Anar a veure una pel·lícula que té més de 20 premis,
inclosos dos Òscars a millor pel·lícula i millor guió original i que està basada en el premi Pulitzer 2003 et situa en una
condició inicial exigent i amb aquell reüll que enfoca escepticisme en els
minuts previs a la projecció. Que era un film premiat s’evidenciava amb el
número de cinèfils que mig omplien l’Esbarjo Verdi de Cardedeu un dijous al
vespre, sessió usualment isolada. Que a
més el tema que embolcalla la història sigui de feixuga actualitat, l’abús a
menors per part de capellans, i a més
situat en un context nord-americà eren ingredients que a un li dibuixaven
aquella rialla burleta de tiet convergent quan parla el nebot de la CUP, “a
veure si és tant bona com diuen...”
Faig un “flashforward” sortint del cinema després de dues
hores i 9 minuts de pel·lícula. Amb un somriure d’orella a orella, com el tiet
convergent després d’haver-se menjat el cinquè tros de tortell , vaig anar paint
les genialitats del llargmetratge. Tom
McCarthy i Josh Singer aconsegueixen una obra senzilla i sorprenent. Deixen
estar els infants i el seu victimisme, els mossens abusadors i també víctimes,
passen de puntetes per sobre la jerarquia eclesiàstica, dels vincles amb alts càrrecs
polítics, dels dolors irreparables...obvien el què tothom ja sap i aquí és on
hi ha la grandesa d’aquesta pel·lícula. L’espectador s’espera el típic drama
justicier, que ho acaba sent per legitimitat, però en comptes d’això es troba
un film que dona per entès que tothom coneix, més o menys, el tema en qüestió i
es centra en l’ànima del periodisme. Aquelles idiosincràsies i micro-silencis
que sostenen l’abús, la injustícia i el despropòsit humà. Sense teories de la
conspiració i grans litúrgies maquiavèl·liques sinó un conjunt de peces que
quan encaixen tot flueix. No es tracta d’una
redacció de periodistes salvavides i destapa casos sinó d’un grup humà que simplement
parlant, furgant i remenant un tema l’acaben fent públic. En definitiva, fer
política (tot allò públic que fem). I és aquesta política que tot ho envolta
que acaba decantat-se, perquè les peces de la redacció s’uneixen, pel no silenci, per la justícia i per sobre de
tot, per la llibertat de premsa.
