està aplicant una falsa o fins i
tot una contra-immersió. Per posar un exemple, de què serveix que
un mestre o una mestra es dirigeixi als seus alumnes en català a
dins l'aula si quan surten i
es dirigeixen als pares ho fan en castellà? De què serveix crear un
oasi lingüístic a l'aula? Entenc que la minorització es resol amb
la normalització però confeccionant bombolles l'únic que acabem
aconseguint és la marginació. La relació d'alguns infants amb el
català comença i acaba a l'escola. Ser que molts docents diran que
és
un mínim assolit
i que molts d'aquests
infants no haurien sentit mai el català sinó
fos per l'escola
però a mi no em serveix. “Ja no ens alimenten molles”, com deia
l'estimat Ovidi, “ja volem el pa sencer”. Una llengua, com
qualsevol aprenentatge ha de ser funcional o deixa
de tenir sentit.
Per tant la immersió com està entesa per molts docents d'aquest
país, comença i acaba a l'aula, sense anar més enllà.
Crec
que sinó volem reafirmar i consolidar dinàmiques tant conegudes com
“el catalàn en casa” i ser partícips i còmplices de la nostra
pròpia minorització hem de superar com a docents i com a parlants
l'actual
“el
català
a l'escola” i anar més enllà en el nostre esforç i combat de
l'enemic intern, l'autoodi. Un
dels grans culpables
que no ens deixa avençar com a parlants i com a poble lliure que
aspirem ser.
