Juliol pesat i fastigosament feixuc. Juliol de flors i fruits. Estiu que recull les llavors gairebé inertes però que les torna a plantar i fa renéixer la petita meravella. Poc a poc, pas a pas, errada i encert, només la persistència i la no defallida et permetrà veure aquells fruits madurs, dolços i amargs que has delicadament cultivat, mimat i acariciat.
La vida i el seu batec empenyen petites victòries cap a fraccions de temps que pensaves que no existien, que no vindrien però que hi son i creen felicitat pròpia i col·lectiva.

pedretes de Juliol

Recullo espurnes de llum en l'aigua que t'acaricia com jo voldria saber fer-ho. Regalimen els meus propòsits pel teu cos mentre desafies al temps i t'asseques a la sorra. Cap rellotge. Només el desig i una gavina.

( publicat per l'amic David Caño, poeta i mestre. El seu blog: http://blocs.mesvilaweb.cat/davidcc)

El dijous 23 de juliol va ser el dia més calorós del segle XXI a Barcelona ciutat el termòmetre va arribar a 38’4 ºC amb una humitat molt fluixa. Segons fonts meteorològiques si el dijous la humitat hagués estat molt alta la població no hagués pogut sortir al carrer i probablement molta gent, sobretot ancians, haguessin perdut la vida. Des del 4 de juliol de 1982 no s’havia arribat a temperatures tant elevades. En aquella ocasió es va arribar a 38’8ºC.

Pic de la Font Blanca

Feia anys que no anava a fer una excursió amb els companys i companyes del CEQ, Centre excursionista Queralt. De fet crec que la darrera sortida que havia fet era la famosa caminada popular que transcorre entre Sant Miquel i el Castell de Queralt. La gent m’havia animat molt a anar-hi i jo em sentia en forma i no m’ho vaig pensar dues vegades. La data era avui dissabte 25 de juliol i l’hora de sortida era francament intempestiva, les 4 del matí. Liderats pel Joan Antich, andorrà de cor i de ciutadania, ens hem dirigit cap al meravellós país veí on hom pot parlar català amb total normalitat. Més d’un tenia les lleganyes enganxades quan a les 7 del matí començàvem a pujar per la vall anomenada Coma del mig. Meravellosament bell, el paisatge ens anava dibuixant a la llunyania el pic que havíem d’ascendir. La meva motxilla estava repleta de dolços, fruits secs i xocolata amarga per si les forces fallaven. Just abans de marxar el meu estimat germà m’havia donat unes quantes barretes energètiques que utilitza per les seves sortides per boscos i prats del Pallars Sobirà. “Martí, tu quan sentis molt cansat i les cames et facin figa pren-te’n una i ja veuràs que bé que va” Dit i fet al primer símptoma de cansament he desenfundat el plàstic que envoltava la petita bomba repleta de sucres i carbohidrats i l’he endrapat amb dues queixalades. Renoi, placebo o no la veritat és que les meves cames han començat a anar soles. Dues hores després ja portava tres barretes a l’estómac. Tant m’han afectat que juntament amb el Jacob i els seu Border Collie hem començat a ascendir com a bèsties salvatges per tarteres repletes de neu encara resistent als batecs solars de l’estiu. Hem tardat tres hores a fer el pic i mentre arribaven els demés hem degustat, paradoxalment, una autèntica Voll Damm. “sense preses sisplau”. Els 2.905 metres d’alçada m’han fet veure el món des d’una altra perspectiva. A l’est el Coma Pedrosa que el pujarem a principis de setembre, davant una munió de llacs amb aigües cristal·lines, al nord Arcalís i les seves estacions d’esquí pelades com gespa d’un jardi abandonat i al nostre davant, imponent, senyorial, La Pica d’Estats esperant que aquest estiu la pugi acompanyat d’una persona molt important per mi.
Descens tranquil i de vistes serenes, remullada al riu del Comís Vell i cap a dinar a l’Hera d’en Jaume. Entrecot, cervesa, vi, cava, copes, cafè...i mig torrat cap a casa en un cotxe conduït per un andorrà ( no vull fer èmfasis al tòpic ) que també havia tastat la cervesa, vi, cava, copes... Ara aquí amb la pell torrada i amb el bessó palpitant recordo la meravellosa jornada que he pogut gaudir avui i mira, l’he escrit.

Revisions desembre de 2005

Els meus peus tasten la roca dura i calenta. Se’m clava tot. A tu en canvi no. El teu passat en aquell indret te’ls ha endurit. Et miro nua intentant-me mostrar aquelles coses que tants cops havies trobat entre aquelles roques. Quines ganes, quina força, i jo amb els peus de dolor.
Situació desconeguda per mi, coneguda per tu i ara ja part de mi. No trobem res però jo ja fa estona que no penso en el què buscàvem.

Jo ja ho he trobat.

revisió 21/4/09

La ment té una ment pròpia. Qui ho va dir? Algú, o potser m’ho he inventat jo, tant és

Retorn

La pell i l’os encarcarats entre teixits podrits.
La pell i l’os confosos entre nexes i filaments massa tendres per ser cosits.
La pell i l’os es separen poc a poc i el cos pren forma.
La guspira torna a encendre el moll de l’encoratjada ossada.
La noblesa autèntica torna a revifar.

Acumulació

Camino per terres bruts i enganxosos.
Barcelona fosca, humida, infernalment enganxosa.
Camino trepitjant fort, les meves passes fermes i pausades
saben el què trepitgen.
Els peus tremolosos noten el fum inesgotable de la concentració.

Munió espantada i inerta se’m creua. Ni un bri d’esperança
en rostres, cossos i petjades.
Camino encoratjat per carrers desconeguts i uniformes
sense saber què depararà aquest futur ni tant sols sentit.
Mirades i mirades repletes de fum enganxós.
Tant sols un moment i un mirall visualitzen la metxa i l’espurna dels meus ulls
He de continuar caminant.

Viatge a les Eòlies

Malgrat no sàpiga escriure us deixo la crònica del viatge a les illes Eòlies

http://viatgesisubtileses.blogspot.com/